Canadà, British Columbia del 6 al 27 de juny del 2010
Aquest any la Teia no pot fer les vacances a la tardor, com els anys anteriors, per aquest motiu les hem organitzat per finals de primavera i la costa del Pacífic al Canadà la teníem a la llista d’espera ja feia anys. Hem llegit que es la estació adequada per veure molts animals i les geleres de les Rocalloses encara estan molt carregades, esperem poder gaudir-ho en condicions meteorològiques raonables.
El vol intercontinental el fem amb Air Canada, Barcelona – Montreal - Vancouver i viceversa. Es una ruta que comença la mateixa setmana que sortim, i a finals del mes encara n’hi ha un altre companyia que hi vola directament la Transat. La ruta que hem escollit es una combinació de tren i vaixell:
De Vancouver sortim amb tren fins a Jasper, a les Rocalloses, de Jasper a Prince Rupert també amb tren. Allà agafem el ferry que baixa per el Pas Interior, ens quedem un parell de dies a Bella Coola i Bella Bella, per continuar baixant amb el ferry fons a Port Hardy, al nord de Vancouver Island, ens quedem uns dies a la illa i tornem al continent i Ciutat de Vancouver, per volar cap a casa.
Dia 6
Sortint en diumenge al migdia no cal patir gaire per problemes de transit, el taxi ens recull a les 9:30 i a les 10:00 ja som a la T1 fent cua per facturar, el procediment va molt lent i dona la sensació que encara estan aprenent a coordinar la operativa, embarquem puntualment, però la càrrega dels contenidors també es retarda i acabem sortint amb gairebé una hora de retard, sortosament a Montreal tenim un bon marge de temps i no ens amoïnen per perdre l’enllaç a Vancouver.
Està plovent i la teia ja passa les angúnies imaginant els trontolls del aparell, per acabar-ho d’arreglar hi han algunes turbulències a sobre la península i ens remenem una mica, desprès tot es tranquil·litza i volem unes hores suaument per sobre del Atlàntic sense cap ensurt, quan deu faltar poc per entrar a sobre de EE.UU tornem a entrar en una turbulència que fins i tot em desperta, després la resta del vol es tranquil, aterrem a Montreal amb el cel cobert i plovent. O sigui que la Teia continua amb la por al cos...
Malgrat que les maletes estan facturades fins Vancouver, a Montreal cal passar:
1- control de passaports
2- recollir les maletes
3- passar duana
4- posar les maletes a la cinta dels vols que enllacen
5- sortir a la zona oberta, passar de nou el control de seguretat i anar a la porta de sortida de la terminal de vols interns.
Resulta tot una mica emprenyador, però excepte el control de seguretat, els altres tràmits son ràpids i eficients, encara esperem un altre hora fins la sortida puntual del vol a Vancouver. Mentre esperen, la Teia aprofita per trucar a la mare, així estan mes tranqui-les totes dues.
Aquesta vegada no hi han turbulències al vol i arribem també puntualment. Està plovent i agafem un taxi, no tenim ganes de passejar les maletes per el metro i sota la pluja al carrer. Paguem 36 CAD. La cambra al Best Western Downtown es perfecta, som al pis 11 i el soroll del tràfic gairebé no el sentim, fem una sopar lleuger al restaurant que hi ha al mateix edifici del hotel i ens posem al llit rendits del viatge.
Dia 7
Ens llevem a les 07:30 després de reposar molt bé en els dos còmodes llits *king size*. Està plovisquejant i el cel ben cobert, ens equipem per pluja i sortim caminant cap el centre de Downtown, a la primer cantonada hi ha una cafeteria on entrem per esmorzar, massa copiosament amb fruita, un iogurt i un capuccino, però les racions son XXXXL, haurem de modificar l’estratègia alimentaria...
Amb la panxa ben plena sortim a explorar, ara sembla que la meteo està millorant, ja no plou. Els carrers son amples i no s’hi veu gaire moviment de gent, malgrat que som al bell mig del centre de negocis i comercial de la ciutat, edificis molt alts i moderns però força espaiats, no tanquen l’horitzó. Hi ha un intel·ligent equilibri entre els gratacels , els jardins i les cases de pocs pisos, tot molt net, gairebé cap deixalla a terra, moltes flors en qualsevol racó que porten alegria a la vista entre tant de ciment, acer i vidre. Els fanals tots engalanats amb el seu anell floral. Tafanegem la catedral anglicana, exterior de totxo vermell i un interior amb fusta i bonics vitralls que transmeten calidesa Al exterior hi ha un grupet de persones que semblen accedir a algun servei de menjar de caritat. Tafanejant les botigues baixem a la riba NE d’aquesta semi-illa, fins el bonic i modern Centre de Convencions, que també es la terminals dels grans creuers de luxe. Es un nucli visualment molt bonic i que sembla també molt funcional, amb sales modulars que flexibilitzen el seu us per reunions. Hi ha una oficina de turisme on recollim un grapat de fulletons que ens poden interessar.
