17 dies a l’Uzbekistan, des del sur del Mar d’Aral, cap a les ciutats monumentals de Khiva, Bukhara, i Samarkanda, passant per el llac Aydar i la serralada de Nurata. Entrant i sortint del país per Tashkent, la capital, des on també hem fet una curta visita a una mini estació d’esquí al extrem sur de la serralada de Tien-Shan.

 

Hem volat amb Turkish Airlines BCN-IST-TAS i viceversa, puntualitat i bon servei tant a l’anada com a la tornada. El nou aeroport a Estambul es espectacularment gran i el recorregut per les pistes desprès d’aterrar i abans de l’enlairament ja es tota una excursió.

Sortim el 28 de maig a mig matí, hem deixat el cotxe al aparcament de llarga estada d’Aena, es on vaig trobar el preu mes econòmic (78 €) per els 17 dies. La freqüència del bus fins la T1 es de 20 minuts, mes espera que als altres aparcaments semblants que fèiem servir fins ara, però que ara sortien força mes cars. El temps d’espera a IST entre els 2 vols es còmode i ens ha permès cercar la porta de sortida relaxadament i amb tranquil·litat, i sense patir perquè les maletes no surtin al mateix vol que nosaltres.

 

29 de maig

Arribem a Tashkent a les 01:00 de la matinada, els controls de passaport son àgils, es evident que a l’ordinador ja tenien les nostres dades i les de Global Connect, la empresa amb qui hem contractat els serveis d’aquests dies. A la sortida del edifici on recollim les maletes ja veiem el cartell amb els nostres noms i el xofer que ha vingut a recollir-nos, en Ahmet, que parla una mica d’anglès. Ens porta al Hotel Daniel Hills, 4*, molt proper al aeroport. Habitació gran i còmoda amb llits grandiosos, de la finestra es veuen les pistes del aeroport. Com que a la tarda volem cap a Nukus, podem fer una bona dormida i quedem amb l’Ahmed que ens recollirà a les 11 i ens farà una volta per la ciutat fins les 15:30 abans de portar-nos a la terminal de vols domèstics, que comparteix les pistes amb l’internacional però l’edifici es just al costat oposat.

L’esmorzar al hotel es un bufet variat raonable, no sembla que hi hagin gaires clients.

El recorregut amb l’Ahmed es interessant, la ciutat es veu moderna amb grans avingudes i jardins molt atractius, edificis oficials, monuments patriòtics (varen canviar en Lenin o l’Stalin per el seu primer president de la independència – Islam Karimov). La gent gairebé tota vesteix de tipus occidental. Ens porta a una col·lecció de mesquites i madrasses de noms impossibles de recordar, totes restaurades impecablement i que fan molt de goig, a les actives com a parròquies oficials cal descalçar-se, porta separada per homes/dones i la Teia s’estrena amb el mocador al cap. Ens porta a dinar a un gran restaurant clarament popular on tenim el primer contacte amb el seu plat nacional per excel·lència, el *plov* una grandiosa paella/wok on hi remenen l’arròs sofregit de verdures, espècies i trossos de carn de xai. Es un plat molt consistent i amb 30º de temperatura resulta massa contundent. Desprès de dinar encara fem una breu ullada al gran basar de Chorsum i cap al aeroport. Ha estat un aperitiu per quan tornem a Tashkent acabant les vacances. També hem tingut temps per parar a un banc a canviar 200 €, ens en han donat 1.800.000 Sum, que son un gran feix de papers...

Volem cap a Nukus puntualment i al sortir del aeroport es repeteix la rebuda amb el cartellet i el xofer, aquest no parla gairebé gens d’anglès, ens allotgem a una fonda B+B acceptable, neta i d’habitacions grans. Els preguntem on podem anar a sopar i ens expliquen 2 llocs, un d’ells no el trobem i ens conformem amb el mes proper, una cerveseria on també serveixen alguns plats, demanem un plat de tallarins amb salsa de carn, no está malament però ja veiem que la seva cuina tendeix a sabors forts, potser també es el fet de que cuinen amb oli de cotó i es un sabor al que no estem acostumats, la cervesa está bé i ajuda a fer baixar la teca, hi afegim un cafè i en total paguem uns 4,5 €. Es evident que el cost de la vida es molt mes baix que el europeu. Els nois que ens serveixen parlen una mica d’anglès i no tenim malentesos. A dormir tranquil·lament que ja en tenim ganes.

 

30 de maig

Esmorzar senzill però acceptable. A les 08:00 ve a recollir-nos un altre xofer, ara amb un Toyota LandCruiser que deu tenir uns 4 anys, el xofer ens portarà els 2 dies del recorregut per les terres del Aral.

Som a la capital de la província autònoma del Karakalpakstan, la mes rica fins la catàstrofe del Aral i ara la mes pobre. A pocs kilòmetres de Nukus parem al gran cementiri mil·lenari de Muzdakhan, on hi han tombes fins i tot anteriors al Islam (Zoroastrisme). Llàstima que es posa a ploure intensament i hem de fugir cap al cotxe. La carretera fins a Maynak es acceptable, hi visitem el modest museu del Aral que ens situa als anys 60 del segle passat, quan això era el port mes important del sur del mar d’Aral, amb fàbriques de conserves de peix que abastien el mercat regulat de la Unió Soviètica, també recull el drama catastròfic que es va produir des d’aquells dies, produït per el desviament d’aigua de totes les conques dels rius que alimentaven el Mar d’Aral, per poder irrigar les extenses plantacions de cotó que el govern soviètic va decidir implantar a l’Asia Central. Anem al antic far del port, a sota mateix hi ha deixat les restes d’alguns vaixells com a cementiri testimoni el gran port pesquer i que ara es un desert salat i aspre, amb la minsa vegetació que hi sobreviu. Dinem al mateix far, bona sopa de pasta i una amanida de tomàquet, ceba i carbassó que no gosem menjar, per desconfiança de l’aigua amb que ho hagin rentat, segueixen uns pebrots farcits amb arròs i carn – tot el que es ben cuit no es fa por, per beure – té, en aquest bar el Islam es mes rígid i no tenen ni cervesa. Desprès marxem ja cap a la llera del Aral, la carretera passa a ser una pista i aviat rodem en camp obert, on sovint les roderes abandonen la traça vella i n’obren de noves segons si algú s’hi ha quedat atrapat. La vegetació es molt minsa doncs tan sols hi viuen les plantes que aguanten alta salinitat, en sorprèn que al voltant anem veient (allunyades) torres d’extracció de gas i estacions compressores, i també senyals evident de conduccions mig enterrades i d’altres que s’aguanten elevades uns 30 cms sobre el terreny amb petites pilones. Deuen tenir una extensa xarxa de gas.

La pista cada vegada es pitjor i les roderes son mes fondes, anem baixant dins d’aquesta antiga llera del mar, en un entorn clarament de desert, desprès d’un parell d’hores en aquest entorn amb horitzons infinits rodant per sobre de restes de petxines i sorra encrostada de sal, notem que comencem a pujar lentament fins arribar a dalt d’una cinglera sobre les gorges de Ustyurt, que eren un dels límits del mar.

