Viatge a la Patagònia d

Viatge a Cabo Verde, novembre de 2007

Del 5 al 19 de novembre, Teia i Ricard

L’arxipèlag es massa gran i dispers per pretendre visitar totes les illes, i per altra part algunes d’elles tenen poc interès per nosaltres. L’etapa a Sal està condicionada per ser l’aeroport internacional d’arribada, però els principals objectius de les nostres vacances eren les illes de Santo Antao i Fogo, això obliga a fer vols interns que resulten una mica complicats de reservar, doncs la TACV canvia els horaris segons les seves necessitats diàries. Aquestes circumstancies han condicionat la seqüència del itinerari:

Vols Barcelona, Lisboa, illa de Sal

Vol Illa de Sal, Illa de San Vicente,

Catamarà, de l’illa de San Vicente a l’illa de Santo Antao i retorn a San Vicente

Vol de San Vicente a la illa de Santiago (Praia)

Vols, de l’illa de Santiago a l’illa de Fogo i retorn a l’illa de Santiago

Vol internacional de retorn de Santiago (Praia), Lisboa, Barcelona

Els vols (TAP i TACV) i els allotjaments a Sal, Sao Vicente i Santo Antao els hem contractat amb Agama, va ser l’única agència que va respondre aproximadament al que volíem fer, no obstant la coherència d’enllaços de vols i l’itinerari, i la comunicació amb els serveis locals no ha resultat gaire rodó. No obstant cal considerar que el païs tampoc no es gaire formal en res.

Dia 5

Vols TAP, BCN-Lisboa i Lisboa Sal, sense cap incidència i amb poca espera al enllaç de Lisboa. A l’arribar hem de fer cua al control de passaports, per habilitar el visat (ja pagat), i sortim gairebé els últims. Els que ja el tenien passen ràpid. A la sala d’arribada, després de recollir les maletes, hi trobem el transport (furgoneta Hyace Toyota) que ens condueix al Residencial Les Alizes , a Santa María, es un lloc agradable, senzill i net, també es cèntric en aquesta població turística, però prou distanciada dels grans hotels per no tenir massa sarau. Hi ha també un grupet de francesos que marxen cap a Sao Vicente amb el primer vol del matí – no escalfaran gaire el llit, ja son les 3:00 de la matinada. La temperatura es alta, uns 26º C però amb el ventilador de sostre s’hi està prou bé.

Dia 6

Ens llevem a les 8:00 (a casa son les 10 !!!), esmorzar continental correcte, al terrat, amb una brisa agradable i vista al cèntric carrer. La població no té cap encant especial, es veu que s’ha convertit en un niu de ‘xiringuitos’ per turistes. Vaig al banc a canviar 500 €, hi ha una bona cua, però ben organitzada, fins i tot amb un dispensador de números i un indicador amb LEDs que senya el mostrador al que cal acudir quan surt cada numero. Al tornar al hotel demanem un cotxe per fer una volta per l’illa – seran 60€ - ho acceptem, doncs aquí no hi ha res a fer – excepte estar-se a la platja, que es a uns 50 mts. del hostal. Ens recull el mateix que ens esperava ahir al aeroport, parla una mica de francès barrejar amb portuguès, no tenim cap problema d’idioma per comunicar-nos. Primer ens porta a Espargo, que es la població central i administrativa de la illa, resulta una parada totalment prescindible, ara anem a Pedra Lume, son unes salines a dins d’un petit crater volcànic, molt proper al mar, l’aigua es filtra a dins i amb la forta evaporació per insolació, es satura molt de sal i poden dessecar-la fàcilment repartint-la en basses de poca fondària. Ens hi banyem i podem comprovar com n’és de fàcil surar-hi sense cap esforç. Al sortir del aigua el cos queda ràpidament ‘arrebossat’ de sal, al evaporar-se l’aigua, es nota com rasca a la pell només passant-hi la mà. Al interior del crater s’hi entra per un curt túnel, però encara s’hi veuen les restes d’un telefèric de vagonetes que servia per treure la sal, abans de fer el túnel. Amb el turisme que arriba dels grans hotels del Sur de l’illa, aquí hi ha muntat un establiment que ofereix serveis de massatge amb fang, dutxa per netejar-se i bar. Arriba en autocar algun grup nombrós de turistes i tothom posa ‘en salmorra’ com hem fet nosaltres. Les distancies son molt curtes en aquesta illa, tornem a passat per Espargo i anem a dinar a Palmeiras, una petita població que es el port de Sal. Hi trobem un petit restaurant senzill i amb bon aspecte, que ens sembla de confiança, ens ofereixen un plat combinat amb patates fregides, amanida i carn o peix. Ens decidim per el peix, que es del mar proper, doncs en una terra tan eixuta i sense vegetació, la carn deu venir d’Europa (en el millor cas). Es ‘garopa’ no el coneixíem, resulta molt bo i sembla fresquíssim, un parell de cerveses, una llaminadura i el Café, paguem un total d’uns 20 €. El vehicle ha marxat i ara ens recull el fill del xofer del matí, porta un pickup Toyota 4x4 que es veu novíssim, sembla d’estrena recent. Anem per una pista pedregosa cap a Buracona, estem en un desert pla, de rocs mitjans i petits, tan sols alterat per 3 turons cònics – d’evident origen volcànic – arribem a un punt de la costa Oest on el cingle sobre el mar s’ha enfonsat parcialment i forma una mena de cala natural elevada, on hi entren les onades tan sols amb la maror alta, amb l’ajuda d’una mini-presa feta d’obra s’hi pot nedar amb certa seguretat, mentre uns metres dessota les ones piquen sorollosament. Nosaltres no ens hi suquem, doncs acabem de dinar. Es una curiositat, però tan sols resulta interessant perquè la resta del paisatge es totalment monòton. Amb l’esperança de vendre quelcom, a terra hi han posat parada un parell d’africans que ofereixen ‘artesania’ del continent, màscares, collarets, figures de fusta... que clarament no pertanyen a aquestes illes. Tornant a Santa Maria per una pista pedregosa, veiem diferents escampalls de botelles de vidre trencades amb una extensió de camp de futbol, suposo que es alguna mena d’abocador, però no entenc per quin motiu ho han estès horitzontalment, en lloc d’apilar-ho, en fi – manca aigua, però hi ha un grandiós consum de botelles de cervesa no recuperables, en pocs anys potser hauran de canviar el nom a la illa, per dir-li ‘Vidre’ !!!.

A la cambra ens dutxem per acabar d’eliminar la sal del bany del matí i sortim passejant i observant quina oferta de restaurants tenim a prop, el passeig que corre a tocar de la platja es força agradable, observem que molts dels hotels acaparen totalment el front de mar – deu ser que no existeix el dret de pas del ‘camí de ronda’. Al hostal preguntem a la mestressa sobre algun restaurant i si la qualitat del peix es fiable, ens en comenta 3 que son a tocar, com que el primer ja ens fa bona impressió i encara te una taula disponible, ens hi quedem. Es diu ‘Pastis’, son una jove parella italiana, excel·lent servei, ens ofereix de primer un carpaccio de peix (serra, que sembla bonítol) i de segon decidim atacar la llagosta, el resultat es genial – i acabem pagant igual que quan sopem a prop de casa (aprox 55 € total), es una bona estrena gastronòmica al país i tornem contents al hostal. Demà ens recolliran a les 9:30 per anar al aeroport i volar a Sao Vicente.

Dia 7

Tot roda bé, arribem aviat al aeroport però el vol surt 1 hora més tard, tothom sembla satisfet per que el retard acostuma a ser pitjor !! L’aparell es un ART 72 amb turbohèlix bimotor. Probablement els aparells fan un circuit de varies illes i els retards es van acumulant segons les circumstancies. Al aeroport de San Pedro (a San Vicente) no es presenta el cotxe que ens hauria d’esperar, agafem un taxi fins l’hostal Jenny a Mindelo (800 e$cudos), ho comento a la recepció i sembla que el xofer ha oblidat que ens havia de recollir!! Ens abonen els calers del taxi, ja es migdia i la cambra encara no està feta, es veu força atrotinat, però repintat per millorar l’aspecte, tenim una terrassa sobre la badia de Mindelo, que es força bonica i arrecerada del mar obert, com a mínim la vista des de la cambra es agradable. A diferencia de Sal, aquí el paisatge es de muntanya força aspre, poques planes, tan sols la vall que uneix l’aeroport i Mindelo es raonablement oberta i plana, però no es veu mes verd que el que hi ha pintat en alguna paret, el color uniforme es marró rogenc de la roca volcànica vella. Deixem les maletes a la cambra i mentre la netegen baixem al centre per dinar, hi fa molta calor, entrem al Café Mindelo, on demanem una amanida i ens partim una lasanya – senzill, però no està malament. Retornem a la cambra per arrecerar-nos de la calor que ens ofega, sort que funciona l’aire condicionat. A les 18:00 tornem cap el centre, son 5 minuts caminant, la temperatura ha baixat una mica i ja passegem tranquils, un passeig amb palmeres voreja el mar i amb la guia a la mà intentem identificar les meravelles que ens descriu; arribem a la conclusió que l’autor es un geni del marketing, doncs l’atractiu de Mindelo es molt relatiu, un monument estrambòtic amb una àliga a dalt, recorda que era la base del vol Lisboa-Brasil per saltar l’Atlàntic en hidroavió – en aquest entorn una àliga es una espècie molt llunyana !!!

