Octubre de 2006

Cambodja (sols Angkor Vat) i Birmania

Dia 3 – 4

El taxi ens recull a casa a les 15:45, tal com l’havía encarregat, hi ha poca intensitat de transit i arribem depressa al aeroport del Prat, Terminal A, facturació ágil al mostrador d’Air France, ens posen a la fila 29 , al darrera de tot del aparell, no podem posar les motxiles a dalt doncs ja están plens els calaixos, farem aquest primer vol amb la incomoditat de les motxiles entre les cames; en aquest vol a Pars CDG notem alguna turbulencia sobrevolant França, gens de retard horari i tenim temps suficient per fer tranquilament el canvi de terminal, malgrat les obres que entretenen el passeig per dins d’aquest lleig aeroport, tens la sensació d’estar a una nau industrial amb tant de formigó i ferro. Aquest vol , també d’Air France - de París a Hanoi amb parada a Bangkok - es un Airbus gran, hi tenim els dos seients junts, una finestra i un corredor – aquests ja els vaig poder reservar al comprar el bitllet – en un vol llarg es més cómode així, doncs ningú altre et molesta per aixecar-se, ni tampoc molestes als altres. El vol es fa llarg, les películes es senten malament als auriculars i el menjar es força pobre, Air France també ha rebaixat força el seu nivell de servei, tan sols el vi es bó.

Aterrem al nou aeroport internacional Suvanabhumi de Bangkok, estrenat tan sols fa 5 dies es veu molt gran, estructura de vidre ciment i metall, amb una terminal única de la que surten uns braços on hi han els diferents ‘fingers’ per accedir als aparells. El pas per inmigració i duanes es ágil, hi ha molt de personal adreçant als viatgers a cada lloc, han previst el posible caos d’un aeroport nou i ho resolen amb molta atenció personal. Les 2 maletes també arriben en un temps acceptable i sortim a la zona d’accés public, segons les instruccions rebudes de Exotissimo, ens esperen a la porta 10 del gran i llarg ‘Hall’ d’arribades, com que estem a l’altre extrem, una hostessa de l’associació de turisme ens veu amb cara de badocs i ens pregunta si ens espera algú, rápidament parla per el seu walkie i localitza la noia que ens espera amb un retol i el nostre nom, la recepció es molt afable – sempre segons la cortesía oriental, truca amb el móvil al conductor del cotxe i en pocs instants arriba un Volvo impecable que ens encotxa i sortim cap a la ciutat, son les 19:00 i el transit es molt dens en aquesta ciutat monstruosa, plena d’autovíes i passos elevats a diferents nivells, s’hi veuen molts gratacels de linees modernes i fredes. A mida que ens acostem al centre, la circulació es fa imposible, finalment arribem al barri de Silom, on hi ha el nostre hotel (Silom Serene), es molt correcte i cómode, llástima que queda encastrat entre molts edificis alts i el carrer es molt estret, no hi ha cap visibilitat més enllá de les parets del devant, a uns 10 metres. No obstant aixó no deixa de ser una ventatge, doncs no ens arriba el soroll del carrer principal, amb un transit i activitat comercial horrible. Ens instalem a la cambra sense desmuntar gaire les maletes, doncs demá al matí sortirem aviat, dutxats i amb roba neta – que s’agraeix després de tantes hores de vol – sortim a passejar per el barri, entre una aglomeració de paradetes de menjar rápid, roba, relotges, maletes... peró estem massa cansats per tafanejar gaire i tornem a sopar al mateix restaurant del hotel – menú Thai, verdura amb salsa d’ostres i calamars rebossats + cervesa, total 645 Tbaht o sigui uns 12 € - i a dormir en el magnific llit ‘king size’ que ens acull carinyosament.

Dia 5 –

Quina matinada ¡!! Estem groggis per el jet-lag, m’he anat despertant gairebé cada hora, la Teia ho porta millor doncs ja está acostumada a aprofitar bé quan pot dormir, aviam si el meu cos s’hi adapta depressa. Ens recullen al hotel a les 5:00, malgrat que el vol surt a les 8:00. El transit es dens peró ágil i a les 6:00 ja hem facturat i entrem a l’area internacional del aeroport – després de pagar 500 Tbaht per cap, com a taxa d’aeroport. L’area de botigues es ample, molt llarga i luxosa, encara está tot guarnit de la innaguració i amb motius celebrant el 70 aniversari del Rei del païs. Comprem 2 cartrons de Winston al Duty Free – 950 Tbaht – amb el proposit de que serveixi com a troc i/o propines. Esmorzem el picnic que ens ha preparat l’hotel i desprès entrem a la sala d’embarcament. Aquesta construcció ens resulta molt freda d’ambient, vigues tubulars, vidre i formigó; menys mal que a les grans sales hi ha posat unes grans i acolorides pintures murals, amb motius tradicionals, que hi donen una mica de vida. Tots els tramits funcionen molt agilment i sempre veiem personal que vigila i ajuda els que fan cara de despistats.

El vol de Bankok Airways cap a Siem Reap (Cambodja) – on hi ha l’aeroport construit per el turisme que visita la maravella d’Angkor Vat – embarca puntualment, veiem que els aparells d’aquesta nova companyia estan tots decorats amb acolorides figures tradicionals diferents, i força ben escollides. L’aparell es un Airbus petit, peró a la cabina hi serveixen 4 hostesses que ens donen un altre petit picnic molt raonable, en 50 minuts ja estem aterrant a Siem Reap, des del aire ja es veuen inmensos camps inundats, deu ser que al estar al final de l’estació de plujes hi ha l’aigua acumulada en aquestes planuries. L’aeroport es petit perí l’edifici de la terminal es de nova construcció, amb uns jardins molt bonics. La gestió del visat funciona amb rapidesa raonable i desprès de pagar els 20 US$ per cap arribem a la recollida de maletes, on ja han arribat les nostres, son els avantatges dels aeroports menuts, camines 50 metres del avió a la terminal i les maletes ja les están posant al carretó per entregarles al edifici – que está a tocar, tampoc no hi ha aglomeració de vols...

Al carrer veiem un noi amb un gran retol i els nostres noms, s’asseguren de que sense ulleres els veiem bé ¡!! Es diu Bot i será el nostre guía que ens acompanyará els 4 dies a Cambodja, ens porta al hotel en un turisme Toyota prou modern, en aquest indret de Siem Reap hi han els principals hotels i es evident que s’ha generat amb el creixement del turisme que atrau la riquesa monumental del entorn, la ciutat vella queda a uns 2 km. La decoració del hotel es clasicona peró cálida, amb mobles de fusta masissa, cambra molt espaiosa i una bonica terrassa sobre la piscina, que mira al bosc – o selva. Després de la rápida presa de pssesió de la cambra ja sortim cap a fer la primera visita al gran complexe aquitectonic d’Angkor Vat. Ens sorprén la gran dimensio que tenía aquesta capital del imperi khmer, ens explica en Bot que al segue XII tenía 1 milió d’habitants. En la mateixa época, Londres, que era la capital europea més gran, tenía uns 200.000 habitants. Comencem visitant el temple de Preah Khan, construit per el rei per honorar les cendres del seu pare, s’hi veu una infinitat de simbología mitológica hinduista, el treball d’esculptura es impresionant i l’arquitectura no pas menys. Malgrat el cansament de matinar i el jet-lag, l’espectacle es tan frapant que ens mantenim ben desperts. Continuem cap el temple Neak Sean, on hi ha 4 estanys artificials, en les 4 direccions dels punts cardinals, voltant l’estany central hi veiem més temples i personatges mitológics. En Bot sembla estar molt ben preparat i ens explica molts detalls sobre cada construcció i la seva simbología sagrada. Fa un calor humit enganxós molt emprenyador, quan llueix el sol es com una sauna, estem totalments molls de suor. Tornem a dinar al hotel, i així fem una mica de migdiada que ens revifará, escollim un menú tancat que resulta excelent – amanida de verdura fresca i troçets de vedella, amb herbes i especies aromátiques, segueix una mena de ‘chop suey’ de porc molt gustós, per postre platan arebossat i fregit amb mel – tot plegat, amb 1 cervesa son uns 14 US$. Ja comencem a ajustar el calcul mental als preus ‘no europeus’ , quan tornem a casa ho trobarem tot carissim ¡!!!

A les 15:00 ens recull de nou en Bot, ara anem al edifici principal del complexe, el gran centre religiós d’Angkor Vat, on s’hi concentraba la educació religiosa. Ja de lluny veiem que hi ha molta mes gent que al matí, aquest grandiós ‘monestir’ está envoltat per un fossar inundat que sembla un riu, l’accès es per un pont que mena a l’entrada principal, tant per la estética del conjunt com per el detall, resulta un conjunt d’edificis impresionant on encara s’hi conserven parts esculpides que no s’han espatllat massa. Destaquen uns grandiosos murals en baixrelleu que representen la vida dels reis, tenen un dinamisme tan gran que sembla una película d’acció, no ens cansem de descobrir-hi detalls magnífics sobre el seu significat, historia, etc.. gracies a l’ajuda d’en Bot. També m’enfilo a dalt del edifici principal – sota de les torres – per uns drets esglaons molt erosionats, crec que es un error no limitar-hi l’accés de la gent, aquesta pedra rogenca (arenisca, com la pedra d’esmolar) s’erosiona facilment i caldría estalviar qualsevol perjudici al conjunt. Resulta dificil fer fotos i evitar que hi surti un grapat de turistes al mig. Ens hi hem passat un parell d’hores bocabadats de tanta meravella i sense ser conscients del relotge, ja es hora de tornar al cau; está molt nuvol, malauradament no veurem la posta de sol en aquest entorn, que deu ser un espectacle espatarrant. Cada vegada que tornem al cotxe estem amarats de suor i ens posen l’aire acondicionat al máxim, segur que agafarem alguna galipandria amb aquests salts de temperatura. Tenim ganes de sortir a voltar al vespre per la població, peró la iluminació es tan escassa que gairebé no veus on trepitges, no a on vas, o sigui que ens quedem a sopar al hotel. Al vespre el menú costa 15 US$, amb 3 plats i beguda inclosa, també está molt bó – no sé si es per herencia de la colonització francesa, peró aquí tenen una cuina excelent que disfrutem sense reserves.

Dia 6 –

Aquesta nit m’he recuperat força del salt d’horari, l’esmorzar de buffet al hotel es generós i variat, no caldrá dinar gaire fort. A les 8:30 ens recullen amb el cotxe i marxem cap el temple de Bantei Srei, l’itinerari transcorre entre camps d’arrós i boscos mig inundats, el verd del arròs té una lluentor viva que contrasta amb els altres verds del paisatge, es veuen els bufals d’aigua fangant i pasturant, les cases está aixecades sobre pilones per salvar les pujades de nivell del aigua que tenen sovint. Es un paisatge d’una gran bellesa natural, on l’home i les seves activitats s’hi veuen integrades naturalment. Moltes de les cases tenen el seu porc al camp, lligat per no perdre’l, i també gallines corrent i bufals o vaques pasturant. Amb tanta aigua tot está molt verd i fa goig, ens creuem amb molta gent en bici i d’altres en moto, el servei de taxi es fa en moto amb un remolc per 2 passatgers.

El primer temple on anem es diu Prea Rup, es 100 anys més antic que Angkor Vat i está construít en una pedra vermellosa; s’hi repeteix tota la simbología hinduista, que inclou moltes combinaciones dels números 4, 9, etc. associats a virtutts, nivells celestials o infernals ...

De nou la riquesa artística dels relleus es impresionant. Malgrat ser l’inici de la temporada turistica, ja s’hi veu força gent – a la temporada alta ha de ser terrible. Descobrim que en aquests centres hi ha uns W.C. perfectes de nets i polits, com els d’un bon hotel a Europa, es un servei inclós al ‘forfait’ d’accés als monuments i cal ensenyarlo per usar-los, cal dir que s’agraeix molt, doncs amb les temperatures i suades que fem resulta agradable poder netejarse en confiança. Seguidament marxem cap al temple de Sra-Srang, ens enfilem a la seva terrassa per veure un panorama dels boscos que l’envolten, al fons del horitzó verd es perfilen les torres d’Angkor Vat. Per dinar ens porten als restaurants turístics, de tipus ‘merendero’ que hi han devant de la porta principal d’Angkor Vat. Hi mengem correctament i económica, una sopa de verdura amb espaguetti i gambes + un plat de pinya i platan, amb aquestes temperatures no convida a menjar res mès consistent. A la tarde continuem la ruta dels temples Banteai Kdei i Sra Sang, l’un es un mausoleu dedicat a la mare del rei que el va fer construir i l’altre al pare; sembla que en feia construir un per cada familiar!!!

No ens cansem de descobrir la riquesa dels gravats esculpits a la pedra per els seus creadors, presenten talment una ‘película’ dels aconteixements i detalls del reialme, amb gran detall de vestits, pentinats, fisonomies, animals, etc. Es evident que la potencia del imperi khmer era tan política i militar com artistica, sembla imposible que s’esvaís en pocs anys i s’oblidés la seva existencia fins el retrobament de les runes el segle passat. Els seus descobridors devien al-lucinar al trobar aquestes runes. Es evident que el nostre guía, en Bot, n’está molt cofoi d’identificar-se descenden d’aquella gent, tot i que actualment la barreja etnica a Cambodja sigui el resultat de moltes invasions de tots costats. Ara tornem cap al lloc on hi havia la ciutat, entre les restes dels temples s’endevina una estructura urbana d’uns 9 km2 amb un disseny simétric i una gran avinguda/estadi/escenari (Terrassa dels Elefants) on es celebraben els grans aconteixements i desfilades. Aviat canvia el temps i ens agafa un fort xáfec, del que ens aixopluguem dins d’un dels temples. Com tots aquests fenómens tropicals, dura poc i la temperatura ha refrescat una mica, millor així, doncs quan llueix el sol es com passejar per un forn. Aquí acaba el tour d’avui i al arribar devant del hotel ens en anem passejant fins una zona de mercat, que ja están plegant, on encra podem veure les parades de fruita, flors, carn, menjar preparat, tallers, etc. Es a dir, el retrat real de la vida externa al turisme; faig una pila de fotos discretes, per copsar la realitat diaria de la gent.

Al hotel ens refresquem amb una bona dutxa i fem temps esperant l’hora de sopar, que tornem a fer al hotel, i es que per el seu preu raonable i bona qualitat de cuina, ens fa mandra sortir passejant a les fosques fins una altre lloc. Demá potser matinarem una mica, per tafanejar un mercat proper abans de que ens vinguin a recollir per anar al llac Tonle.

Dia 7 –

Quan ens llevem está plovent, peró quan acabem d’esmorzar ja ha parat, anem a passejar per el mercat, es a 60 mts. del hotel. S’hi veu de tot, fruita, flors, carn, granotes, menjar preparat i  d’altres que no sabem identificar, fins i tot puc comprar un petit paraigües plegable, per si ens plou un altre vegada.

Ens recull el cotxe i sortim en direcció al llac Tonle, descansar una mica de monuments també es interessant... passem per el centre de la població, a la vora del riu que ventana activa molt alt, les case están elevades sobre pilones i moltes ja queden a tocar del nivell del aigua, la carretera segueix el riu fins el llac, hi ha un embarcador on puguem a una barca motora de tamany mitjá, ens acostará fins l’inici de les aigües obertes del llac, per molts canals estrets entre manglars. Hi veiem moltes cases flotants, la majoria d’elles son de refugiats vietnamesos, quan les aigües baixen es traslladen a terra seca, hi ha algunes mini granges de peix dins de grans gabies, una d’elles de cocodrils – per la pell – tot te un aspecte atrotinadissim. Aviat retornem a terra, la passejada no es gaire atractiva peró servei per trencar la rutina monumental/religiosa. Ara ens toca la visa al centre artesanal oficial ‘Artisans d’Angkor’ es una escola governamental on es forma molt de jovent per conservar les técniques de gravat sobre fusta, pedra, lacat, pintura sobre seda, etc. Sembla una bona idea per donar sortides viables a la joventut. Passem per la botiga, que fa molt goig, hi comprem una figura en fusta d’una ballerina mitológica (apsara) i un parell de fundes de coixí per casa. El preu no es económic, però ho cosiderem una petita aportació educativa i els articles ens agraden. Sembla que els recorreguts que tenim contractats ja s’han acabat, si tinguessim interés en algun altre punt, segur que ens hi portaríen – amb una propineta – peró ja ens hem saturat de la inmersió hinduista i arqueológica, tenim la tarde lliure i anirem a passejar per el centre clásic de la vila.

Ens quedem a la piscina del hotel i després de remullar-nos demanem una pizza i cervesa, una mica de migdiada i sortim caminant cap al centre – son uns 10 minuts. A la vorera del riu hi ha un passeig arregladet de caire colonial, amb grans arbres que donen molta ombra, veiem força jovent intentant pescar al riu, furgen a terra per trobar cucs que els serviran d’esquer, alguns han agafat una branca com canya i d’altres tenen el fil directament a la mà. El riu deu tenir uns 10 mts d’ample i baixa molt plè, si puja mig pam mès, ja cobrirá la calçada, ens ha dit en Bot que fa 4 dies l’aigua va inundar tot el centre, encara s’hi veuen els tolls als sots. No sembla que sigui un fet extraordinari, ni que produeixi cap desgracia, el terreny es molt plà i l’aigua puja de nivell sense gaire força, no arrossega res. Entrem al mercat central, es el principal de la ciutat i s’hi veu més varietat de tot, ens sorprén qu al interior de la nau hi ha poquíssima llum, a moltes de les parades tan sols s’endevina el que hi venen. També hi ha oferta per els turistes i la Teia es compra una senzilla i bonica pulsera de plata i dos bruses blanques – regatejant clar !!!

Estem amarats de suor, seiem per descansar i beure un refresc a una pergola/bar a tocar del riu, després tornem xino-xano cap al hotel i ens dutxem de nou per recuperar-nos de la xafogor. També aprofitem per escriure uns emails a la familia i després sopem al hotel.

La cuina del restaurant es excelent, l’aplicació suau de les aromes i espécies que em disfrutat en els apats que hi hem fet ens fa dubtar sobre si es el resultat d’uns bona ‘europeitzacio’ de la seva gastronomis o si es tal com ells ho farien a casa seva. Despres de sopar enllestim al maxim l’equipatge, per no entretenir-nos gaire demá al matí. Estem a 10 minuts del aeroport i el vol surt a les 9:30, peró ens recolliran a les 7:30. Ens anem fent a la idea que totes les vacances haurem de matinar per anar al aeroport, peró no es cap gran problema, doncs es viu al ritme de la llum de dia, de les 6 del matí fins les 6 de la tarde, o sigui que no ens faltaran hores de son.

Dia 8 –

Avui tenim mes temps a l’aeroport, per observar els bonics jardins de la terminal internacional i l’arquitectura que combina la tradició amb les necessitats funcionals actuals, es una petita terminal totalment moderna, lafacturacio es ràpida i eficient, son els avantatges de no viatjar en temporada alta. Ens toca pagar la taxa d’aeroport, ara son 25US$ per cap, les 2 maletes ja es facturen fins a Yangun (amb marcador ‘quick transfer’) peró la tarja d’embarcament del vol Bangkok-Yangun caldrá recollirla al Suvanabuhmi. Ens anuncien que el vol arriba amb uns 20 minuts de retard, aixó ens amoina per el risc de perdre la conexió a l’aeroport de Bangkok. El vol es curtet i a les 12:45 estem aterrant al gran Suvanabuhmi, al vestibul de transfers no es veu cap indicacio clar d’on hem d’anar, hi han fletxes en direccions contraries !!! m’acosto a una taula improvisada amb un retol ‘Info’ i pregunto on ens cal anar, amb el walkie ens troben rápidament una hostessa de Bangkok Airways que ens acompanya personalment al mostrador on recollim les tarjes d’embarcament i també ens condueix fins la nostra porta de sortida, embarcarem en 10 minuts, o sigui que ha anat tot rodó, l’excursió per dins del aeroport ha estat considerable i l’hi comento a la hostessa que si ho fa gaires vegades al dia, no l’hi cal anar a cap centre de fitness, s’hi fa un fart de riure i ens explica que amb la novetat de les instalacions encara va tothom molt estressat per evitar problemes de coordinació, Cal dir que el suport extra del personal que hi hem vist, ens ha fet molt bona impresió, peró encara els cal millorar la senyalitzacio i detalls d’informaciò als grans vestibus de sortida, arribada i transfers.

Al vol cap a Yangun ens serveixen dinar, es prou correcte, millor que el d’Air France !!

Des del aire ja es veu que l’aeroport on aterrem está molt endarrerit de calendari, sembla el de Valencia als anys 80. Al costat hi ha una nova terminal en construcció interrompuda, el rovell i bruticia denuncien que les obres están aturades ja fa temps.

Al vestibul d’accès a la terminal ja ens espera l’empleat d’Exotíssimo, aquest es un detall molt benvingut, será ell qui fará tots els tràmits del visat i passem directament a recollir les maletes, que arriben sens falta, estem admirats de que amb els 5 vols que ja hem fet, les maletes sempre hagin arribat puntualment !!!

El guia es diu Salai i ens porta en un cotxe vellot (Toyota Corolla aprox 1980) peró ben conservat, fins i tot porta aire acondicionat. L’hotel es de gran luxe, al costat d’un dels 2 llacs de la ciutat, tot un privilegi de panorama, també es molt proper al centre historic i comercial. L’edifici es antic, peró restaurat força bé, la finestra de la cambra te una bona vista sobre el llac i el seu gran parc – ex finca reial. Fa una mica d’olor de ranci o de naftalina, probablement feia dies que no s’utilitzaba, es molt ample, neta i amb tots els detalls de luxe, al contratar-lo no creia que hos fos tan, doncs el preu no era exagerat. En Salai ens fa cinq centims sobre la situació al païs i sobre la conveniencia de no parlar de res que no digui el diari, son recomanacions inteligents per evitar problemes a tots – la dictadura militar no está per punyetes. L’hi pregunto sobre com i on es pot canviar dollars i s’ofereix a acompanyar-nos a un lloc de confiança. El canvi oficial al banc (que no fa ningú) es de 1 US$ = 7 Kyatt, el real que ens fan al carrer es de 1 US$ = 1300 Kyatt !!!! i suposo que ell ja deu tenir-hi la seva comisió...

Ens porta a una botiga d’antiguetats – reals i manipulades – situada al mateix Scott Market, on fem la operació amb tota naturalitat, resulta xocant rebre un gran feix de bitllets de 1000 Kyatt, per 250 US$, resulta aproximadament unes 100 ptes per bitllet !!!!