Ara ja fa un bon sol i tan sols queden alguns núvols enganxats a les muntanyes, entre les que s’hi veu neu. Seiem a uns bancs i gaudim del espectacle dels moviments dels ferrys, barques, hidroavions...
Ja reposats caminem cap al sector Gastown, hi han molts comerços d’articles turístics amb rebaixes de tot el que està marcat per els passats JJ.OO. Sembla que aquest barri es on va començar a créixer la ciutat, hi han molts llocs per menjar, però no gaire clientela. Es una interessant reconversió d’antics edificis industrials i magatzems, en un lloc de lleure. Acabem dinant a una cantonada, davant del monument a un borratxo que va muntar la primera tasca de la ciutat, el lloc es agradable i el tracte també. Després del cafè caminem cap a Chinatown, on donem una ullada als jardins de Sun Yat Sen, es un recó una mica exòtic, entre molts negocis de famílies xineses. Un arc i portal xinés marca l’entrada al barri de manera clara, quedem força decepcionats per la lleugeríssima pinzellada xinesa del barri, creiem que seria semblant a San Francisco, però no es pot comparar. Caminem ara cap al proper barri de Yaletown, a la riba que havia estat un seguit de magatzems portuaris i que han urbanitzat magníficament, es una combinació d’edificis d’apartaments distribuïts a diferents alçades i amb jardins entremig, han aconseguit no formar una muralla visual i es realment agradable, no em sabria gens de greu viure en un d’aquests pisos, amb el panorama sobre els canals i les muntanyes al fons. No crec que sigui un barri de baix nivell econòmic. La riba es un magnífic jardí on hi passegen caminats, ciclistes, corredors... etc.
Trobem un supermercat de queviures molt ben presentat, decidim fer-hi la compra per sopar i esmorzar, així ens alimentarem millor i mes econòmicament.
Retornem al hotel amb les cames força cansades per aquest primer dia de turisme clàssic. Ens ha permès entendre perfectament perquè aquesta ciutat es de les mes ben valorades al mon com a qualitat de vida. La seva posició geogràfica es privilegiada, i han aconseguit no donar cap sensació d’estrès, segur que s’hi pot viure en condicions òptimes – si la butxaca ho permet. Al hotel repasso el correu i responc alguns emails, de moment tot roda bé i no cal que *treballi*.
Seguidament investigo sobre la ruta que farem els propers dies en tren, i preparem l’estratègia d’equipatge mes còmoda. Posarem a la bossa de mà les coses imprescindibles per la nit al tren, i facturarem a destinació les 2 maletes.
Sopem a la cambra mentre les últimes llums del dia s’esvaeix al Pacífic....
Dia 8
Ens cal lliurar la cambra abans de les 11, o sigui que després d’esmorzar baixem l’equipatge a recepció, perquè ens el guardin fins a la tarda, el tren surt a les 20:30.
Fet això marxem caminant Grenville avall, creuant el pont i accedim a la illa del mateix nom, també es una antiga zona portuària reconvertida en area de lleure, moltes botigues d’articles nàutics que subministren el port de lleure de la illa, també molts locals amb oferta d’artesania gens econòmica, i ben bonica, un bonic mercat que fa goig per la oferta i bon gust de la presentació, busquem una llibreria per comprar una guia turística de British Columbia, però el que tenen no es el que volem. Voltant els comerços, cada vegada ens anem adonant que el cost de la vida aquí es molt alt, encara no hem vist cap article amb preus similars a casa nostra. Seiem una bona estona en aquest centre, a tocar del aigua, que presenta una vista molt interessant de Downtown, la ciutat ens ofereix constantment cares diferents amb aquesta combinació d’aigua, ciutat i muntanyes, que relaxa i convida a la contemplació. Comprem quelcom per menjar al mercat i ens ho cruspim entre la gent que fa com nosaltres, i vigilant que les gavines no ens pispin la teca de la ma.
Desprès del cafè tornem a Downtown amb un *mini-aquabus* que ens passa en 2 minuts a la riba del altre costat (3 CAD). La Teia vol trobar un establiment especialitzat en vendre salmó, per portar a casa i fer regals... es una bona passejada costa a munt, i ens permet veure un altre aspecte des carrers de la ciutat, amb vivendes de cases baixes i jardins, sempre amb la netedat i colors floral que tan ens agrada.