Donem un cop d’ull al mercat, encara hi queden alguns venedors de verdura i peix, hi ha unes tonyines grandioses i ben fresques. A les 19 ja es fosc, es aturem per fer unes cerveses i esperar l’hora de sopar; seguint la guia localitzem el restaurant Nollas, es al pis superior d’un vell edifici del centre amb aspecte colonial. L’aspecte es agradable i als pocs minuts d’arribar-hi nosaltres, ja estan totes les taules ocupades. Son algun grup de turistes i també de jovent local, sembla ser un lloc ‘in’ ben popular, a mig sopar arriben 4 musics que comencen a tocar melodies criolles, comentem que podríem ser a qualsevol lloc de Cuba o Brasil – però no África. Mengem força bé i el preu es raonable per nosaltres, si no hi fes massa calor encara ens hi hauríem quedat una bona estona, però al omplir-se el local la temperatura ha pujat rapidament, malgrat tenir tots els finestrals oberts. Retornem al hostal, he vist una agencia que ofereix una volta a la illa i com que tenim un dia lliure aquí, l’hem contractat per demà, es la única activitat que veiem interessant amb aquesta temperatura...

Amb l’aire condicionat a baixa potencia podem dormir força bé.

Dia 8

L’esmorzar es senzill però suficient. A les 10:30 ens passa a recollir en Joao, es portuguès i ha muntat una petita agencia de serveis turístics, porta un 4x4 Nissan, primer anem fons a san Pedro per recollir a una parella d’alemanys amb els que farem junts la excursió. Aviat deixem la carretera empedrada i ens enfilem cap al SE per terreny sense gaire traça de camí, però es noten els rastres d’altres 4x4, es un veritable desert de muntanya amb pedregots que ens fan sacsejar contínuament, passem alguna caseta aïllada habitada, malgrat que no hi ha aigua i no hi creix res. Parem a dalt d’un coll per contemplar un feréstec panorama, a l’altre costat s’obre una vall de fons pla cap a on baixem, en Joao ens explica que aquest terreny serà aviat una monstruosa urbanització turística de platja (sorra importada) i camps de golf (aigua de dessaladora), ho ha adquirit la empresa de Dubai que ha construït allà les illes artificials Palm, etc... Estan ben bojos !!!!

Ens arribem fins una bonica platja de sorra negra, però avui hi bufa un fort vent i la sorra que aixeca ens fa desistir de quedar-nos per el bany, retornem per el coll d’abans. Ara remuntem una vall per sota del pic Monteverde, aquí hi havia viscut els colons anglesos, era un dels pocs llocs de San Vicente amb prou aigua per activitats agrícoles, ara no n’hi ha gens i es un desert amb marges de pedra seca. Ens diu en Joao que la sequera dura des del 82, s’hi veuen restes de bastants molins de vent, que pujaven l’aigua dels pous... baixem la vall de Ribeira do Calhau, aquí encara hi queda algun pou amb aigua i el seu molí, alguna palmera i algun hort posen la pinzellada verda tan escassa en aquest país. Parem al restaurant per encarregar el dinar i mentrestant anem fins una bonica i llarga platja de sorra blanca que es 5 minuts de cotxe. Som a Praia Grande, les onades hi trenquen suaument i ens hi banyem molt gustosament, l’aigua es netíssima, el color contrasta amb els cingles volcànics – roig i negre - que tenim a sobre i que s’allarguen per la costa, la sorra es molt fina i costa netejar-la. Tornem al restaurant, la Teia es menja un bon tall de tonyina amb una salsa gustosíssima, acompanyat de verdures variades del país; jo he demanat ‘buzio’ es un marisc que sembla una mena de dit acabat en punta, i que serveixen sense la petxina i ben trossejat, fet en una salsa una mica picant, acompanyat amb patates fregides i verdura, fa molta calor i les botelles de cervesa son molt petites - les suem immediatament. Hem dinat molt bé en un lloc realment rústic, aquí hi viuen tan sols 2 o 3 famílies, la resta de cases son de cap de setmana o vacances, estic segur que aviat hi faran alguna urbanització turística. Marxem per un altre camí pedregós i retrobem la carretera que ens portarà a Baia das Gatas, abans però ens parem a una petita població on ens atrau l’atenció que hi ha força gent amb el cabell clar i fins i tot ulls blaus. Es la evident herència colonial, com que els blancs que venien aquí no acostumaven a portar la senyora, el creuament genètic encara es nota ara. En general no es veu gaire gent de faccions clarament africanes, la majoria es mulata i moltes dones tenen un atractiu físic i elegància innata que ens sorprèn. Veiem un constructor de barques de fusta (mestre d’aixa – tot manual) que està molt enfeinat, podem admirar la qualitat del que produeix, es excel·lent i sembla que es l’únic que queda a les illes. Ens arribem a Baia, al agost s’hi celebra un conegut festival musical que reuneix unes 20.000 persones – quin espant, sense cap infraestructura sanitària mínima, la Baia das Gatas es deu transformar en la Baia das Cochinos, avui però es un recó agradable per passejar-hi una mica per la escullera i les barques dels pescadors, pintades amb lluents colors i ajagudes a la sorra. El sol ja baixa i ara pugem per una pista empedrada cap al cim de Monteverde, el nom deu venir d’una lleugera tonalitat verdosa que agafa pa part alta, gracies a la humitat dels núvols que permet créixer una mica d’herba. A dalt la vista es magnífica, malgrat la boirina ‘seca’ que porta el ventet del Sàhara. Es un bon punt per acabar la ruta i la jornada, en poca estona som de nou a Mindelo, en Joao ens ha recomanat 2 restaurants més, La Chave d’Ouro i El Achote, aquest es a tocar del hostal on som. Abans de sortir a sopar ens truquen de Santo Antao, es l’Eduard Gomez, per confirmar-nos que ens esperarà un vehicle demà, al arribar amb el catamarà a Porto Novo. Sopem al Achote, molt correcte i agradable, ja veiem que la diversitat culinària es molt reduïda i poc creativa, però de bona qualitat, i per nosaltres el preu no es dispara gens.