Després marxem amb el cotxe cap a un monestir dins de la ciutat, que abriga un gran Buda ajegut, també es un centre d’estudi per els monjos, ens sobta la gran devoció de tothom, tant els feligresos que oren al peu de la gran imatge, com els mateixos monjos i monges. Aquí el budisme es molt diferent del que haviem vist a Nepal i al Laddakh – son de la branca Theravadha, no veiem les baderoles d’oracions ni els molinets rotatoris, els homes resen ajeguts amb les cames creuades devant i les dones agenollades, amb la planta dels peus miran endarrera, per respecte a Buda. Dins de la residencia dels monjos hi veiem la sala-dormitori comunal i en Salai (ens ha dit que es catolic) ens explica detalladament els principis del budisme que s’estudia i practica aqui, sembla molt més estricte que el ‘mahayana’ del Nepal.

Després anem al majestuós centre religiós de la pagoda Shwedagon, que es tota una basilica, ens quedem astorats de les dimensions d’aquest centre religiós gegant, la stupa central es gigantesca, recoberta amb or i carregada de tones de pedres precioses i regals en joies del fidels. Cada 4 anys cal refer la pagoda per poder penjar-hi totes les joies que s’han rebut com a donació, recobrir amb lamines d’or l’agulla del cim i reforçar la estructura per poder aguantar la sobrecarrega de pes. Estem bocabadats devant de tanta riquesa, producte de la inmensa devoció religioda d’un poble. El recinte inclou altres stupes, centenars d’oratoris dedicats a diferents concepcions de Buda, sales d’oració, altars d’ofrenes... la devoció es viu i respira malgrat els turistes que ho observem embadalits (o embudalits).

Si l’Opus ho veiés els agafaría vergonya per sentir-se tant pobres  !!!!

Estic tan admirat que no sé per on començar a fer fotos, malgrat que fa un dia gris i plovisqueja, l’or que recobreix tots els edificis hi aporta una lluminositat extraordinaris. En Sulei ens aboca entusiasticament tan gran quantitat de dades sobre les creences budistes, que ens deixen en estat de crisis mental, fins i tot quedem saturats per tanta informació i sentim no poder ‘digerirla’ adecuadament. S’ha anat fent fosc i ja comencen a encendre les llums dels edificis, ara l’espectacle es potser encara mès brillant – si puc obtindre algunes fotos boniques, serán un record excepcional. I si s’espatlla la tarja de memoria i perdo les fotos ? quina angoixa !!!

Tant als recintes dels monestirs com a les pagodes cal entrar-hi descalços i sense mitjons, si hi afegim la pluja – mes val que Buda ens protegeixi de la britícia – peró estar allá dins, inmersos i ‘respirant’ aquell entorn religiós-monumental, es quelcom que no té preu. Completada la volta a la ‘basílica’ de Buda, recuperem el calçat i ens retornen al hotel. Ens sentim com si haguessim anat a escoltar una sinfonia de Mozart, i haguessin començat per l’apoteosi final, esperem que no es faci trobar avorrit el reste del viatge.

Sopem al restaurant Sandy’s, que ens ha recomanat en Salai, es a tocar del hotel, s’hi accedeix per un corredor intern al mateix l’edifici, té una balconada oberta sobre el llac Kandagwyi que ofereix una esplèndida visió nocturna amb l’iluminació de la ‘Barcassa Reial’ reflexada a l’aigua. Hi fem un tast de la cuina local, un dels plats no ens ha agradat (curry de porc) doncs era fort de gust i la carn dura, la resta ha estat excelent, i tot per unes 2800 peles. Al hotel ens permetem fer una copa al bar del vestibul, aquí els preus son per ‘guiris’, tan sols els 2 combinats ja ens han costat com el 60% del sopar, que no obstant es un preu raonable a casa nostra !!!

A la cambra repassem el programa per demá, a les 9:00 en recollirán amb el cotxe.

Dia 9 –

L’esmorzar de buffet es completissim, haurem de vigilar la nostra dieta doncs es molt fácil cedir a la bona presentació de tots els plats. Estaba previst començar les visites per el Scott Market – el central de Yangun, peró resulta que ara tanquen els dilluns – llástima, doncs els mercats son sempre una gran atracció per albirar la vida normal del païs. Ens porten fins la Pagoda Sule, situada al mateix centre de la ciutat i Km 0 de referencia de distancies; hi tornem a veure com la gent hi va a resar – ara abans d’anar a treballar – la devoció amb que es comporten es un dels millors atractius de la visita a aquest païs. Com a totes les pagodes, la decoració dominant es l’or, laminat o daurat, aquesta no la trovem gaire espectacular peró es que després de la d’ahir, ja no crec que ens en impresioni tant cap altre. Ara seguim amb el cotxe la vorera del riu Ayewady, amb força activitat dels ferrys que el creuen i de barcasses carregades d’arrós, que descarreguen en sacs a coll el mossos; es curiós veure com cadascun porta un bastonet colorejat per cada sac que descarrega, els comptes al final seran fácils: tants bastonets del teu color, tant cobres. També observem com un empleat del destinatari de la mercaderia va punxant aleatoriament els sacs que entren al camió, amb una eina que n’extreu una mica de mostra – aquesta precaució serveix com a control de qualitat – la va abocant a un petit saquet, després comptarán els grans d’arrós defectuosos que hi ha per cada 100 grans, si n’hi han 40 es pagará tan sols el 60% del preu pactat. Les barcasses pugen del delta, que es la seva gran zona productora d’arrós. Ens explica en Salai que malgrat tenir-ne grans excedents, el bloqueig politic i comercial internacional no els permet exportar l’arrós, es veuen obligats a fer-ho fraudulentament a Singapur, Tailandia i Xina – que els paga la mitad del preu de mercat – i el gran negoci el fan els traficants, doncs el revenen com a producte d’origen de l’altre païs.

Seguidament visitem el Museu Nacional, on hi ha una interessant col-lecció de vestits i eines tradicionals de les diferents etnies que componen la ‘Union of Myanmar’ que es el nom oficial del païs; també hi han algunes joies antigues i els trons reials. Com tot el que veiem des de l’arribada, l’aspecte atrotinat es la marca característica dominant, tan sols els hotels es veuen en bon estat de conservació (els de luxe, clar !!!). El museu te un ambient fosc i depriment, malgrat que el contingut sigui valuós i interessant. També estaba previst visitar el museu de la independencia, l’antiga residencia del asessinat Aung Sung, peró avui está tancat – aixó no ens amoina gens, doncs es un tema que ja hem llegit a la guía i l’edifici no té res especial. Ens deixen per dinar a un restaurant d’aspecte occidentalitzat on no es menja malament, encara que els ‘tiger shrimps’ o gambots no son gens gustosos i el peix fregit está massa torrat, la clientela té l’aspecte de pertanyer als que toquen calers, peró tot i així tan sols paguen unes 2200 peles entre els dos. A la tarde ens ensenyen l’aspecte exterior del Museu de la Independencia, que ens confirma el seu poc interés, seguidament anem al mercat central majorista d’aliments (tipus El Born), es una gran nau, atrotinada i fosca, amb moltes ‘parades’ d’uns 4 m2 cadascuna, on els productes que venen als detallistes están estretament apilats, están agrupades juntes per temes, un grup amb les dels platans, una altre amb la resta de fruita, un altre grup amb els tomaquets, el del peix fresc, els del peix sec, etc... está obert les 24 hores del dia i es evident que moltes families viuen a la mateixa parada, els veiem menjant, dormint, amb les criatures....  Es com un gran formiguer, peró sense l’ordre dels insectes; amb la temperatura alta d’aquest clima també destaquen les ‘olors’ de brutícia i humitat, i la xocant visió de tantes escopinades rogenques a terra dels que masteguen betel, Descobrim procediments de conservació i fermentació que desconeixiem, com per exemple la maceració de gambes o de peix, dins d’arrós bollit, fins que s’ha convertit tot en una mateixa pasta homogenia, que després es prensa per extreuren el suc – servirá per fer salses i la pasta que queda per condimentar qualsevol plat – aixó fa que la cuina local sigui molt gustosa (massa fort per nosaltres), encara que no hagis vist com ho preparen, envasos sense cap neteja especial, filtrat en sacs sospitosos que ja han passat per varies reencarnacions anteriors, embotellat en envasos que deuen estar rodant des de la ocupació anglesa, boses de plástic ‘sellades’ amb un nus manual....

Es fa evident que Buda i les seves divinitats accesories fan una gran feina antiseptica !!!

Al sector de les flors s’hi pot veure com el sector viu gairebé exclusivament de les ofrenes religioses, hi ha un dinamisme extraordinari on la bellesa i els colors del producte posen la pinzellada d’optimisme al fosc entorn.

Ara caminem cap a un altre barri de la ciutat el ‘Chinatown’, aquí reslta l’agilitat comercial dels xinesos, totes les botigues i paradetes del carrer estan amb clients continuament, sembla clar que es la situació de cada dia, moltes son joieries. Tot i ser una minoria a la ciutat, els xinesos tenen el principal volum de negoci; aquesta passejada també ens permet veure amb detall l’estat dels carrers i edificis – aquest es el centre de l’antiga ciutat colonial – amb la de cables que es despengen per arreu, quan plou ha de ser una zona d’alt risc, es un miracle que no es converteixi en una grandiosa electrocució colectiva.

Moltes dones, de qualsevol edat, porten una mena de maquillatge facial blanquinós, té un aspecte de mig enfarinat – s’en diu ‘tanaka’ i es una tradició nacional. Entre el recorregut del mercat i aquest altre d’ara, per avui ja en tenim prou d’atletisme, la temperatura u humitat ens aplanen massa. Tornem al hotel i en Sangai ens diu que ens portará a sopar local on no hi van els turistes, hi anem amb una mica de recança peró veiem que no te mal aspecte i es nota l’ambient familiar. Tot el menjar está exposat en una gran vitrina i tan sols cal assenyalar el que es vol. Quan preguntem qué es, la resposta no es mai gaire aclaridora, o sigui que cal tirar-se a la piscina !!!  descobrim després que aixó funciona com un menú dirigit, on com a fixe hi ha sopa i arrós al vapor i postre, el que s’escull es el plat principal. He demanat unes mandonguilles (no se pas de quina bestia) que resulten massa picants per el meu gust, la Teia ha escollit gambes i uns farcellets ‘primavera’, al final no está pas malament del tot, coneixent millor cada plat s’hi ha de menjar millor, i tan sols paguem unes 1200 peles per tot plegat, incloses 2 grans cerveses – es a dir la meitat del que hem pagat al migdia. Ja anem agafant la mesura del pressupost dels apats.

Demá marxem amb cotxe cap a Golden Rock, on hi farem 1 nit, ens cal endur-nos tan sols el minim necessari i deixar les 2 maletes a la consigna del hotel.

Dia 10 –

Sortint de la ciutat podem valorar millor les seves grans dimensions, l’epoca colonial va concentrar els edificis en una petita area, i es van escampar les grans residencies dels funcionaris i homes de negocis per els boscos del voltant, mantenint grans espais entre elles. Algunes d’aquestes eren grans palaus i com que el desenvolupament de la ciutat ha estat molt minso, aquestes grans propietats encara conserven gairebé les seves grans dimensions originals, peró els edificis que s’aguanten son ara propietat del govern, ministeris, exercit, etc... i ara que han creat una nova capital administrativa potser tornaran a quedar abandonats.

La carretera que seguim va cap al nord, en direcció a Mandalay, es força ample en cada direcció, amb arbres al centre, peró el pis es una trama de forats per on els vehicles fan eslalom, aviat descobrim que cal pagar cada pocs kms. Sigui com a peatge o com a burots de les poblacions que es passen – a molts d’aquests punts no s’hi veu mes que una barraqueta amb 2 persones recollint el pagament, sense cap rebut !!! – o son sants varons els empleats, o la fuita dels calers esta tan consolidada que aquest nivel no té cap importancia. La velocitat de circulació es molt baixa malgrat que el tráfic no es gens dens; autobusos, furgonetes/bus, camions, motos i bicis, que intenten circular tots per el centre. Encara que el sentit de la conducció es per la dreta, el volant dels vehicles está també a la dreta, o sigui que cal sortir totalment a la l’esquerra per veure si es pot avançar el vehicle de devant, o bé tirar directament per la dreta – es força emocionant – no veiem cap trompada, suposo que gracies a la baixa velocitat i densitat de cotxes. Al apropar-nos a Bago ja estem voltats de camps d’arrós, la collita ja ha començat i aixó fa que es vegin diferencies de color segons l’estat de maduració i punt de la collita. Als abundants canals i grans tolls d’aigua – que donen sovint la sensació d’estar en un gran llac – s’hi veuen xipollejant bufals, porcs i criatures, en d’altres hi pesquen amb canya o amb xarxa, sortint de Bago deixem la carretera de Mandalay per girar cap al sur, tot atravessant un ample riu que s’aboca al mar a poca distancia. A les poblacios s’hi veuen grans taules teixides amb bambú on hi ha peix assecant-se, l’aroma dominant fa evident que es una de les principals activitats de la zona, i complementaria a l’arrós. Ara el paisatge, que fins aquí era totalment pla, ja comença a presentar turons i al est es veu una serralada de mitja altura. Parem a dinar a un bonic restaurant de carretera, el plat es un combinat de marisc i verdura, amb uns troços de carn, amb gust semblant a la de porc. En aquesta carn hi trobo uns petits ossets, com a espines de peix gruixudes, a la carta llegeixo que una de les especialitats de la casa es el ‘cap de serp’ o sigui que probablement aquest es l’animal que hi havía troçejat, peró estaba tot molt bó – i economic, doncs paguem unes 1800 peles tot plegat.

Uns kilómetres mes endavant arribem al lloc on cal deixar el cotxe i pujar a uns camions, amb bancs a la caixa, que ens acostarán al peu del santuari de Golden Rock; sortosament en Salai ens coloca a la cabina – deu ser que ens veuen ja molt vellots – a la caixa hi encabeixen unes 45 persones assegudes a sobre de taulons transversals i molt junts, inmillorable aprofitament del espai !!!. Aquest servei es exclusiu per accedir al santuari i una bona font de negoci per el poble on som. La primera part del recorregut es ames o menys asfaltada i prou ample per creuar-se 2 camions, peró després s’arriba a un punt on es de sentit unic, aquí hi controlen el trafic per evitar bloquejar la carretera; quan baixen camions, no n’hi deixen pujar, están enllaçats per radio amb l’estació de dalt i el sistema funciona correctament, s’hi veu poc turisme estranger com nosaltres, gairebé totom son peregrins del païs. Aixó hi dona un caliu especial, ens expliquen que al desembre s’hi amuntegen grans massed de fidels. L’ultim troç de la carretera puja molt dreta i no autoritzen als estrangers a pujar-hi en vehicle, per evitar problemes en cas d’accident, no ens sap gens de greu haver de pujar-hi caminant uns 50 minuts fins dalt, a la zona religiosa, a la pujada hi ha moltes paradetes venent articles para-religiosos i medicines tradicionals amb insectes, herbes, ossos i fruites, d’on destilen olis miraculosos. Per el que veiem, avui el principal atractiu som nosaltres, es molt agradable seguir-los les bromes que ens fan o les seves salutacions, no els fa res que els retrati i les criatures s’ho passen magníficament veientse retratats a la pantalla de la cámara. Aviat es veu a la carena el perfil de les 2 roques amb la seva corresponent stupa, que concentren la devoció d’aquest santuari. A pocs metres de la porta hi ha l’hotel on ens quedem, es senzill, peró ben preparat, met i cómode, crec que pocs peregris hi fan nit, tan sols els que toquen bons calers i els turistes. Deixem la motxila a la nostra cambra, que te un finestral penjat sobre la vesant oposada a la que hem pujat, i una molt bona vista. Ens descalçem per entrar a la zona religiosa i comencem el tranquil passeig, ara s’evaeixen els pocs nuvols que encara s’enganxaven a la carena, tot i la evident explotació comercial del fet religiós – com a totes les religions – trovem molt agradable contemplar el comportament devot dels fidels, les seves oracions i ofrenes. Com en les altres pagodes i monestirs, l’or es la decoració dominant, aixó fa aquests indrets molt fotogenics, la cámara treball intensament i al anar baixant el sol, s’obren moltes possibilitats per captar imatges atractives. Quan ja s’ha fet fosc – que en aquest païs es un procés curtíssim – tornem al hotel, on ens rentem i canviem de roba i anem a sopar – també molt bé per 8 US$ per cap. Demá vull veure si la sortida de sol des d’aquí dalt mereix la matinada, caldrá llevar-me abans de les 6 i la Teia diu que ja ho veurá a les fotos !!!

Dia 11 –

A dos quarts de 6 es veuen nuvols al horitzó, peró surto igualment, doncs tampoc dormiría mes. Fa fresqueta, estem a 1000 mts d’altura, peró molta humitat; fins i tot tan aviat ja hi han arribat devots que passegen i resen per el recinte, una mica mes tranquiil que ahir al vespre. Encara que la sortida de sol estigui enlleganyada, les llums d’aquesta horatenen un atractiu especial i no paro de fer mes fotos – conscient de que caldrá fer-ne una bona neteja després. Torno al hotel on encara tinc temps d’afeitar-me i rentar-me abans d’esmorzar. A les 7:45 ja ho tenim tot a punt i començem la baixada cap a la parada dels camions. Al matí els monjos es passegen descalços, amb uns grans bols recollint menjar, que després porten a la comunitat del monestir, han de tornar abans del migdia, son un altre punt d’interés per fer fotos i una imatge que es veu per tot el païs. La Teia s’anima a comprar per la mare una ampolla (ex petaca de whisky) plena d’una d’aquestes medicines tradicionals, per curar el dolor de l’artrosi, a dins hi ha en maceració les herbes, fustes, etc. que el composen (paga unes 200 ptes). Potser la mare l’hi fotrá per barret aquesta cotxinada !!!

Al arribar a l’estació dels camions ja n’hi ha 5 esperant carregats per baixar, cal esperar que arribin els que estan pujant, al cap de poca estona n’arriben 2 i quan ja comencema estar mosquejats esperant el tercer, arriba caminat el seu xofer per avisar que s’ha espatllat unes corbes abns d’arribar. Cal esperar mentre baixa un dels camions buit que l’arrosegará fins un espai on deixi passar els altres, quan marxem avall ja ha passat una hora amb tota la historia. A l’estació d’inici al poble ja ens hi espera el nostre xofer amb el cotxe, marxem de retorn cap a Bago, aquest tros está ple de plantacions de cautxú, s’hi veuen fileres d’arbres amb la cicatriu per on s’escola la saba que es recull per fabricar, aviat començará l’estació de recollir-la. També hi veiem una gran pedrera, d’on s’extrau roca per la construcció. La pedrera i algunes de les plantacions de cautxú les explota el departament penitenciari governamental, amb la ma d’obra dels condemnats. El trafic resulta molt lent fins a Bago, doncs hi ha molts forats al terra i els estan apedaçant manualment – del tot !!! – l’unica eina que veiem es una mena de cassola on hi porten el quitrá calent, al lloc dels forats hi treuen les pedres amb les mans, hi aboquen una mica de quitrá, algunes pedres, etc, fins que al lloc del forat hi queda un gran bony.

Abans de dinar visitem la principal pagoda de la ciutat, amb una stupa força alta, peró que no ens crida gaire l’atenció. Comparades amb Shwedagon totes semblen miniatures... El dinar, com ja ens hi anem acostumant es a un punt per turistes, bó i economic, fins i tot el café es molt bó. Després anem a visitar el Buda agegut – ens diuen que es el segon més gran del païs – el primer ja l’hem visitat a Yangun. Cada vegada ens expliquen histories semblants sobre els simbols i la seva historia, després de dinar i a 35º de temperatura resulta un narcótic infalible. Decidim no visitar el palau reial, doncs no te res d’original, no es mes que una replica pobre i de construcció relativament recent. Volem tornar directament a Yangun, per intentar visitar el Scott Market, malauradament quan hi arribem falta mija hora per tancar i no son les condicions adecuades per tafanejar i decidir cap compra. De retorn al hotel ens lliuren la nova habitació i ens acomiadem d’en Salai i del xofer fins demá al matí, vindrán a buscarnos a les 5 i a les 6 surt el vol cap a Mandalay. Encara tenim temps per passejar per el bonic jardí del hotel, a la vorera del llac, llástima que sigui massa tard per relaxar-nos una estona a les piscines en aquest indret de somni. A la cambra, enllestim les maletes per demá i anem a sopar al Sandy’s, com el dia d’arribada, bon sopar i a dormir aviat.

Dia 12 –

Malgrat que he demanat que ens despertin a les 4, no he dormit tranquil i m’he despertat i llevat 3 vegades, sempre que cambio la rutina de nit em passa el mateix, es una llauna doncs no descanso bé. Fins i tot tan aviat, ja es pot esmorzar, está ben clar que fer matinar als clients es un esport habitual !!!

Cami del aeroport en Salai ens comenta que aquesta estació les pluges s’han allargat mès del compte i que potser algunes de les activitats contractades estaran afectades per inundacions. De moment sembla que l’accés en cotxe al aeroport de mandalay no es pot fer, uns camions militars porten els passatgers des del aeroport fins a la carretera no inundada. La terminal doméstica del aeroport es realment una antigalla, dona la sensació d’estar a casa als anys 50, tota la facturació i moviments de maletes es fa manualment. Aquí es despedeix en Salai, creiem que ens ha funcionat correctament i l’hi donem 40 US$ per ell i 20 per el xofer. No sabem si s’ha emportat comisió en el canvi de modeda que varem fer, es probable que si, peró la veritat es que no ens sap greu si es així. La sala d’espera es petita i a les 6 que es l’hora de sortida, encara no s’hi veu cap moviment, tot just comença l’acció a les 6:50 i ens enlairem a les 7:00. L’aparell es un ATR 72 turbo-helix, seients numerats, ens serveixen un parell de pastes i el cafe, el vol durará 1 hora i 20 minuts. Sobrevolem un terreny tot emboscat sense discontinuitat, després els nuvols baixos no deixen veure el terreny, quen s’acaben els nuvols ja es veuen camps de conrreu i aviat grans extensions inundades, l’aeroport sembla estar envoltat d’aigua !!!, l’edifici de la terminal es veu modern, comparat amb l’andromina de Yangun, les maletes tarden una mica, peró arriben les 2.