Com que ja som de nou al centre comercial, busco un lloc per comprar un pijama, l’he oblidat a casa, no resulta fàcil, fins que en trobem a uns magatzems Sears, on en tenen de rebaixes. Al davant mateix hi ha una gran llibreria *Chapters* on si que trobem la guia que buscàvem, ens ajudarà a aprofitar millor les visites dels dies propers.
Avui les cames i l’esquena ja protesten abans que ahir, seiem a uns bancs una estona i reprenem la tornada al hotel. A les 18:15 agafem un taxi fins a Pacific Central, l’estació d’on surt el nostre tren. Canviem el voucher per els bitllets reals, facturem les maletes, fem un mos al MacDonalds, com a sopar, i a les 20:30 embarquem al tren. Fa la ruta Vancouver – Toronto (4 dies), es un comboi turístic amb lliteres, cabines, i restaurant, cada 4 cotxes en té un amb coberta panoràmica. Nosaltres hem contractat una cabina per 2, les lliteres estan plegades a la paret i hi han 2 còmodes sofàs plegables, un rentamans amb mirall i un WC. Al cap de poca estona de sortir ens conviden a una mica de *champagne* al vagó panoràmic, aprofitem per contemplar com ens allunyem de la ciutat per els seus barris perifèric, es fa fosc i retornem al dormitori, on ja ens han muntat els llits i amagat els sofàs, es un espai gens luxós i molt funcional, estrictament suficient per descansar-hi correctament. Les lliteres estan superposades i son prou amples, no hi ha risc de cops de cap al sostre. Ens adormim aviat bressolats per el suau moviment del tren.
Dia 9
Aquesta nit hem dormit perfectament, res a veure amb l’any passat al Vietnam, amb el tren de Hanoi a Cao-Lai. Ens llevem a les 06:00 i tranquil·lament reorganitzem els trastos per que puguin replegar les lliteres, anem a esmorzar al vagó restaurant, típic àpat americà, truita de xampinyons, torrades, melmelada, cafè i suc de taronja, per passar el dia asseguts al tren, resulta una passada. Ara el paisatge es una vall ample força erma, remuntat un ample riu, alguna granja escadussera, el tren no corre gaire i permet valorar bé l’entorn. La temperatura al tren es massa fresca per el meu gust, quan seiem a la terrassa panoràmica, hi fa fred... potser es una tècnica perquè no s’hi quedi ningú gaire estona. De tant en tant el tren s’atura uns instants i desprès reprèn la marxa, el paisatge es va enverdint i la vall es una mica mes tancada, el riu baixa amb molt de cabal, impressionants boscos d’avets i prats. Això ja es un paisatge realment de muntanya amb valls amples i boscos espessos, entre amples clarianes de prats. Escadusserament hi ha alguna granja i bestiar. La Teia compta els vagons d’un dels trens de càrrega que ens creua, surten 129 vagons de contenidors. Aquesta arteria uneix el Pacífic amb la zona dels grans llacs i el riu Sant Llorenç/Atlàntic. No son trens gaire ràpids, però mouen constantment un flux de càrrega grandiós...
El dinar l’haurem de fer a les 11:30, serem a la línea de canvi horari al entrar a Alberta.
Ens serveixen un àpat raonable, el servei tira a rústic, però sense molestar, demanem una cervesa Canadian (7 CAD). Quan deixem el menjador ens enfilem de nou a la sala panoràmica, acostant-nos a Jasper passem per sota del Mount Robson, el més alt de les Rocalloses del Canadà (3960 mts) però hi ha un sostre de núvols als 2000 mats que no permet veure la part superior. Aviat passem la divisòria intercontinental, que també es la frontera entre British Columbia i Alberta. A les 16:00 entrem puntualment a Jasper, tenint en compte la pila de trens que ens han creuat, i la via única en la majoria del recorregut, la puntualitat té molt de mèrit. El que ens agrada molt es que la velocitat relativament lenta permet valorar millor la grandiositat del paisatge.
En 10 minuts recuperem les maletes facturades i caminem fins la oficina d’Avis on he reservat un cotxe de lloguer, es a uns 100 metres de la estació. Ens donen un Hyundai Accent automàtic, tardo uns minuts a endevinar com funciona i marxem cap al hotel Mount Robson, que també es molt proper, es una mena de Motel, amb cambres amples i netes, quan ja ens hi hem instal·lat sortim a donar un volt caminant. Jasper es un població petita, crescuda al voltant del creuament de carreteres i de la estació del tren, hi veiem molta oferta de serveis de turisme, amb neu i sense. Decidim anar al Super i comprar el nostre sopar i esmorzar, els restaurants resulten cars i no podem menjar segons els nostres costums. Treballo una estona al ordinador, per enllestir uns temes una mica urgents, i arribo al llit que la Teia ja fa estona que dorm.