Dia 9

El vaixell entre Mindelo (San Vicente) i Porto Novo (Santo Antao) es un catamarà molt còmode, la cabina de passatgers es com un gran autobús amb butaques, un bar i servei a la mateixa butaca, la travessa entre les 2 illes dura uns 30 minuts, el vent i les onades de costat el remenen una mica i la Teia fa cara de poker, però tan sols es maregen els molt sensibles. Al sortir del catamarà no veig ningú amb un cartellet i el meu nom, i volto una mica buscant-lo, aviat el veig arribar, el vehicle encara no ha pogut entrar al recinte de l’estació doncs hi ha una bona cua. Es una furgoneta microbús Toyota Hiace, de transport col·lectiu que en diuen ‘aluger’, va carregant i descarregant paquets i gent per tot el recorregut, resulta un espectacle interessant de la vida local. La carretera (empedrada) que va fins Ponta Do Sol, on tenim l’allotjament, es una obra d'ingenieria sorprenent, s’enfila ràpidament en curtes llaçades fins a 1700 mts, i després està tallada a sobre d’estretes crestes sobre barrancs que treuen el sanglot al més valent. La vesant S es més suau i seca, però als torrents s’hi veu ja alguna verdor. Al canviar de costat es quan es nota el gran canvi, ara es veu cultivat tot el terreny mínimament horitzontal, formant estretes lleixes que escalen els cingles verticals fins llocs increïbles, a les parts mes altres hi ha força bosc, que no es molt dens però contrasta amb els espais deserts que hem vist a les 2 illes anteriors. La baixada cap a Ribeira Grande es tan espectacular com el tros de les crestes la estreta carretera està empedrada amb peces de roca basàltica, tècnica semblant al adoquinat, les pendents son sempre fortes, però sembla que l’adherència es bona doncs es veuen pocs impactes a les voreres (barana del mateix material, uns 40 cm d’alta). Ponta do Sol es a prop de Ribeira Grande, aquí s’acaba la ‘carretera’, son una cinquantena de cases, a tocar d’uns espadats que cauen directament al mar. Al arribar-hi, l’Eduard surt del portal de la casa on ens hem aturat, aquí mateix hi tenim la cambra, es neta, el bany es al costat i les finestres donen al mar, mes tard veurem que no es cap hostal i que al mateix pis tan sols hi viu l’Andree, un col·lega francès del Eduard. Estem una mica groguis, potser per no haver dormit prou bé i per l’impresió del recorregut en cotxe. Comentem una mica les possibilitats del que podem i volem fer i anem a descansar. Al migdia mengem una pizza al bar de la planta baixa del mateix edifici, es on l’Eduard i l’Andree hi tenen la base de treball. Hem donat un cap d’ull al petit port, per si ens hi volíem banyar, però han arribat un parell de barquetes dels pescadors i ens hem entretingut mirant el peix i com el netejaven allà mateix. Després de la pizza ens quedem endormiscats de nou, la temperatura es molt alta i no convida a voltar gaire. No tenim aire condicionat, però la brisa del mar fa que a la cambra s’hi estigui molt bé, estem a un tercer pis, el mes alt de la casa i tenim accés a un bonic terrat amb una vista que fa badar la boca. Quan baixa una mica la temperatura, baixem a passejar i fer fotos, el llogarret es molt tranquil i s’hi veu algun altre turista (hi han 3 hostals/hotels). Mes tard l’Eduard ens comenta una excursió tranqui-la que podem fer demà nosaltres sols, sembla adequada i anem a comprar un parell de botelles d’aigua i menjar per demà. Al vespre decidim provar el restaurant Panorama, un dels que ens han comentat que son fiables, l’entrada sembla un petit bar, però al pis hi ha un bonic menjador amb una bona balconada al mar. Continuem demanant peix, jo menjo una excel·lent ventresca de tonyina i la Teia torna a demanar garopa a la graella, sempre guarnit tot amb verdures variades, per beure demanem un vinho verde Casal Garcia que està fresquet i sortim ben contents.

Dia 10

Esmorzem a la terrassa del nostre pis, es l’Andree mateix qui ens ho prepararà i servirà cada dia, iogurt, melmelades i Café amb llet, panets i pastìs de poma, tot es ben senzill i casolà, excel·lent amb una brisa agradable en aquest mirador excepcional. L’itinerari que farem surt d’aquí mateix, es un ‘camino real’, probable equivalent al ‘camí de ronda’ nostre, que segueix la costa en direcció Oest. Primer pugem per una pista empedrada i estreta que en forta pendent guanya alçada, per penjar-se a mig aire resseguint els grans espadats de la costa, després entra a la valleta de Fontainhas, amb unes minses cases enfilades al barranc, el camí es fa una mica mes estret, ja no hi pot passar cap cotxe, no obstant sempre està ben empedrat i conservat, va pujant i baixant penjat per la gran muralla costera, es un espectacle que ens fa badar la boca en tot el recorregut d’unes 4 hores, els barrancs que baixen al mar els passem endinsant-nos en estretes gorges, per retornar aviat a la muralla sobre el mar. Gairebé tota l’estona anem per l’ombra i fa airet, o sigui que es perfecte !!! quan s’acaben els espadats es continua per una pista mes ample i ben marcada, amb traces de cotxes, fins a Cruzinhas, on esperem poder trobar algun cotxe de tornada. En el recorregut, cada vegada que els barrancs son prou amples per construir-hi marges, hi ha algun petit cultiu i també cabres, alguna petita caseta es testimoni de l’aprofitament humà d’aquest geografia tan trencada. Aquesta es la imatge que esperàvem de Santo Antao, costa entendre com s’hi ha pogut assentar humans en llocs tan salvatges i escarpats, arreu on hi ha la mes mínima presencia d’aigua, ja hi ha presencia de cultiu en minúscules lleixes. Hem coincidit amb una parella francesa i a Cruzinhas els comento que un pickup ens ha ofert portar-nos de retorn per 3000 e$cudos, però ens diuen que volen caminar fins a Igreja (a uns 2 km) i que allà hi haurà mes oferta de transport, no m’ho crec però decidim continuar amb ells, després de menjar una mica al bar de la població (Punta Fish). Tot caminant sota un bon solet i forta calor, un parell mes de vehicles ens fan la mateixa proposta, al final, quan ja som a tocar del cementiri de Igreja, els francesos es decideixen a acceptar-ho i pugem a un petit autobús que a Igreja ens transfereix a un altre furgoneta Hiace per continuar el retorn a Ponta do Sol per l’interior. La ruta es tan interessant com la d’ahir, aquestes valls son sempre una escala de cingles penjats on s’hi ha tallat el traçat d’una estreta pista empedrada, estic segur que malgrat la pila de dretes corbes – ningú es mareja, doncs tens el cul massa apretat per la tensió de rodar amb aquests patis. Arribem satisfets a Ponta do Sol, ens refresquem amb cervesa + Sprite i una bona dutxa reparadora, ha estat una gran estrena del paisatge d’aquesta illa. Avui sopem al costat de l’església, mentre sentim els seus cants, ens arriba uns excel·lent llagosta a la graella, amb les verdures acostumades. Aquí el preu del animalet ha baixat, ens cobren uns 15 € per un bitxo d’uns 600 gr. Aquesta dieta sense carn la trobem força agradable ;-)))

Per demà hem quedat amb l’Eduard que ens portarà a una gorja que té una cascada molt bonica, ens cobra 35€ per cap, inclòs transport i picnic.

Dia 11

Avui no ens cal sortir aviat, esmorzem tranquil·lament a la terrassa, gaudint del fantàstic panorama que ofereixen els espadats volcànics sobre el mar i l’airet carregat d’olors del mar, això es tot un luxe !!! Sortim de nou amb una furgoneta Hiace per passatgers, també ve la parella del Eduard, es diu Lea i es capverdiana, de tracte molt agradable, veig que els vehicles l’Eduard els va alternant per acontentar a tots els xofers del poble, sempre que l’hi responen seriosament. Seguim la carretera de la costa, cap a Ribeira das Pompas, allà baixem del cotxe, que marxa a guanyar-se la vida fent altres viatges, llavors remuntem caminant una estreta vall amb molts marges de cultiu de canya de sucre, palmeres i plataners, després d’un revolt ja es veu l’amfiteatre que tanca la vall, es una paret d’uns 200 metres d’alçada per on hi cau un fil d’aigua formant una fina cua de cavall, al peu de les parets tot el terreny mínimament horitzontal ja hi té algun arbre plantat. L’aigua de la cascada baixa canalitzada amb tub de plàstic negre i caixes de distribució intermèdies, fetes d’obra, a tocar de la cascada hi ha una bassa gran que fa la captació principal, al guanyar alçada per la vall, ara ja hi veiem plataners també dels que fan la fruita vermella – son plàtans molt mes gustosos que els grocs – hi ha cafeters, tarongers, papaies.... es una exhibició del miracle del aigua entre les dretes parets de la gorja. La canya de sucre ressalta amb els seus llargs plomalls blancs, seiem embadalits al peu de la cascada, gaudint de la frescor i admirant aquest preciós recó. L’Eduard ens explica la seva aventura quan hi van fer el primer descens del barranc, sembla ser que quan els habitants locals varen veure que uns humans es despenjaven per la paret, des de la sortida del salt, va córrer la veu i es va convertir en el gran espectacle, mentre discutien entre ells si eren bojos, esperits o al·lucinacions...