Parem a fer fotos amb molt de compte doncs el terreny es molt inestable i estem a la mateixa vorera del cingle. Una mica mes tard parem a unes runes amb algunes esteles i signes gravats a les roques, un cartell informa que era un observatori astronòmic mil·lenari, també passem per les runes d’un antic *caravansarai* o hostal de caravanes que per la seva proximitat a la antiga vora del mar devia ser un punt de càrrega i descàrrega entre vaixells i camells. Des d’aquí una dreta traça de rodes baixa fins a tocar del límit actual del aigua sobre una platja llarguíssima, aquí hi han 2 yurtes i una mena de carpa de lona, es el campament on passarem aquesta nit. Es evident que el seu us es totalment turístic, hi ha instal·lació de dutxes, piques rentamans y wàters, però no hi ha aigua i la porqueria humana hi sembla fossilitzada. L’interior de la yurta es circular i ben ample – uns 7 metres, hi han 4 llits amb matalàs, llençols i edredons. Posem les maletes a dins i sortim a passejar per la platja de sorra encrostada amb sal i fang gris. No gaire lluny i a mig cingle es veu un altre campament de yurtes, n’hi deuen haver 6, tres vegades arriben LandCruiser amb altres turistes des d’aquell campament fins on som nosaltres. Probablement está en millors condicions que el nostre. Alguns dels turistes s’acosten al aigua, però tan sols 3 s’hi banyen, amb el fang l’aigua no ens atrau gens i tan sols ens ho mirem. A les 20:00 el mateix xofer ens serveix el sopar, que ha preparat ell amb el que portava al cotxe. La familiar amanida de tomàquet cogombre i ceba, i una mena de estofat de verdura amb trossets de carn de xai que resulta realment bo, la taula es la tradicional per seure a terra amb les cames creuades, la beguda es el té, també hi ha un cistellet amb petits albercocs i pometes que ens fan por menjar sense poder rentar-ho amb aigua fiable, n’esbandim algunes peces amb l’aigua de botella que portem i esperem que no ens produeixin problemes intestinals. També hi han algunes galetes y caramels.

Acabats de sopar el xofer ens explica (aproximadament) que ens despertarà abans de les 6 del matí per veure la sortida de sol, la posta ha estat bonica però una mica entelada per núvols al horitzó. Ara s’ha anat aixecant vent que remena les peces de la yurta amb soroll abundant, que durarà tota la nit. No fa gens de fred i l’edredó abriga massa, però dormim prou bé – llàstima que no hi hagi prou aigua per rentar-nos raonablement. Mentre nosaltres sopàvem, per terra i per la xarxa de fustes de la paret s’empaitaven un parell de simpàtics ratolins, que evidentment formen part del servei de reciclatge de la casa – de la taula el xofer ha retirat els plats i coberts utilitzats, però el pa (molt bo) la fruita i les llaminadures es queden a sobre de la taula, gran festa per la parella que encara volten per els racons quan apaguem el llum. Esperem que no s’instal·lin a les nostres maletes i viatgin amb nosaltres.

 

31 de maig

El xofer ens desperta per la sortida de sol, però l’horitzó está una mica tapat i no compensa la matinada, el vent continua bufant. Per esmorzar una llesca de pa fregit força bo, una mica de formatge i té. A la taula encara queden les galetes d’ahir (els ratolins no han acabat la neteja). Entre les mosques i els ratolins, el que queda a la taula no es gens atractiu...

A les 07:00 ja ho tenim tot carregat al LandCruiser i comença la tornada cap a Nukus. Com que a la nit ens anava despertant el soroll del vent, ara ens adormim al cotxe tot i els sotracs constants. Circulem una pila de kilòmetres per la planura de dalt dels cingles, amb bona vista sobre la llera/desert del antic mar. Igual que ahir seguim roderes que han acabat format una traça practicable, s’hi veuen sovint tolls d’aigua de la pluja d’ahir que a nosaltres no ens va arribar, encara que al nord el cel era ben fosc. Creuem de nou la llera seca del mar i ens anem acostant al llac Sudochie, prou gran i probablement residual del la gran recessió del Aral. Parem a les runes d’un vell far, gairebé irreconeixible si no fos per alguns blocs de fang de la construcció original. També veiem alguns camells bactrians aïllats pasturant entre els matolls. Aviat les roderes es van convertint en una pista fàcilment transitable i després ja asfaltada, que ens porta a Nukus on hi arribem a les 13:00 al mateix hotel que al aterrar aquí. Tenim gana i preguntem per menjar peix, ens en indiquen un i decidim provar-ho, agafem un taxi – paguem per 5 minuts 5000 Sum – uns 4,5 €. Al restaurant gairebé no parlen anglès i en rus no ens entenem, sembla que es un lloc selecte i acceptem atrevidament el primer que ens proposen. Ens arriba un peix trossejat i massa fregit, es bo però no ens convenç com l’han preparat, acompanyat de pa (sempre molt bo) i la ja clàssica amanida, i una bona cervesa en paguem uns 15 €, tornem caminant al hotel on fem una bona migdiada, al tard anem a un mini supermercat i comprem fruita i aigua per fer un sopar lleuger a la habitació.

 

1 de juny

L’Anvar, el director de Global Connect ens ha anat trucant per comprovar si tot anava bé, l’hi vaig comentar l’estat deficient dels serveis sanitaris al campament de la yurta i sembla ser que aquesta part la organitza l’hotel on ens allotgem, ho comentarà amb ells. També m’ha demanat que avui pagui al hotel 600€ - a compte del que tinc pendent de pagar-los.

Arriba el xofer que ens portarà fins a Khiva, el cotxe es un Chevrolet Nexia (semblant al Opel Kadett de no fa gaires anys. Primer tenim la visita a Nukus del Museu Savitski, es dissabte i obren a les 10:00. Paguem uns 7 € en total. Realment es una joia impressionant tenint en compte que Nukus es una petita ciutat força remota, capital de la República Autònoma mes pobra del Uzbekistan. La informació explica que la va crear en Savitski, artista, polític, arqueòleg i col·leccionista d’art, a qui varen anomenar delegat del govern aquí els de Moscou, per les seves idees avançades poc compatibles amb la política del Kremlin. Aquest intel·lectual ho va aprofitar per col·leccionar obres de tots els artistes contemporanis que vivien situacions de discriminació, hi va afegir les seves pròpies obres, en va comprar quan calia, va fer importants trobades arqueològiques amb les seves excavacions, etc... i quan l’Uzbekistan es va independitzar va aflorar aquest immens tresor del que una bona part ja está exposada i classificada en 2 edificis paral·lels que ara es coneixen com el Museu Savitski. Hi entràvem a les 10:00 i no n’hem sortit fins gairebé les 13:00, cansats però molt satisfets per aquesta gran descoberta. El xofer ens ha fet bona cara, però segur que interiorment ha maleït el parell de giris que el fan sortir tan tard cap a Khiva. Abans d’arribar-hi hem parat a dinar a Urgeix, a un restaurant modernet i còmode on hem menjat un plat combinat d’espagueti amb salsa de tomàquets i trossets de carn d’indiot, un cafè en tassa gran ben bo i un pastelet de xocolata una mica pesant, a mes de les 2 cerveses (sempre son de 500 cm3), paguem en total uns 12€.