Ara comença l’aventura, els camions anunciats no es veuen enlloc, ni cap altre vehicle, tan sols alguna bici, descobrim que hi ha passatgers arribats ahir per la tarde, que han passat la nit aquí tirats. No podem fer altre cosa que esperar, de tant en tant paro l’orella o pregunto al personal que poeta la identificació d’empleat del aeroport sobre quina es la situació. Diuen que la carretera está tallada per la crescuda de les aigües i que están fent la llançadora amb una barqueta de rems per 2 o 3 persones, aixó no pinta gens bé, l’agua per beure s’acabará aviat i veig que no tenen menjar al bar – ens veiem dormint aquí i fent dieta forçada. Els passatgers occidentals ja fem cara de póker, encara que la gent d’aquí no sembla gens amoinada. Al voltant de les 12 arriben 2 camions i aconsellat per un home d’aquí amb qui hem anat xerrant a estones – que hi es des d’ahir – intentarem abordar el primer camió que surti. Sembla ser que el nivell d’aigua ha baixat una mica i volen intentar fer passar els camions, el problema es que ningú organitza res i la pujada al camió es ‘free-lance’ peró sense violencia, empenyo la Teia per el cul, fins que ja es dalt de la caixa, l’hi passo les 2 maletes i m’hi enfilo jo, peró no puc posar-me al seu costat – erem una seixantena de persones fent simultanament la mateixa operació – ho hem aconseguit, ja som dalt del camió, l’altre vehicle no s’ha acostat a la terminal. La Teia está a uns 3 metres mes endarrera de la caixa, veig que está fotent crits a una colla de monges budistes que volen muntegar les nostres maletes per fer lloc al centre i seure a terra (després sabrem que son peregrines de Corea, peró tenen aspecte de lluitadores de sumo). L’hi dic que no s’assegui, doncs amb aquesta gentada es mes segur estas drets. Som dalt peró el camió no es mou,, ningú dona cap informacio, l’escalfor animal s’afegeix al sol de migdia, estem completament amarts de suor. Finalment el camió es posa en marxa i l’airet alleugera l’angoixa, la dinámica dels sotracs fan que l’amuntegament de persones, maletes, capses de cartó, bosses i monges, s’autoadapti a l’espai de la caixa, ja es veu com la carretera s’enfonsa al aigua en aquesta vall totalment plana, peró no es veu on s’arriba a terra seca de nou, primer son un parell de pams d’aigua, peró poc a poc la profunditat augmenta i l’aigua ja cobreix les rodes, també comença a notar-se la corrent en elgún relleu del terreny, circulem (o naveguem) lentament per el que s’endevina que es el traçat de la carretera. Aixó es una amplíssima llera fluvial que ha pujat molt de nivell, si el motor es nega ens convertirem en una illa mes d’aquest gran llac, el sol pica fort – aprofitant els sotracs aconsegueixo treure la gorra de la motxila i taparme la closca, també puc treure la cámara, estic tan xop de suor com si fos dins de l’aigua, veig que ens acostem a una pujadeta on la carretera surt de l’aigua, hi ha alguna gent i un altre camió, els ultims mtres d’aquesta pujada son molt fangosos i ens hi quedem clavats sense sortir del aigua, l’altre camió que era al aeroport ens ha seguit, i agafant empenta surt a la primera al terreny sec, el nostre encara ho provará 2 vegades amb menys gent a dalt, i al final aterrem a terra seca sobre aquesta carretera envoltada d’aigua, trobo estrany que no hi hagi mes gent i vehicles aquí, resulta que encara hi queda un bon tros de carretera inundad peró cal canviar de camió, o sigui que cal repetir l’escalada a dalt de la caixa, peró a ara ja n’hem aprés tots i funciona més agilment la carrega, hem estat els ultims a pujar i anem molt incomodes, doncs la tanca de darreta no s’aguanta bé i no podem seure-hi. Sento algú que ens pregunta si som d’una agencia - que no es la nostra - (som els únics ‘guiris’ blancs als camions) quan l’hi dic que viatgem amb Exotíssimo ens respon que ens esperen al final d’aquest segon trajecte – aixó ens aixeca la moral !!!  el camió passa sense incidencies uns kilómetres mès i aviam veiem el cartellet amb els nostres noms – i els d’un altre parella que era al aeroport – ja hem vist que eren espanyols, peró no semblaven gens decidits a enfilar-se al camió. Els ho explico als de l’agencia, perqué si ens fan esperar-los ara, potser es fará de nit. Sortosament decideixen que ens facturen a nosaltres en una furgoneta pickup, diuen que encara hi ha un altre lloc amb aigua per on els vehicles turisme no poden passar – després del camió aixó es un cotxe de luxe i per nosaltres sols !!! peró la historia encara no s’ha acabat,, al cap d’una estona entrem en un barri de cases molt modestes - on l’aigua es com un gran llac, com si fos el mes natural del mon, ens coloquen a dins d’una barqueta de rems del tipus canoa – tota de fusta i amb una mica d’aigua a dins – asseguts al fons amb el cul en remull, i sense mourens gaire per no abocar-nos nosaltres i maletes al aigua. El barquer rep les instruccions sobre fins on ha de portar-nos i comencem un sorprenent recorregut per els carrers inundats de la població, on moltes cases tenen la planta baixa amb aigua fins el sostre i la gent está enfilada a la teulada amb els atuells que han pogut pujar-hi abans de que es mullessin. Aquest taxi acuatic improvisat ens porta per aquest barri de gent molt modesta, on nosaltres som l’atracció principal. Per les seves cares i bromes sembla que estiguin jugant a la piscina municipal, es una situació surrealista que no oblidarem mai, no obstant tot veient com viuen ells la seva situació ens sentim molt més relaxats. Per fi arribem de nou a terra seca, on ara si que ens recull el cotxe que ens portará al hotel i ens passejará els propers dies, demanem que ens portin directament al hotel, sense parar a menjar, doncs estem xops, bruts i acalorats, ens sentirem millor disposats per menjar després de rentar-nos i posar-nos roba neta. L’hotel es excelent i més modern que el de Yangun, está situat al mateix peu del Mandalay Hill, que es un altre centre de devoció budista. Als pocs minuts ens truca el que será el nostre guía aquí i l’hi dic que necessitem 20 minuts per estar a punt de sortir. Quan baixem al vestibuls ens assentem a un dels sofás per organitzar-nos amb ell la resta del dia, anem primer a menjar un sandwix, doncs son les 15:00 i no hem menjat res des de les 10:30, després vaig a canviar dollars – que aquí es paguen menys que a Yangun, ara tan sols 1210 Kiatt, paciéncia !!!

Comencem la visita turística, un edifici de fusta de teca que es conserva del últim palau reial, es una meravella, peró no se si els durará gaires anys, doncs aquí la intemperie en aquest clima es el gran devorador dels material orgánics, després entrem a un gran complexe amb unes 700 stupes, cada una amb la seva estela de marbre i textos religiosos de la doctrina de Buda, al centre no hi falta la gegantina stupa central daurada, que resplandeix amb el sol de la tarde. Ja hem fet moltes voltes descalços per els recintes religiosos, peró no ens acostumem a no estar segurs dels materials llefiscosos que es trepitjen. Seguidament anem al capdemunt del Mandalay Hill, aques recinte religiós ofereix una fantástica vista sobre la ciutat, la plana de Mandalay i el riu Ayewady, el sol s’acosta a la posta i els nuvols es retallen encesos perfils resplendents, durant una estona sembla realment el perfil de Montserrat, o es Buda que ens ho fa sentir per que no ens enyorem de casa !!!

Entre la matinada, les aventures del matí i les visites ‘comprimides’ de la tarde, avui dormirem com a troncs, de retorn al hotel ens conectem a Internet per rebre i enviar notícies de i a casa, després ens fa mandra sortir a fora per sopar, som a uns 10 minuts del centre caminant, ens quedem a sopar al hotel, un menú de 16 US$ que está molt bé i hi fem els honors, després de sopar insisteixo a transcriure les vivencies del dia, doncs quan es té la sensació encara fresca puc trobar millor les paraules. Bona nit.

Dia 13 –

Estem acabant d’esmorzar i ja veiem el cotxe que ens espera devant del hotel, avui anem primer a portar roba a rentar, els preus al hotel son per guiris, i el benefici no arriba a qui fa la feina. El guía, es diu ZoZo, ens porta a un taller que ens ho fará, ens cobren 300 peles per rentar i planxar una bossa tota plena de roba – aprox. una rentadora plena – son d’origen indi, que van arribar aquí unes generacions anteriors amb els británics. Ens explica en Zozo que alguns oficis están en mans d’aquesta gent i que funcionen molt bé, d’altres activitats mes comercials les controlen xinesos, i que els originals del païs – els bamar – tan sols son bons per gastar. Es nota que els molesta més es la forta penetració económica xinesa, segons ell tene el 60 % dels negocis de Myanmar, es el preu que paga el govern per la ‘protecció’ internacional que els dona Xina en front del boicot de la ONU.

Seguidament ens porten a veure el procés de fabricació de les finíssimes lámines d’or amb que recobreixen les imatges de Buda a les pagodes. Sembla talment que estem al segle 14, primer fonen l’or en fines barretes, les estires per fer-ne fils, piquen els fils per fer-ne una cinta, tallen un bocinet de la cinta per aprimar-la, col-locant-ne varies entre unes fulles de paper de bambu especials, empaquetades en un grup quadrat que les subjecta, cada paquet el piquen amb uns malls de 5 kg. en tandes de cops i duració controlades, després de les tandes reglamentaries obren el paquet i cada lámina que s’ha format la tallen en 6 parts, per repetir de nou el procés amb cada tros tallat varies vegades, sembla un miracle, cada vegada el tros aumenta de superfície, el tallen de nou i a continuar repicant-los. Les fulles d’aquest paper de bambu també les fabriquen ells especialment per aquesta aplicacio, es un procés tan antic com el laminat, aconsegueixen un paper semi transparent que sembla siliconat, quan ha arribat el limit del afinament del or, els envasen curosament en un format petit – gairebé com un segell de correu – per vendre-ho als fidels, que ho enganxarán a les imatges de les pagodes i monestirs. En alguns llocs, les imatges reben tal quantitat de lámines d’or que es deformen totalment i es tan gran la devoció que s’acumulen moltes tones d’or en centenars de llocs del païs. Encara bocabadats per aquesta técnica artesanal passem a la botiga, on acabem comprant algunes peces decoratives fetes amb fusta lacada i imatges decorades amb lámines d’or i plata, en la negociació final del preu ens afegeixen 10 mostres d’aquestes lámines. No portem prous calers a sobre, no obstant ens ofereixen que ens ho enportem tot i passem a pagar quan ens vagi bé, es un gest ben amable i de bona visió comercial. En sortir ens dirigim cap Amarapura, una de les diferents antigues capitals del regne bamar, circulem per la ribera del llac amb un nivell d’aigua molt alt, els bancals d’horts i casetes están coberts d’aigua i els seus habitants s’han refugiat a la vora de la carretera – es el lloc més alt – amb les propietats que han pogut transportar a lloc sec, incloses les vaques ia ltres animals domestics. Per l’actitut de tots, sembla que la situació els es molt familiar.

Arribem al pont U Bein, es una llarga passarela (1200 mts) que creua el llac, construída tota amb fusta de teca, aprofitada de les restes dels palaus, resulta una imatge força pintoresca i objectiu clar per alguns infants i venedores d’artesania molt senzilla que tenen tots una simpatía excepcional i uns coneixements d’idiomes envejables, per la seva jove edat. N’hi ha una d’uns 9 anys i una altre competidora d’uns 13 anys, son capaces de conversar amb mí – amb notable fluidesa - en espanyol, italiá, francés i anglés, passant d’un idioma a l’altre sense dubtes. Tan sols per el plaer de la seva companyia els comprem alguns collarets de jade i de llavors de síndria, esperem que els ajudin a sobreviure...

Seguidament anem a un gran monestir on hi estudien i viuen uns 8000 monjos i 5000 monges, hi visitem els dormitoris/sala d’estudi, els menjadors i la cuina, es l’hora del repartiment del menjar i coincideix amb que una familia de calers ha fet donació de menjar al monestir; les dones d’aquesta familia son les oficiants amb les olles del dinar, totes vestides amb roba de mudar. També hi retrobem les monges coreanes amb les que compartíem ahir el camió, les reb el monjo superior i s’intercambien salutacions mitjançant un traductor. Es una situació molt interessant d’observar, simultaneament van desfilant els monjos cap als menjadors on afegirán al seu bol d’arrós, les salses i/o verdures que els ha donat avui, s’ho emporten als seus dormitoris/sala on poden menjar i garlar.

Ara pugem al turó que domina Mandalay, al cim hi ha una pila de budes en una galeria excavada, com un claustre, de fet tot el turó i voltants están plens de pagodes daurades, que s’escampen fins a la plana, la vista es molt bonica i una bona ocasió per comprendre millor la situació de les inundacions. Ens ha explicat en Zozo que el problema ve d’una sobrecarrega a les preses que hi ha al curs alt d’un afluent del riu Ayewady, aquest any hi ha caigut molta pluja al final de l’estació, fa cinq dies, i per por de que les preses no ho aguantin, estan deixan anar aigua avall, nosaltres no hem tingut pluja apreciable des de que hem arribat, peró la que veiem a la vall arriba de les muntanyes. Alguns barris de la ciutat están patint per si peta alguna presa, per el costat del riu principal no hi ha grans problemes, doncs la gran amplada de la vall ja disminueix el nivell del aigua. Visitem un taller on teixeixen seda i hi fan els brodats o altres dibuixos, tot amb telers manuals fets de fusta, hi produeixen unes peces precioses molt elaborades, el seu mercat es Tailandia i Xina; aixó vol dir que la seva técnica es millor i més económica que allá. La Teia hi compra uns mocadors estampats i jo una camisa de cotó, que portaré per completar les que ja porto a la maleta.

No hem pogut visitar Awa, un altre de les antigues capitals del regne, doncs l’aigua hi ha negat l’accés, es veuen palmeres de les que tan sols es veu el plomall per sobre l’aigua – peró no el tronc. Ens deixen a un restaurant xinés molt correcte, on mengem sopa, calamars agredolços, fruita i tè, ens cal compensar el liquid suat durant el matí, en paguem en total unes 800 pts.

Ara anem al monestir de Mahami Paya, on hi ha un Buda recobert d’or, cada matí l’hi renten la cara i les dents amb unes eines que son riquissimes joies d’or massís, la resta del cos está tan recobert d’or que ja s’assembla a la imatge de Michelin amb uns bultos enormes. Aquesta devoció d’aplicar lámines d’or resulta espectacular, el pes de l’imatge aumenta cada any en varies tones. Aquest centre també té unes galeries comercials amb una gran oferta d’artesania, hi tafanegem unes figures de vori precioses – que no son barates – peró ens fa por de que a la frontera no ens les incautin i a sobre ens multin, doncs está proibida la seva entrada a la UE, per protegir els elefants. Ara anem a un taller de tapissos brodats, veiem el treball sempre manual, amb que confeccionen aquestes peces decorades amb intrincats dibuixos i figures que composen amb fils d’or i de colors, cristalls, etc. el resultat es molt recarregat per el nostre gust. No obstant també tenen altres peces decoratives fetes en fusta de sandal, de teca, de vori, etc. probablement demá ens firarem alguna peça més, peró ara no portem prous calers i volem reflexionar sobre les compres. També ens parem al barri on hi treballen els escultors en pedra, hi ha una pila de tallers al aire lluire on veiem com s’esculpeixen les figures, com es poleixen, etc. fins i tot n’hi ha algunes de 3 mts d’alt i d’una sola peça, l’unica eina no manual que hi veiem es una petita amoladora eléctrica. Serveixen moltes peces als països budistes veïns, com Tailandia i Xina. Hem fet una jornada molt complerta, passem a recollir la roba neta i planxada – perfecte –i retornem al hotel, on encara ens quedem una estona al sol, al costat de la bonica piscina tot prenent un combinat. Reflexionem com som una mena d’aliens per el mon exterior al luxe d’aquest hotel. Sortim a sopar i decidim provar un restaurant xinés que ens ha comentat en Zozo; es a tocar del fossar que envolta la muralla del antic palau reial, a uns 15 minuts caminant, agafo la llanterna, doncs l’iluminació al carrer no existeix. Aviat som a una serie de parades – com les de les festes majors a casa nostra – on hi veiem tota classe de llaminadures, joguines, eines de casa, loteria, etc, i atraccións com els cavallets i la noria. Hi ha molt de públic passejant i molt de sarau, ara s’acaba la pasqua budista – amb el canvi de lluna – i ho celebren tant als centres religiosos com al carrer, l’ambient es agradable de veure, exactament com qualsevol festa major, les families amb les criatures, el jovent fantasmejant, peró la colecció d’olors es diferent, deu ser que cuinen amb altres olis vegetals i hi posen espécies diferents.

Quan ja dubtavem d’haver agafat el bon camí, arribem al angle del fossar, aquí el sarau es molt sorollós, per uns altaveus potents surt un discurs que deu intentar ser molt convincent, peró poca gent s’hi acosta – podría ser de tipus polític o propagandistic, no crec que sigui una extensió de la acmpanya electoral que están fent ara a Catalunya. Demá ens explicarán que era una crida per aparcar els veicles en aquell recinte, poc éxit teníen !!!

Aquest restaurant es com una mena de cervesería i seiem a la terrassa, es cuina xinesa i força gustosa, peró massa picant, el preu que paguem es unes 800 pts tots dos junts, cada vegada anem retallant el nostre pressupost en menjar... tornem al hotel tot passejant per aquesta fira i observant la vida normal de la gent, que básicament es com a casa nostra, peró en un contexte diferent. I ara a dormir.

Dia 14 –

Avui visitarem Mingun, un altre de les antigues capitals del regne, aquesta gent teníen molta afició a canviar de lloc la capital, en una distancia no gaire gran hi han les restes de cinq capitals diferents. Aquesta es a l’altre costat del riu Ayewady, una mica aigües amunt, de camí cap al riu l’hi pregunto a en Zozo si agafarem un ferry i ens respon que no, que anirem en una motora privada. A la vorera del riu hi ha algunes embarcacions, totes molt atrotinades, també la que ens portará a nosaltres; está amarada al costat d’altres, les cal atravessar totes per una passera de fusta poc estable entre cada una, ens hi munten una barana movil aguantant una canya de bambu per cada extrem, es evident que si caiem agafats a la barana, no crec que ens aguantin, peró es un detall amable. A la coberta superior hi ha un tendal i tres sillons de bambu – probablement els varen oblidar aquí els británics quan la independencia – es una embarcació prou gran per unes 30 persones, per nosaltres sols...

Primer naveguem riu amunt per la ribera del costat de Mandalay, el riu sembla un gran llac i ens explica en Zozo que l’aigua ha cobert molts camps d’arrós abans de la collita, o sigui que s’apropa una pujada de preus. Es veuen altres embarcacions que son vivendes, no s’entén com s’ho fan per no enfonsar-se, son una ruina total; també es veuen vivendes instalades sobre grans plataformes flotants de bambu i d’altres enfilades a dalt de llargues pilones també de bambu, amb la plácida navegació corre una mica de brisa molt agradable i disfrutem d’un paisatge relaxant format per bancals mig inundats, illes amb canyes de bonics plomalls blancs i alguna barqueta des d’on pesquen o instalen xarxes. L’altre ribera es veu lluny i Mingun, amb les seves pagodes i turons, encara no es veu amb detall; la motora decideix atravessar ara el riu i aviat es destaca el gran volum de la pagoda inacabada. Com ja hem aprés a veure en aquest païs, tots els turons están com florits de pagodes, que destaquen amb el color blanc de les bases i l’or de les puntes de cada stupa. A tocar mateix del riu ja estan llaurant els camps amb un parell de bous i el pagés dret sobre la plataforma de l’arada – tot de fusta – es a dir, no es perd gens el temps i si l’aigua s’enretira un pam, ja es útil per conreuar-hi de nou. La panorámica de la ciutat des del riu es molt bonica i está marcada per les runes rogenques del pagoda inacabada, i per una bonica pagoda blanca circular que té una estética ben diferenciada de les altres que hem vist. Simbolitza el mitologic Mont Meru del budisme – imaginat al Himalaia. Tot just tenim els peus a terra i ja estem envoltats de quitxalla que ens vol vendre esl seus articles, com que encara hi ha pocs turistes, resulta dificil desempallegar-sen peró cal admetre que son simpátics i espavilats tots. Pujem grimpant fins dalt de la runa de la gran pagoda inacabada, que ofereix un interessant panorama sobre la població, el riu i l’entorn, a la monumental runa hi son evidents unes grans esquesdes produides per un gran terratremol l’any 1838, com que als fonaments hi ha enterrades reliquies religioses de Buda (mès pels i dents) tot l’edifici enrunat es una area sagrada i cal entrar-hi descalç, els toxos escalfats per el sol ja comencen a cremar i fan caminar depressa, quan baixem ja hem fet una bona suada, ara caminem cap a la pagoda circular. En zozo ens pregunta si volem fer la tornada amb una carreta/taxi de bous d’un simpátic iaio (potser soc mes vell jo ???) ho acceptem i ja ens espera quan baixem d’aquesta segona pagoda, el curt recorregut está ocupat per diferents paradetes d’articles turistics, alguns força interessants com artesania local, peró d’altres que son realment horribles i també es deuen arribar a vendre...  ens enfilem a la carreta de bous, l’unic que la converteix en taxi es una catifa de bambu trenat on ens assentem, el recorregut no mereix cap vehicle peró aquest bon home disposará de 200 peles més, que no tenía i que l’hi faran favor.

El retorn en la motora tambés es agradable amb l’airet que ens refresca generat per el moviment, la tripulació ens ha preparat una mica de verdura fregida i arrebossada i té, que ens fa d’aperitiu de migdia. Al arribar de nou a la riba d’on hem sortit al mati, donem uns 20 durets de propina a cada ‘mariner’ i semblen molt satisfets, també els hem comprat algunes ilustracions pintades a má o amb un collage de palletes que tenen cert encant. Encara no tenim gana per dinar i l’hi demanem a en Zozo que ens porti al mercat central de Mandalay, peró resulta que es la festa setmanal, com alternativa anem a un comerç d’artesania on tenen grans quantitats d’imatges i articles antics, peró está tot tan amuntegat que no es fàcil concentrar l’atenció en cap peça, marxem sense fer fira.

Ara anem a menjar una mica, en Zozo ens porta a un nou ‘cafe-bar-restaurant’ d’estil occidental on mengem una amanida de ceba, tomaquet, cogombre i ensiam, un suc de fruita natural i un café expresso; aquí el preu resulta car en comparació als altres apats que hem fet al païs, ens cobren unes 800 peles !!!.