Estem a l’ombra i fa fresca, quan ja ens hem atipat de fer fotos de tots els recons i fet una mossegada per acontentar la gana, iniciem la davallada. Al obrir-se la vall arribem aviat al sol, però puja una brisa del mar que fa molt passable la radiació, a la carretera ja ens espera el vehicle i ens trasllada fins un poblet de la costa – Sinagoga – on una plataforma basàltica natural forma diferents piscines i ens hi podem remullar-nos tranquil·lament, en aquesta geografia costera no hi abunden les platges i encara que el mar estigui tranquil, llançar-se al aigua des de les roques resulta incòmode i pot ser perillós, per les seves esmolades arestes, per els eriçons i per les corrents. Ja es hora de dinar i fem l’àpat del migdia amb el ‘picnic’ que ens han preparat ells, pasta de sopa bullida, formatge, panets i una mica de fruita, està bo però resulta una mica massa dens – no ens hi quedem gaire estona, doncs el lloc no es gaire còmode per estirar-se a descansar. Al tornar a la carretera ens cal esperar que passi algun dels vehicles col·lectius per tornar a Ponta do Sol, ja anem aprenent el funcionament del sistema – no es pot tenir mai pressa ni preveure horaris precisos. Me’n adono que tinc oberta la sola d’una de les sabates de muntanya, l’Eduard em diu que coneix un sabater que podrà enganxar-ho ràpidament – l’hi donaré a ell perquè se’n ocupi, espero que funcioni, doncs no tinc altre calçat que les sandàlies..., si tot va bé encara podré fer una excursió el dimarts. Per demà l’hi hem encarregat un xofer que ens passegi per la illa, volem contemplar tranquil·lament aquesta part de la illa, ens demanen 100 €, no es econòmic, doncs tan sols som 2 passatgers, però ho acceptem perquè es la única manera d’aprofitar bé la visita d’aquests paisatges esplèndids. L’hi comento al Eduard que vaig demanar als de Agama pressupost de les possibles activitats locals, i la resposta va ser que ja m’ho podria muntar al arribar. Sembla ser que ell els hi dona cada temporada la seva llista de preus i espera que Agama ofereixi el servei complert – es evident que tenen un lapsus de comunicació entre ells, i així es dona mala imatge al client final – en fi, aprofitem la estada que no serveix de res rondinar ;-)). Avui anem a sopar a la fonda Fàtima, just al davant del edifici on ens allotgem. Per el que veiem tan sols serveixen un menú del dia – que es els dels clients del hostal – avui es tonyina amb les verdures acostumades, està bé però més senzill que en les experiències anteriors, també es extremadament econòmic, paguem uns 13 € total per els 2, incloses les cerveses i el Café.

Dia 12

Esmorzem a les 7:00, aquest esmorzar a la terrassa es el millor començament del dia, a les 8:30 ens recull el mateix xofer i cotxe d’ahir, remuntem la carretera que varem seguir al arribar, n’hi diuen *da Corda* que es el nom d’una població a la carena superior, però també suggereix el acrobàtic traçat del recorregut, avui anem demanant parades i fent una pila de fotos a tots els llocs panoràmics, un d’ells se’n diu ‘el delgadinho’ que ja es un nom ben explicatiu del punt. Els balcons sobre la vall de Ribeira Grande son impressionants, aquesta estreta carretera empedrada, construïda a cop de pic i encastada a la mateixa cresta, ens fa badar la boca. La llum del sol va canviant les ombres a les gorgues que ens envolten, a partir de Corda ja abunden els pins i fa fresca com per agrair una jaqueta, ens parem a sobre del crater de Cova, una petita caldera que es un magnífic cultiu de verdures, hi ha aigua !!! Seguim cap al Pico da Cruz, sempre sobre el mateix tipus d’empedrat basàltic, aquest tros de cresta separa la vall de Paul de la vesant de Porto Novo, que mira a la illa de San Vicente. Es un gran contrast entre el verd i el semidesert, parem a un llogarret amb 4 cases just sota del cim del Pico da Cruz, per la pista ens creuem amb el transport d’aigua que ve de la surgència al crater de Cova, son quatre simpàtics rucs carregats amb bidons de plàstic, sembla que vagin sols però al cap d'uns minuts veiem que uns nois els acompanyen. Tornem enrere i baixem amb el cotxe a dins del crater de Cova, a la font hi ha un camió cisterna omplint aigua per fornir un altre població que no en té. Es frapant constatar la diferencia de les condicions de vida, amb aigua o sense !!!

La sequera que afecta el subsahara des del 82 ha fet que s’hagin despoblat totes les parts de les illes que depenien de la pluja (recollida en cisternes), ara tan sols sobreviuen als punts on hi ha surgència d’aigua permanent – o dessaladores, per el turisme !!!

Retornem cap a Ribeira Grande, aquest recorregut de la carretera ‘da Corda’ impressiona més de baixada que de pujada. Deu resultar una excel·lent escola de capacitació per aprovar el carnet de conduir – si es que els cal passar el tràmit !!!.

Anem ara per la costa en direcció a Ribeira das Pompas i ens enfilem per la vall de Paul, fins al límit de la pista empedrada (Cabo). La bellesa d’aquesta vall es espatarrant, es força estreta i amb aigua abundant, altres valls secundaries es ramifiquen cap a punts mes alts, a les fondalades llueixen els plomalls de la canya de sucre, les papaies, plataners, mangos i arbres de pa, a les parts una mica més altes s’hi veu cafè i verdures, tot ben amanit entre cingleres i gorgues. La pista es molt dreta i estreta, ens fem un tip de retratar recons i flors. A Cabo, just al mig del carrer sembla que hi hagi un gran taller mecànic, hi ha tres grans camions amb diferents parts desmuntades i en curs de reparació, no entenc la lògica de fer el miracle de conduir-los fins aquí dalt – si es reparessin al fons de la vall, hi ha mes espai i no caldria recórrer aquesta estreta i dreta pista !!!

Prenem un refresc al bar d’en Sandro, un francès que ens explica que ja porta 4 anys instal·lat en aquest petit paradís, ofereix també artesania, licors, productes del païs ... sembla un hippy amb el calendari congelat als anys 70, però es un xicot d’uns 30 anys !!

Ja hem acabat la ronda prevista, però encara es massa aviat per dinar, al ser 2 persones hem anat molt depressa, hauria estat mes lògic sortir mes tard i dinar a Cabo – però els canvis de llum que veiem a la pujada, els hauríem perdut.... no es pot tenir tot. No obstant, està clar que la organització i el consell per aquestes activitats es força maldestre. Al arribar a Ponta do Sol seiem a dinar a un bar del carrer, demanem una ‘espetada de atum’ (pinxo de tonyina i verdures) i unes cerveses, que resulta un entreteniment excel·lent amb la calor que fa, després baixem al micro-port de la població (10 mts d’ample darrera una escullera d’uns 25 mts) i fem el Café, just per coincidir amb l’arribada de 3 barquetes dels pescadors – així tenim l’espectacle complert en butaca preferent. Veiem un xicot caminant carrer amunt que porta un feix de llagostes a cada mà, agafades per les antenes, les porta al Hotel Bluebell, cada 10 metres es para a descansar i les baixa a terra per afluixar els braços, llàstima que no tenia la càmera a mà per atrapar aquesta visió del ‘arrossegament de llagostes’. Pujo a la cambra i torno amb les càmeres, però les llagostes ja son a la cuina del hotel, al vespre anirem a verificar el seu gust ;-)). Al port, a terra hi ha un personatge interessant, amb roba neta i barret de lona, que inspecciona la pesca que ha arribat i sembla que tria el que l’hi interessa, doncs ho van separant i posant tot barrejat a una gran cistella, després ho pesen tot just. Entenc que el comprador paga un preu mixta per la ‘collita’, hi ha barat, garopa, d’orada, pop i tonyina. Les dones dels pescadors tallen i netegen els animalets a la mateixa rampa de les barques, que queda feta un merder i raja al aigua del port, les restes atrauen altres peixos i uns nois en pesquen amb rustiques canyes,. Son les dones les que cobren els calers del majorista, suposo que així els homes no s’ho gastaran en porqueries !!!

Hi ha tonyines i bonítols d’uns 30 o 40 Kgs, i els han pescat manualment amb ham des de la petita barqueta. Quan el majorista ja ha marxat amb la seva compra, la resta es va repartint entre ells i potser encara en queda per els restaurants locals.... ha resultat una vegada més un espectacle interessant de la vida local diària, hem fet moltes fotos dels peixos i del personal. Nosaltres no hem tastat la carn des de que som a Cabo Verde, però aquesta gent potser no ho fan mai.

Ens relaxem una mica passejant per la plataforma de basalt on trenquen les ones, lamentablement està brut de merda humana, escombraries, plàstics, vidres, hi fa falta una tempesta amb fortes onades per fer una neteja radical. Tornem a la cambra per descansar, no serà per l’estrès!!! I es que aquí t’agafa una relaxació que no es pot evitar...

Al mapa que te l’Eduard al bar-oficina ens mirem l’itinerari que ens han proposat per la caminada de demà, per assegurar-nos que no coincideixi gaire amb el que hem fet avui en cotxe, sembla correcte, es la ruta 103 i surt del Pico da Cruz baixant entre les valls que condueixen fins a Paul, per la part oposada al que hem fet.