Al arribar al hotel (Asia Khiva) que es a tocar de la porta W de les muralles de la ciutat, deixem les maletes a la cambra i sortim immediatament a voltar per aquesta joia monumental i Patrimoni Cultural de la Humanitat. Ens ha costat decidir quin nivell de bitllet de visites ens interessava comprar i finalment hem comprat el VIP tot inclòs. Amb tants zeros als bitllets de Sum sembla que tot sigui molt car, perdem temps calculant com estalviar fins que ens en adonem de que sovint les diferències son tan escasses que no paga la pena amoïnar-se. Ens enfilem a la torre del minaret per una escala espiral a quatre grapes, doncs els graons son de mides irregulars i força alts. La vista aèria de la ciutat paga la pena, sobretot si a la baixada no caus rodolant fins baix. Continuem amb un llistat de madrasses i mesquites precioses fins que ens adonem de que el Profeta tampoc no ens farà gaire cas si ens en oblidem alguna; la ciutat encara está en curs de restauració però fa molt de goig, les muralles i parets es reconstrueixen amb ajuda de la tècnica actual però tota la decoració (rajoles, estucats, pintures, ceràmica i gravats de fusta) es fa seguint les tècniques tradicionals. Ja comencen a sobrar-hi les guinguetes de material turístic, esperem que el seny predomini per sobre de la especulació i no s’espatlli l’entorn. No hi ha una gran densitat de turistes i es agradable passejar relaxadament – tot i la temperatura entre 30 i 35 º C. Quan la set i les cames ja ho exigeixen ens asseiem a una terrassa per fer una cervesa (aquí no hi notem cap restricció religiosa a les begudes) es un bon moment per observar el personal que passeja com nosaltres, veiem que potser un 50% es gent uzbeka o dels estats veïns i també d’idioma rus, l’altre 50% som occidentals (UE i EE.UU), japonesos, xinesos i coreans. També aprofitem per fer un tomb per els carrerons i valorar on anar demà, a la tornada de les visites programades a les rodalies de Khiva.

Ens hem quedat a sopar al peu d’una de les madrasses que s’aprofiten com a restaurant turístic, el tracte es agradable, tot i escollir noms de plats que semblen nous resulten ser petites variants dels que ja hem anat tastant els dies anteriors: pasta amb salsa de verdures i trossets de carn de xai, per beure hem llançat la casa per la finestra i hem demanat una botella de vi negre de la zona de Samarcanda que paguem al terrible preu de 10€. Decepcionant !!! avorrit de tast i cap aroma, 10º d’alcohol – llàstima – tot i així el cost total del sopar es de uns 18€. Com a mínim els errors no son cars.

Tornem de nit cap al hotel, alguns racons son agradables amb la il·luminació, però lluny de *Les Mil i Una Nits* de la publicitat. Com a primer contacte intens amb la monumentalitat del art islàmic antic, estem molt satisfets.

Per demà l’Anvar m’ha demanat que paguem els € pendents a un delegat seu que passarà a recollir-los al matí. Potser pensa que l’hi demanarem rebaixes per les deficiències dels sanitaris a la yurta.

Cal dir que fins ara els hotels estan bé o molt bé.

Ens recollirà el cotxe demà a les 10:00 del matí per recórrer alguns monuments de les rodalies.

 

2 de juny

A les 10 ja son aquí el delegat de Global Connect, que agafa els calers pedants de pagament (2200€) i ens lliura les factures corresponents. El xofer es el mateix d’ahir, ens porta a les runes de 3 ciutadelles fortificades, Ayaz Kala, Topak Kala i Kyzyl Kala, son 3 exemples entre les moltes altres ciutadelles fortificades properes a Khiva amb una antiguitat d’uns 2000 anys. Estan construïdes tan sols amb blocs de fang i sembla un miracle que encara s’hi reconegui la estructura de les muralles i de gran part dels edificis encastellats. Algunes han estat parcialment restaurades a la base de la muralla per evitar l’esfondrament definitiu.

Aquesta part d’Asia Central era el camp de guerra permanent entre els imperis que l’envolten, no sorprèn que sigui una escudella de totes les cultures que hi han deixat les seves petjades segons d’on bufava la invasió, hi han passat els mongols, els xinesos, els mogul (Índia), els perses, grecs, turcs, romans... i tots amb un comportament calcat: arribes, conquestes, mates, robes, destrueixes... i hi muntes la nova estructura de poder, inclosa la religió; i fins la propera sacsejada de la història.

Amb la excepció dels especialistes, des d’Europa no ens hem amoïnat gaire en conèixer el detall de totes aquelles cultures, moltes d’elles amb milers d’anys mes que el nostre *mon occidental*.

Acabades les 3 visites hem demanat al xofer tornar directament al hotel, jo tinc alguna molèstia intestinal i volem poder triar el dinar entre plats senzills, això es més fàcil al centre de Khiva on el turisme també es nota a la cuina. Crec que ens ha anat bé, doncs amb el tractament amb pastilles habitual a la tarda ja no tenia cap molèstia. Aprofitem la tarda per cercar algun recinte interessant que ahir no trobàrem, no he anat apuntant els noms de cada lloc, ja en tinc prou amb citar la esplèndida bellesa dels decorats en mosaic, en fusta i en pedra a gairebé totes les mesquites i madrasses, fins i tot als edificis ara convertits en hotels i museus, i encara els queda per fer una gran tasca de restauració intensa.

Realment fou una sort que estant encara dins de la Unió Soviètica, la UNESCO acceptés incloure Khiva a la categoria de Patrimoni de la Humanitat, i així va forçar també els governs a protegir i restaurar aquesta joia magnífica. Aquesta acció ha augmentat amb la independència del país i la col·laboració d’organismes culturals internacionals, que abans no hi podien accedir. De retorn al hotel ens relaxem amb una bona dutxa i ens quedem a sopar al mateix hotel. Les temperatures continuen entre els 25 i els 33 ºC i escassa humitat, no es massa incòmode però cal ingerir molts líquids per evitar la deshidratació.

 

3 de juny

Avui fem el llarg viatge en cotxe fins a Bukhara, a les 10:00 del matí ja tenim el xofer carregant les maletes, el cotxe es també un Chevrolet ara d’un model equivalent al Opel Vectra – es nota que General Motors es propietària tant d’Opel com de Chevrolet i aquesta última fabrica al Uzbekistan.

Portem una bossa amb una mica de menjar per migdia, ens han avisat que no hi han restaurants al camí.

Jo continuo una mica de dieta amb pomes i iogurt per garantir que la panxa fa bondat.