Aquesta tarde ens caldrá decidir si volem comprar alguna cosa mes, retornem a les botigues de la pagoda Mahamuni i regategem per una bonica figura en vori, un vell pescador, ens en demanen 350 US$, que va baixant fins a 250US$, llavors provo d’incloure la vella cámara Samsung en el pagament – des de que tinc la digital, ja no en faré res d’aquesta – la negociació acaba en 175 US$ i la cámara, no está malament –si fos una digital potser n’hauria tret una mica més. Encara volem comprar una figura en sandal i potser una máscara que varem tafanejar al taller de tapissos. Ens quedem un monjo de sandal que ens agrada força i una cara de Buda en fusta i or laminat, negociat tot per 75 US$. Ja en tenim prou, amb aquesta temperatura et canses aviat de fer qualsevol activitat que comporti moviments. Tornem al hotel per reposar a la piscina. Tot prenent el sol començo a notar un dolor intestinal que quan pogem a la cambra augmenta i tinc un episodi fort de colic, per tant començo inmediatament el tractament amb Fortasec + Sulfintestin. El dolor aumenta, es com si unes ungles m’estessin burxant la panxa, passo unes hores magres i amb abundant expulsió de fluids interns en totes direccions, a la nit no trobo millora fins la 1:00, els espasmes afluixen i començo a dormir una mica, sembla que la medicació fa el seu efecte i ja puc allunyarme del WC sense risc, no obstant he quedat ben tou, hauré de fer mig descans fins que em recuperi.

Dia 15 –

Ens toca matinar una mica, doncs ens passaran a recollir a les 7:00, estic molt fluix i una mica entontat, peró ja no s’ha repetit el colic. Per esmorzar la Teia prescriu un platan aixafat amb unes gotes de llimona i uns troços de poma i pera en conserva, la barreja queda prou bona peró no puc empassar-me la torrada, bec té. Sortosament avui al matí tan sols fem carretera cap a Monywa, unes 3 hores amb els embussos i el forats a la carretera, al cotxe m’adormo a estones, parem un instant per retratar una pagoda de forma poc usual, en forma de cupula, circulem per aquesta grandiosa plana central que es veu amb abundants zones inundades. El riu Ayewady es amplissim i també la seva riba, o sigui que per pujar el nivell de l’aigua en cal molta, deu ser el resultat de la cua del cicló que atacaba tot just quan arribabem a Bangkok. El paisatge es molt interessant, mostra la vida diaria rural, les carretes de bous, les bicis i motos sobrecarregades – acabem de veure un fenomen, una parella en bici, ella asseguda darrera de costat i entre els dos hi porten 2 cabres adultes !!! – també es veuen sovint els porcs i les vaques fangant o lligades a la vora de la carretera. Estem entrant a Monywa, es una ciutat d’uns 200.000 habitants, peró s’hi veuen pocs edificis d’obra, gairebé totes les cases son les tradicionals sobre pilones i amb parets fetes de fulla de palmera teixida, les teulades son també de palmera o algunes de planxa metalica ondulada. L’hotel on ens instalem té un aspecte agradable, son xalets parejats en una area ajardinada i tocant a un llac, poca gent del païs es pot permetre aquest tipus d’allotjament, en aquest moment hi ha més empleats que clients. Demanem el dinar de menú, doncs ja no em cal fer dieta d’arrós – en Zozo ja ens ha avisat que resulta car, comparat amb els altres restaurants – tenim gairebé 3 hores de descans que em fan un gran favor, després de dinar marxem en el que ens ha descrit com un Jeep, peró que resulta ser una mena de jardinera, producte de reconvertir un pickup vell en un vehicle alt d’eixos per passatgers. Seguim una pista de terra i sovint hi ha roderes ben profundes, arribem a un punt on un camió averiat bloqueja el pas, está al punt estret de la pista. Amb els altres vehicles atrapats ja hi ha prou gent per donar color a la situació, un turisme intenta passar per el costat  i també queda atrapat entre el fang i els rocs – al final el treuen a braç entre tots – ningú s’emprenya i tothom sembla content disfrutant de la distracció gratuïta, sense perdre massa temps també aconseguim passar nosaltres i continuem fins una increïble area amb unes 800 coves artificial excavades a la roca, contenen moltíssimes imatges de Buda i bellíssimes pinture murals. Tan sols entrem a les millors conservades – no perqué es cuidin, sino perque el clima encara no ho ha destruït- tenim la clara sensació de que poca gent més podrá veureles, doncs s’estan espatllant rapidament, tsmbé están a má lliure de qualsevol lladre que coneixi els calers que en pot treure. Quedem molt impresionats d’aquesta visita, al camí de tornada ja no hi ha el camió averiat i tardem menys que a l’anada, a les 18:00 quan cau la fosca, arribem al hotel. En Zozo suggereix portar-nos al restaurant xinés d’un altre hotel, que ofereix millors preus, no posem en dubte el seu consell i a les 19:00 ve a recollir-nos i ens hi acompanya, la diferencia de servei i preu es espectacular, paguem menys i rebem més plats.... Continuo sense acostumar-me a veure tanta gent de personal a tots els establiments, el cost de la má d’obra deu ser irrelevant.

Dia 16 –

Avui el bufet del esmorzar era mes aviat pobre, comparat amb els altres hotels on hem estat. Hi ha un grup d’israelites amb molts d’ells més iaos que nosaltres, viatjen en bus, la guía es força mes jove i ens ha reconegut d’etapes anteriors; jo els recordo de l’aeroport de Mandalay, quan tornaven dalt d’un camió perque no podien creuar la zona inundada. Marxem de Monywa i parem a visitar un monestir on el monjo superior, anys enrrera, va decidir plantar 1000 arbres sagrats (bhodi tree) i posar-hi a sota de cada un d’ells una imatge de Buda – doncs ja en tenen 900 !!!, vist de de la torre central, la gran finca sembla un gran aparcament d’imatges semblants de Buda a l’ombra de cada arbre; cada arbre + imatge té el seu donant, que així fa merits per la propera reencarnació. Seguint aquesta febre per les xifres, al monestir següent hi ha 9000 imatges de Buda (no les contem, peró segur que hi son) de tots tamanys i que recobreixen cada recó possible del edifici, el monjo superior d’aquest lloc es un dels preferits de la junta militar. Després d’aquest allau d’imatges, seguim la carretera en direcció a Pakoku, la població on embarcarem fins a Bagan. Com que l’estat de les carreteres es esgarrifós, rodem a una velocitat una mica superior a les bicis i aixó ens permet disfrutar dels detall del paisatge i la seva gent, les casetes son a tocar de la vorera i cada carretó de bous, bici, tartana, moto, camió, etc. es tot un retrat de la vida local. Es admirable veure com encara hi funcionen vehicles de la 2ª guerra mundial, apedaçats i relligats amb peces de bricolatge local, i super-carregars de mercancíes i gent, en general tots semblen festejar el nostre pas i ens saluden com si fossim famosos !!!  A Pakoku dinem a una tasca local, l’unic local amb WC i aspecte una mica aceptable d’higiene, es un menu fixe on s’escolleix el plat de carn, com acompanyament arriben 6 plats mes amb sopa, cigrons, amanida i salses, que composen un apat molt variat. Seguidament ens porten fins a la riba del riu Ayewady, on ens presenten el Po, que ha pujat a recollir-nos riu amunt en una motora des de Bagan, ell es el guía per la nostra estada allá, fins que ens porti al aeroport quan volem cap a Heho. Ens acomiadem d’en Zozo i del xofer, en Nyynyi, ells s’en entornen a Mandalay en cotxe, tardarán encara unes 7 hores.

La navegació riu avall es molt relaxant i la brisa que genera el moviment fa que la calor no molesti. Aquesta motora carregaría unes 70 persones si portés passatgers locals, peró ara els unics som nosaltres 2 i en Po, aquí el riu es amplíssim, fa uns 4 km. doncs la vall es molt plana i amb les aigües altes sembla un gran llac, la corrent es imperceptible. Tot apropant-nos a Bagan ja es comença a veure el perfil de les puntes de les nombroses pagodes que destaquen per damunt dels arbres a la riba del riu, una d’elles es especialment atractiva i el seu or es reflecteix a les aigües del riu. Com més ens hi acostem, es fan visibles més pagodes, es el nucli original de l’antiga ciutat (una altre ex-capital del regne), el varen despoblar forçosament quan es va decidir convertit-ho en aquest gran centre arqueologic i turistic. L’hotel Tharabar Gate es a tocar mateix d’aquest recinte, son uns xalets ajardinats preciosos – de nou ens allotgem en una planeta allunyat del mon real de la resta del païs. Després d’instalar-nos a la cambra sortim a relaxar-nos a la piscina, esperant que s’acosti la posta de sol, que promet ser interessant si ens enfilem a alguna de les pagodes. Sortim caminant, passant l’antiga porta de la muralla i mirant si veiem algú enfilat en algun dels monuments, aviat veiem una pagoda amb algú enfilat a la terrassa, al peu hi ha algun jovent local que ens indica per on pujar-hi, fins i tot tenen llantena per iluminar els foscos corredors amb escales – la necessitat aporta serveis que no precisen grans estructures. A dalt de la terrassa entenem la recomanació d’enfilars-hi, la perspectiva del paisatge amb totes les pagodes i el riu a tocar, amb el fons dels nuvols colorejats per el sol ponent, resulta un espectacle enlluernador, no ens hi quedem gaire estona, doncs es fa fosc molt depressa i no hem agafat la frontal de la motxila !!, tornant ja a les fosques, arribem a dubtar del camí que seguim, peró finalment veiem que fins i tot a les palpentes no ens hem equivocat, ja som de nou al hotel. Soparem al restaurant xinés del costat, ens ho ha recomanat en Po doncs els preus no tenen res a veure amb els del hotel, el consell es encertadisssim, sopem a preu de ‘guiri’ moderat i molt be, paguem unes 2000 pts en total.

Dia 17 –

Amb l’aire condicionat molt moderat hem descansat molt bé, i moltes hores, en aquest païs la vida roda amb la llum del sol, doncs l’iluminació eléctrica té molt poca poténcia. Esmorzar de bufet molt complert i ben preparat, a les 8:00 ja estem a punt per sortir. Les visites d’aquest matí inclouen diferents temples i el mercat de la població veina, tot i portar certa ‘fartera’ de temples, cal dir que a cada nou monument ens hi fan veure nous aspectes de la seva historia i de la relacó amb els paisos que els envolten. Quan a casa intenti posar oredre i nom a les fotos, no hi haurámanera de saber on correscon cadascuna, peró no soc capaç de refrenar-me i anar anotant cada foto a la llibreta, la cámara treballa de valent. El mercat també es una bonica finestra a la vida local, encara que també hi ha incorporat una pila de parades d’objectiu turístic. A la darrera pagoda (del matí) ens atrau la vista una mostra de pintures reproduint les que s’han trovat a les diferents ermites, peró pintades unes amb acuarela i d’altres amb una técnica original sobre sorra fixada a una tela de base. Negociem el preu per 2 pintures i proposo trocarles per 1 cartró de Winston, al final l’artista ho accepta tot i que no el porto a sobre, ens diu que podem agafar les 2 pintures i ell ja vidrá a trobar-nos a la tarde a una de les pagodes que visitarem. Aquesta actitud, que ja hem viscut abans a Mandalay, deixa una bona impresió de la gent, encara que el risc real que corren es molt minso, doncs el turista no s’escapolirá sense pagar voluntariament – no en té cap motiu.

Ara ens porten a dinar al poble de New Bagan, un agradable restaurant turístic situat a una bonica terrassa sobre el riu Ayewady, es menja molt bé i s’hi está de maravella amb la brisa del riu, després reposem al hotel fins les 15:00, son les hores de més xafogor i s’agraeix una dutxa i la migdiada. A la tarde reprenem la ruta de monuments, tot i que soni repetitiu, sempre ens porten a edificis amb característiques diferents, per l’epoca, estil, material, etc... ara veiem unes magnífiques pintures murals força deteriorades, peró que permeten fer-se cárrec perfectament del gran nivell artístic i suntuositat de la decoració que tenien – i son del segle XII !!!

D’altres encara conserven parcialment algunes decoracions externes en cerámica o en estucat, les dimensions i abundancia de restes de temples a Bagan pot comparar-se sens cap dubte amb Angkor Vat a cambodja, eren 2 grans capitals de 2 grans imperis i amb un nivell artístic excepcional. A Ásia sempre t’en adones rápidament de la “joventut” de la civilització occidental, més ben dit de la nostra “infantesa” cultural i espiritual. Aquesta tarde també fem una passejada amb taxi/tartana per dins del poble real que hi ha a fora de la muralla, i després per els caminets entre aquesta infinitat de monuments, l’arribada es al peu d’una pagoda on ja hi ha certa acumulació de turistes enfilats, esperant disfrutar de la posta de sol. Infaliblement, la posta resulta un gran espectacle per les llums canviants i els acolorits nuvols que prenen formes de castells, amagant parcialment el sol ponent. Passat ja el moment algid, encara hi están arribant alguns tardans que ja no veurán el millor. Retornem al hotel rendits i contents. Sopem al xinés del costat, unes gambes al curry molt gustoses peró una mica massa picants per el nostre paladar – aixó que hem insistit amb el ‘no chili, please’ – i uns fideus saltejats, que entre les 2 racions ja fan un apat complert per tots 2, i en paguem 2000 peles.

Dia 18 –

Avui esmorzem a una taula, a tocar de la piscina, s’está millor que a sota del cobert on hi ha el bufet, ens recull en Po a les 8:00 i aquesta vegada marxem cap a una zona més allunyada del centre (Old Bagan), circulem entre arbres i nombroses restes de temples que amb la llum d’aquesta hora agafen uns colors magnífics, el vermell dels totxos centenaris, els diferents verds de la vegetació i dels conrreus, el blau del cel i el blanc brillant del nuvols que el sol ja fa inflar amb la seva escalfor, composen tots un incomparable joc d’imatges que sembla fet a mida per provocar la cámara de fer fotos. En Po coneix molt bé els recons que permeten composar quadres atractius i s’atura abans de que l’hi ho demanem, assenyalant-nos el lloc millor. El recorregut matinal ens porta a diferents temples i quan les rajoles, que trepitjem descalços, ja cremen massa per fer-ho amb comoditat, marxem a visitar un centre de producció de lacats. Resulta molt interessant descobrir aquesta técnica milenaria, per el que veiem l’unica eina ‘moderna’ es l’agitador de la laca, que está motoritzat. Veient la quantitat de capes, assecats, gravats, protecció... que es repeteixen sequencialment fins acabar la peça, llavors comprenem el gran valor que s’ha donat sempre a aquesta artesanis als països asiatics. Després passem a la botiga, on ens costa decidir-nos per alguna peça, en tenen tantes d’atractives... Finalment ens firem un bonic bol i un cilindre petit, per els que acabem pagant 45 US$ - en demanaven 62 – creiem que es un preu raonable. El problema del regateig, que es part inseparable de qualsevol compra/venda en aquests països, es que lluitant entre no intentar expremer massa el venedor, peró no pagar un preu massa elevat, sempre et quedes amb el dubte de si encara es podía rebaixar més....

Ja es hora de dinar i en Po ens proposa dinar a un restaurant de cuina local, que es a tocar del hotel – ho acceptem i comprovem que es gairebé calcat al lloc on varem dinar a Pakoku, funciona com a menú fixe, i inclou 9 plats diferents, amanida verda (amb quina aigua l’haurán rentat ??), altres amanides amb vinagreta, verdura macerada, i també carn de pollastre, porc, xai i peix, en una salsa molt oliosa – tot acompanyat per uns generosa olla d’arrós al vapor. No ens agrada gaire, les salses son massa olioses i fortes de gust, com la salsa del estofat. En el futur intentarem no repetir-ho, o limitarnos a la verdura, de pestre ens serveixen un plat amb platan i papaya que agraïm, després dels forts sabors anteriors. Anem al hotel i disposem fins les 15:30 per descansar, amb la temperatura del migdia s’agraeix poder aixoplugar-nos a la frescor del aire condicionat de la cambra. A la tarde fem tres visites més de centres religiosos amb diferents tipus d’arquitectura i restes d’antigues pintures murals, testimonis d’un magnífic nivell artístic. A la pagoda d’Ananda hi veig una posible combinació fotográfica amb reflexió al estany, peró no m’hi cap tot a la mateixa, per tant en faig 2 d’horitzontals, amb el 3 peus, per muntarles a casa amb el software ‘Panorama Maker’, si surt bé será una imatge preciosa malgrat algun fanal maleït que hi ha al mig.

En Po també ens explica sempre molt detalladament els diferents nivells d’existencia que preveu el budisme, peró malgrat la nostra atenció i sincer interés, no sabem entendre les diferencies entre l’un i l’altre, encara que sempre quedem admirats per la complexitat d’aquesta filosofía i també de les complicades histories de la seva mitología, algunes semblen haver inspirat les del catolicisme, fins i tot algunes de les imatges pintades semblen estampes de la Verge i el Jesuset.Avui la posta de sol la veiem des de dalt d’un altre temple, amb una gran terrassa no gaire carregada de turistes; cap al nord, riu amunt, es veuen caure cortines de pluja, a ponent les últimes llambregades de sol s’escapen entre els nuvols, i al sur uns cúmuls acolorits acaven d’ilustrar la posta – de nou un espectacle natural bellíssim. Avui l’hi hem donat a en Po una bossa de roba per rentar, que estará llesta demá al vespre, al hotel fem recompte de calers per valorar si ens caldrá canviar mes dollars, i els que ens calen per donar propines fins a la fi del viatge – ens queden 12 dies...

Sopem satisfactoriament al restaurant Thai del costat del hotel.

Dia 19 –

Avui em desperto fet una sopa, l’encostipat que m’anava rondant – produit per els sobtats canvis de temperatura – al final ja ha perdut la vergonya, i a mes de rajar-me el nas, també tinc la gola ben coenta i tos, però no em trobo pas malament !!!

Avui fem el viatge en cotxe fins el Mount Popa, les cases de bagan s’acaben aviat i recorrem un terreny sorrenc que malgrat la verdor actual ja deixa veure que d’aquí a poques setmanes es veurá molt sec, l’irrigació des del riu ja no hi arriba i els cultius es liomiten als que permés l’estació de les pluges, a molts dels camps ja han recollit el cacauet i el sésam. A uns 20 kms. Parem a una cabana on están prensant el cacauet per treure’n l’oli, la força tractora es la vaca o el bou, que gira sense descans, es una eina que no ha cambiat des de fa molts segles; l’oli sembla que té bon mercat i la pasta que queda s’aprofita per fer galetes i també per alimentar el bestiar, la mateixa gent ens ensenya com extreuen la saba de la palmera de sucre, resulta que aquesta rbre s’aprofita tant com el porc – no s’en llença res !!!  del tronc en fan pilones per les cases, de les fulles sostres i parets, de la fruita també en surt suc, que junt amb la saba, s’escalfa i es va caramelitzant, en fan dolços i si es fa fermentar en surt una mena de vi, i per destil-lació en fan aiguardent. Tafanegem en plena producció totes aquestes etapes, son també processos amb molts segles d’antiguetat. Seguidament seiem a una tauleta i ens serveixen amb una safata lacada, on a cada departament hi ha un tipus diferent de ‘pica-pica’ tradicional, fulles de té tendres macerades amb oli de palmera, llavors de sésam, alls secs, cigronets, etc...

No ens hi posen cap picant, peró en Po ens comenta que ells sempre n’hi afegeixen, es una visió rural molt interessant, que no es veu des d’un autocar o al hotel. Continuem la ruta i ens acostem a la massiva carena del Mount Popa – es un volcá extinguit – al seu peu i dalt d’una cinglera encastellada, hi ha el santuari que segons la tradició, es la llar dels 37 Nats, que son deitats anteriors a la penetració del budisme i que encara son compartides per la majoría de gent – en plácida armonía amb Buda !!!

Per el que ens comenta en PO, ell no hi creu, peró sap que sí que existeixen...

Ni l’edifici ni les figures tenen mes interés que el seu valor antropo-religiós, peró es una bella balconada sobre la vall i la vista ja paga la ‘escalada’ que son uns 700 graons. Hi han moltes botiguetes amb articles tant per als peregrins, com per als turistes, i pocs devots. Les fortes pluges ha provocat eslavissades importants i sembla un miracle que no s’haguessin patit desgrácies personals. Hi ha molts micos de tamany petit, que han descobert com alimentar-se per la devoció humana, cal anar amb compte doncs poden resultar agressius, i també per vigilar no trepitjar (anem descalços) les seves caques. Ens fem un bon fart de riure amb unes noietes que insisteixen a ajudar-nos a pujar les escales, agafant-nos del braç – espero que no sigui per el nostre aspecte decrépit, sino per obtenir alguna propineta – com que tot va de bon humor, de tant en tant fem, amb elles agafades al braç, alguna carrereta curta per les escales, i al veure que les fem suar afluixen inmediatament, al baixar continua la funció i al acabar els donem algun petit obsequi, com bolígrafs, xampú i sabó. Sembla estrany que els agradin tant coses tan senzilles (per nosaltres) i potser també els agrada la broma conjunta que hem anat fent. Baixant cap a la població on dinarem, es punxa una roda, mentre el xofer posa la de recanvi – tant atrotinada com les altres – veiem com apareix una negra nuvolada per darrera de la muntanya, que promet pluja aviat. Estem dinant a un senzill restaurant xinés i ja s’obren les aixetes del cel amb una tamborinada tropical intensa, que rápidament converteix la carretera i els carrers en rius amb m’es d’un pam d’aigua. Les criatures sembla que ho interpreten com l’hora de la piscina i juguen sense manies dins d’aquesta aigua amb continguts sospitosos, alguns ciclistes passen pedalejant estoicament i totalment integrats al xafec que els envolta. El nostre xofer ja ha portat a reparar el neumátic i ara va a recollir-lo, quan torna sortim amb el cotxe mig navegant per aquesta aigua marronosa i força espessa, hi ha previst visitar un monestir camí de Bagan per un altre ruta, peró als pocs minuts en Po ens comenta que cal passar un parell de rierols amb gual i que hi ha el risc de quedar-hi encallats, o sigui que fem mitja volta i tornem per el mateix camí del matí. Arribant a la plana ja ha quedat endarrera la tempesta, a Bagan ni tan sols hi ha plogut. Ara anem al Museu Arqueologic, es un edifici innagurat fa uns 8 anys que sembla més un palau que un museu, está decorat amb l’artesanía tradicional que ja hem anat coneixent aquí, magnífics estucats, gravats en fusta, lacats en colors i en or, tapissos, la sala principal amb columnes, de la planta baixa, podría servir com una espléndida sala de concerts; les peces exposades son precioses – per art i per valor – peró amb la pobre iluminació que domina, costa descobrir el que es mira. Crec que es una exhibició innecessaria de munumentalisme, al servei i propaganda dels que manen ara.