Anem a sopar al hotel on hem vist que hi portaven les llagostes, quan les demanem la noia ens diu que no en tenen, l’hi comento que les he vist arribar caminant per el carrer al migdia i em mira com si estès borratxo, no obstant va a preguntar-ho a la cuina i torna amb la cara somrient i confirmant que si que ens les serviran.... com sempre ‘grelhadas’ + `legumes’ i també ho acompanyem amb una botella de vinho verde Casal Garcia, per honorar les víctimes de la pesca. Avui el preu es una mica superior – son 17 € per cap – es el millor hotel de la població i tan sols hi han 3 clients mes a la vista (europeus), després ha entrat una parella que semblen de païs.

Dia 13

Sortim a les 7:30 amb el mateix vehicle i xofer que ens ha portat els 2 últims dies, com a ‘guies’ venen l’Eduard i la Lea. De nou remuntem la carretera ‘da Corda’, que no ens cansa amb el seu gran espectacle panoràmic, avui ens deixen una mica mes lluny del punt on varem fer la volta ahir, a prop del Pico da Cruz, seguim caminant una pista descendent en direcció E però la deixem aviat per seguir un caminet de cresta que baixa cap les fondalades de Janelinha i de Paul, realment la vista es impressionant, llàstima que tots aquests dies la boira seca limita la vista de gran distancia, avui no es veu ni la propera illa de San Vicente, es un fenomen molt curiós, no es humitat sinó un finíssim polsim que arriba des del continent africà. No obstant la vista sobre Santo Antao es perfecta, l’encadenament de cingles i gorgues en totes direccions fa encara més admirable descobrir cultius i vivendes humanes edificades en llocs increïbles, al seu voltant les lleixes de cultiu son molt penjades i estretíssimes, malgrat tot hi creix quelcom que es pot menjar o vendre. A les alçades, verdures, cafè, blat de moro, algun taronger, també hi veiem alguna cabra o vaca – sempre lligades curtes per evitar que s’estimbin cingle avall. Es evident que hi ha prou humitat o aigua per mantenir la vida en aquestes valls altes. Els caminets son el resultat de l’activitat humana que s’ha anat consolidant amb centenars d’anys, aprofiten qualsevol ressalt per habilitar un pas, molts d’ells amb un excel·lent empedrat que donen seguretat en l’aeri entorn. La Teia camina una mica arronsada per el pati que tenim sempre a sota, els corriols serpentegen drets entre les feixes i cornises per accedir als racons on hi ha algun petitíssim cultiu. Ens avancen unes dones que baixen amb un sac de taronges al cap i un altre a la mà, les han collit mes amunt i demà a la matinada seran venent-les a Ribeira Grande o a Paul, que es 1000 mts de desnivell més avall. Tot perdent alçada canviem un parell de vegades de barranc, salvant petits colls, la vegetació augmenta i cada vegada trobem més vivendes mig ocultes entre arbres de mango, Café, plàtans, etc. Aquest recorregut resulta una joia tant per la geografia com per la meravella de l’aprofitament humà dels recursos en un terreny tan feréstec. La gent del païs sempre ens saluda cordialment i els infants no s’estan de demanar que els hi fem fotos, per després riure quan es veuen a la pantalla de la càmera. Durant la baixada fem un parell de parades per menjar i beure, la temperatura al sol es alta, però a l’ombra s’hi està molt bé i l’airet constant ho fa agradable, cada vegada es veuen flors mes acolorides i les càmeres treballen intensament. Les cames ja comencen a protestar per el treball constant de retenció cara avall, en aquestes dretes pendents, encara que escadusserament anem trobant alguna cornisa planera. Ara ja veiem estretes gorgues que son un bon esquer per els aficionats al barranquisme, l’Eduard no se’n està de documentar-nos sobre les seves activitats per aquestes valls. Al fons ja es veu la Ribeira de Paul, la Teia n’està farta de baixar, i jo també però dissimulo, caminem per el fons del últim barranc que sobre a la vall, hi ha aigua corrent per el torrent i molta vegetació, una mica mes avall tota la llera del torrent es un cultiu de nyam, que creix en les basses construïdes amb pedres. Aviat serem a Paul, caminen seguint la llera, que es també un espectacle de vida vegetal i aigua abundant. Per fi som al final de la caminada, ens comprem un refresc lleugerament fresc a la ‘merceria’ (colmado) del poble i pugem en una furgoneta de les habituals (alugher) per tornar a Ponta do Sol, a Ribeira Grande cal fer ‘transbord’ a un altre. Avui els dos pisos que ens cal pujar fins la nostra cambra en semblen més elevats, les cames pesen, ha sortit un desnivell acumulat de baixada de 1500 mts i 180 de pujada (els 2 collets). Ara a dutxar-nos i recuperar una mica el cos, per sortir després a sopar.

A la cambra faig comptes i veig que hauré de demanar que ens canviïn uns 100 €, al arribar demà a Mindelo els bancs ja estaran tancats i ens caldrà calers per sopar.

Com a comiat de sopar a Santo Antao repetim al Panoramico i tornem a sortir satisfets.

Ja es ben curiós que les opcions de cuina siguin tan reduïdes, sempre es el peix o la carn a la graella o en ‘pinxo, i l’acompanyament la mateixa verdura i patates fregides i arròs bullit (que serveixen com el pa). Tot es ben bo, però estranya que no aprofitin més les possibilitats de cuinar, per els postres la situació es semblant, ofereixen pastìs de poma, o flam i costa trobar-hi fruita fresca.

Dia 14

Avui tenim mig dia sense res a fer, doncs el catamarà de tornada a Mindelo surt a la tarda i la furgoneta cap a Porto Novo ens recollirà a les 14:00. L’Andree ens demana que deixem les maletes fetes, per si l’hi arriba algun altre client (si no ho sap ja, poques possibilitats hi ha de que n’apareix un !!!). Fem el que ens ha demanat i anem a prendre el sol i passejar per la plataforma de basalt on trenquen les ones, s`hi formen petites basses on l’aigua es va renovant, totes estan plenes d’animalets i es un entreteniment relaxant observar les seves activitats, fa un ventet agradable i no molesta el sol – ideal per agafar una bona cremada de pell – no ens submergim enlloc, doncs al sortir mullats el vent dona sensació de fred. A estones llegeixo o faig fotos, una dona i la seva filla baixen fins l’aigua un parell d’atrotinats matalassos que submergeixen al aigua i subjecten amb pedres per assegurar-se que l’aigua ens cobreix, probablement es un tractament de neteja i desparasitació amb l’agua del mar i el seu iode/sal ??? al cap d’una estona venen fins nosaltres 3 nenes d’uns 10 anys, que ens expliquen els perills del les onades al lloc on estem reposant, es evident que ens repeteixen el que han sentit als seus pares, per evitar que elles hi vagin soles, però avui no n’hi ha de perill i de tant en tant una onada fa entrar un bon doll d’aigua per sobre les roques, que ens refresca les cames. També observem que al petit port aquest matí hi ha gent i barques del pescadors locals, alguns xicots es capbussen al aigua saltant des de la escullera, es un entreteniment gratuït. A les 12:00 tornem a la cambra, que ja està neta i preparada per als altres clients potencials, ens rentem baixem l’equipatge a la planta baixa, demanem una pizza a partir-nos entre els 2 que ens servirà de dinar. Arriba l’Eduard i ens explica que no hi ha cap novetat per el vol de demà – si la TACV no canvia de criteri..., mentrestant arriba la Hiace que ens va portar al arribar i sortim de retorn cap a Porto Novo, a Ribeira Grande retrobem la parella de francesos amb qui varem coincidir la primera excursió costera, també tornen amb el catamarà i volen seguidament a Praia. La travessa del Canal de Santo Antao es en condicions semblants a l’anada, el vent deu ser una constant entre les 2 illes, seguint les constants – la Teia es posa nerviosa i no ho passa bé, alguns passatgers ja estan amorrats a la bossa de plàstic i buiden el pap. Es evident que es una situació habitual, doncs la tripulació de cabina es molt àgil repartint i recollint bosses i mocadors de cel·lulosa. Com que la travessa es curta, al entrar a la badia de Mindelo les cares recuperen els colors naturals, al desembarcar i sortir de l’estació ja veig el taxi que ens espera i en un moment som de nou al hostal Residencial Jenny. La cambra es diferent, però pateix les mateixes mancances que l’altre, les aixetes no estan subjectes i si no les subjectes amb les 2 mans, giren com el cap de la noieta a El Exorcista, i a les vidrieres del balcó la balda no tanca – malgrat el cartell que recomana tenir-la tancada bé, per motius de seguretat. Es un problema de manteniment que costa de justificar, probablement es un edifici llogat i el propietari espera que ho arregli el llogater – i viceversa. Mentre la Teia es renta el cabell i s’eixuga, jo m’entretinc amb els prismàtics observant els vaixells del port, hi han alguns velers preciosos que semblen preparar-se per la travessa del Atlàntic, també en veig un de molt exòtic, es diu Kublai Khan i te tot l’aspecte dels antics velers del mar de la Xina, amb 4 pals i un castell de popa molt alt, es veu ben conservat i sembla en bon estat operatiu. Destaca com a excepció entre els altres.