Rodem per una immensa plana propera al riu Amu Daria, primer es una autovia desdoblada amb doble carril i circulem còmodament uns 200 kms. Però desprès deix d’estar desdoblada i té un carril en cada sentit, sortosament el trànsit no es intens i tan sols emprenyen els abundants sots al asfalt. Fem una petita parada a l’ombra d’unes runes de benzinera, per menjar i beure el que portem, des de l’arribada al país ja seguim la estratègia de portar sempre aigua embotellada, com fan també els del país, sembla ser que les xarxes d’aigua de boca públiques no son gaire de fiar. A les 17:00 arribem al hotel de Bukhara, la cambra no es tan ample com als allotjaments anteriors, perí es còmoda i també molt neta. La decoració es sempre força carregada, amb motius geomètrics i vegetals i abundants tons daurats. Som tan sols a uns 10 minuts caminant, del centre i ens en hi anem a passejar. L’hotel es en una zona d’edificis nous i comerços, organismes oficials i avingudes amples que limiten bruscament amb els carrerons estrets del casc antic. En deu minuts ja som al centre històric de la ciutat, que en general també está restaurat i convertit en una zona de lleure i comerç tot respectant les línies monumentals, demà hi tornarem per una visita mes detallada. Hi ha una infinitat de locals amb artesania sobre fusta, teixits, gravats... on serà difícil no comprar res. Sopem al terrat d’un edifici, els preus aquí ja son una mica mes alts, 1 plat i 1 beguda cadascú puja uns 11€, encara no perilla la nostra economia...

De tornada al hotel encara fem una mica de bugada, i desprès començo una operació de lampisteria remota a gran distància, la Silvia ens diu per WhatsApp que hi ha una fuita d’aigua a la aixeta de la dutxa de casa, al nostre dormitori. Vaig explicant-li el que cal comprovar per no tancar l’aigua a tota la casa, les proves diuen que la fuita es al selector aixeta/dutxa del mesclador i la Silvia comprova que n’hi ha prou tancant les claus de pas de la cambra de bany nostra. Ves per on el WhatsApp ha resultat aquí una eina molt pràctica.

 

4 de juny

Avui passarem tot el dia a la ciutat, ens venen a buscar a les 10 i encara no tenim clar si ens acompanyen o no. Al matí ens hi trobem una noieta molt eixerida que es presenta com la nostra guia per avui, es l’única vegada que tenim guia i ho fa amb un anglès excel·lent. Ho agraïm doncs en permet conèixer detalls del país que al llibre que portem no hi son, aprenem les circumstàncies de molts fets històrics que ens ajuden a comprendre la evolució històrica de l’Asia Central i les intervencions del imperis que l’envolten i també el resultat actual de llurs cultures. Passem gairebé tot el dia visitant els edificis monumentals i descobrint les seves funcions actuals i les històriques, resulta realment apassionant. Per dinar convidem a la Munisa i encara gaudim mes de la ocasió compartint detalls de les nostres vides habituals, que per ella també resulten molt interessants. A la tarda encara fem un parell de visites mes i tornem a descansar una mica al hotel. A les 19:00 tenim inclòs un sopar turístic al pati interior d’una antiga madrassa, ara centre comercial d’artesania. Ens serveixen diferents petites racions de plats senzills d’amanides, pasta, pa i iogurt, seguits per uns farcellets de carn, i tot això mentre una musics interpreten melodies tradicionals acompanyant a 4 ballarines amb força traça, entre peça i peça hi han muntat una passada de moda femenina amb models generalment molt elegants, primer amb els teixits tradicionals i al final amb models de moda totalment actual i atractius fins i tot a nivell internacional. Pertanyen a un estudi de moda dirigit per una senyora de nom rus, probablement les models també ho son. Ha resultat un vespre prou entretingut, però que hauríem escollit si fos de pagament addicional. Resumint, el dia ha resultat excel·lent i hem fet alguna compra sense remordiments (coixineres de seda bordades amb tècnica *suzani*, una brusa de seda i un bonic dibuix tradicional sobre paper de seda). Agraeixo al Anvar per email la bona feina de la Munisa, que ens ha deixat totalment satisfets.

Repassant el recorregut fet, la visita mes impressionant ha estat a un productor i venedor de catifes, hem vist com les dissenyen i teixeixen, els bellíssims resultats, i entenem perfectament que aquest luxe está molt allunyat de les nostres possibilitats. També he canviat alguns €, potser ja no caldrà canviar-ne mes.

Al vespre ens confirmen que des de demà fins a Samarcanda tindrem el mateix xofer, en Aziz, aviam si el seu anglès es prou entenedor...

Ja som al llit i a fora cau una bona tamborinada amb llamps i trons, que semblen el resultat de les altes temperatures del migdia.

 

5 de juny

En Aziz arriba amb un Chevrolet té un nivell d’anglès molt baix, al primer dubte ja ha trucat al Anvar perquè ens expliqui el que intenta dir-nos, i tan sols era la hora per dinar i el que mengem o no mengem...

Les 3 visites d’avui son properes a Bukhara i no gaire interessants, 2 conjunts de mausoleu amb mesquita i madrassa, al primer es venera un sant local (Bakhoudin Nakshbaudi) i avui es celebra la fi del Ramadà, está molt animat amb fidels locals, famílies senceres resant soles o al voltant d’algun imam. El conjunt es una restauració modesta i es mes interessant l’ambient amb els fidels que no pas els edificis. L’altre centre (Chor Bakr) está parcialment restaurat i voltat de tombes antigues, té 2 façanes bessones i encara no han recollit totes les catifes del exterior on s’ha celebrat la pregaria final del Ramadà – ja no hi queda gent. La tercera visita es el últim palau del darrer emir local (Sitorai Moshi Khosa), es de fusta i es veu bastant malmès. El varen construir amb un estil híbrid que vol imitar els palaus de Sant Petersburg i també amb motius islàmics, el resultat es prou frustrant i documenta un desig de fer la rosca al ocupant rus (zar). Dinem ja de tornada a Bukhara, al restaurant al peu de la torre del aigua, modern com a qualsevol altre centre de ciutat però no serveixen res amb alcohol – ens sorprèn perquè ja fa dies que no ens passava això – demano un bistec i resulta francament dur i no l’acabo, això encara no ens havia passat, generalment la carn era prou bona. Hem convidat al Aziz a dinar amb nosaltres i malgrat l’idioma anem millorant la comunicació amb fotos de la família, de casa, els nostres gossos. Amb bon humor acabem convençuts de que ens hem entès, però no hi posaria les mans al foc...

Tornem al hotel i descansem fins que la temperatura baixa, quan sortim a fer la última ronda i compres (un fulard i una jaqueta per la Teia) i per refredar els remordiments consumistes seiem a fer una cervesa a tocar del estany del centre, on aprofitem per tafanejar les famílies locals – a la majoria de grups hi han les 3 generacions amb els avis, els fills i els nets.

 

6 de juny

En Aziz avui porta un SUV de Chevrolet gairebé nou, sortim a les 08:30 i la primera parada es un taller de ceràmica a Gudjuvon. Es una família amb 6 generacions de ceramistes treballant estrictament amb les tècniques tradicionals, resulta molt interessant conèixer l’aprofitament dels mitjans del entorn natural per fabricar peces útils i boniques. Tenen muntat un petit museu que compara les diferents tendències i dissenys de cada zona. Hi compren 2 peces petites i curioses.