Anem a recollir la roba neta i planxada i seguidament ens arribem fins una botigua d’artesanía i ‘antiguetats’ on cambiarem 80 US$, i la Teia aprofita l’ocasió per firarse un mussolet lacat i amb lámina d’or. La tarde encara es jove, peró tornem al hotel i ens relaxem una mica a la piscina, els nuvols es van tancant al cel i es senten trons no gaire llunyans, probablement no trigarem a entomar la pluja. Mentre encara som a la piscina, veiem personal del hotel que passen per el jardí amb una máquina de fumigar que fa una fumera pudent horrible, suposem que es per evitar la presencia dels mosquits, doncs a tot el jardí hi han canaletes d’aigua i decoració amb petites basses. Quan comencen a caure gotes marxem a la cambra per dutxar-nos, llegim una mica i mirem els emails de la familia – sembla que estan tots bé – o sigui que nosaltres també !!!

Anem a sopar al restaurant Thai del costat i quan tot just estavem llegint la carta, comença a diluviar, un regalim de gotes que es filtren de la teulada em baixa directament al clatell, en 5 minuts comencem a desplaçar de lloc la taula, intentant evitar totes les goteres i trovar un punt més sec, al final creiem que som al lloc mes aixut i ens hi quedem, fa ventades fortes i l’aigua pulveritzada arriba a tots els recons, el personal corre amunt i avall intentant que els clients no es mullin massa, i en realitat dona la sensació de que s’ho están passant molt bé – es evident que la situació es normal, o sigui que tan sols cal esperar que passi la tamborinada, els plats van arribant com si no passés res, cal anar movent la taula, segons per on entra l’aigua. Com era d’esperar, aixó no dura gaire i quan acabem de sopar ja fa estona que no plou, no obstant al jadí que dona accés al restaurant hi ha un pam d’aigua, al marxar, una de les noies en indica com evitar la inmersió i arribem al hotel sense gran mullena.

Recollim els documents de la caixa forta i anem a preparar l’equipatge per demá. Com en tots els viatges, el volum de les compres ja no hi cap a les 2 malets i habilitem una bossa de má de lona que previsorament portem de casa. Com sempre que anem a algun aeroport, caldrá llevar-se molt aviat, a les 5:30.

Dia 20 –

Aquesta nit he notat el refredat més que els dies anteriors, ara la molestia es la tos bronquial, per altre banda, sembla que la inflamació intestinal ja ha desaparegut i no em sento tan inflat. Esperem que d’aquí un parell de dies, quan hi ha prevista una excursió caminant, ja estaré mes fi. En Po ens recull puntualment i al aeroport s’en cuida de vigilar el check-in per Heho, l’edifici de la terminal es petit i el seu exterior simula les construccions antigues. Per el que veiem aquests vols interns funcionen en circunvalació, al matí surt de Yangun i fa Bagan, Mandalay, Heho, Yangún, i a la tarde ho repeteix en sentit contrari. L’aparell es un reactor Fokker de 110 seients i tenim la sensació de que es com el metro, a cada parada els uns baixen i els altres pugen. El nostre vol surt puntualment, la vista sobre la plana del Ayewady es molt interessant, son les 7:30 del matí i l’aire está net i transparent, s’aprecien perfectament les illes ibancals del riu, alguna arada amb bous ja treballa a la riba on l’aigua s’ha enretirat, ciclistes camí del treball i l’eixam de monuments que destaquen per tota la plana, als 30 minuts aterrem a Mandalay, baixa passatge i en puja de nou; els que continuem el vol no cal que baixem del aparell i en mitja hora tornem a envolar-nos cap a Heho. Ens allunyem de la vall del Ayewady per sobrevolar una turons molt boscosos que es van enlairant, passem una estona per sobre de nuvols i quan s’esvaeixen ja es veu una vall molt diferent, amb molts cultius que marquen gran diversitat de colors, aviat aterrema a Heho – sorpresa – la temperatura es de 20º, quina comoditat !!!

Al mateix peu de pista ja veiem un personatge amb el nostre cartell, m’explica que ell es l’empleat de l’agencia amb l’autorització de seguretat per entrar en aquesta zona, peró que el guía i el cotxe ens esperen a fora. Ell mateix ens passa el control d’identificació amb els nostres passaports, sense que el funcionari ni tan sols ens vegi, després l’hi dono els tiquets de les maletes i les recull per portarles a fora, fins el cotxe. Aquí coneixem al nou guía que ens acompanyará fins que volem cap a Kengtung, es diu MoeZaw – que sona com ‘mossa’-, porta possat un folre polar, potser es un simbol d’estatus doncs amb 20 graus no fa cap falta. Ja dins del cotxe ens explica que anem cap a Kalaw – 1h 30 de carretera – on ens deixará al hotel per descansar de la matinada, i que a les 12:30 ens recollirá per anar a dinar i seguir fent visites. El paisatge es molt diferent al que hem recorregut fins ara, hi ha boniques pinedes i tot son turons que enllaçen formant carenes, podem viatjar al cotxe sense necessitat del aire condicionat, ara es una comoditat que s’agreeix. Es veu que som a una comarca agrícola molt fertil, els camps amb la flor groga son de sesam, els verd clar d’arrós d’aigua, els verd fosc d’arrós de secá i també veiem grans emparrats d’on penja una fruita/verdura que desconeixem, té un aspecte semblant al pebrot peró es massis i el mengen tallat fi i fregit, s’en veuen camions amb cistelles plenes. En Moezaw ens explica que som al estat Shan del sur, aquesta es la seva etnia, també veiem gent de l’etnoa Pa-ho, que vesteixen de negre i porten una mena de turbant al cap, de color toronja o vermell molt cridaner. Tot creuant la població principal d’aquesta vall agrícola, ens trobem amb una interessant rua d’escolars, es una desfilada de les diferents classes d’una gran escola portant les ofrenes al monestir local, cada classe ha muntat el seu suport o plataforma, on han penjat les ofrenes (obsequis) que han recollit per donar al monestir, molts porten instruments que volen ser musicals, timbals, gongs, tubs de resonancia en bambu... i no paren de saltar i cridat fent sarau – es l’alegria normal dels escolars que s’escapen d’un dia de classe. Les professores porten totes un parasol obert – sigui dels tradicionals fets de paper i bambu, o bé un paraigues normal – encara que aquí la temperatura no molesta gaire. Aquí no té éxit el bronzejat, totes porten el maquillatge tradiciona de ‘tanaka’, al ser una area rural, ho porten també tots els infants i fins i tot molts adolescents. Contemplant la rua, de sobte crec que els ulls m’enganyen, un d’aquests suports de les ofrenes es un gran paó amb la cua oberta, a tamany natural, i a cada costat hi penja una tovallola amb l’escut del Barça. Miracles de la tele per satélit, i de la reproducció ‘pirata’ de marques...  perqué no crec que s’hagin comprat en cap establiment que paga els drets al club !!!!

Aixó será avui mateix a un monestir budista, no sé si l’hi donarán una utilitat práctica (tovallola) o bé ornamental ???

Quan ja en tenim prou, continuem cap a Kalaw, aquesta població es a una petita valleta boscosa, a uns 1300 mts d’alçada, i s’hi veuen bastants edificis de construcció colonial. El nostre hotel queda al exterior de Kalaw, enfilat a una carena de pins; son tot petits xalets i té tot l’aspecte de ser una herencia británica, peró está ben conservat, es senzill i net. Ens instalem a la cambra i fem temps mentre esperem que vinguin a recollir-nos. Ja tenim gana de dinar, doncs avui hem esmorzat molt aviat i lleuger. En Moezaw ens baixa al centre de Kalaw i dinem a un restaurant amb cuina xinesa, ens ha preguntat si podía seure a la nostra taula, cosa que hem confirmat inmediatament, al demanar la factura l’hem convidat, i es que amb aquests preus en sembla ridicul fer comptes. Després de dinar ens ha portat fins una cova dels voltants, dins la que en els ultims 80 anys s’han anat acumulant una pila de budes votius, té uns 30 mts de fondaria i n’hi ha de tots tamanys i formes, amb llumetes de colors terriblement ‘kitsch’. Es eviden que es una bona mostra de la religiositat local, sense cap relació amb cap monument ni obra d’art. Ens fa notar que cada imatge té unes faccions diferents, i ens explica convençudissim que quan l’artista rep l’encarrec, ell no coneix ni ha vist mai al donant, peró que malgrat tot, la fisonomia final s’assembla realment al devot donant, en fi – si no e vero e ben trobato !!!

Després anem al monestir situat dalt del turó que domina Kalaw, tampoc es cap edifici d’interés especial, donem una ullada al Buda central i ens explica que está construit amb unes varilles de bambu teixides, a sobre varies capes de laca i al final la tradicional capa de lámines d’or; o sigui que amb els seus 3 mts d’alçada i aspecte metálic, el poden moure facilment uns 3 o 4 homes. Ha fet un xáfec amb música de trons i ara gairebé ja no cau cap espurna, anem a l’estació del tren; es com si en qualsevol instant podés sortir en Churchill amb la calça curta colonial, fer-se servir el té de les 5 per els ‘boys’, l’edifici de totxo rogenc, vigues de fusta, sostre de teules d’argila, no ha evolucionat gens des de llavors, fins i tot l’entorn exterior sembla un calendari de fa cent anys, paradetes de fruita i fregits, piles de mercancies embalades en fulles de teca i cordill de coco, tot a punt per carregar-ho al primer tren que arribi, els vagons també están congelats en el temps, a la població s’hi endevinen altres edificis d’herencia colonial, mes o menys restaurats i adaptats segons s’han anat espatllant. Hem llegit a la guía que portem, que els oficials británics de la colonia i les seves families passaven la estació seca (quan fa més calor) en aquest lloc de muntanya.

A la cambra la Teia es renta els peus, i descobreix que l’aigua insisteix en no escolarse cap al forat, sino que inunda el bany, llástima doncs es emprenyador xipollejar cada vegada que s’entra al WC. Passegem per el jardí, que está molt ben cuidat, i tornem a la cambra per llegir, ordenar les fotos i fer temps fins el sopar, doncs aquí no hi ha res més a fer ni on anar. Crec que l’unica raó per aparar aquí es com accés a l’excursió caminant que farem demá, per visitar un poble de les etnies de la muntanya . Per cert, en Moezaw ens ha sugerit que comprem un impermeable barat al poble, doncs amb aquests aiguats el paraigues es poc práctic, ho intentarem demá abans de marxar. Per avorriment engeguem la tele i ens surt la TVE satélit amb les notícies, així comprovem alleurerits que, malgrat la nostra absencia, l’Espanya sobreviu com sempre, i clar, a les informacions no hi sur per res el nostre païs, potser perqué la campanya electoral a les colonies no té cap trascendencia!!!  Després comença la publicitat amb un molt interessant anunci de tele-venda que proclama les virtuts d’un concentrat de bava de cargol – i jo mèn efotía de les medicines tradicionals que hem vist aquí !!!  bona lliço d’humilitat.

Sopem al hotel, per precaució hem encarregat un menu ‘occidental’ que resulta excelent, sopa de verdura (no es de sobre), amanida amb tomaquets, cogombre i julivert, i xai estofat amb patatetes i ceba, per postre un platan flambejat – sembla que siguem a casa de l’avia Maria!!!

Es el primer apat no oriental que fem aquestes vacances, i ens ha sorprés la seva bona qualitat de cuina. Cal dir que fins ara, generalment hem anat menjant molt bé, les cuines xineses i thai que ens han ofert son excelents, i tan sols cal vigilar el picant ‘chili’, la cuina que en diuen d’estil Myanmar es la que no ens ha acabat de convencer, es molt menys elaborada i els sabors son massa forts, per aixó tan sols l’hem menjat 3 vegades.

El menjador del hotel es un pabelló independent, separat per el jardí, la sala está tota decorada amb fusta i les cadires de les taules semblen trons. Hi ha també un grup d’alemanys (25)  on gairebé tots ens superen en edat. A dormir aviat, doncs no hi ha res a fer.

Dia 21 –

S’aixeca un dia soleiat, després de que aquest vespre hagi caigut un bon aiguat. L’esmorzar es del tipus americá, sense bufet, peró correcte. Avui agafo la motxila meva, que es mes gran, doncs al ser una sortida a peu fins mitja tarde, caldrá portar els paraigues, etc. El cotxe ens porta un tros per la carretera de Mandalay i tot passat el primer collet, s’atura a un trencall d’on surt un camí/pista. Sortim caminant d’aquí mateix, primer baixant cap a la fondalada i després seguint la valleta aigües amunt, es preacticable tan sols en un 4x4 i/o tractors, força estreta. Els costats de la vall sont molt costeruts, no obstant hi ha plantats molts ‘orange trees’ que en realitat son de mandarines, están molt carregats de fruita, ja es veu que tot es fa manualment, ens explica en Moezaw que abans s’hi cultivaben els arbres d’on es treu la fulla per embolicar els cigars tradicionals (cheroot), aquesta fulla cal assecarla amb l’ajuda de foc i aixó va provocar una important desforestació de la muntanya. Sortosament, amb la plantació dels torongers de mandarines (ells en diuen ‘mirinda’ a la toronja nostra) ara s’ha canviat el ciltiu principal i s’estan repoblant les pendents, també s’hi veu plantat molt d’arbust de té, ara l’estan collint i es veu com l’assequen sobre grans catifes de fulla de palmera trenada. La població on anem esta habitada per l’etnia ‘palaung’. A mig camí ens creuem amn unes dones i un home que baixen, carretegen grans cistells/motxila per recollir llenya. Una de les dones l’hi diu a en Moezaw que ens convida a visitar casa seva i s’entorna depressa cap al poble; es evident que ha flairat la possibilitat de guanyarse algun caleró amb els turistes, operació que es més atractiva que recollir llenya. Continuem pujant amb temperatura agradable i una mica d’aire que fa bona la passejada, continuem rebent explicacions sobre els diferents arbres que ens envolten i aviat som a les primeres cases del poble, que está situat a la mateixa carena. Ha resultat una pujada d’hora i mitja, i si l’hi diem ‘trekking’ com al programa, sona molt més ‘aventura’. La vida tradicional al poble es en cases de fusta, sobre pilones, amb una sala única que comparteixen varies families, peró els darrets anys ja s’hi ha anat construint algunes cases unifamiliars, fetes d’obra, aixó sembla indicar una millora de recursos económics – i un canvi de la tradició. Ens diuen que hi viuen uns 300 habitants i tan sols hi quedes 2 cases de les colectives, a una d’elles ens hi espera la dona que hem vist al camí. Accedim al interior pujant dalt de les pilones per una escala, l’estaça es gran, uns 20 x 5 mts, hi veiem 4 focs a terra que semblen indicar les corresponents families que la comparteixen, al fons un home esta teixint cistelles amb bambu, a l’alçada de cada foc hi ha un teler manual amb peces mig teixides de les bandes de colors amb que fan les seves faldilles tubulars, mantes, etc... Ja estem voltats de criatures, doncs avui es dissabte i no hi ha escola, seiem a terra, al voltant d’una tauleta, on ens ofereixen mandarines i té. Tot i que es veu clar que tenen ‘la paradeta’ muntada per nosaltres, si descartem els teixits que ens oferixen en venta, el demés es real i permet valorar la vida real al poble, també ens ensenyen el vestit tradicional de festa de les dones, i la Teia es veu obligada – molt carinyosament – a vestir-se de gala, amb la tranquilitat que ens envolta fins i tot es divertit, els crios s’ho passen tan bé com nosaltres. Acabem comprant 4 d’aquestes peces de colors, que acabarán com obsequi per alguna amistat o recordant-nos la nostra estada, des d’alguna taula o sofa a casa. Al cap d’una estona arriba la mare de la dona que ens está entretenint, i tenim l’ocasió de veure juntes les tres generacions – avia, mare i netes – els fem fotos i disfruten mirant-se a la pantalla de la camara, un altre crio amb un gatet als braços també es deleix per que el retratem, i aviat queda molt content al veures a la foto amb el gatet i un altre amic. Hem passat una bona estona molt agradable i després de pagar sense regatejar el preu que ens han demanat – unes 300 peles per peça – ens en anem caminant fins el monestir del poble. Es un edifici molt atrotinat, amb una part on hi ha alguns monjos i a l’altre unes monges, peró son molt pocs. Ens crida l’atenció una imatge de Buda que als peus hi té tot un mostrari de begudes refrescants – podría ser una anunci de publicitat. Veiem que aquí s’acaben els temes per visitar i tornem vall avall xino-xano (naturalment), per sobre de la carena van creixent els acostumats castell de nuvols i tot just arribar al cotxe, ja comença a ploure. Ja de tornada veiem molt clar que sota el títol de trekking hi ha una tranquila caminada, com si pugessim a Montjuic des de Colón, tot veient l’entorn natural de la vall, peró potser si ho expliquessin així potser no hi anirien turistes !!!

Avui el dinar está inclós al programa, i ens porten a una petita pensió del centre de Kalaw, será un menu fet, segons la cuina Shan local. Ens porten a taula uns 10 plats diferents, que es poden combinar a voluntat, tot té molt bon aspecte. Una sopa, que es crema clara de cacauet amb gingebre i alguna verdura trinxada, diferents verdures trocejades i cuites, amanida de mongeta tendra trocejada i salsa de cacauet, curry de porc i de pollastre – aquests no son picants – i l’acostumat arrós al vapor. Ens ho mengem tot molt a gust, seguint les instruccions combinatories d’en Moezaw, per postre un platet variat de fruita, jo hauría repetit sense dubtar, peró potser semblaría que n’abuso. L’establiment el porta una familia i a les parets hi ha mapes amb les diferents excursions posibles. A l’escala s’hi veuen dos grans motxiles, que deuen ser d’altres turistes que s’hi están. Ja veiem que s’ha acabat tota l’acció del dia, tindrm de nou la tarde lliure, i cap objectiu on anar, doncs el poble tan sols te una mica de moviment al matí, per el mercat. Farem un altre tarde de meditació al hotel, contemplant els nuvols i la pluja com evolucionen. L’avorriment es mal conseller, i acabem amorrats a la tele adorant les maravelles de TVE internacional, que ens alimenta l’intelecte amb un nivell que encara es inferior al de la península. Sopem de nou al hotel, ara cuina xinesa, molt bona, abundant i económica – desmentint el tópic de que els restaurants dels hotels es passen de preu, ara hi som tan sols 2 parelles, uns francesos i nosaltres. Recollim els ‘valuables’ de la recepció i anem a descansar – de res -.

Creiem que estar-se un dia sencer a Kalaw, tan sols per la passejada del matí ha estat perdre el temps. Peró un savi conegut dels seus amics, m’ha explicat que el temps no es perd, tan sols passa...

Dia 22 –

La carretera des de Kalaw fins a Pindaya está en condicions fatals (també), circulem molt lentament i sovint cal arreconar-se a la vorera per poder creuarnos amb els vehicles grossos, aixó ens permet gaudir d’un paisatge de valls ondulants, amb gran varietat de colors, el roig de l’argila, que sembla formar el terra de gairebé tot el païs, resulta una bona tela sobre la que hi ha pintats el groc dels camps de sesam i totes les varietats de verd dels altres cultius i arbredes, segons el moment de creixement de cada vegetal. Al cap d’unes 2 hores ja comencem a albirar l’edifici que dona accés a la cova de Pindaya i el llac de la seva vall. Primer anem al hotel, segons la clasificació de categoría hotelera, aquest es ‘standa – la més económica entre les que hem contractat – no obstant té un aspecte excelent, es un conjunt de cabanes, dins d’un jardí molt bonic, la nostra está feta amb parets i sostre  de bambu, té un agradable caire rustic, peró tot es de nova construcció. Seguidament marxem amb el cotxe cap a la cova, hi ha una escala coberta que permet pujar caminant des del peu de la vall, fins l’entrada de la cova – que es a una cinglera – a nosaltres el cotxe ens porta fins al peu d’un ascensor extern, que forma una horrible torre enclastada a la cinglera. La cova es força gran, ens hi passegem per dins una bona estona, está sobrecarregada d’imatges de Buda per tots els recons i parets, les que poden tenir cert atractiu artístic han quedat gairebé ocultes per les que hi han colocat al voltant; ens explica en Moezaw que ara ja no deixen afegir-ne cap més (tampoc no podríen, no queda espai), a les sales més grans de la cova s’hi veuen boniques concrecions de calç, que amb els anys s’han anat ennegrint per el fum de les espelmes i altres mitjants d’iluminació, peró ara ja es tota eléctrica, encara que amb les filtracions d’aigua que rajen per arreu, i caminant descalços sobre el terra mullat, Buda está molt enfeinat protegint els fidels de les electrocucions. Com molt bé explica la guía que varem comprar, no es un lloc atractiu per la seva estética, peró de nou, ho veiem interessant com a expressió popular de la devoció religiosa. Des de la galeria elevada oberta devant de la cova, on s’arriba amb l’ascensor, es disfruta d’una bonica perspectiva sobre la vall, on hi destaquen un grup de stupas blanques, al peu mateix de la cova, i un monestir que sembla molt antic. Al retornar al cotxe ens hi porten, no té un aspecte molt monumental, peró s’edevina que porta un grapat de segles funcionant, la gran sala es magnífica i recull una bona colecció de budes entronitzats, es l’estil Shan, que es l’estat on som, aquests trons tenen molta ornamentació en planxa d’or i pedres, que tan sols un especialista podría cualificar si son valuoses, tots están bastant atrotinats i no gaire nets. En Moezaw té especial interés en saludar al monjo superior, peró un altre monjo l’hi diu que está reposant per malaltia, continuem tafanejant per la sala i la cuina, llavors arriba un altre monjo i l’hi diu que com que el superior avui es trova millor, que l’hi agradará saludar-nos a tots plegats. Es una situació que ens sorpren i acceptem encuriosits, caminem per el jardí fins un petit pabelló on viu el superior, ens acull molt cordialment i ens fa seure al seu devant, pregunta d’on som – el seu anglés es força entenedor – també s’interessa per coneixer la nostra opinió del païs i sembla molt satisfet quan l’hi responc que d’entre tots els tresors i monuments que hem conegut aquí, el que creiem més valuós es la cordialitat de la gent i el seu somriure constant. M’interesso per la seva salut i m’explica que s’ha passat 2 mesos al hospital, peró que ara ja fa 6 dies que ha tornat i es trova millor, l’hi desitgem que es recuperi aviat i pugui rependre la seva tasca d’ensenyament al monestir. Així ens acomiadem cordialment d’ell i marxem cap al cotxe. Té uns 67 anys i en fa 35 que es monjo, anteriorment era pilot d’aviació – militar -, l’hi hem vist fotos de joventut amb la seva patrulla. Ves per on hem viscut una experiéncia inesperada i crec que molt enriquidora.