Avui anem a sopar a La Chave d’Ouro, que ens va recomanar en Joao dies enrere. El menjador sembla una imatge de fa cent anys, també es una fonda i les portes de les cambres son coherents amb la data citada. Ja hi ha un grup d’alemanys que va amb la seva guia, els serveixen plates de diferents productes i especialitats, d’un ells mateixos es serveixen el tast, es una bona idea per un grup que permet picar degustació de cada varietat. Nosaltres ens conformem amb un plat per cadascun, daurada la Teia i calamars (lulas) arrebossats per mi, l’acompanyament es l’habitual de verdura, amanida, patates fregides i arròs, com que son sempre racions molt abundants, deixem una part de les patates fregides. I parlant de patates fregides, en tots els àpats que ens en han servit aquests dies – son excel·lents – res de precongelades farinoses, estan sempre cruixents, gustoses i no gaire xopes d’oli, deu ser gracies a que es mes econòmic collir-les, pelar-les, tallar-les, rentar-les... etc, que no pas comprar-ne congelades.

Al menjador el servei el fa un sol cambrer, es excel·lent i àgil, el menjar molt bo i el preu també, resulta un bon sopar de comiat de San Vicente. Retornem passejant cap al Jenny, per l’avinguda encara s’hi veu gent fent jòguing .... aquesta es una altre activitat que hem vist molt sovint per les illes, de bon matí o ja tard al vespre s’hi veu gent corrent com a esport, fins i tot en poblacions molt petites.

Dia 15

A les 8:00 arriba el taxi que ens porta al aeroport de San Pedro, arribem molt aviat i encara no es pot facturar, comencen al cap d’uns 20 minuts, l’aparell arriba abans de les 10 i sortim amb pocs minuts de retard, es també un ATR 72, com el que varem arribar, i va mig buit.

Al sortir de la terminal a Praia, no veig que ens esperi ningú. Des de Ponta do Sol vaig trucar al Residencial Praia Maria – per reservar habitació aquí, el va recomanar l’Andree com a lloc amb bona relació qualitat preu i servei, l’atenció per telèfon va ser correcta i fins i tot em varen oferir el transfer de i al Residencial, que vaig confirmar. Esperem una estona sense èxit i truco al Praia Maria, la noia diu que esperem una mica perquè el taxi ja està en camí, com que som a tocar de la ciutat espero 20 minuts i truco un altre vegada. Ara la resposta es molt diferent: la directora ha dit que té les cambres ocupades, que ens ha transferit la reserva a un altre lloc i que no pot enviar cap taxi, que l’agafem nosaltres mateixos per anar-hi – quina barra !!!!

En fi, com que de taxis en sobren i de lloc ja en trobarem, agafem un taxi i ens fem portar al lloc que ens han indicat, es a un barri perifèric i el Residencial no te gaire bon aspecte, els diem que no ens interessa i demanem al taxi que ens suggereixi un allotjament al centre de la ciutat (Plateau), ens porta a un amb el nom suggestiu ‘Paraiso’ però la cambra no ho es tant, no té vista al exterior, la finestra es a un celobert interior i estret, al sostre un ventilador que ens refrescarà una mica, tampoc es econòmic (35 €) no obstant ens hi quedem, doncs tan sols hi serem una nit i estem farts de passar calor amunt i avall. El taxista ens cobra 15 € per la doble passejada. Deixem les maletes a la cambra i surto a buscar un banc per canviar moneda abans de que tanquin, quan torno sortim a cercar un lloc per dinar, el centre de la vila es petit i aviat el tenim apamat, tot passejant amb cara de ‘guiris’ un senyor ens recomana un restaurant de davant, se’n diu Flor de Lys, es fosc i pintat de blau, hi mengen alguns europeus i gent local, mengem raonablement. Després passegem una mica per el mercat, això ja té un ambient molt més africà, vestits amb molts colors i faccions ben negres, però hi fa força calor, i com que l’atracció dels carrers no la veiem enlloc i ens estem fotent de calor, anem a la cambra a jaure sota del ventilador. La Teia te molèsties a un dit del peu, està molt inflamat i l’hi fa mal l’articulació, avia’m si millora una mica.

Praia es la ciutat mes gran del païs, a la illa de Santiago, la mes poblada. Des del avió he vist un parell de valls escarpades, al costat del Pico Antonia, però la illa no té el ganxo de Santo Antao, no dubto que hi hagin llogarrets bonics i alguna cala deliciosa, però els nostres sentits encara estan sadollats dels paisatges anteriors i no ens atrau gaire sortir a voltar, o sigui que esperem a que baixi la temperatura una mica i jo surto a donar un cop d’ull i buscar allotjament per la nit abans de volar cap a casa – al retorn de Fogo, mirant la guia ens sembla que l’ideal seria trobar-lo a Prainha, a poca distancia de la ciutat i a tocar del mar, veig que hi ha alguns hotels que semblen còmodes. Com que no compensa anar-hi caminant, se’m acut entrar a una oficina de serveis turístics (Cabetur) i preguntar sobre el tema, ens recomanen el Tropical, que es d’una cadena portuguesa, hi ha piscina d’aigua de mar, restaurant, aire condicionat, bany a la cambra, etc, total 97 € la nit, com que pago amb Visa apliquen una comissió del 5%, el preu es elevat però serà assegurar mig dia de relax abans de marxar, faig la reserva amb ells i torno a la cambra per donar la bona nova a la Teia. Al vespre tornem a sortir a voltar per els carrers sense cap entusiasme i acabem sopant en unes taules al carrer, davant del Café Sofia, el sopar es digne (tonyina en salsa) i hi estem còmodes tot prenent la fresca. Tornem a trobar els francesos de l’excursió a Santo Antao, estan al Residencial Santa Maria que té molt bon aspecte, ens expliquen que ahir al vespre al arribar al Jenny, la ‘jefa’ una centreamericana que es diu Azucena, els va dir que havien de ser al aeroport a mitja tarda, al ser allà van descobrir que el seu vol era a la 01:00 de la nit, aquesta tia té un morro que se’l trepitja, els va enviar allà ben aviat per estalviar-se tenir algun responsable al hotel fins gaire tard – probablement s’hi havia de quedar ella. O sigui que es van passar 6 hores a la minúscula terminal aeroport, sense poder ni sopar, menys mal que avui ho expliquen amb humor. Els desitgem millor sort en la resta de les vacances, ells arriben a Fogo el dia que nosaltres marxarem.

Aquesta nit no dormim gaire bé, com que últimament estem dormint moltes hores, ara ens desperta qualsevol soroll, la vibració del ventilador, els lladrucs d’un gos, un telèfon que sona, etc.

Dia 16

A les 8:00 agafem un taxi cap al aeroport, per volar a Fogo, deixem gustosos aquest atrotinat ‘Paraiso’, per cert, està a 30 metres de l’ambaixada USA !!!