Desprès d’algunes hores de cotxe deixem la carretera general i accedim a una valleta aïllada i engorjada on hi ha una fantàstica col·lecció de milers de petroglifs picats a la roca, amb escenes de caça admirablement dinàmiques i expressives. A pocs metres hi ha una mena de campament de yurtes i bungalows de luxe (AC, bany complert i jacuzzi) dinem allà mateix i som els únics clients. Quan vaig a pagar veig que no porto prou calers en Sums i en Aziz m’ho avança pagant ell. Al arribar a Nurata busquem un banc per canviar € però finalment ens canvien a una benzinera per sortir del pas, tot i que el canvi no es gaire bo. Fem una parada al peu de que queda de la fortalesa on es va establir Alexandre el Gran mentre preparava la conquesta de Samarcanda, ens sorprèn les dimensions i que els blocs de fang aguantin milers d’anys. A tocar hi ha també un centre religiós amb mesquita que estan acabant de reconstruir a sobre d’una venerada surgència d’aigua. Des d’aquí ja rodem per un desert ondulat i amb poca vegetació vers el campament de yurtes on dormirem. Al arribar veiem que hi han 15 yurtes semblants a la que vàrem dormir al Aral, però aquí hi han lavabos, i dutxes col·lectives, i un cobert que fa de menjador amb bancs i taules, al costat del edifici on viu el personal que ho porta. Quan el sol baixa ens ofereixen un passeig dalt de camell – del que desistim i aprofito per fer fotos al passeig dels altres turistes que ja son al campament, al sopar som uns 20, l’àpat no está malament, com sempre son diferents platets on no hi falta mai l’estofat de verdura amb trossets de carn de xai i l’amanida de tomàquet, ceba i cogombre. Aquí si que ens serveixen cervesa, amb la temperatura i la sequedat ambiental, cal hidratar-se. En sopat anem a la yurta, veiem que al centre del cercle de les yurtes hi han uns bancs i una foguera, i quan ja ens estem estirant al llit comença un recital de melodies i cançons populars força agradables, com que la nostra yurta es gairebé a tocar del centre ens relaxem escoltant el concert mentre llegim als nostres ebook. El recital acaba a una hora raonable, però llavors la troca s’embolica i la clientela es queda fent xerinola – això ja no es tan agradable, cal descansar però no puc adormir-me fins que tothom calla. La yurta té parts de les parets obertes i la temperatura es ben agradable, a la matinada fa fresca i en abriguem una mica amb els edredons. A la nit m’aixeco per anar al WC i puc veure una estelada impressionant, l’absència de contaminació lluminosa i de boirina deixa el cel esplèndid.

 

7 de juny

A les 09:00 marxem cap al llac Aydar, frontera entre l’Uzbekistan i el Khazastan, fem una paradeta a una bonica platja on hi estan acabant de construir un hostal – hauria estat millor dormir aquí sentint la remor de l’aigua a la vorera. Des d’aquest punt la carretera segueix la llarga plana que separa la serralada de Nurata del llac Aydar, ja ens ve de gust veure muntanyes properes després de tants kilòmetres de planures gairebé desertes. A cert punt deixem la plana i anem remuntat una vall serra endins, aviat s’agraeix que el vehicle es un SUV i el caminot va resultant complicat. Sentyab es la darrera població de la vall, totes les cases d’aquestes muntanyes les havien abandonat a l’època soviètica i obligat a la població a emigrar per treballar a les plantacions de cotó. Ara l’estat ajuda als interessats a tornar a les seves cases amb subvencions per les activitats agrícoles, ramaderes i de turisme rural. Ja en veiem algunes amb aspecte recuperat i la que ens allotja avui es una mena d’hostal a mig reconstruir sobre les restes del antic edifici. El dormitori el formen les 4 parets i el llit, i una bombeta per fer llum, com que per una nit no ens cal fer gens d’escampall, tampoc serà gaire incòmode. Hi ha WC i dutxes per compartir però estem sols. Al marge del riu, davant de la casa hi ha un espai una mica enjardinat i amb unes taules i cadires que serà el menjador, ja hi dinem i la qualitat i comoditat son acceptables, però no es realment compartir una vivenda familiar... això es un hostal en construcció. A la tarda sortim a caminar una mica i ens enfilem per la carena a sobre mateix del hostal, tot pujant va millorant la vista sobre la vall i la plana, fins el mateix Llac Aydar que tanca l’horitzó, al tornar fem una cervesa al jardí on hem dinat i ens relaxem dels llargs recorreguts en cotxe. Sopem de nou al jardí, ara una mica abrigats i amb la fresca del vespre. Aquestes muntanyes no son gaire altes, les carenes deuen estar a la cota 1.700 m. Hi ha bosc a tocar de les rieres i mes amunt la vegetació es de matolls. La nit es silenciosa i dormim ben tranquils.

La família de la casa (també 3 generacions) son molt cordials, la nena gran (11 anys) parla un anglès àgil i es el nostre millor mitja de comunicació, la seva mare també s’hi llença però amb menys fluïdesa, tot i així ho fan molt millor que en Aziz.

 

8 de juny

 Avui farem d’una tirada el camí fins a Samarcanda que segueix de nou la plana entre la serralada de Nurata i el llac Aydar, es a dir... a la nostra dreta es perfilen les carenes i a l’esquerra la plana fins el llac.

Al cotxe hi portem també la noieta gran i la seva mare, les deixem a una població a ¾ del camí. Al migdia arribem a Samarcanda i en Aziz ens porta directament a menjar l’àpat de *Plov* que tenim inclòs al programa, es el plat nacional però no ens fem gaires il·lusions, es una mena d’estofat d’arròs, cigrons, verdura i trossos de xai, també hi han afegit un colomí farcit, i tot començant amb l’acostumada amanida de tomàquet ceba i cogombre, ho acompanya una copeta de licor que no reconeixem probablement amb llimona i espècies, les instruccions so de fer un glopet de tant en tant per ajudar a digerir el contundent Plov, tot i seguir religiosament les instruccions es un plat que omple molt – el mes gustós es l’arròs – que trobem molt bo però no aconseguim fer un bon paper i a la safata encara en queda molta quantitat tot lubricar-ho amb Coca-Cola i el digestiu, i a les altres taules encara hi suquen pa !!!

Al sortir del restaurant ve a saludar-nos en Anvar, a qui tan sols coneixia virtualment i per telèfon. Es un xicot de tracte molt agradable, ens pregunta si al àpat que també tenim inclòs demà volem repetir el Plov, diplomàticament l’hi expliquem que el nostre estomac de vells no pot menjat tant i l’hi demanem que sigui mes lleuger. La visita a la ciutat la farem amb l’Aziz, aquí trobarem a faltar la Munisa la nostra guia de Bukhara, ens caldrà tirar de mímica un altre vegada...