Dia 10
Avui el dia està molt gris i plovisqueja, decidim anar a la vall del riu Maligne, fins i tot si es posa a ploure molt, crec que podrem visitar els llocs més atractius. Esmorzem el que varem preveure ahir i marxem amb el cotxe, es una destinació propera i aviat som al aparcament de Maligne Gorge. Es un recorregut de unes 2 hores (anar i tornar) que segueix el riu per una estreta i fonda gorja, magnífic espectacle natural, malgrat que plovisqueja, ja hi ha mes gent caminant, però sense aglomeracions. Una pila de fotos intentant capturar el seu atractiu. Després agafem de nou el cotxe remuntant aquest riu, passant per el Medicine Lake (que desapareix a finals d’estiu, i el Maligne Lake, on el sol ens decideix a pujar a un tour al llac amb una motora, de nou l’entorn ens deixa bocabadats, la bellesa i grandiositat del paisatge expliquen l’èxit turístic de la zona. Veiem alguns excursionistes de caiac que s’endinsen fins la riba llunyana del llac, per passar-hi alguns dies en les zones d’acampada autoritzades, aquesta activitat també deu ser fantàstica, sempre que els ossos no decideixin que els fan nosa !!!
De tornada ja fa sol al damunt nostre i es destapen algunes carenes, la previsió de la meteo anunciava bon temps per demà, provarem de pujar a primera hora al telecabina de Jasper, per aprofitar una jornada clara – a les 11:30 hauríem d’estar a la estació per agafar el tren cap Prince George i Prince Rupert. Aquest vespre celebrarem l’aniversari de la Teia, encara no n’estic segur sobre si prefereix fer-ne festa o ignorar-lo...
Ahir varem veure un lloc amb aspecte atractiu (Andy’s) i decidim anar-hi. El resultat es magnífic, cuina i bodega excel·lent, que fins i tot ens sorprèn en aquest racó del mon, però els preus son molt elevats – paciència, es una festa molt especial...
De tornada a la cambra preparem les maletes per poder facturar-les fins a Prince Rupert i portar una bossa a la mà per la nit a Prince George (aquesta no la fem al tren, sinó al hotel.
Dia 11
El bon temps anunciat ja ha arribat, s’aixeca un dia clar i net, varem fer bé ahir, no pujant al Whistler’s Sky-train, avui encara tenim temps per anar-hi i gaudir del panorama des de la seva estació superior (2.200 mts), el primer telefèric surt a les 09:30 i des de dalt la vista sobre la ampla vall i les carenes que el limiten es un gran espectacle, al oest es veu de perfil el Mount Robson, que sembla un Cervino de gel, en aquesta època del any encara hi ha força neu per sobre dels 2.000 mts i això dona una caràcter encara mes bonic al panorama. Caminem una mica per la carena amunt, fins al límit de la neu, fem les fotos de rigor i reculem cap a la estació, per tenir prou temps per acabar d’arreglar la bossa de mà i posar-nos calçat còmode. A la cabina hi baixem tan sols 4 passatgers, anem amb el cotxe a la estació del tren i facturem les 2 maletes directament a Prince Rupert, el que ens calgui per aquesta nit a Prince George ho tenim a la bossa de mà. Veiem que tenim força temps i amb el cotxe ja aparcat davant de la oficina Avis, caminem fins al Post Office on la Teia compra segells per les seves postals tradicionals, trobo també un quiosc de banc on puc treure un pessic de CA$ amb la tarja de crèdit, vaig mes tranquil portant una mica de calers en efectiu per despeses petites i/o si en algun lloc no puc pagar amb la tarja. Ara ja tan sols falta retornar el cotxe i esperar a la estació fins la sortida del tren a les 12:45, per entretenir la espera ens regalem un bon gelat asseguts a un banc i prenent el magnífic sol que llueix avui.
Per el que veiem, la categoria de tren en la que viatjarem ara ja no es amb cabina privada, aquest comboi es força mes curt que el Trans Canadian, hi han uns vagons *economy* i els de *tourist* que son els nostres. Al pujar-hi la hostessa ens informa que tan sols som 6 passatgers en la nostra classe, podem escollir lloc on vulguem, tenim un vagó de butaques reclinables i un amb la cúpula panoràmica i sala d’estar a sota.