Ara anem a dinar, es un restaurant muntat per al turisme, amb bon gust, bona cuina i bon preu, la Teia fins i tot s’hi pren encantada un bon ‘expresso’. Després de dinar veiem que les nuvolades amenacen pluja, sembla que ara ja cal contar-hi cada dia, a la mateixa hora. Ens porten a visitar una fábrica (factory, diuen) de parasols de fusta i paper – es un petit talleret on ens ensenyen tot el procés, que com sempre es 100% manual. Fabriquen el paper amb la pulpa de l’escorça del arbre de morera (mulberry), hi integren alguna decoració posan-hi fulles i flors naturals, tornejen cada peça de fusta i bambu, enllaçant i muntant les peces, etc. fins obtenir sorprenents i rapids resultats, igual que es feia probablement fa un miler d’anys, Els comprem un petit parasol decoratiu i uns ‘banos’ que ja trovaraán destinatari, no som capaços de de resistir la tentació de portar a casa una mostra tan clara d’artesanía milenaria. Com que encara no plou, anem a visitar una ‘factory’ que es un minuscul talleret on la mestressa de la casa es dedica a fabricar peces amb argila, tot es tan rudimentari que ens quedem bocabadats, el torn giratori es una peça de fusta en forma de baldufa i plaba per dalt, la fa girar manualment a sobre d’una punta de fusta, quan perd velocitat hi dona una nova empenta i així roda una estona més, en 15 minuts ens ha fabricat 10 peces diferents – taces, bols, gerres...- que cal deixar assecar, abans de posar-los al forn, o posar-hi foc directament al damunt. Son peces molt senzilles que formen part de les eines diaries de tothom. Comencen a petar els trons i marxem depressa al hotel, just hi arribem i ja comença el diluvi. Intentem accedir a internet des del hotel, els primer 10 minuts va molt lent, peró funciona raonablement, peró comença a tallar-se la corrent i ja no hi ha manera de fer sortir els missatges. Quan passi la tamborinada ja ho provarem de nou i també aprofitarem per passejar caminant per els voltants. Som a la vora del llac i devant nostre hi ha un impresionant repertori dels arbres ‘banyan’ – els de la meditació per els budistes – tenen l’aspecte grans elefants plantats aquí. La pluja va afluixant i quan tan sols cau alguna espurna marxem xino-xano a fer la volta al llac, al costat de la presa hi han algunes botigues de suministres locals, peró no té aspecte de poble i tan sols es veuen alguns hotels al voltant del llac, sembla que es tan sols un punt amb certa animacó quan hi han festivitats religioses. Al retornar al hotel descansem una mica i ja es hora de sopar, ara al mateix hotel, també bó i economic.

Dia 23 – Avui començarem una excursió caminant (trekking) de 2 dies, sortim amb el cotxe aviat, doncs abans d’arribar al començament de la caminada encara ens calen 2 hores de cotxe. Amb aquesta llum matinal es un gust contemplar els color dels camps i turons. En les 2 motxiles petites ens hi hem preparat el que ens caldrá per dormir al monestir d’aquesta propera nit. Tot el que no ens cal durant el día ho hem posat a una de les motxiles, per donar-la als ‘portejadors’ , l’altre, on hi ha les capelines, paraigues, calers, etc, la portaré jo.

El camí es apte tan sols per les carretes de bous ‘tot terreny’ dels agricultors locals, caminem per un bonic i suau paisatge de turons ondulants, entre grocs camps de sesam, altres de verds amb gingebre, grups de pins, boscos de bambu amb alçades de fins a 20 metres, de tant en tant ens creuem amb alguna cerreta que va o torna dels camps. Estem a terrenys de l’etnia pa-ho i si bé per treballar no vesteixen la seva roba negre característica, en les dones es una constant el turbant de llampant color toronja o vermell. Arribem a una població on hi estan celebrant una festa amb donacions per el seu monestir, está ple de dones amb les seves criatures, de joves, adults i en veiem uns que juguen a una curiosa varietat del volei, on sols utilitzen el cap i els peus per tocar la pilota. Cada horeta fem una parada de cinc minuts, ja comencem a veure el proper poble, es el lloc on dinarem, ens acull una casa particular – aquí no hi han restaurants ni establiments comercials – l’estructura de la casa es la mateixa que varem veure a l’excursió des de Kalaw, una sala gran on algun recó fa de dormitori, cap decoració, tan sols un petit altar amb el seu Buda. En Moezaw ens alliçona perqué com a mostra de respecte, les plantes dels peus no s’encarin mai al Buda, l’hoste ens ofereix té xines i una tassa de sal, afegint-ne un pessic al tés, ajuda a reposar la sal suada, mentre ens el prenem reposadament, els 3 portejadors preparen el dinar al fogó de la casa. Estem amb l’amo de la casa i un amic i veí, intercambien amb en Moezaw comentaris sobre la collita, sembla ser que amb les ultimes plujes es va malmetre una bona part de la patata que ja estaba a punt, peró per altra part, com que n’hi haurá menys, els hi pagarán millor. També entra a la sala una dona amb una criatura menuda, a qui no agrada la nostra presencia i es posa a plorar. Poc a poc uns altres infants s’atreveixen a pujar l’escala i entren a la sala, l’atracció som nosaltres i quan els hi faig fotos i les veuen a la pantalla, ja tenim el gel trencat, es fan un fart de riure al comprovar les seves aptituts ‘fotogéniques’. Ara els portejadors ens paren una taula baixeta a terra i mengem una sopa de verdures i fideus, que sería excelent si no fos perque hi ha massa chili – ens diuen que tan sols n’hi ha posat un polsim, per l’aroma – peró a mí em salten les llágrimes dels ulls i en raja el nas !!!! en Moezaw ens promet que no es repetirá l’experiment. Ja es l’hora de rependre el camí, afegim la nostra propina a la que en Moezaw l’hi dona a l’amo, res important. Sembla ser que l’itinerari habitual té un pont de bambu inutilitzat per l’aigua i els expliquen als portejadors per on cal fer la volta, al final però, ens hi acompanya el xicot de la casa, baixem fins el fons de la valleta al peu del poble i ens trovem amb un torrent d’uns 10 metres d’ample, on hi ha alguns bufals banyant-se, cal descalçarse per creuar el gual, desmuntem els camals dels pantalons – menys roba per mullar – i ajudats per un portejador cadascú comencem a passar el riu, acabem amb aigua fins l’engonal i la teia que es darrera meu va resant no sé qué sobre les bragues de la senyora marquesa, mentre que jo pateixo per conservar aixuta la cámara, al lloc amb més fondaria, la corrent es feia notar força, peró amb l’ajuda del personal hem aconseguit no remullar-nos massa, l’aigua té un color molt de xacolata i está templada. Llástima que no he pogut fer cap foto, tenía massa feina vigilant que no es mullés la máquina. Ara anem remuntant de nou pendents suaus, sempre entre colors canviants i amb una agradable brisa que no deixa que la temperatura molesti gaire, de tant entant fem un descans a l’ombra dels grans bambus, ja s’apropen bromes que prometen pluja. Arribem a un altre poble, sempre de l’etnis pa-ho, unes noies estan esponsant la mongeta seca, separantla de les vaines, tot manual, un home passa carregat amb una bona pila de fems de les vaques i bufalos, alguna carreta de bous marxa cap els camps, veiem com llauren els camps de patates – ja collides – i al costat una filera de dones continua collint a l’altre costat del camp, les posen en grans cistell de bambu, que teixeixen allá mateix, segons la necessitat. No tardem gaire a posar-nos les capelines, cauen grosses gotellades de pluja i en 5 minuts la terra argilosa es converteix en una pasterada enganxosa i relliscosa que forma un gran paquet a les sabates, inmediatament em ve al cap el que passaría si anessim en bici !!! caminar així es força emprenyador i alenteix molt la marxa. Sent a la Teia remugar frases que no entenc gaire bé, peró que certament no tenen cap relació amb el que hem aprés del budisme. Al cap d’un parel d’hores d’aquesta activitat incómoda, arribem al poble on hi ha el monestir que ens acollirá aquesta nit. L’edifici es gran i té un cert encant atrotinat, al mig d’aquests boscos, com sempre, cal anar descalç, tot i que encara plou una mica, intentem reduir la quantitat de fang del calçat, doncs si a la nit s’endureix encara será pitjor; estenem les capelines i ens posem roba seca mentre ens ofereixen un bon té calent. Veiem que la nostra agéncia – i algunes altres – guarden aquí unes caixes amb material per servir i dormir els clients, a la gran sala del monestir hi ha una separació de bambu teixit, que ens servirá de dormitori, a terra hi ha posat un matellás no gaire gruixut, peró suficient, un edredó, coixí i manta – estarem raonablement cómodes – més del que tenen els monjos. A dos quarts de set comença la pregaria dels monjos amb els novicis, una serie constant de repeticions semblants a les del rosari, Kyrie, etc dels católics, s’allarga mentre sopem i encara dura quan ens posem a dormir (a les 21:00), m’adormo inmediatament amb les veus resant com a fons sonor.

Dia 24 –

A les 5:30 ens desperta el cant dels monjos – sona igual que ahir al vespre – la sensació es agradable i permet un despertar progressiu sense sobresalts, em llevo per anar al WC, que está tocant al bosc, a uns 80 metres del edifici on som, hi ha boira baixa peró el cel es veu blau, el sol la fará fondre. Quan torno, els novicis ja han sortit a fer el recorregut per recollir menjar. Al cap d’una estona, mentre vaig escrivint les notes d’ahir, veig que ja ens paren la taula per esmorzar – sempre asseguts a terra i amb una tauleta baixa – tenim torrades amb margarina i melmelada, i un plat d’arrós fregit amb un ou ferrat al damunt, té i café amb llet (de sobre). La veritat es que com a servei a un lloc que té la carretera més propera a 5 hores de camí, no podem queixar-nos. Després ens tornem a organitzar les motxiles i abans de marxar en Moezaw ens diu que va a acomiadarse del monjo superior, ens hi apuntem i responem a les seves preguntes formals, amb l’ajuda de la traducció d’en Moezaw, seguidament fem l’acostumada donació i ens projecta els seus bons desitjos o benedicció. L’allotjament al monestir ha estat una experiencia curiosa i força agradable, ara m’en adono que aquest monjo está mes rodonet que els que hem anat veient fins ara en altres monestirs, potser es que amb l’alçada del lloc, l’hi fa mes profit el que menja de les donacions, o potser ho medita més ???

Avui el camí es mes curt que ahir, fa bon sol i un airet que convida a caminar, pujem durant uns 30 minuts i després canviem de vesant i comencem a baixar lentament un seguit de valletes, el llac Inle encara no el veiem, doncs l’amaga una carena. Continuem resseguint camps amb conreus variats i bosquets de bambus gegants, ens anem creuant amb gent dels pobles propers – sempre pa-ho – amb el turbant toronja de les dones, es el trafec d’anar i venir dels camps, d’altres amb un cistell a l’esquena i una pala a la má van recollint els fems dels animals, per abonar la terra, el seu moviment es curt i precís, la ‘collita’ passa de terra al cabáss/motxila sense cap error. Anem seguint un camí de carreta que gairebé sempre té 3 grans regateres, sovint molt fondes, aixó permet que 2 carretes es puguin creuar sense gaires maniobres, per els relleus del terreny sería excelent per fer-ho en bici, peró amb aquesta eterna argila, al mullar-se esdevé intransitable en bici. El sol ja apreta fort i al anar perdent alçada resulta força molest. Deixem la ‘carretera’ per escurçar camí enllaçant corriols, aixó ho fa més distret i crec que estalviem temps, de tant en tant seiem sota d’alguna ombra per refrescar-nos, ja som a prop del poble on pararem per dinar, els portejadors s’avancen i nosaltres ens quedem asseguts a l’ombra d’un gran arbre ‘banyan’, a tocar d’una gran bassa fangosa on una dotzena de bufals disfruten de la frescor del bany, veiem que están lligats a una estaca, dins de la bassa i un grapat de vailets/pastors fan xirinola mentre els vigiles, una noieta s’endinsa a l’aigua fins el seu bufal i s’entreté raspallant-lo amb aigua, com si fos un gosset de grans dimensions. Aviat torna un dels portejadors que ha anat fins el poble per veure si alguna de les cases esta disposada a acollirnos mentre dinem, i disfrutar del espectacle. Ara tornem a pendre contacte amb una altre familia, hi son al complert, avis, fills i nets, que aprofiten l’atracció de la nostra visita. Tant l’avi (73 anys) com l’avia (53), no paren de fumar els seus cigars ‘cheeroot’, a l’entorn rural ho hem vist molt mes sovint que a les ciutats, comencen a fumar-los molt joves. Faig alguna foto discreta de l’avia envoltada del fum, avui al dinar no hi ha picant, peró tot continua tenint un sabor massa contundent per el nostre paladar, es nota ara encara més per la temperatura tan elevada. Després de dinar ens donen llicencia per fer la migdiada i fem algun cop de cap en la incómoda posició d’asseguts a terra. L’avi es cansa de mirar com els dos ‘guiris’ fan la siesta i ens deixa sols, fins ara ens havia estat guaitant com si fossim la tele !!!

Ja l’hi hem agafat gust a fer d’atracció i si els espectadors donen joc, aviet estem tots rient junts. Abans de marxar, de nou la ceremonia d’agrair l’invitació i donar la propina, aquesta vegada en Moezaw l’hi demana adicionalment que resi una oració de bons desitjos per a tots, l’hi agraim sincerament, doncs no sembla cap comedia...

Als pocs minuts de sortir del poble ja s’albira la plana amb molts camps d’arrós i una punta del llac. En una hora ja som a la vorera del riu que porta al llac Inle, hi ha una població, que ja es un centre turístic clar, amb moltes paradetes de souvenirs. La Teia es refá sobtadament del cansament i ja planeja noves compres, arribem a un embarcador on ja ens hi espera una motora, tenim temps per beure una coca cola fresca i embarquem en direcció a l’hotel. Tots tenim els peus masegats i amb butllofes, probablement al gual d’ahir no ens varem netejar prou bé els peus i es va quedar una mica de sorra, que amb la remullada de la pluja ens ha escaldat. La motora baixa per el riu, entre el bosc i molts horts, després es convertei en un canal i finalment entrem al llac, aquí l’agua ja es transparent i no porta fang. El recorregut es preciós i relaxant, refrescats per l’aire del nostre moviment, l’hotel es a la mateixa riba del llac i té el seu propi embarcador, l’indret es bucólic. En Moezaw s’acomiada fins demá, també porta els peus amb butllofes... quina colla d’experts caminadors !!!!

Una bona dutxa i neteja intensiva ens recupera agradablement, fem l’estesa a la terrassa del nostre xalest flotant, per aixugar el que encara estigui humit d’ahir, som a la cambra mes allunyada de terra, a l’extrem d’una llarga passarela de fusta, tenim una panorámica espléndida vers el llac i la riba oposada, probablement també som a la primera línea d’atac per els mosquits !!! ens relaxem a la terrassa mentre el sol va baixant. La teia ja s’ha recuperat del tot, está detectant totes les taques sospitoses de britícia a les cortines, les teranyines dels recons, etc – té una vista de proximitat agudíssima.

Encara es aviat per sopar i sortim a reconeixer l’indret, per fora del recinte del hotel, que es molt gran, peró descobrim que tan sols hi ha un petit poblet natiu i res mes, o sigui que aviat fem mitja volta cap al hotel. Aquí no hi ha internet, el sopar al hotel no está malament, peró es nota massa ‘de fábrica per turistes’ es molt poc elaborat, llástima doncs desmereix el espléndid lloc on está.

Dia 25 –

Bonica sortida de sol entre la boirina sobre el llac, estem a primera fila d’aquest escenari, ja fa estona que sentiem el soroll d’algunes motores treballant. Preparem la roba que volem que ens rentin i anem a esmorzar, el bufet es una mica pobre, peró suficient. Tot esperant que arribi la motora a recollir-nos, aprofito per fer algunes fotos a uns lliris d’aigua vermells preciosos, que hi ha al mateix costat de la barana del jardí. Sortim amb la motora, fa un sol generós i l’airet que genera el moviment fa agradable el passeig, ens acostem a un punt del llac on acudeixen les barques dels pescadors per trobar-se amb les dels marxants, el peix que porten fa goig, en veig un de gros que sembla el que varem sopar ahir , com n’estaría de bó fet al forn amb cebetes, i no socarrimat amb oli com ens el varen servir!!!

Anem a un taller d’artesanía de plata, tot treball manual i amb uns resultats bellíssims, evidentment també passem per la botiga, després de dubtes i regateig la Teia es fira un conjunt de collaret, arrecades i polsera, per 52 US$ - no sabem si es cap ganga, peró vist el procés de fabricació crec que es un bon preu. El pas següent es una botiga on hi ha 3 noies de l’etnia Karen amb el seu característic coll allargat i guarnit amb anelles metáliques, vestides amb la roba de festa; malgrat que están teixint, l’escena no es gens auténtica peró sembla que hi treballen amb normalitat. Al mateix lloc hi comprem una pipa amb cassola d’argila i manec de plata treballada. Tots els desplaçaments son amb la motora de porta a porta, el nivell del llac es el més alt des de fa molts anys, naveguem entre un grup de pagodes en les que els budes tenen, literalment, l’aigua al coll.

Sovint ens creuem amb barques carregades de verdura, per vendre als majoristes, venen dels seus horts flotants, es el magnífic invent d’aquests indrets; les barquetes o canoes son de fusta de tecs i d’una sola peça, alguns remen drets a la popa sobre un sol peu, mentre amb l’altre cama mouen el rem, es una técnica particular dels Intha, els majoritaris al llac Inle. Ara toca anar a la principal pagoda de la vall, sempre en barca... A primers d’octubre s’hi celebra un gran festival en el que treuen a passejar per el llac 4 imatges de divintats, les porten en barcasses arrosegades per barques amb fins a 100 remers, llástima que no hi haguem coincidit, deu ser un espectacle magnífic. Curiosament, les imatges no son gaire grans i están tan deformades per les lámines d’or aplicades per els devots, que semblen unes patates gegants!!!

Ara anem a un centre on teixeixen seda i fil de lotus, ja te un aspecte una mica mes industrial encara que tots els procesos son manuals – fins i tot el moviment dels telers – peró son 2 edificis de 2 plantes. La seva técnica per teixir en colors es molt interessant, un mateix fil té zones tenyides en diferents colors, segons una curosa planificació, l’operaria del teler va canviant el fil segons la sequencia per formar l’imatge final. L’obtenció de fil del lotus també es terriblement delicat i lent, anys enradere tan sols el reservaven per peces religioses, peró ara també en fan vestits humans, exclusivament per encarrec i que costen una fortuna. No obstant el tacte final del teixit es molt més rustic que la seda. A la corresponent botiga la teia s’enamora d’un xal molt bonic, peró ja no portem més calers a sobre per pagar-ho. M’agrada ser a un lloc on no els ha entabanat la bruixa Visa, flagell de les economies occidentals, Ja es l’hora de dinar i ens instalem al pis superior d’una casa propera al centre textil, tene bon olfacte comercial al instalar-se aquí, mengem bé i prenent un airet natural que fa goig. Sortint de dinar anem a un taller de forja, hi fabriquen les eines básiques del pagesos i pescadors, aixades, matxets, etc, i també venen alguna andrómina per els turistes; la producció que hi veiem es real, en sortirá una fulla de matxet. Un anciá fa moure amb els peus els 2 embols del bufador del carbó, on s’escalfa al roig el ferro, que posat rápidament sobre l’enclusa rep el martelleig encadenat de 4 nois, amb uns malls de 7 kg. No entenc com poden competir amb els preus dels articles fets a Xina, que es venen arreu.

També visitem una fabriqueta dels cigars ‘cheeroot’ que veiem fumar a molta gent. Emboliquen la fulla d’un arbre especial, amb picadura de tabac, enganxant l’ultima volta amb una goma feta del arrós, hi posen un filtre fet amb fulla de blat de moro, hi treballen dones joves i arriben a produir 1000 cigars diaris per persona, curiós procés i afició al tabac.

El programa continua amb la visita als horts flotants, hi veiem una gran varietat de verdures, de fet hi cultiven en collita continua tot alló que creix en matoll de superfície (mongetes, tomaquests, cols....) peró cap que creixi com arrel o tubercle. Els tomaquets que veiem son una mica petits, peró fan goig, i quan en mengem als apats, tot es gustosisim – es realment alló ‘del hort al plat’. Aquí no existeix la llarga cadena de suministre fins que arriba al consumidor final, máxim 2 o 3 manis i ja es a les cuines. Comença a ploure una mica, tan sols es un cap de nuvol que no arriba a mullar-nos, peró en Moezaw ho veu com una justificació per tornar al hotel, de fet al programa tan sols ens hi quedaba una visita al monestir dels gats saltimbanquis, que tenim temps sobrat per fer demá. A les 4 ja som a la nostra cambra, relaxant-nos a la terrassa sobre el llac i disfrutant de les llums canviants amb el sol que baixa, aquí a ningú l’hi faria falta tractarse amb Prozac, n’hi ha prou mirant el moviment de les barques, l’aigua que es mou i algun ‘xof’ quan salta el peix per atrapar insectes, m’entretinc revisant les fotos fetes. Com que no vaig agafar el cable per TV, les miro a la pantalla de la cámara, hi he descobert unes práctiques funcions d’iluminació y/o encuadrat de les fotos fetes, que aplico si s’escau, llástima que consumeixen molta batería, peró podent recarregarles facilment no resulta cap problema. Observo l’hora en que el sol comença a baixar sobre el llac i demá intentarem ser a dalt d’un turó proper, per captar noves sensacions del paisatge lacustre, després fem temps llegint o escrivint aquestes notes.

Sopem de nou al hotel, no hi han alternatives, demanem un plat de pollastre amb verdura i un de fideus fregits, que compartim entre els dos, avui no hem volgut provar res nou, doncs ahir l’experiencia va ser decebedora. Recullo la bossa dels ‘valuables’ que ens guardaven a la recepció, doncs he de reposar els calers que hem gastat avui, per portar-ne a sobre.

Dia 26 –

Avui a les 5:30 les oracions habituals que sonen des de la pagoda tenen un volum superior i sona com si hi funcionés una fira de festa major, passades les 6:00 ja ens llevem, doncs entre les llargues hores de llit que fem i aquest sarau, ja no es pot dormir. Quan anem a esmorzar els pregunto qué passaba, i ens expliquen que es la cerimonia dels novicis, quan ingressen al monestir, ja es veu que els deixen clar com els cadrá matinar....