 L’Aziz ens deixa al hotel – excel·lent i a uns 15 minuts del centre, caminant. Ens hi instal·lem còmodament i mentre ens relaxem anem estudiant la estratègia per als 3 dies que serem aquí. Quan la temperatura afluixa una mica ens arribem fins al Bazar proper, es un gran mercat on hi ha de tot i que resulta molt atractiu per entendre els seus plats habituals a partir dels productes que veiem a les parades, bona varietat de fruita i verdura generalment amb bona presència, grandiosa varietat d’herbes aromàtiques i per al té, espècies, fruits secs, etc. i també per veure l’aspecte del personal que ven i compra a les parades, quan ens en cansem passegem fins la mesquita que hi ha al costat, que ens mirem tan sols des de fora doncs demà serà una de les visites que incloem a la llista. Encara es prou aviat i continuem passejant tot seguint l’avinguda Islam Karimov (el primer president de la independència) que ens porta directament fins el gran nucli del Registan, que fou el melic de la Ruta de la Seda durant alguns segles. Es una zona gran i molt ben restaurada que han dinamitzat amb botigues modernes d’artesania per turistes. La mesquita i les madrasses també estan gairebé totalment restaurades i de moment ens ho anem mirant des de la perifèria i finalment per sopar entrem al restaurant Registan, davant mateix de la gran plaça, on hi fem un àpat senzill i correcte, i tornem caminant al hotel. Amb quest primer contacte ens sembla evident que el sector monumental no pesa gaire sobre la totalitat de la ciutat, que es de grans dimensions i aspecte modern.

 

9 de juny

Avui l’Aziz ens recull a les 09:00 i tot el dia ens anirà portant fins cada punt d’interès a visitar, comencem per el Mausoleu Gur-Emir que es impressionant. Es sensacional la tasca de recuperació dels monuments que s’ha fet, i encara continua, veiem exposades fotos de fa un segle i semblen impossibles els resultats aconseguits fins ara amb gran respecte per les tècniques artístiques mil·lenàries. A nosaltres ens es impossible aclarir les dinasties, els personatges, les invasions i els imperis en lluita constant per controlar el que va ser el nus gordiá de les cultures, la ciència, el comerç i les religions, que han anat configurant aquest gran espai entre continents. Quedem bocabadats per l’aspecte visual de les decoracions i la arquitectura de les mesquites, mausoleus, madrasses, palaus, fortaleses, muralles i minarets, i també per la supervivència de les tècniques artesanals mil·lenàries.

Tot i que també creiem que s’està descontrolant força la utilització d’algunes madrasses com a base d’infinitat de botiguetes turístiques, i fins i tot com a hotels de luxe, cal acceptar que el gran cost econòmic del que s’ha fet cal pagar-lo d’alguna manera i probablement es un dels grans mèrits que amoroseix fins a cert punt les tendències del islam radical, ensenyant com s’han refet una infinitat d’edificis icònics de la seva religió, tenim la sensació de que el relatiu benestar social que va millorant amb la seva economia es un bon complement per l’èxit.

Ara que ja fa 10 dies que hem arribat, a les ciutats i viles pràcticament no hem vist cap dona amb la cara tapada, poques amb tot el cap embolicat, bastantes amb una mena de fulard semitransparent que els embolica el coll i el cabell recollit, i la majoria de dones amb menys de 30 anys vesteix roba totalment occidental. Al entorn rural la vestimenta es mes tradicional, però sense cobrir la cara ni tot el cap.

Hem tornat a la plaça del Registan i hem entrat a les 2 grans madrasses gairebé bessones. Aquestes sí que son nuclis de botigues d’artesania per turistes, però amb les sales monumentals pràcticament refetes magníficament. Avui el dinar també el tenim inclòs i amb la experiència d’ahir amb el Plov, ja ens han dut a un altre es evidentment molt selecte i gens turístic, es un edifici nou i la gran sala menjador está decorada imitant les galeries i cambres de una madrassa. Triem a una carta que sembla un catàleg llarguíssim i mengem força bé, la Teia unes rodanxes de carn de vedella molt tendre amb verdura saltejada, i jo una mena de *pilota* semblant a la de la escudella, feta amb pollastre nous, sempre guarnit amb la inevitable amanida de tomàquets, ceba, fonoll i cogombre (excel·lent), per beguda demanem Pepsi, doncs si bevem cervesa, a la tarda anirem massa endormiscats. No volem postres però en Aziz ens demana uns trossos de pastís de xocolata excel·lent, que fem lliscar avall amb un bon cafè. I amb el dipòsit ja ben carregat ens porta fins a Koningil, una població amb un centre de producció de paper fet de la escorça de les moreres on veiem funcionar el molí que trinxa l’escorça per fer-ne la fibra del paper. En altres països ja hem vist tècniques semblants, però continua tenint molt d’interès per la seva antiguitat i per els productes que produeixen. Comprem una fulla bordada amb seda i tècnica *Suzani* i també una màscara de tipus *papier machè* que ens agraden. Desprès tornem a les rodalies de la ciutat per visitar un parell de centres religiosos i el mausoleu del President Islam Karimov, no ens atrau la flaire de adoració del líder i aquesta vegada no hi entrem, acabem així la jornada. Amb el dinar contundent que hem fet, ja no ens cal sopar, comprem uns iogurts i galetes al mini-market. Demà tenim el dia lliure, ens cal canviar € i ja ens organitzarem per continuar explorant...

 

10 de juny

Es l’aniversari de la Teia, que intentarem celebrar segons el que ofereix Samarcanda. Fem un repàs al que encara volem veure i fer, primer cal canviar €, al hotel ens indiquen que hi han un parell de bancs no gaire lluny però al arribar-hi hi ha una gentada increïble i no volem perdre el temps. Ens en anem al complexe de Bibi Khaun i ens dediquem a repassar els racons que encara no havíem apurat. Avui el basar está tancat, tan sols funcionen les paradetes exteriors (el que a casa en diem *les pageses*). Continuem la recerca d’algun banc seguint el passeig que uneix Bibi Khaun amb el Registan, a una botiga la Teia detecta uns bonics pantalons d’argan (cotó i seda) amb un dibuix que l’hi agrada, i la talla es la seva !!! ho paguem amb € i ens tornen el canvi en Sum, així tenim una mica mes de calers locals per dinar. Seguidament ens arribem fins el complexe Timur Khan on encara no hem visitat el mausoleu, hi entrem pagant i resulta una mica decebedor, la nau interior está decorada amb figures dibuixades noves i no té l’interès del edifici principal, per compensar ens hi esmunyim per la porta de darrera i avui que hi ha poca gent el podem contemplar tranquil·lament. Ja es hora de dinar i repetim al restaurant Registan de fa un parell de dies. També intento pagar amb € però aquí no ho accepten, o sigui que pago amb els darrers Sum que ens queden i ara si que ens cal trobar un banc. El mes proper es la central del NBU (banc nacional) i malgrat les amenaces de la Teia de que no el trobaríem, sí que el trobo. Aquí tenen una guixeta especial per el canvi de moneda i tan sols ho ha una cua amb 2 persones davant nostre – la gestió es terriblement lenta i l’home que tenim davant posa al mostrador uns feixos amb 15.000 USD, sembla uzbek i va omplint i signant molts formularis, quan l’hi donen els bitllets de Sum veig que l’hi caldria un carretó per traginar-ho, ens ho mirem intrigats doncs no porta ni tan sols una bossa, l’acompanya una noia jove amb una criatura als braços, entre els 2 amunteguen els paquets de bitllets i ara s’aclareix el misteri, no marxen del banc sinó que entren cap endins carregats amb els feixos, deu ser el procediment per ingressar al seu compte el que han canviat. Jo canvio 100 € i espero que ja no ens calgui canviar un altre dia. Sortint del banc anem trencant entre carrerons de nou cap el gran Bazar, la Teia ha llegit que per aquests barris hi ha el sector jueu, però no veiem res interessant i tornem al hotel.