Estem sortint de la estació i ja ens anuncien que ens serviran el *lunch*, resulta ser del tipus avió, amb una bosseta de snacks, un entrepà, una mena de pastelet empallegós, per beure demanem cervesa (pagant 6 CA$ per unitat). Al Trans Canadian menjàvem de cuina i en taula tipus restaurant, modestament, però millor que això. Suposo que serà la dieta per aquests 2 dies, doncs al hotel tan sols hi dormim. La ruta fins a Prince Rupert l’anomenen *Skeena* primer retrocedim per la mateixa via que ens va portar a Jasper amb el Trans Canadian, amb el bon temps el recorregut encara es més bonic, ara els boscos, rius i llacs tenen uns colors molt vius, i les carenes que amagaven els núvols, ara es veuen amb neu i cornises, ens acostem al peu del Mount Robson i el premi es fantàstic, tota la muntanya està neta de bromes i les càmeres ataquen el panorama, les hostesses ens comenten que son molt poques les ocasions en que no hi han núvols a dalt, fins i tot el maquinista gairebé para el tren en els llocs mes adients per les fotos i ens obren mitja porta de la plataforma per no tenir els vidres molestant amb els seus reflexes. Aquests grans postres, ens fa oblidar el dinar tan decebedor que ens han donat, una mica més avall, agafem la desviació cap a la vall del Fraser, que seguirem fins poc desprès de Prince Rupert, quan el riu gira en direcció a Vancouver, la neu de les carenes es va allunyant i la vall es més ample, ja tornem a veure granges ocasionals i amples camps amb herba per el bestiar, el riu es fa mes ample i l’aigua ja ha perdut la transparència original, ara es d’un color verd fosc, ocasionalment el tren para per creuar-nos amb llarguíssims combois de carrega, son com unes serps llarguíssimes que no s’acaben mai, una longitud normal es de 1.6 KM !!! i fins a 240 vagons. La xarxa ferroviària servei preferentment per la càrrega, pocs viatgers van en tren, tan sols els escollits itineraris turístics porten passatge, la velocitat sempre es molt baixa i es pot gaudir bé del paisatge – i sigui el concepte contrari del TGV. En una de les parades esperant que passi un comboi de càrrega, fins i tot ens conviden a baixar del tren i estirar les cames per la rodalia, qui sap on queda la vivenda mes propera, o si estem molestant al terreny d’algun grizzly !!! els empleats del tren i els maquinistes fan petar la xerrada amb els pocs passatgers del tren, fins que es sent el tren que ens creua i tornem a pujar al nostre....
Alternem la estada a la sala panoràmica on hi fa mes aviat fred, amb el salonet del pis inferior, on sempre hi han safates amb fruita, galetes, magdalenes gegants (brownies), cafè, etc. Molts dels passatgers s’hi van servint sovint, no entenem com poden menjar tant sense fer cap activitat física. Abans de les 18:00 ja ens serveixen el *sopar* es un receptacle de plàstic amb un bon tou d’amanida i carn, tallat tot petit, un sobre de salsa per amanir-ho, pa i mantega, un got de vi (no gaire selecte, però no el fan pagar). Ens ho mengem, doncs no sabem si a Prince George podrem sopar. També agafem fruita i la posem a la motxilla.
Ja no falta gaire per acabar el sector d’avui, Prince George es la ciutat mes gran del nord de British Columbia, però no hi veiem gaire interès turístic en si mateixa, tan sols es un bon punt per accedir al terreny que l’envolta.
L’hotel que tenim reservat (Ramada) es a poca distancia de la estació i hi anem caminant, no ens cal arrossegar les maletes, que hem facturat fins a Prince Rupert.
A les 19:00 ja som al hotel. Reviso el correu, aquí la Wifi funciona perfectament, veig que m’ha arribat una feina important per lliurar-la el dia 24, o sigui que hauré d’esgarrapar temps per complir-ho... també controlo la situació del hotel Coast a Prince Rupert, sembla proper a la estació però caldrà arrossegar les maletes, potser agafarem un taxi... la meteo anuncia núvols i plugim, esperem que no ens molesti massa.
Començo a preparar la feina rebuda i deixo l’ordinador treballant quan me’n vaig a dormir...
Dia 12
Ens han dit que el tren surt a les 8:00, com que estem a uns 7 minuts de l’estació no cal preveure incidències de desplaçament, quan hi arribem ja hi han alguns passatgers esperant. A la classe turista hi pugen 4 cares noves, o sigui que ara en som 10.