Cada matí, al terra de la cambra hi apareixen uns petits cagallonets, que probablement son dels dragonets que veiem cada nit al voltant de les llums, son uns excelents devoradors de mosquits i com es evident, també completen la digestió quan s’afarten, com els humans.

Avui a la ribera mes llunyana del llac hi ha nuvols enganxats, peró al mig ja hi toca el sol, les motores que hi passen sembla que poetin un plomall lligat a la cua, es el surtidor d’aigua que s’aixeca, iluminat per el sol encara no gaire alt. Realment la vista des d’aquest xalet lacustre es espléndida, llás tima que l’establiment en general es nota una mica mal cuidat.

Avui al esmorzar hi trobem suc d’avocado, que resulta molt bó, a les 8:30 arriba puntualment la nostra motora i marxem cap el mercat flotant, peró als 15 minuts de sortir el sorollós motor diesen de la motora fa un pet, el barquer accepta inmediatament que no es pot arreglar, ja en deu tenir experiencies anteriors. Comença a remar en direcció al hotel, peró malgrat la seva habilitat en la técnica Intha, amb la cama, aquesta barca es molt mes gran i feixuga que les canoes dels pescadors, o sigui que ens movem molt lentament, el passeig es molt agradable i no ens amoina el canvi d’horari, quan ja portem una bona estona s’acosta un altre motora de la mateixa empresa, també porta turistes i per sort el seu guia té un telefon movil, aixó permet trucar a la central perque ens enviin una motora que funcioni. No obstant sembla que avui en Murphy ha matinat, el nostre barquer creu convenient anar costejant el llac, fins que ens trobi la motora que vindrá a cercar-nos, el resultat es que al cap d’uns 20 minuts veiem una motora que va directament al hotel i ni tan sols ens mira a nosaltres, peró el temps va passant i ningú ve a trovarnos, al final una motora d’uns turistes que fan observació d’ocells, s’ofereix a remolcar-nos fins al hotel, on comprobem que l’altra ens está esperant !!!

Tot plegat hem perdut el temps per veure el metcat flotant, quan hi arribem ja no hi queda ningú, paciéncia!!!  Ara anem cap el lloc on varem embarcar al arribar de la caminada, es recorre un tros de riu entre boscos molt agradable, fins a Inlein, on visitem un gran conjunt de stupas que s’estan enrunant per moments, es una llástima, no crec que hi arribi mai un pressupost per evitar que caiguin gairebé totes, n’hi ha tantes que sembla gairebé un bosc i n’hi ha poques que encara conservin la seva imatge, o sigui que algú ha anat despullant el patrimoni artístic del païs, i engreixant la seva butxaca particular. El retorn a la motora el fem passant per un bonic bosc de bambu i després seguint el riu, fem una paradeta a un petit bar7restaurant, on ens bevem un coco cadascú, qualsevol paga per begudes artificials tenent aquest magnífic refresc natural. Ja s’ha fet l’hora de dinar i en Moezaw ens porta amb la motora a un restaurant on ens assegura que menjarem bon peix, el lloc es molt bonic, está format per diferents terrasses sobre l’aigua, a tocar d’un canal amb força moviment de barques local i de turistes, s’hi pot disfrutar del espectacle del entorn, tot menjant;.evidentment, es per ‘guiris’. Seguim els consells del nostre especialista culinari  i deixem que ell trii per nosaltres, quan arriba el plat, realment fa goig; es un peix de tamany mitjá per cadascú i l’han recobert amb una atractiva salsa de tomaquest, la sorpresa ens arriba al descobrir que está farcit, ens expliquen que el procediment a la cuina es obrirlo en canal, treure les espines, despendre la carn i barrejar-la amb arrós i verdura, tornar a posar-ho a dins del peix i courel al vapor i lleugerament fregit. O sigui que el resultat es una mena d’hamburguesa de peix, servida dins del mateix animal, es nota l’aroma de components que no reconeixem, peró ens agrada molt, encara que també es una mica fort de gust, la salseta de tomaquet es un sofregit exquisit, ho han servit acompanyat per una amanida de tomaquets verds a rodanxes molt fines i amanit amb salsa de cacauet i lima. Ves per on hem disfrutat d’una bona especialitat local, llástima que al hotel no tinguin un nivell semblant. Felicitem a en Moezaw per el seu encert. Ara anem amb la motora fins on hotel proper, on podem comprobar el nostre email i contactar amb la familia, ja feia dies que no ho podiem fer. Després anem al monestir dels gats saltimbanquis, es una solemne tonteria anar-hi per els pobres gats, a mes de caçar les rates, els han ensinistrat per saltar per dins d’una anella si volen un bocinet de pinso; peró la visita paga la pena per les imatges i trones d’estil Shan que hi ha a la gran sala del monestir, malgrat el seu deficient estat de conservació i neteja, s’hi descobreix una riquesa ornamental impresionant. Sempre creiem que ja estem ‘vacunats’ de budes i stupas, peró a cada visita hi trobem nous atractius. Ara si que ja retornem al hotel, com que encara son les 16:00 aprofitem per pujar a un turonet proper, amb la seva corresponent stupa i monestir a dalt, per contemplat el llac i el seu entorn amb les llums del sol minvant. Al edifici hi ha uns obrers treballant i 2 monjos rodonets i força joves, que porten la direcció espiritual de les obres de renovació. Amb un d’ells, que es comporta com el superior, hi tenim una breu conversa espiritual, en anglés, sobre temes com el Barça i el pre de la meva cámara, després baixem per un caminet directament fins el llac, pensant poder seguir després la ribera fins l’hotel, peró l’obertura espurgada al bosc, que hem segui, s’acaba a l’aigua, sense que veiem cap camí evident, o sigui que desfem el camí amunt i baixem al hotel per l’escala emprada per pujar. Ara ens queda força temps per refrescar-nos i rentar-nos, i també per ‘meditar’ fins el sopar, ja hem agafat el sistema per menjar raonablement en aquest hotel, demanem un plat d’arrós fregit amb verdura, i un de pollastre amb bolets o similar, i ja en tenim prou per tots dos, sense trobar-nos el plat servit amb productes mal cuinats.

Dia 27 –

El nostre vol surt de heho a les 12:25, avui si que no ens cal matinar. Ens recullen al hotel amb el cotxe a les 10:00, la carretera primer segueix la costa del llac i aviat s’enlaira sobre la plana, per superar una carena de turons, al guanyar alçada, la vegetació passa de l’espessa boscuria de bambus i teca, als pins mes dispersos i matolls no tant densos, sempre amb l’alegre presencia del groc dels camps de sesam. Al aeroport ens acompanyen el guía i el xofer, peró a la terminal ens hi introdueix un curiós personatge que ja ens va rebre al arribar-hi; es ell qui s’en encarrega de la facturació i quan ens porta les tarjes d’embarcament i els tiquets de les 2 maletes, ens informa que aquest vol tampoc no es directe, fará 3 salts, amb gran disgust de la Teia que passa angunies a cada enlairament i aterratge. Es evident que aquests vols funcionen com un tranvía de circunvalació, ens cal seguir tota la volta, ara será Heho, Mandalay (la 3ª vegada que hi passem), Taichilek i Kengtung. L’aparell es un ATR turbo-helix, força cómode i cada parada son uns 20 minuts, que no cal baixar del avió. L’aeroport de Kengtung té una terminal minúscula, la recollida de les maletes es fa donant els tiquets a un empleat que les portará fins el cotxe, també es passa un nou control de passaports i ens apunten al seu formulari/llistat l’adreça del hotel i dades del hotel. Al exterior ja ens espera el nostre cartell i guía, es un xicot jove, que es diu Saitong, ens passejará fins que marxem cap a la fromtera amb Tailandia. L’hotel Princess es veu modest, peró la cambra i el banys están correctes i nets, no te restaurant. Amb en Saitong repassem el programa que portem (ell no el té) i decideix invertir l’ordre de les visites, a nosaltres ens es igual per on començar. Després sortim amb el cotxe per visitar un poble de la minoría Palaung, peró ens trobem amb la ‘carretera’ bloquejada per un vehicle espatllat i en Saitong ens diu que n’hi ha per llarg fins que es pugui passar, o sigui que ens en entornem cap a la ciutat, ens porta al llac, que es el centre del poble, es un entorn agradable, amb diferents bars (en diuen ‘tea-shops’) al voltant del llac, ens comenta que es el lloc de reunió del jovent a la nit, l’hi pregunto fins quina hora s’hi queden, la resposta es que a vegades fins i tot fins a les 9 del vespre !!!  els edificis del voltant semblen boniquets i ben arreglats, ens explica que la majoria son d’institucions o de empreses que pertanyen a xinesos, que no vol dir arribats fa poc, hi porten varies generacions peró per cultura pertanyen a aquesta comunitat, també ens diu que algunes vegades hi ha enfrontaments entre el jovent xinés i el Shan en certs llocs d’esbarjo. A sobre del llac hi ha un turó amb un Buda dret que senyala el llac, la tradició diu que va ser Buda qui va crear la ciutat, fent apartar les aigües que ocupaven tota la vall i deixant-hi tan sols el llac. Ja no hi ha res mes per fer i ens acompanyen al hotel, després d’ensenyar-nos un parell de restaurants xinesos propers on podem sopar. Com que encara no es fosc sortim a estirar les cames, aixó ens serveix per adonar-nos de que les poques case del voltant son botiguetes i ja estan tancant, la llum s’esvaeix depressa i com que avui el nostre dinar ha estat un té i una pasta que ens han servit al avió, decidim entrar a un dels 2 restaurants indicats. Ja es veu que aquí la vida dels negocis la donen els locals, no els turistes, ens reb un xicot amb un enanisme evident, peró no exagerat, porta tota la cara maquillada amb tanaka, aplicada amb una generositat que sembla empastat de farinetes, la carta té la traducció al anglès i aixó ens permet seguir amb la nostra técnica de seguretat culinaria, dels 2 plats a compartir, demanem arrós fregit amb pollastre i porc amb verdura + 1 cervesa, sense demanar-ho ens serveixen una tassa de caldo, que passa bé. Mengem correctament i paguem un total d’unes 800 peles, amb generosa propina inclosa !!! de retorn al hotel, la teia demana un café i seiem en un sofá al vestibul, vaig llegint un diari del païs, en anglés, a la portada explica pomposament les maravelles del govern i la mala fe dels que demanen el boicot internacional...  amb els arguments adaptats a la nostra terra, puc imaginar-me quan era jove, amb el diari La Soli a les mans.

Encara es aviat peró al exterior gairebé no hi ha llum i tampoc hi ha res per veure... o sigui que pujem a la cambra i fem temps anotant la crónica del dia i llegint. Demá en Saitong ens vidrá a recollir a les 8:30 amb el xofer (he oblidat el seu nom) i anirem a visitar uns pobles de minoríes étniques a la muntanya.

Dia 28 –

Aquesta nit la teia s’ha despertat convençuda de que trucaben a la porta de la cambra o intentaben obrirla, el soroll el fa un dragonet, es un soroll sec amb tres repeticions, ja l’haviem sentit en altres llocs, peró aquesta nit s’ha sobresaltat; ens ehen hem enrigut una mica i a dormir una altre vegada fins que clareja i ja es sent el brogit del veinat matiner. L’esmorzar es modest peró correcte, sense bufet, xerrem amb un grup de 6 francesos, de París i Liò, que varen arribar en el mateix vol que nosaltres. Abans de que arribi en Saitong ens organitzem una mica el material médic, perfums, sabó i altres articles que poden interessar als que visitem, també agafem les 2 capelines comprades a Kalaw i que ja no ens caldrán quan marxem. Primer anem al mercat, doncs cal comprar una mica de menjar per el migdia i algunes coses per obsequiar a la gent dels poblats. El mercat per sí mateix ja es un espectacle, aixó ja ja n’hem visitat uns quants.... hi veiem unes dones de la minoria Loi (els que vivien aquí abans d’arribar-hi els Shan) que es guanyen la vida fent el transport de cárregues a l’esquena, amb el cistell/motxila i la banda al front, es la seva especialitat i venen aquí per ser contractades. Els aliments que ens Saitan ens suggereix per nosaltres no ens convencen, comprem arrós cuit embolicat en una fulla vegetal, platans i un gran pomelo, també aigua, i per la gent dels poblats, paracetamol, tractament per els cucs intestinals, caramels, xampu i sabó de bany. Marxem amb el cotxe en direcció a Taichilek (primer hem anat a la oficina d’inmigració, per recollir un permís de pas per aquests llocs) en arribar al primer coll, deixem el cotxe i pujem caminant per una pista d’argila, tan sols transitable amb 4x4, la vista sobre la vall es bonica i veiem ja els cultius del Aka, sempre son a pendents bastant dretes – potser no els deixen baixar més avall -  ens explica en Saitan els Aka varen arribar aqui al finals del segle 19, procedents de Mongolia, on els estaben masacrant altres tribus, probablement els Shan que ja feia segles que eren aquí no els varen permetre establirse a les valls fácils i es varen refugiar als empinats boscos i turons. Hi cultiven blat de moro, té, tabac, alguna fruita, una mica d’arrós, i crien gallines i porcs. En arribar al primer poble ens acull una amable familia que está destilant aiguardent del blat de moro, ens conviden a tastar-lo, té un gust semblant al marc o al orujo i també creuen que es una medicina que ho cura tot, o potser es que els fa oblidar els mals si s’en beu gaire!!!

El venen al mercat de la vall, en ampolles de cervesa re-omplertes i els aporta uns ingressos importants, junt amb la venda dels porcs que crien. A les cases veiem com els porcs i les criatures tenen entreteniments semblants, remuguen, es revolquen als bassals de fang, alliberen les deixalles corporals... , – aixó també passa a casa nostra, peró no es tan evident –.

A la casa, qui porta la direcció de la feina es l’avia, remena l’alambic destilador, hi afegeix aigua, renta la roba, etc. mentre la resta de la familia (3 generacions) ens fan els honors, els donem medicaments i en Saitan els en explica l’utilitat i com cal prendre’ls, i també sabó de bany i xampú (bona falta els fan tots dos) sembla que ho aprecien molt. Per els homes cigarretes, algun boligraf... els faig moltes fotos que quan les ensenyo als crios tenen un gran éxit, els fa riure molt veure la pinta que fan tots a les fotos i s’en enfumen clarament els uns dels altres – m’estic convertint en un fotograf admirat !!!! – La Teia i l’avia es retraten juntes, es increíble peró tenen gairebé la mateixa edat. Aquesta estona no té preu, el plaer de comunicar-nos sense necessitat estricta del idioma i entre dos entorns ‘etno-culturals’ tant diferenciats es una experiéncia remarcable (tradueix en Saitan tan sols per puntualitzar alguna cosa), la situació es va repetint als altres 4 nuclis de població de la tribu, es curiós peró hi están agrupats per les seves 4 religions, un nucli católic-baptista, un de budista, un de católic no baptista i un d’animista; ens explica en Saitan que no tenen cap tensió entre ells, doncs son de la mateixa tribu i a les festes religioses s’hi apunten tots – per aprofitar les ocasions de pasar-ho bé -. Les dones porten sempre una vestimenta i tocat característics, peró els homes no utilitzen el vestit tradicional mes que en les grans celebracions. Aquí el tipus de vida que veiem encara no es cap muntatge per als turistes, els veiem a distáncia, treballant normalment al camp i a casa, no obstant es nota que reben visites com la nostra de tant en tant. Fem el nostre picnic al porxo de la cabana que es l’esglesia católica, es na construcció igual que les altres del poble, pilones de bambu, parets i teulada trenades amb bambú i pis de tires de fusta. Deu venir-hi un capellá ocasionalment i la porta está tancada amb un petit candau. El retorn el fem directament cap el fons de la vall, sense retornar a la collada d’on hem sortit; el cotxe ens espera a baix. Ha resultat una jornada espléndida, m’he afartat de fer fotos, espero poder aprofitar-ne alguna de maca.

Com ja m’está passant des d’aquest estiu, al baixar caminant tinc moltes molesties a l’esquena, tot i que la motxila no sigui pesant, potser m’huria d’haver encomanat a alguna de les divinitats Nat que hem vist als temples – no sé si alguna d’elles cobreix aquesta especialitat !!!. Al hotel disfrutem de la dutxa i, fent temps per sopar, vaig triant i retocant les fotos – ja en porto 900 des de la sortida de casa – n’hauré de fer una bona neteja quan les controli al ordinador.

Com cada dia, així que fosqueja, la vida desapareix del carrer i optem per sopar aviat doncs el picnic d’avui era tan sols per entretenir la gana. Provem un altre dels restaurants propers – també xinés – aquí resulta més problematic l’idioma, doncs els seu anglés es minimalista, menys mal que a la carta hi ha escrita en anglés la composició del plat, al costat dels caracters del idioma oficial del païs, la meva especialitat a la majoria de restaurants ( a tot arreu) es triar alló que s’ha acabat i aquí ens passa 2 vegades, anem senyalant la carta amb el dit fins que la resposta es positiva, mengem bé peró es evident que a Kengtung no hi veuen gaires turistes, aixó no deixa de tenir el seu atractiu, doncs les situacions son més ‘auténtiques’. Avui he decidit fer una escapada temporal al vici de fumar, obro un dels paquets de Winston que encara no hem utilitzat per obsequis ni trocs, fumo per avorriment i per passar el temps.

Dia 29 –

Després d’esmorzar recullo de la caixa de seguretat del hotel els calers (Kyatt) que ens queden, i jugo a fer piletes per calcular els ultims pagaments i propines, veig que varem canviar masses dollars i els kyatt no serveixen enlloc més; quan arriba en Saitan l’hi pregunto si hi ha algun tipus d’artesanía específica a Kengtung, doncs m’extranya que no s’en vegi enlloc, no hem vist cap botigueta per turistes, ens respon que hi ha un taller de lacat Shan, considerat un dels millors de Myanmar i que guanyen concursos nacionals, l’altre artesanía son els plats i olles casolanes, que no ens interessa. Comencem doncs la jornada anant a visitar aquest taller, treballen sobre peces de bambu trenat, aplicant-hi moltes capes – com ja hem vist abans - peró els dibuixos no els graven, sino que els sobreposen en relleu dibuixant-los amb un filet molt prim de laca, que després es protegeix amb un altre capa; els resultats son molt diferents del vist a Bagan i ens enamorem d’un cistellet que acabem comprant per unes 4.800 ptes, no es barat – peró ens ha agradat molt. Després, com ahir, anem al mercat, ens cal comprar el nostre picnic i alguna cosa més per obsequiar als poblats on anirem avui. També fem algunes fotos al mercat i comprem ´chili´per portar-lo a casa.

El cotxe segueix una pista que es un encadenat de forats i roderes, sense rastres d’asfaltat, atravessa la plana entre camps d’arrós en totes les diferents condicions de collita i colors, ja a punt de segar, segat peró encara a terra, apilat en garbes i pallers, també els pagesos batent i ventant amb grans banos per separar el gra de la palla – tot sempre manual. Al deixar la plana la pista s’endinsa per arees boscoses i arribem a un poblet Aka on cal deixar el cotxe; un camí força dret s’enfila per dins del bosc, a terra s’hi veu una regatera molt marcada, es el resultat d’arrossegar avall vigues de fusta per portar-les a vendre al mercat (les han tallat i donat forma manualment); agafem un trencall en diagonal a mitja alçada i ens porta a una bonica cascada d’uns 15 metres, al fons del torrent en aquest bosc/selva espesissim, es un indret preciós peró sembla que resulta molt popular entre el jovent i s’hi ha abandonat envasos de cervessa buits i bosses de plástic, quina llástima...

Aquests grans ispessos boscos son un amagatall inpenetrable per qui vulgui amagars’hi, no es gens estrany que en aquests entorns hi hagin grups rebels que lluiten per la independencia de la seva minoría étnica.

Retornem al camí de pujada, descansem a una petita plataforma de fusta i bambu, amb un banc i tot, que sembla feta expressament per descansar-hi els vianants, resulta que si avui no fos diumenge, aquí hi hauria una paradeta d’articles de roba i guarniments dels Aka (no turística). Ara ve un tros encara més dret, está clar que el proposit principal del camí es baixar la fusta per vendre a la vall; quan fa 1 hora i mitja que hem deixat el cotxe arribem a unes cabanes enfilades al llom de la carena, es un poblat de la minoría Enn. Aquesta étnia també va arribar a aquest terreny a finals del segle 19, fugint de Xina, de la part de Yunan, es veuen bastant més atrassats que els Aka visitats ahir, la seva religió es animista, veiem el seu ‘temple’ que es un cobert fet amb fulles i canyes de bambu i a dins hi ha 2 idols molt primitius (mascle i femella) fets amb troços de fusta, son els protectors de la població, Les faccions d’aquesta gent son molt diferents dels Aka, la cara es mes ample i la pell més fosca, la boca i les dents la porten tenyida de negre (tint d’una escorça d’arbre que masteguen), ells creuen que les dents blanques i la boca rosada ja les tenen els gosos, i nosaltres que els haviem agafat uns sobres de pasta i raspalls de dents dels hotels !!!  els homes vesteixen qualsevol roba vella aprofitada, de tipus occidental, i les dones porten blusa i faldilla fosques o negres amb uns bordats de colors, grosses polseres i arrecades – també els homes – alguns tenen el lobul molt allargat per el pes de les arrecades. Ens asseiem a una de les cases on hi ha el cap ‘civil’ del poble, hi acaben d’arribar 2 dones que están de camí cap al seu poble, a tot un dia de marxa, porten una bossa de costat amb un gran transistor a dins, estan fent escoltar els casetes a les dones de la casa, suposo que presumint de les peces del ‘hit parade’ local; es curiós, peró la poca música no oriental que hem sentit aquestes vacances data de quan en Franco i la collares encara pescaven tonyines. Va arribant quitxalla i altres dones, també algun home, en Saitan comença la repartidora de dolços, xampú, paracetamol, pastilles per els cucs, i nosaltres hi afegim alguna pastilleta de sabó i 2 paquets de Winston per els homes. No paro de fer fotos, son cosos i expresions que conviden a la cámara, una visió de la vida primitiva que esgarrapa el cor. Aquí no hi veiem iniciatives per prosperar, sense escola i amb una economía estricta d’intercanvi basada en els porcs – que abunden per tot arreu – i fusta, per arrós i altres productes, amb els que cultiven ells no poden subsistir. El seu sistema public de distribució d’aigua es tota una filigrana de conduccions fetes amb troncs de bambu de mitja canya, a la part alta del poble hi arriba la canaleta que porta l’aigua des del torrent proper, que llavors baixa per un ‘aqueducte’ aeri fet amb les mitges canyes que s’aguanten sobre forquilles de fusta clavades a terra, cada 15 o 20 metres la canya aboca l’aigua a un recipient fet amb un tros de tronc d’arbre buidat, que fa de diposit intermig, té un tap al fons per on poden agafar-hi aigua, o rentars’hi i beure o omplir la cassola, a dalt del diposit un altre canya surt del sobreixidor per baixar fins el proper diposit al nivell inferior, etc... o sigui que el poble está en una dreta pendent i tenen ‘fonts’ a cada pocs metres de desnivell vertical. Els crios, porcs, gossos i gallines es mouen continuament per les pendents, i per sota de les pilones de les cabanes, que també ofereixen ombra sota aquest fort sol de migdia, tenen una magnífica vista sobre la vall, Canviem de casa per visitar ara el cap ‘religiós’ del poble – es el bruixot / shaman – ens ensenya el seu habitacle, on hi ha un gran tambor i una mena de gabia piramidal de canya amb unes branques a dins; tots dos elements son de gran importáncia mágica i no podem tocar-ho no retratar-ho, doncs es podríen enfadar els esperits – com que l’interior es molt fosc, tampoc no ho intento. Veiem que moltes criatures porten carregades a l’esquena un altre crio encara més menut, molts d’ells amb poca o cap roba, Una mare agafa un dels crios/farcell que plora i l’hi dona de mamar, veu que l’embolcall está cagat i va rascant amb una escorça les restes, s’acosta un gosset que l’ajuda en la tasca llepan-ho eficaçment, tot aixó sense interrompre l’alimentació del menut, ni la xerrameca amb tots els reunits en aquella petita porxada d’uns 10 m2. La Teia em diu que no es veu amb cor de menjar-se el picnic en aquest entorn, hi estic d’acord. Ens ha impresionat la imatge de primitivisme que veiem entre aquesta etnia, no obstant es evident que no passen gana, els seus problemes son principalment sanitaris i per manca d’educació. No estic segur de que la conclusió que en trec sigui veritat, peró veiem que les etnies que han abandonat l’animisme original, i han adoptat creences budistes i/o passat després a diferents creences cristianes, han assolit un millor nivell educatiu i tecnológic = qualitat de vida – comparativament amb els majoritaris en aquest estat – els Shan – que no obstant tambés están ‘sotmesos’ per la majoría ‘Bahmar’ dominant a Myanmar.