Just arribar al aeroport ja podem facturar, cap problema, aquesta terminal es ben moderna i lluminosa, després entro a la oficina de la TAP per re confirmar els vols de tornada a casa – tot està OK. En aquestes situacions sempre es millor re confirmar-ho tot, per evitar sorpreses a última hora. Al vol l’aparell també es un ATR 72, faig algunes fotos des del aire, sense gaire confiança en els resultats doncs les finestres son molt poc transparents. L’aeroport de Fogo es el mes petit dels que hem utilitzat, tots els procediments son manuals, les maletes les lliuren per una finestra de la petita sala d’arribada i per sortir al exterior cal ensenyar el resguard de facturació, on hi comproven que concordin les dades. Agafem un taxi per anar a la oficina d’en Patrick a Sao Filipe (es el de la Pousada Pedra Bravo on ens allotjarem a Cha das Caldeiras), el vehicle d’ells ja ha marxat i l’hi diem al taxi que ens porti fins la Pousada – pagarem 50 € !!. Per el camí anem comprenent el preu, la pujada es fa en llaçades per una esquena que baixa de la corona volcànica superior de la illa, aquí s’hi veu verdor en molts torrents, el terreny es de color roig fosc i s’hi veuen traces evidents de colades de lava del segle passat. La pendent es forta i el motor del taxi sembla que pateix asma, aquesta illa te un cim de 2900 mts i es un con de volcà sencer, estem a la cara on la pendent es mes suau, anem passant casetes i alguna petita població agrícola. La carretera va a cercar un collet per on s’accedeix al interior de la caldera volcànica central, es una gran muralla circular que encercla el que en diuen ‘Caldeiras’, passem al costat mateix de una colada de la erupció del 96, les dimensions d’aquest circ son mes grans del que m’esperava, encara en falta un bon tros per arribar a la població de dins, Cha das Caldeiras està entre el cim del Pico Grande i la muralla oposada de la corona del gran crater. Ara ja hi som, entre les cases, molt pobres, del poblet aquest francès hi ha construït un petit i bonic hostal, un pati interior forma una mena de claustre on hi donen les habitacions, es un recer magnífic entre aquest fenomen geològic. Sorprenentment, entre la negra lava hi ha plantades vinyes, figueres, pomeres, carbassó, sempre a força distancia una planta de l’altre, suposo que la dispersió es per l’escassetat d’aigua. Per el que hem llegit hi cullen prou raïm per produir i comercialitzar el vi del volcà (blanc i negre), per dinar estrenem una ampolla de negre, es vi del any, robust de paladar i força bo, mengem pollastre en salsa amb les acostumades verdures i arròs. Després de dinar dono una volta i fai forces fotos, el canvi de paisatge, ara purament lava i parets del volcà dona molts motius fotogràfics. Al hostal se’ns presenta un ‘guia’ per pujar al cim mes alt – el Pico Grande – que es una de les boques actives del crater que forma la illa, l’hi dic que ja ens ho pensarem, doncs demana 30 € per persona i ja es veu que es un senzill acompanyant sense cap formació tècnica. M’agradaria que la Teia vogués pujar amb mi al cim, però son uns 1000 metres de desnivell molt dret, en un terreny on ella no s’hi troba còmode. A la tarda, tot passejant, amb els binocles examino la pujada i he d’explicar-li que allò no es per ella. Es una llarga rampa de lava pedregosa i sorrenca que acabaria amb la seva escassa vocació per enfilar-se i ho passaria malament, val mes que m’esperi passejant i prenent el sol, ho accepta sense problemes. Ala ‘merceria’ compro aigua, galetes i cacauets, serà la meva tec de ruta per l’excursió de demà, parlo amb en ZoZo (el guia) i l’hi confirmo que hi vaig sol, tampoc no te cap altre client !!! La tarifa la considero una minsa col·laboració per la supervivència d’aquesta gent que viu aquí dalt.

Encara no coneix-ho els preus del hostal, parlo amb la noia encarregada per saber si tinc prous calers, faig comptes i veig que ni hi cap problema acabarem pagant com a un refugi de muntanya, però en millors condicions de servei i comoditat. El sol ja s’ha amagat al darrera de la muralla i la temperatura va refrescant, som a uns 1800 mts d’alçada !, les llums canviants presenten uns tons molt bonics, el Pico Grande es perfila com una piràmide perfecta i les seves pendents de sorra negra semblen llisos. A les 19:00 veig que els francesos ja estan entaulats i nosaltres també anem al menjador, el menú tampoc no es gens variat, escollim tonyina en salsa i verdura, està realment molt bo, però ens agradaria canviar de peix, de postres una excel·lent pastis de poma. Ja he quedat d’acord amb en ZeZe, que vindrà al hostal a les 6:30 per sortir, al hostal em deixarà l’esmorzar preparat. A la cambra tenim una manta de fibra magnífica, ens farà bon favor, doncs no fa gens de calor en aquesta alçada.

Dia 17

Això de no tenir que comprovar si fa bon temps es una meravella, sortim a bon pas, ja va bé doncs l’airet es fresc, veig que tal com va semblar-me ahir, anem cap a l’esquerra del crater del volcà, el terreny agafa pendent ràpidament, amb cert gruix de sorra i pedrotes de lava, deixem enrere els minsos arbres de mongetes, les vinyes, etc... i ens enfilem per lloms de lava entre pedrotes. En Zeze va preguntant-me sovint si vaig bé, bufo però no perdo el ritme, amb la motxilla lleugera no tinc cap problema, les parets de la Caldeira ja estan il·luminades per el sol, nosaltres pugem per l’ombra del volca, no ens tocarà el sol fins pràcticament al cim, el seu perfil cònic es projecta contra la muralla i va baixant, fins que la seva ombra ja es veu a la lava del fons de la caldera, fem bona via de la pujada i amb 2 h ½ arribem dalt del perfil del crater, hem pujat 1001 metres des del la Pousada, veig que el cim o punta mes alta del crater es a curta distancia, però caldrà grimpar. Ho pregunto a en Zeze i suggereix que pugem per aquest costat i després fem un tros de la cresta per baixar per l’altre costat – deixant caure, molt tímidament, que això costarà 15 € més... no protesto però l’hi dic que ja em parlarem al baixar. Ens enfilem per una cornisa de basalt en diagonal, penjada sobre la canal per on hem pujar, hi ha bona presa de mans i peus i el basalt es molt sòlid, es surt a l’aresta i al altre costat es camina fàcilment fins el cim. Seiem una estona a dalt i fem un mos, el panorama dins del crater i de tota la caldera exterior es espatarrant, malgrat la duresa del entorn de lava, els colors foscos, gairebé negres, contrasten amb d’altres rogencs i el groc del sofre, moltes fotos....

A les 9:00 iniciem la baixada, sortejant les canals mes dretes i sempre en la direcció oposada al costat per on hem pujat, cal vigilar on es posen els peus, doncs la sorra i les pedres soltes poden provocar alguna trompada, però aviat entrem a la pendent totalment sorrenca on iniciem una ràpida i còmoda baixada en vertical, on sovint m’enfonso fins els turmells en aquests cristalls de lava gris-negre, fins i tot s’hi podria baixar en esquís, quan la pendent es suavitza miro enrere i em sorprenc de la rapidesa de la baixada. Ens netegem la sorra de les sabates, que en van ben plenes, i en mitja horeta mes ja som al hostal, tot just son les 10:30. En Zeze diu que marxa a treballar, doncs a les 11 obre la ‘oficina de turisme’ i avui l’hi toca ser-hi a ell, o sigui que aquesta es la raó del ritme ràpid que portava. En realitat m’ho he passat molt bé, no m’he sentit forçat a córrer i ha estat una companyia agradable. Tot baixant l’hi he preguntat com s’ho feien per comprar material de muntanya al seu païs, per portar la conversa cap a la possibilitat de passar-li material. Com es evident, no poden comprar res, ni per disponibilitat, ni per capacitat econòmica, l’hi dic que si l’hi interessen els bastons o les sabatilles Salomon, que en podem parlar, respon que prefereix les sabatilles, com si estès disposat a acceptar-les de pagament per la jornada, penso que també l’hi aniran be els calers i l’hi dic que l’hi dono les sabates + 20 €, queda encantat.