Just quan el tren comença a caminar, ja ens serveixen l’esmorzar, un bol de cereals i llet, una mena d’ensaïmada, un brownie gegant, un plàtan, una mica de suc de taronja i el cafè. Tot es pre-envasat, amb una fartera com aquesta ja es podria fer algun cim, però ho digerirem a la butaca del tren.
Circulem entre boscos de bedolls i avets, sempre amb els seus troncs dretíssims com si els fabriquessin amb una maquina adressadora. No hi ha gaire vista del panorama, però s’endevina el riu a tocar. Durant una estona encara es segueix la vall del riu Fraser, després la deixem i comença la pujada molt suau per canviar de vall, salvar la Coastal Range i baixar cap a Prince Rupert seguint el riu Skeena. De moment es un paisatge amb muntanyes suaus, molt poques cases, realment la densitat de població es baixíssima. Ens instal·lem a la cúpula panoràmica i ens relaxem per aquest segon dia de tren. El dinar es una mica millor que ahir, no tant dens, es interessant veure com la gent del país està menjat alguna cosa gairebé sense parar, ara una peça de fruita, ara un pastelet, i el constant cafè aigualit... nosaltres amb prou feina ens mengem els àpats principals. Avui el tren fa més parades que ahir, sempre per creuar-nos amb llarguíssims trens de càrrega, el nostre tren de passatgers es l’únic en tot el recorregut. Les hostesses ens comenten algun detall del itinerari, sobre els diferents *mileage posts* que informen de la nostra progressió, sempre es refereixen a quan es va establir la població, quanta gent hi viu, etc. Es una sensació de petits punts en un terreny immens, quan tornem a casa tindrem claustrofòbia !!!
Acostant-nos a la serralada costera ja es veu de nou neu a les carenes, el temps es molt canviant, a estones plovisqueja amb núvols baixos i després surt una estona el sol, permetent gaudir de nou del panorama esplèndid. Ara ja anem baixant cap a la costa, quan no falta gaire per Prince Rupert, el tren es para i ens informen que hi ha un accident a un pas a nivell, a prop de la ciutat, caldrà esperar que la via quedi lliure de nou, com que això pot ser de varies hores, parlem per la radio amb el control de Port Rupert i segons la situació potser enviarien alguns vehicles per carretera a recollir-nos. Mentrestant la hostessa mes veterana ens entretén amb histories de la seva llarga experiència en aquests trens, especialment un any nou amb tempestes de neu i fred extrem entre Jasper i Vancouver, suposo que hi posa una mica de salsa, per fer més evident que un retard com el que podem tenir ara no es res, comparat amb les situacions molt mes complicades que es poden viure en aquest entorn salvatge i despoblat. No deixa de ser interessant per valorar el que representa establir-hi unes comunicacions relativament fiables i regulars. Finalment ens diuen que ja han enretirat el cotxe de la via i arribem a Prince Rupert amb 2 hores de retard, ja ens han demanat taxis per els que en volíem i abans de les 11 de la nit som al hotel Coast. Veiem que aquesta ciutat també es molt petita, demà tenim reservat un viatge amb vaixell fins un fiord on hi ha un santuari de grizzlys, el lloc de sortida està a uns 1000 metres del hotel.
Dia 13
El temps està força tapat i plou a estones, però la visibilitat es acceptable i permet apreciar l’ample badia natural i la pila d’illes que l’envolten. Esmorzem al hotel, doncs al arribar tard ahir, no varem comprar queviures, anem caminant a la terminal Atlin, el port de la població, d’on sortirem per intentar veure els grizzlies. El vaixell es un catamarà de doble buc, gairebé nou, molt funcional i còmode, capacitat per unes 90 persones, la sala dels passatger es ample i amb grans finestrals, ens explica el guia que caldrà estar en aquesta sala la major part del viatge, dons es viatja a uns 40 km/ph i les cobertes exteriors tan sols son accessibles quan el vaixell es mou lentament. Sortim en direcció nord, aquí la mar de costat fa remenar una mica el vaixell, però ens movem ràpids i en poca estona ja entrem als passatges més estrets entre les illes, es veu una població de natius shamsui prou gran, el guia té força traça en les explicacions, sembla un *showman* però la informació es interessant. Al entrar al fiord el paisatge es esplèndid, malgrat la nuvolada i la pluja intermitent, espessos boscos d’avets que es despengen des d’espadats rocosos, amb salts d’aigua abundants, ara ja anem tots amb els binocles als ulls intentant descobrir algun animal a la riba, en aquest punt de l’any els ossos es mouen a tocar del aigua, menjant herba als petits espais plans que poden trobar, fa un parell de mesos que han sortit de la hibernació i de moment tan sols tenen aquesta herba al seu abast. Més tard, quan els salmons arribin i s’enfilin als torrents per desovar, els ossos es dedicaran a la pesca i carregaran proteïnes.