 

11 de juny

Aquest matí un xofer diferent ens porta a Shakhrisabz, el poble original d’en Timur (Tamerlá), que es a uns 80 kms. Passem per una collada a la muntanya (aprox. 1.300 mt.) on el vent ja es nota ben fred, hi han paradetes que gairebé totes ofereixen diferents varietat de boletes de formatge molt sec, ja n’hem tastat a alguna amanida i no ens atrau gaire. Del coll ja es veu la vall de Shakhrisabz al fons i també algunes muntanyes amb una mica de neu recent.

A la vila hi han construït una ample centre de lleure, comercial, estudi i religiós dedicat a la seva figura històrica *Timur El Coix*. Les restes antigues no s’han reconstruït gaire i es interessant veure com han col·locat a la portalada de la muralla els mosaics antics que queden. En general no puc evitar pensar on deuen haver recol·lecta les persones que vivien en aquests terrenys, es evident que aquí era la població antiga i habitada, i aquesta reflexió també es vàlida per totes les restauracions i nous complexes que hem anat veient arreu fins ara.

La ruta per carretera també es una passejada maca. Tornem a dinar a Samarcanda on retrobem en Aziz, ara el restaurant es un de normal per la gent de la ciutat i hi mengem bé. Amb la Teia comentem que la gent que ens envolta fan uns àpats molt abundants i amb molt de pa i carn, no veiem gens d’anorèxia. A mitja tarda sortim amb el tren (Talgo) cap a Tashkent i ens portaran fins la estació.

Com que encara ens queda força temps, en Aziz ens acompanya al museu de la ciutat. El contingut es interessant i amb temes una mica barrejats, però amb l’olor i l’aspecte dels museus del segle XIX. Desprès ens deixa a la entrada de la estació i ens acomiadem. Control de seguretat per entrar dins la sala del tren Afrosiab (antic nom de Samarcanda) que es un Talgo/Avia venut per Renfe com a AVE, en realitat un Intercity normal, però com que la xarxa i els altres trens que tenen son encara els de la època soviètica ja es una gran millora. Es un recorregut d’uns 270 km. Que fem amb 2 hores 30. Anem veient serralades amb congestes de neu, que fan frontera amb el Tajikistan. Al sortir de la estació a Tashkent ja ens hi espera de nou en Ahmet, que ens porta al Daniels Hill un altre vegada.

Demà el tenim lliure a Tashkent i el dia 13 ens portarà a una valleta de la muntanya a uns 90 kms.

 

12 de juny

Desprès d’esmorzar agafem un taxi que ens porta al museu on tenen el segon exemplar mes antic del Corà, poca gent, es un llibre manuscrit sobre pàgines de pell de xai, que obert gairebé fa 2 mt. d’ample per 1 m. d’alt i amb caràcters molt grans. Expliquen que hi han unes taques que son de sang del net de Mahoma, a qui varen assassinar mentre hi resava. Independentment del valor religiós, per sí mateix ja es una joia increïble, al mateix edifici també hi han altres exemplars manuscrits i d’impresos molt antics. Aquest edifici pertany a la autoritat islàmica del país i es a tocar de la Madrassa Barak Khan, que ja vàrem visitar el dia 29 a la arribada. Sortim del museu i fem una passejada amb el metro, algunes estacions estan decorades amb motius islàmics i fan força patxoca, accedir a les andanes costa 1200 Sum (0,12 €) i funciona amb una fitxa de plàstic – mentre no es surt dels accessos amb fitxa els viatges son il·limitats. Anem una mica amunt i avall i baixem a la estació de Chorsum, el gran Bazar de la ciutat on gaudim de nou del gran espectacle dels mercats, on es palpa es que es ven i es compra cada dia i per tant la vida casolana dels habitants. Volíem dinar a alguna de les paradetes del mercat, però finalment la Teia desconfia de la neteja i ens limitem a comprar fruita fresca que rentem amb l’aigua embotellada i ens la mengem asseguts a la herba i guaitant el moviment del personal. Fem un altre volta, ara per les parades de roba i fruita seca i tornem a agafar el metro fins uns jardins que semblen atractius, però que finalment no ho son gaire. Ja estem cansats de passejar i volem tornar amb taxi, però com que no sabem detectar entre els cotxes que passen quins son taxi i quins no ho son, ens arribem fins un hotel i ells mateixos ens en demanen un amb una de les tantes apps del mòbil actives a la ciutat. Quan arriba veiem que es un BMW esplèndid i el primer pensament es que ens han col·locat un servei per guiris i farem el passerell, pregunto el preu i ens demanen exactament el mateix que el taxi d’aquest matí, que era un Chevrolet minimalista de 2 places. Una ruta d’uns 30 minuts d’un extrem a l’altre de la ciutat, per uns 3 €. Inexplicable!!! Crec que el servei de taxi a Barcelona hi hauria de venir a estudiar la carrera.

Ja al hotel descansem una bona estona i per compensar la dieta del dinar decidim baixar a sopar al restaurant de luxe turc tipus *Steak House* que hi ha a la planta carrer del mateix hotel. Té un aspecte excel·lent, modern, una vitrina on presenten les seves carns (vedella i xai) i un servei tan atent que resulta una mica empallegós. La carta está tota il·lustrada amb bones fotografies per evitar errors, els cambrers tenen un nivell d’anglès força suficient i ens ajuden a triar. Demanem un filet de vedella per compartir, que ens serveixen tallat a rodanxes i a sobre d’una safata on s’ha cuinat, mentre ha durat el procés d’elecció ja ens han portat una mena de té, la sorpresa arriba al demanar cervesa per beure – no serveixen cap beguda alcohòlica. En un restaurant d’alta gama encara no ens havíem trobat així... o sigui que ens consolem amb té i Coca-Cola tot imaginant que prenem un Vall Llach amb aquest a vedella al grill. Amb la verdura a la planxa també he tingut un petit ensurt, ens partim la ració i una de les peces era un pebrot prim i llarg, el tall per el mig de punta a punta, en tasto una punteta i es un bitxo gairebé explosiu que m’encén fins el cervell, sort que no ha estat la Teia que ha fet el tast, he estat gairebé cinc minuts amb suors i sanglots que he anat suavitzant amb l’altre verdura i sucant pa amb l’oli de la carn. Aquests dies ja he vist que en servien de mes petits a altres clients als restaurants, però no podia imaginar que fot tan terriblement picant. La carn i l’altra verdura han estat sensacionals, i per postres ens deixem aconsellar per el nostre *assessor* de taula que ens recomana una especialitat turca, es com un rectangle calent amb un farcit dolç de fruita seca triturada i mel per sobre i per sota, acompanyat per una bola de gelat que el cambrer reparteix per sobre, i aquí també hi hagués entrat idealment un bon cava.... la factura ha estat la mes alta de tots els restaurants on hem menjat fins ara – total 45 €. Realment aquí el cost de la vida es molt baix, dividir els Sum per 10.000 i valorar-ho amb € ha estat una operació a la que costa acostumar-se. Ja torno a anar curt de Sum, demà ens toca pagar el dinar i el sopar – preguntaré al hotel si em poden canviar algun bitllet de €, l’últim abans de tornar cap a casa. L’Ahmed ens recollirà i ens portarà a la vall de la presa de Charvak, on hi han alguns cims de casi 3.000 mts.