Deixem aquest poble i tot baixant, ens aturem a menjar-nos el picnic a una altre ‘paradeta’ de bambú, aquesta ens ofereix una bona vista sobre uns bancals d’arrós, amb les seves armóniques graonades que recorden les corbes de nivell dels mapes, a prop nostre uns bufals prenen el seu bany a l’aigua fangosa d’una bassa, mentre un parell de vailets que els han de vigilar, troben més interessant l’espectacle dels 2 turistes menjant. Avui hem comprat una mena de panet blanc, de brioix que porta a dins una mica de farcit amb carn i ceba, es francament bó, també tenim un pomelo ja desgranat i sense membranes dures i uns platans rogencs, que son encara mes gustosos que els altres (i mes cars) – no passem gens de gana. Després de reposar una mica, remuntem cap un altre poblat Enn molt semblant al anterior, es una mica mes gran i també está colocat a cavall del llom de la carena; saben escollir punts amb bona vista sobre la vall, potser els ha resultat important per la seguretat. El cap del poble ens explica que quan a la ciutat hi engeguen focs artificials o globus, ells ho passen molt bé veient l’espectacle amb aquesta magnífica perspectiva. La segona visita a les tribus de les muntanyes ha resultat encara més frapant que la d’ahir, realment, la visita feta des de Kalaw no té color, comparada amb les d’aquí. Ha pagat la pena arribar-se fins a Kengtung, encara que les comoditats turístiques son modestes i no hi ha comerços per als ‘guiris’. Tornem al cotxe i al hoteldesprés d’aquesta interessant passejada – dir-li trekking ens sembla una exageració !!

L’hi pregunto a en Saitan si puc comprar moneda tailandesa, doncs tenim encara molts Kyatt, m’explica que a Taichielek, es el pas de frontera que creuarem, s’hi pot fer qualsevol canvi de moneda, o sigui que el sobrant el canviarem allá i servirá per les posibles despeses que ens resten a Tailandia. Ens acomiadem d’aquest xicot, que malgrat la seva evident manca de rodatge com a guia, ha resultat també una excelent companyia i ens ha ajudat a diferenciar una mica les característiques dels Shan, de la resta de Myanmar. Adicionalment a la propina en Kyatt, també l’hi donem un parell de sabates de la Teia, per la seva mare, a qui hem conegut ja ahir en una paradeta que té al mercat, i també les 2 capelines que ja no necessitarem. Sortim a caminar per els carrers que envolten el mercat, que ara ja está tancat, a les botigues del carrer encara hi ha activitat i alguns venedors de fruita, verdura, carn i peix, encara intenten vendre l’ultim que els queda. Moltes botigues son també la vivenda familiar, encara que sigui un sol espai, o sigui que están obertes fins que es posen a dormir, tornem al hotel on ens dutxem i relaxem una estona, fent temps fins l’hora de sopar. Avui anem al tercer restaurant que ens han indicat, resulta ser el millor en qualitat i servei, amb el mateix preu dels altres, hem repartit les nostres visites entre els tres que hi han.

Al hotel ens informen que demá ens recollirán a les 7:00, per tant preparem ja les maletes per demá matí, ens llevarem a les 6:00, que ja es l’hora a que ens despertem des de que som aquí, i dormint des de les 21:00 del dia abans !!! , així esmorzarem tranquilament abans de sortir. També repasso la documentació, per tenir-ho tot a má per la frontera i el vol de la nita fins Bangkok.

Dia 30 –

Liquido les despeses del minibar de la cambra i esmorzem, hi son també els francesos que ens comenten com han fet les mateixes visites que nosaltres, peró en dies inversos, també han quedat molt impresionats per el que han vist. Retornem a la cambra per tancar les maletes i quan baixem ja hi ha esperant-nos el xicot que ens acompanyará avui fins la frontera tailandesa a Taichielek-Mae Sai, el xofer arrima als pocs moments i marxem, primer cal passar de nou per l’oficina d’inmigració, que expedeix un ‘passi’ que ens autoritza el transit per els diferents controls que trobarem. No acabo d’entendre la utilitat que tenen, son barraquetes a peu de carretera, sense presencia militar ni policial, tan sols hi ha un empleat que comprova si a la llista dels documents hi ha els passatgers que porta el cotxe, está clar que qualsevol que vulgui evitar el control pot baixar abans del cotxe, passar per els camps i tornat a pujar després al cotxe, sembla més aviat una manera de tenir més personal a la plantilla oficial. Seguim la carretera que ja varem agafar abans d’ahir, en la visita als Aka, després de la primera collada la vall comença a baixar entre drets turons amb espessa selva, altissims bambus destaquen per sobre del arbrat, torno a sentir la sensació de que en aquest hi pot viure emboscat per sempre, tot aquell que sigui capaç d’alimentar-se i aixoplugarse a la selva, i ningú el trobará si ell no vol, suposo que per aquesta raó s’hi establiren les diferents tribus que hi habitaven, la mateixa dificultat de penetrar-hi els protegía dels més forts i rics establerts a les valls.

Ara la vall es estreta , la carretera segueix el curs del riu a uns 10 metres per sobre de la llera, les aigües l’han descalçada a troços i s’ha enfonsat, en d’altres llocs les esllavissades de terra cobreixen part de la calçada, no obstant aquesta es la carretera amb el pis en millor estat per la que hem circulat a Myanmar i com sempre, es de peatge. A mida que perdem alçada es va notant la pujada temperatura, ara la vall ja es més oberta i tornem a veure els camps d’arrós, la majoria ja segats i amb les garbes apilades, esperant per batre i ventar. Quan arribem a Taichielek ja hem creuat 4 controls de documents i 3 peatges. Com que es massa aviat per l’hora en que ens esperen a l’altre costat de la frontera, ens porten a descobrir l’ambient especial d’aquesta ciutat, que resulta ser un gran mercat, semblant al que era El Pertús anys endarrera, o sigui tot quincalla del tipus ‘gran basar’, es un important centre de comerç botiguer amb Tailandia, ens passegem per les parades peró no hi veiem res que ens atraeixi l’interès, l’estil de la roba, dels aparells, relotges, etc. está pensat per els gustos orientals – hi ha molt de producte fet a Xina. Ens explica el guía que el mateix producte xinés, es més barat aquí que a l’altre costat de la frontera, passant el pont sobre el riu – a uns 100 metres – doncs aquí hi ha menys impostos. Aprofito per canviar uns 8000 Kyatt que ens quedaven, aquí la moneda principal es el Thai-Baht i/o el Yuan xinés. Després dinem força bé a un restaurant de cuina thai, sempre amb el ‘chili’ de fons, malgrat que ens diuen que no n’hi ha...

Ara ja es l’hora de passar la frontera, ens acomiadem del xofer amb una propina que segurament es gastará en mastegar betel, mentre encara no l’hi caiguin totes les dents, que les té ben fotudes, ja no l’hi queden genives, tots aquests dies no ha parat de mastegar i escopir aquesta fastigosa salivera vermella. El guía en fa els trámits de frontera, que no son gens ágils, i ens acompanya fins la porta de la mateixa oficina d’inmigració tailandesa, on ens acomiadem + propina. El control d’entrada a tailandia es prou agil i en pocs minuts ja hem canviat de païs, i de mon !!!

La frontera es el riu i a cada costat del pont que el creua, hi ha les corresponents instalacions frontereres, tenim devant una ample avinguda també carregada de botigues, peró aquí ja tenen un caire més profesional, son edificis d’obra ben eta i sembla que estem a un planeta diferent, cotxes de models actuals, molt de moviment de gent passant la frontera en les 2 direccions. Aquí hem de trobar el cotxe que ens portará a Chiang Rai, es mes aviat del previst i no veig cap cartell amb el nostre nom... passem a la vorera més ombrejada, fugint d’un sol que aclapara i m’escaldofa la closca. Decideixo telefonar al numero de contacte que tinc al voucher, doncs aquí ja funciona el nostre telefon movil, respon una noia que m’identifica inmediatament i en 15 minuts arriba en un esplendid microbus Toyota novissim, el contrast es frapant, som a un univers molt allunyat de l’altre costat del pont que creuavem fa mitja hora.

Tenim interés en donar els medicaments que portem i una mica de roba, a alguna organització d’ajuda als refugiats que fugen de la represió a Myanmar, els foten fora de les seves terres per explotar els boscos i recursos naturals. En aquesta zona son milers i viuen allotjats en camps d’internament, en condicions molt dures, l’hi consultem a la guía i s’ofereix a portar-nos a una ONG on treballa una amiga seva, fa algunes telefonades i ens diu que anirem a l’oficina que tenen a Chiang Rai, els 61 km fins aquesta ciutat els fem entre camps de cultiu, per una magnífica autovía, aquí s’hi veu maquinaria agrícola normal i un nivell de vida no gaire diferent del nostre. Crec que la idea que tenim del Triangle d’Or ja ha passat a la historia, tan sols en algunes valls aillades – es veuen muntanyes força altes – potser encara son el cau de cultivadors i traficants de droga. Ens comenta la guía que en la part més alta d’una d’aquestes valls, amb un cim de uns 3000 mts., s’hi va refugiar un grup de fugitius xinesos, partidaris de Chan Kai Check, que al perdre la guerra en front dels comunistes de Mao Tse Tong varen fugir a Tailandia sense temps per arribar a Taiwan. Aquesta gent es va dedicar al cultiu del cascall d’opi i en varen fer el seu medi de subsistencia, fins que fa pocs anys el govern de Tailandia els va ‘convencer’ de que els convenia més dedicar-se al té i altres verdures menys ‘enriquidores’; com sempre, no sabem si es una explicació oficial de conveniencia, o la realitat. A l’autovía també passem un control policial, sense demanar documents, tan sols pregunten a la guía d’on som i ens fan passar sense ni tan sols mirar-nos la cara. Al arribar a Chiang rai veiem que es una ciutat amb molt de moviment de gent i cotxes, com podría ser a qualsevol païs mediterrani – amb les diferencies ornamentals i racials corresponents. Arribats a la oficina de la ONG, descobrim que es dediquen a ajudar a les families pobres en informació i tractaments de planificació familiar, no es exactament el que nosaltres teníem al cap, peró com que tenen alguns dispensaris propis creiem que la nostra donació no engreixará les butxaques de ningú; també ens diuen que que treballen amb les tribus de la muntanya – aquí també en tenen i algunes son dels mateixos grups étnics que a l’altre costat de la frontera – allá els fará favor la roba que els donem, al vestibul hi ha jovent de l’escola del barri, que hi treballa com voluntariat en aquestes accions. Com passa sempre que s’intenta fer alguna donació d’ajuda, acabem creient en l’honradesa dels nostres interlocutors.

Ara anem a visitar el mercat proper, es una proposta interessant doncs tenim ganes d’omplir les hores disponibles fins que calgui anar al aeroport al vespre. Es un mercat obert les 24 hores, hi venen els productes agrícoles i ramaders per l’alimentació de la gent – tots amb molt bon aspecte -  amb l’exotisme d’unes granotes grans com colomins, larves d’insectes i formosos cucs per fregir; hi ha també una quantitat impresionant de paradetes amb menjar cuinat, que serveixen en bosetes de plástic transparent – fins i tot les sopes i caldos !!!, pregunto si no s’acostuma a cuinar a casa i la resposta es que a una familia l’hi resulta mes economic comprar-ho fet, que no pas cuinar-ho, doncs no els queda gaire temps després del munt d’hores que treballen. Aquesta música ja s’assembla una mica a la de casa nostra....

Com que ja no queda res mes a fer per passar l’estona, ens porten al petit aeroport de la ciutat – molt modern i amb instalacions agradables, els agraim + propina per la seva amabilitat i ens disposem a esperar l’hora en que s’obri la facturació del nostre vol – amb un aire condicionat que no molesta gens...  El vol no va plé i surt amb uns 45 minuts de retard, com que dormim a Bangkok, no cal amoinar-nos per perdre els enllaços. Al vestibul exterior del Shuvanabumi ja ens hi espera la mateixa noia extrovertida que ens va rebre a l’arribada de París, i en un esplendid Mercedes ens porten al hotel Silom Serene, on aja arribem massa tard per sopar en cap restaurant i no tenim ganes de fer experiments a les paradetes del mercat nocturn proper, ens consolem amb una bossa de fruits secs , una mica de xacolata i un suc de toronja, que hi ha al minibar de la nostra cambra.

Dia 31 –

Feia dies que no disfrutavem d’aquest luxe hoteler i hem descansat de maravella, peró el soroll del trfic proper ens ha despertat aviat, esmorzem i fem una mica de planificació per les hores que ens queden – ens recollirán a les 19:00 per tornar al aeroport. Ahir vespre vaig preguntar si podríem conservar l’habitació fins el moment de marxar, peró ens demanaven un preu disuasori, no compemsa, doncs no cal sortir de l’habitació fins les 14:00 i després ens guardarán les maletes a la seva consigna fins que marxem.

Consultant un mapa de la ciutat que ens han donat, amb certa informació sobre els llocs comercials, decidim anar a un sector proper a la plaça Siam, per anar-hi agafarem el metro aeri que parada no gaire lluny d’aquí. Entre el mapa i els cartells de l’estació, creiem entendre com funciona el sistema de bitllets peró no tinc monedes per la máquina, hi ha una guixeta on crec poder comprar els bitllets, peró en realitat ens donen tan sols el canvi en monedes per el dispensador automatic, després aconseguim els bitllets i no ens equivoquem de línia ni de direcció !!!  la zona on arribem podría ser l’escenari de qualsevol película futurista, grans gratacels amb reflexes metalitzats, carrers estrets, el metro aeri es creua a diferents nivells amb les autovíes que també sobrevolen els carrers, on el batibull de bicis, motos, tricicles, carrets, furgonetes-taxi, mptos-taxi, tricicles-taxi, homes anunci, autobusos de totes les edats i nivells de comoditat, i el formiguer de gent que hi circula, produeixen una sensació irreal i angoixant que agreuja força l’alta temperatura i humitat. Aviat obriran les botigues i descobrirem que hi ha en aquest centre comercial, l’edifici podría ser el d’uns grans magatzems moderns, peró resulta que a l’interior tot son petites botiguetes i paradetes, com en un mercat de carrer, peró amb 6 pisos i units per ascensors i escales mecániques. La utilització del espai es máxima, hi queda poca amplada per caminar i a cada parada hi ha colocats centenars d’articles, tots tan amuntegats que costa molt veure els detalls de cada peça. Optem per pujar dalt de tot i anar fent la procesó per cada planta, sortosament, al ser dels primers visitants encara ens hi podem moure amb certa comoditat, compro un parell de polos i un altre de camises – tot amb l’etiqueta ‘Ralph Laurent + Made in USA’ a unes 600 peles la peça !!! la Teia també es compra uns xals i mocadors de coll, de pashmina i de seda – sont molt bonics – i no arruinen la nostra economía, tot regatejant, clar!!

També s’hi ofereix una pila d’artesania, peró ja en tenim la cuota plena. Una de les plantes está dedicada als mobles, cal dir que son de teca masissa i un acabat molt fi, ni tan sols cal preguntar preus. Baixem mes avall i ens quedem bocabadats veient 2 plantes complertes dedicades totalment a la telefonia movil, aquí el fenomen d’amuntegament de models i articles complementaris arriba a uns limits insuperables, jo no spc capaç de concentrar prou la meva atenció per discernir un model de l’altre, i ara ja hi ha molt de public – sembla que aquest negoci está en un moment extraordinari – com que no estic al dia d’aquestes tecnologies, ni tan sols paro a preguntar preus, tan sols ho faig quan veig les targetes de memoria, i son semblants als que es paguen a casa nostra. Quan ja estem a punt de marxar ens fixem en un establiment de relotges, veig un relotge de caixa i polsera de titani, amb una línea semblant al Rolex, peró que no pretén ser-ho – porta la marca Alba – té els numeros de l’esfera sencers i no necessito les ulleres per veure clarament l’hora, resulta que funciona amb la llum ambiental i una pila de suport, com que m’agrada inicio el regateig i acabo pagant el 60% del preu inicial, la Teia també s’engresca amb un bonic Seiko i acabem sortint els dos amb relotge nou. Ara si que cal tornar cap al hotel . Agafem el metro aeri a una parada més lluny de l’estació per la que hem vingut i al sortir a l’estació propera al hotel, la portella on cal introduir el bitllet i sortir, no s’obre, un agent de seguretat ve rapidament cap a nosaltres, ens agafa els bitllets i els porta a la guixeta per verificar-los , resulta que la tarifa per sones salta entre les 2 estacions diferents, on hem arribat al matí i marxat ara, o sigui que ens fan pagar la diferencia, tot molt correcte i eficient – no tenim aspecte d’estafadors ni de bretols.

Ara ja fa molta calor, aprofitem els últims moments a l’habitació per dutxarnos i posarnos roba neta, baixem les maletes a la recepció, liquidem les despeses extra del minibar i els lliurem l’equipatge per guardarlo a la consigna fins que marxem. Sortim a dinar, seiem a la terrassa de carrer d’un restaurant , a l’aire lliure i a tocar de la voravia on hi ha molt moviment de gent, el servei i la cuina son excelents, fins i tot prenem un ‘expresso’ boníssim. Estem cansats de la passejada comercial del matí, peró encara tenim esma per explorar més el barri de Silom, estem en una zona on tot son sastreríes rápides, ofereixen 2 vestits + 2 parells adicionals de pantalons + 2 camises + 2 corbates, per preus a partir de 150 US$ - segons el teixit que s’escolleix – i el lluirament es en 24 hores !!! probablement surt a compte arribar a Bangkok amb les mans a la butxaca i vestir-se aquí.

La resta d’establiments comercials no ofereixen la varietat ni tenen les dimensions dels que hem vist al matí, ja n’estem farts de passejar i decidim seure a un bar de sucs de fruita, dins d’unes galeries amb aire condicionat que no refreda massa, quan en sortim ja hi ha les paradetes nocturnes en marxa, les d’articles per els turistes i les de menjar rápid. Ens mig arrosseguem fins l’hotel on esperem fresquets a que arribi el ‘nostre’ Mercedes. Als carrers el trafic está insuportable, camí del aeroport veiem la mateixa saturació de gent i vehicles per arreu, ara entenem perqué ens han convocat amb molt de temps abans de la sortida del vol, cal assegurar no perdrel. Arribata de nou a aquest gran aeroport, facturem sense cap perdua de temps i ens acomiadem + propina del personal que ens ha fet el transfer, passem ja al gran vestibul central, la longitud de la zona comercial, amb les botigues ‘duty free’, es aproximadament d’un kilómetre, hi ha comerços de totes les marques internacionals – i aquí els preus també ho son – cal suposar que ja no son les cópies descarades que es troben al carrer. També hi ha diferents ofertes gastronómiques i a les 20:00 decidim sopar, jo una manida de marisc, i la teia un peix que sembla fet al forn, bona cuina i preu internacional, ho deuen fer per aclimatarnos al preus de casa...

El nostre vol ve de Hanoi i primer embarquen els pasatgers en transit, sortim amb 3 minuts de retard, després de menjar una mica del menú de plástic que ens serveixen a la poca estona d’enlairarnos, ens quedem mig endormiscats i aconseguim escurçar les hores amb una serie de becaines intermitents, fins que al apropar-nos a París ens serveixen una mica d’esmorzar.

Després d’aterrar, tan sols sortir del aparell i entrar a la passarela cap a la terminal, ja es nota que ha arribat l’hivern, s’ha acabat passar calor. Tenim el temps just per canviar de terminal, están en obres i ens hi porten amb un bus de circunvalació que recorre les terminals, al arribar a la nostra porta d’embarc ja comencen a entrar-hi els primer passatgers, es agradable no haver d’esperar gaire entre els vols. L’aparell no va gaire plé, suposo que es per la festa de Tots Sants, a França també fan festa, al arribar al Prat tampoc hi ha el moviment habitual, peró les maletes tarden massa, les nostres no hi son !!!  al mostrador de reclamacions ens confirmen per l’ordinador que s’han quedat a París i que arribaran al migdia, o sigui que arribem a casa amb la bossa de má i ñes 2 motxiles que portem com a equipatge de cabina. Sortosament a la tarde ens porten a casa les 2 malets i respirem tranquils. I anem a votar !!!