Passem un petit hostal flotant, a terra no hi ha gens d’esplai, la roca i el bosc cauen verticalment sobre el mar, ens explica el guia que els seus clients hi arriben generalment amb hidroavió, es veu de tant en tant alguna petita àliga de cap blanc que pesca alguna cosa al aigua, des de que hem entrat al fiord, l’aigua està completament plana i el vaixell llisca amb tota suavitat, llàstima del dia plujós que fa, les fotos sortiran amb poc contrast i no es veuran les carenes carregades de neu, el que si que es veu perfectament son els brillants colors dels arbres i la molsa a tocar del aigua, una mica mes endavant el vaixell redueix la marxa, hi ha un os a una petita zona de platja herbosa, ens hi acostem molt suaument, per no interferir amb el seu àpat, el fiord es molt profund i permet que el vaixell s’acosti fins que es poden fer fotos interessants, veiem perfectament la boca del animal amb l’herba que arrenca a mossegades, es un mascle d’uns 4 anys, encara no ha arribat al creixement màxim però fa bon respecte, de tant en tant ens guaita, valora si som un perill, i continua menjant, es un gran espectacle veure el comportament natural de la bestia, els únics enemics que té son els altres mascles si estan mes forts que ell i l’expulsen del seu territori, nosaltres estem quiets i sense fer soroll. Tan sols es sent la fressa de les càmeres disparant. Quan ja l’hem retratar per tots costats, el vaixell s’aparta suaument i continuem vall endins buscant un altre protagonista, ara som al límit del terreny del santuari, hi ha un edifici dels rangers que fan respectar la inviolabilitat del parc, girem cua i continuem la prospecció, encara en trobem un altre, aquest es més gran, probablement té un any més que el d’abans. Nova sessió fotogràfica, ara ens passem més estona amb els prismàtics que amb les càmeres, els moviments del animal son tranquils i no l’amoïna gens la nostra presencia, ja sap que no som competència...
Després veiem una àliga de cap blanc volant a sobre nostre, el capità surt al pont i llença al aire trossos de menjar, en pocs segons tenim al voltant 5 àligues que fan tot un ballet aeri i baixen al aigua agafant els que els han llençat, probablement ja coneixen el vaixell, té un color groc lluent que el ressalta entre tanta verdor. Això de llençar-los menjar no s’escau gaire amb la política de respecte als animals salvatges, però han estat uns instants molt bonics, aviam si he captat alguna imatge bonica de les aus. Ja es hora de tornar a Prince Rupert, el vaixell accelera i aviat sortim del fiord, hi ha mar de costat i ens remenem una mica, aquest moviment que ens bressola em fa agafar son, amb emprenyada de la Teia que ja es veu al Titànic, de nou a terra valorem la experiència molt positivament, tant per el recorregut com per els animals, encara que esperàvem veure’n més. Passegem per aquesta zona del petit port, Cow Bay, hi ha algun restaurant força típic, en veiem un que ens atrau per sopar, hi tornarem mes tard, primer fem algunes fotos i després entrem al gran super Safeway per comprar queviures per esmorzar i dinar demà al vaixell, entre Prince Rupert i Bella Bella. Des del hotel truco a BC Ferries per confirmar si hi han canvis d’horari i quan cal arribar a la terminal, quin ensurt – el vaixell surt a les 7:30 però cal ser-hi 2 hores abans, encarrego un taxi per les 05:15 del matí. Sopem al lloc que hem triat abans, Smiles, es una tasca antiga, amb el mateix aspecte que les de la Barceloneta de quan érem joves, la clientela es veu local i tan sols l’entorn ja ho fa interessant, hi ha una oferta de peix que veiem atractiva i demanem 2 plats del dia, filet de halibut al vapor, amb salsa de gambes i vieires, i salmó *sock-eye* a la graella, tot acompanyat amb enciam i tomàquets i una patata al forn, d’entrada una sopa de peix (seafood chowder), per beure una cervesa local.
El peix es molt bo, però la salsa l’espatlla, diu que es de vi blanc però es una crema com la dels canelons, no obstant mengem a gust, el cost total està al voltant dels 40 €, probablement hauriem pagat el mateix a casa.
Al hotel enllestim les maletes i repasso el correu, l’hostal de Bella Bella ens dona instruccions per arribar-hi, taxi fins a cert punt de la costa i ens esperarà la seva barca... es una sorpresa interessant.