 

13 de juny

Al matí intento canviar 40€ al hotel, però diuen que tan sols accepten USD. Quan arriba el xofer l’hi dic a en Ahmet i s’ofereix a fer-me el canvi ell mateix. Es evident que el país funciona amb 2 nivells de moneda, la pròpia i la divisa, i probablement de tant en tan el govern decideix restringir el canvi a alguna de les divises per limitar-me l’ús excessiu.

Avui el recorregut ens porta a una mica menys de 100 kms de Tashkent, a la vall de Charvak, primer anem a Chimgun on hi ha un telecadira amb aspecte de tenir la meva edat, está molt proper a una petita estació d’esquí que s’està construint (veiem de lluny les estacions superior i inferior de 2 telecadires moderns). La antigalla a la que pugem faria rejovenir les de La Molina quan nosaltres érem joves. La seguretat la garanteix El Profeta i les infinites capes de pintura que s’hi noten. En aquesta època del any sembla ser la atracció preferida per el personal i no dubtem a pujar-hi, per el modest preu de 1,8€ anada i tornada, amb dret a portar el cul ben estret tota l’aventura, tardem 25 minuts per arribar dalt d’un turó amb bona vista sobre les carenes meridionals de la serralada de Tien-Shan, algun dels cims propers encara tenen neu a les obagues i canals, deuen arribar als 3.000 mts. El paisatge es semblant al del Ripollès i la Cerdanya. La proximitat a Tashkent hi porta prou públic per engegar activitats turístiques, però el creixement está limitat per la baixa capacitat adquisitiva del país. Una família que també puja al telecadira inicia una conversa amb nosaltres en anglès i aviat ens estem fent fotos i parlant de les nostres vacances, es queden esbalaïts quan els diem la nostra edat – es evident que no estan acostumats a que els tan ganàpies encara viatgem a llocs tan llunyans, o de que ho podem pagar... Aquests contactes so molt enriquidors i en gaudim les dues parts, també en adonem que altre gent que ens envolta els hi pregunta que els diem i llavors sorgeixen una sèrie d’exclamacions en els diferents idiomes del país, no sabem si estranyats, encuriosits o espantats de que siguem tan ximples... A la cua per baixar els tornem a trobar i la Teia l’hi ofereix a la noia (mare amb 2 criatures) unes mostres de perfums que porta a la bossa, sembla que l’hi han fet molta gràcia i als pocs minuts ella l’hi regala com agraïment una boniqueta polsera que portava.

En Ahmet ens porta a dinar a un restaurant amb públic local i familiar proper a la presa de Charvak i a un centre de lleure a tocar del llac. Ens deixem aconsellar per en Ahmet i mengem una sopa excel·lent, l’amanida habitual i uns pinxos de xai molt bons i tendres, hi posen un pessic d’herbes i espècies suaus que resulten ideals; no gosem demanar cervesa per no temptar en Ahmet que ha de conduir. En total per els 3 puja uns 12 €, quan siguem a casa xocarem amb la realitat dels preus europeus.

Desprès en porta a un restaurant típic on hi han uns arbres gairebé mil·lenaris (plàtans) que semblem monstres gegants, també hi han alguns petroglifs, però com que no estan protegits ja s’han espatllat molt. I d’aquí cap al hotel, d’on demà ens recollirà a les 06:30 per anar al aeroport (es a 5 minuts) i a volar cap a casa. Veig que encara tenim Sum i els gastem sopant al hotel.

 

14 de juny

Els controls d’accés al aeroport i la facturació funcionen perfectament, i també el transfer a Estambul, amb unes dos hores de marge entre els vols resulta molt relaxant poder estirar les cames i caminar per aquest gran aeroport, tot el procés de tornada ha rodat sense cap problema i a les 19:00 ja som a casa.

 

Resum: Estem contents per la decisió de fer aquest itinerari per Asia Central i el proveïdor de serveis local també ha funcionat raonablement (gràcies a la referència d’uns amics). Es evident que contractant guies a tot arreu hauríem rebut mes informació, però també molt repetitiva i a un preu força mes elevat. El nivell de l’hostaleria ha estat molt bo (ja esperàvem que a les yurtes seria rústic), la població en general es molt cordial i els contactes han estat sempre agradables, fins i tot amb les barreres del idioma, i si en lloc del anglès coneguéssim el rus – cap barrera. La religió islàmica es la predominant però no hem detectat cap actitud intransigent i quan calia descalçar-se o cobrir-se el cap (poques vegades) les indicacions han estat correctes. El que no hem acabat d’entendre es la diferència entre servir alcohol, o no, als restaurants.

Es evident que el nivell cultural bàsic de la gent es acceptable (escola gratuïta obligatòria fins els 16 anys) i durant els anys de la ocupació soviètica els valors socials igualitaris han reduït les diferències entre els 2 sexes. També hem comprovat que la sensació de seguretat als carrers i a les aglomeracions sempre es molt bona, tot això fa que no calgui vigilar gaire perquè no et robin ni agredeixen – aquest aspecte ens l’han confirmat contínuament a tots els llocs on hem estat. El viatge ha resultat extremadament tranquil.

El menjar es bo i els productes bàsics i els frescos també, la cuina l’hem trobat una mica monòtona però això es una sensació subjectiva.

L’únic risc sanitari que hem trobat es el relacionat amb l’aigua de boca, per la probable contaminació de les ribes d’on arriba l’aigua – però com que ells ja beuen sempre aigua tractada i embotellada, no resulta cap problema. A les zones rurals pot haver-hi alguna situació en la que la fruita i la verdura no la rentin amb aigua fiable, millor limitar-se a productes molt cuinats. Nosaltres tan sols hem tingut un curt episodi de diarrea que amb el tractament habitual ha parat immediatament, però no podem saber si era per higiene o per el canvi general en la alimentació.

Ens ha sorprès el bon estat general del parc de cotxes, la majoria son força nous, probablement tenir 3 o 4 fàbriques de Chevrolet ha fet que les antigalles soviètiques siguin escasses i que exportar cotxes també facilita importar-ne.

L’impacte més gran de la visita el classifico a 2 nivells: la tragèdia ecològica del mar de Aral per el costat negatiu, i la espectacular recuperació del seu patrimoni cultural i artístic islàmic al costat positiu. No dubteu a anar-hi, abans que els preus s’enfilin....