A la cambra la Teia no hi es, encara deu estar mirant amb els prismàtics si ens veu baixar per on pujàvem, m’afaito i al voler dutxar-me veig que no hi ha aigua calenta, em conformo amb una esbandida de la suor i dels recons mes compromesos. Després surto a passejar intentant trobar a la Teia, al final la veig asseguda a una terrassa, mirant amb els prismàtics als que baixen del Pico, per el camí on hem pujat. Ens ha vist a dalt del cim, però no sabia que baixaríem per l’altre costat. Entrem al celler on produeixen el vi i xerrem una mica amb el responsable, veiem que les prenses, filtres i dipòsits son ben nous i porten una etiqueta italiana, fan vi blanc, negre, de postres, aiguardent com el marc i un altre amb herbes ‘estomacals’, comprem algunes ampolles per nosaltres. Anem a dinar al hostal, la carta no ha canviat, ara demanem una amanida i una truita (ou), ens arriba una gustosa amanida de tomàquet, sobre col tallada fina, amb all i julivert, tot sucant-hi pa dinem molt a gust, acompanyat per vi blanc del la caldera. Llàstima que no estigui ben fred, te 14 º i no està malament, per postres una amanida de fruita molt bona, hi ha algun component de fruita confitada que no coneixem. Als porxos prenem el sol i la ombra endormiscats, la temperatura es alta però el ventet la fa suportable. A les 15:00 sortim amb la Teia caminant cap al collet, al peu de la pendent sorrenca per on he baixat al matí, a sota mateix hi ha la boca de l’erupció del 96, fa mandra però ajudarà a la digestió. Entre la sorra negrosa hi afloren capricioses formes de lava que encara conserven l’aspecte plàstic de la pasta de forner, amb una mica d’imaginació s’hi podrien veure les arrels d’un arbre tropical gegant. Retornem al hostal per arribar-hi just quan el sol cau darrera la muralla, abans que el cos es refredi ens fem una rentada ràpida – i fresca – després posem els trastos en ordre per poder tancar fàcilment les maletes demà al matí, i seiem al porxo mentre acabem la botella de vi blanc que hem encetat per dinar. Ara passa en Zeze per confirmar-nos que el seu germà ens baixarà al aeroport dema al mati, a les 8:00, aprofito per lliurar-li les sabatilles, segons acordat. Al migdia hem demanat si per sopar ens podien fer una ‘feijoada’ que encara no hem tastat, resposta afirmativa. No obstant, a les 19:15 ve una noia per dir-nos que no ha estat possible i que triem entre la gama acostumada, repetirem el peix amb verdura, que resulta molt bo, ara tan sols bevem aigua. Pregunto si prefereixen que paguem ara, però ens respon la encarregada que a l’ha que marxem ja va be. De nou som aviat al llit, i la copa de ‘digestiu’ local que he demanat m’ajuda a agafar el son depressa.

Dia 18

Ens llevem a les 7:00, farts de tantes hores de llit, acabem d’ordenar les maletes i esmorzem. Avui hi ha una noia joveneta que es la ‘contable’ i caixera. Ens sorprèn que no tenen cap control del que hem consumit, va apuntant tot el que l’hi canto i després ho suma amb la calculadora, tots els plats tenen el mateix preu i tots els extres també. Al final paguem uns 160 € totals per els 2 dies a pensió completa i extres, com ja hem anat veient, per nosaltres no resulta car, però els preus son alts per el poder adquisitiu local. L’estada en aquest recó tan original ha estat còmode i agradable, un bon comiat de vacances. El vehicle que ens baixa a San Filipe es un pickup amb bancs a la caixa, seiem a la cabina, a la caixa tan sols hi ha les maletes i unes motxilles d’uns holandesos que baixen caminant fins a Mosteiros, per el costat oposat de l’illa. Al sortir de la caldera ens torna a sorprendre la diferencia de paisatge, ara torna a ser força verd amb cultius agrícoles, que malgrat ser dispersos abunden molt mes que dins de la caldera del gran crater. Al arribar al petit aeroport ja estan facturant, cap problema malgrat que el procés es totalment manual, la noia apunta en una fulla el nom del passatger, el número del bitllet, el pes de la maleta, i també ho escriu a la targeta d’embarcar. No cal patir per si es penja l’ordinador. Quan ja es l’ha prevista per el vol, anuncien que sortirà a les 12:45 – gairebé 1 hora i ½ mes tard – l’aparell encara no ha arribat, a la pista hi ha 2 petits aparell d’una companyia charter, la CV Express, finalment arriba l’avió i sortim amb el retard anunciat. A les 13:30 arribem al hotel Trópico de Prainha, es un lloc agradable i a tocar del mar, una mica allunyat de la ciutat (5 minuts en cotxe), un jardí amb 2 piscines, envoltades per les habitacions el restaurant i els serveis, es a dir que el preu s'adiu amb el que ofereixen la majoria d’hotels de nivell internacional. Dinem al mateix hotel, doncs no tenim ganes de passejar, de nou peix, dos excel·lents talls de corbina, amb la verdura de rigor i un una botella de vinho verde, després una incursió al bufet de postres, seguit tot per una sessió d’hamaca a la piscina. Amb aquesta temperatura, el que fas abans de dinar, ja ho pots deixar per l’endemà, doncs la tarda es curta i fa massa calor per bellugar-se. Al cap d’una estona, fins i tot faig alguna nedada a la piscina. Comença a fer-se fosc i tornem a la cambra per dutxar-nos i fer les maletes per demà. Les botelles d’aiguardent que hem comprat a Fogo cal posar-les dins de la maleta rígida, doncs els controls de seguretat al aeroport no ens permetrà portar-les a la ma, per això improvisem un embalatge de protecció amb roba i sabates, al final hi cap tot.

No tenim gana per sopar, però demà matinarem i val mes dormir amb l’estomac ocupat, al restaurant demanem una amanida i un carpaccio de salmó, resulta un àpat prou lleuger i ens posem aviat al llit. He demanat que ens despertin a les 4:15, doncs volem ser al aeroport a les 5:00.

Dia 19

Com sempre que em cal llevar-me aviat, dormo malament i em desperto moltes vegades, a les 4 em llevo, doncs ja no puc dormir, a la recepció ens han preparat un termos amb cafè i llet, un sandvitx, iogurt i una mica de fruita, es millor menjar una mica que no pas aguantar la sessió d’aeroport amb la panxa buida. Ja podem facturar però encara no es pot passar el control de passaports i entrar a la sala d’embarcar, cal esperar fins les 6, quan podem accedir-hi veiem que hi ha un parell de botiguetes on encara podem comprar un parell de paquets de Café amb els e$cudos que ens queden, el que sobra ho poso a la caixa de donacions benèfiques que hi ha a la sala. Fa gracia portar a casa una mica del Café que hem vist als arbres de les illes....

Veiem que el vol no sortirà a la hora prevista, doncs 5 minuts abans encara es veu el personal de manteniment i algun tripulant que tot just arriba. L’aparell es un 757 i no es veu gaire nou, però no com per fer por, al final despeguem cap a Lisboa amb una hora de retard, som una trentena de passatgers en un aparell per unes 180 persones – mal negoci per la TACV – a la cabina es veuen detalls que parlen d’un manteniment pobre, un monitor informatiu (encara CRT) te la carcassa apedaçada com si l’haguessin escaiolat i algunes de les tauletes discrepen força de la horitzontal. Anem amples i quan som al nivell de vol de creuer la Teia i jo ens instal·lem en uns altres seients dels assignats. Anuncien que el vol durarà 3.5 hores, no ho entenc, doncs som mes lluny que Sal i hi varem tardar 4 hores al venir, potser que amb menys càrrega es guanya força velocitat, ens serveixen un esmorzar senzill, una truita amb una mica de carn a dins, un iogurt i macedònia, cap problema doncs aquests dies anem sobrats de calories.

Tant l’enllaça a Lisboa com el vol a Barcelona funcionen correctament, a les 18:00 ja som a casa, ben satisfets per l’experiència.

Conclusió:

La informació que he trobat sobre Cabo Verde a Internet i a les guies està poc objectivada, hi veig certa tendència a magnificar els pocs atractius d’alguns llocs (p.ex. Sal o Praia), probablement intentant que no desllueixin al costat del gran interès de Santo Antao i Fogo, crec que les illes de Boavista, San Nicolau, Santa Lucia i Brava (no hi hem estat) probablement també son encara força interessants, però dubto que es puguin comparar a les de la nostra preferència.

Referent a la societat capverdiana, ens ha sorprès el seu poc aspecte ‘africà’, degut a la barreja racial que hi ha des dels seus orígens, els occidentals que hi anaven no hi portaven la família, ergo - la majoria de la població es mulata i vesteixen clarament a la occidental, fins i tot extremadament (shorts, tops, tanga..). Religió majoritària catòlica, presencia de diferents sectes evangèliques recents. Poca estabilitat familiar – les parelles duren poc, però es reprodueixen amb abundància.

Son interessants algunes xifres estadístiques que ens han explicat:

Es el país d’Africa segon en la classificació de menys corrupte, tan sols a Botswana i ha menys corrupció – no tenen riqueses (recursos naturals). Per això intenten vendre el turisme de sol i mar. Estan rebent grans inversions turístiques (de Dubai i Unió Europea) construint centres de luxe per activitats de sol i platja, molts projectes inclouen camps de golf, tot a base de grans plantes dessaladores, doncs no hi ha prou aigua de boca ni de reg.

La meitat aproximada dels ciutadans del país viu al estranger, repartits per tot el mon.

La mitjana d’edat de la població actual es 17 anys, i l’esperança mitjana de vida es 71 anys, es una bomba social latent, si no s’hi desenvolupen mitjans de vida estables.

El cost de la vida per el turista – en condicions de confort semblants a Catalunya - es més econòmic que a Catalunya, però no massa, exceptuant la llagosta !!!