Apa, a dormir que demà matinarem.
Dia 14
El despertador ens desperta a les 4:30, tardo una mica a saber on som i que es aquest soroll, a fora continua plovent com ahir, ja hi ha prou llum per veure la badia i els carrers, enllestim les maletes i a les 5:10 som a recepció liquidant l’esmorzar d’ahir. Uns 10 clients del hotel fan el mateix, o sigui que tots cap a la terminal del ferry amb els taxis encarregats ahir.
Amb la referència de la reserva que ens van donar els de Dominion Tours, ens donen els cartonets per pujar al vaixell, les 2 maletes les col·loquem nosaltres mateixos a un carro/gàbia que porta el nom del port on atracarem per baixar i anar a Bella Bella. Encara ens cal esperar una bona estona abans no ens avisen per embarcar, el vaixell *Northern Adventure* es nou de trinca, fabricat a Alemanya i estrenat per BC Ferries al maig, encara no estan carregant vehicles, primer pugem els passatgers que anem sense cotxe. Les sales de butaques son espaioses i no va gens ple, o sigui que podem triar seure al costat d’un bon finestral per gaudir de la vista que ens permetin els núvols i la pluja. Veiem que hi han passatgers que han contractat una cabina i d’altres la butaca a la sala panoràmica de proa al sisè pis, hi h una gran cafeteria amb autoservei i un atractiu restaurant, però molts de nosaltres també portem la bosseta amb queviures, ben acomodats a la butaca esmorzem el que varem comprar ahir, mentre el vaixell sarpa puntualment cap al *Inside Passage*.
Malgrat que el primer tros de la ruta es gairebé a mar obert, la mar està ben plana i no es nota cap moviment lateral, la remor dels motors em porta a un estat de somnolència agradable i aprofito per compensar el son curt d’aquesta nit, quan torno a obrir els ulls estem a la part mes estreta del itinerari d’avui, el estret de Granville, no es gaire mes ample que el fiord d’ahir, però el vaixell es molt mes gran, diu el senyor de la megafonia que a vegades s’hi veu algun cérvol o llop travessar-lo nedant... les 2 pendents laterals son molt dretes i es perden a la boira, però de tant en tant es veu alguna valleta amb neu fins la carena. L’efecte dels núvols enganxats als boscos es també molt atractiu, però hauríem preferit fer-ho amb un bon sol i el cel net. Estic una estona escrivint aquestes notes però la pobra i vella bateria no aguanta i ho he de deixar per mes tard. De tant en tant fem una volta per el vaixell, els acabats son excel·lents i sense luxoses excentricitats, tot es molt funcional i dona sensació de confiança. Ara ja naveguem per un tros força ample i amb illes/muntanyes properes que van canviant el paisatge.
A la cafeteria descobreixo una taula amb un endoll proper, això permetrà que pugui treballar unes hores i carregar la bateria. Resulta un luxe estar treballant amb aquest panorama que desfila per els finestrals, de tant en tan m’aixeco i faig alguna foto, però la llum grisa entre els núvols no motiven gaire.
La jornada de navegació es relaxant i la megafonia ens anuncia quan hi ha alguna balena a la vista, però no arribem a veure l’animal complert, tan sols una mica del cap quan bufa, i una punta de la cua, que desapareix ràpidament. Atraquem a Bella Bella, aquí baixem, es una petita població que no te altre comunicació exterior que el petit port i un també petit aeroport, es a la reserva d'una de les ètnies locals i l’aspecte es força modest. Mentre esperem les maletes arriba un taxi, tal com ens havien dit els del B&B on ens allotjarem avui, ens deixa a un altre petit port independent de la terminal del ferry, aquí hi ha l’home de la casa amb la seva motora, doncs on anem es una illa veïna, a tocar de la població de Shearwater, ja fora de la reserva indígena. Arribem a la casa i el cel es comença aclarir, es un lloc amb una vista preciosa al canal i les altres illes, amb el seu propi moll per atracar la motora, es l’altra cara de la moneda de la població indígena, això es un jardí molt ben cuidat, a les finestres hi tenen penjats uns abeuradors per els colibrís, que brunzeixen davant del nostre nas amb els seus cossos miniatura.
L’interior de la casa també es molt acollidor, hem encertat un B&B perfecte. Després la mestressa ens porta amb el seu cotxe a la població de Shearwater, a uns 1500 metres de distància, sopem al bar del port i tornem caminant a la casa, gaudint ara d’un cel ben net i unes llums que compensen la nuvolada de tot el dia. En aquest veïnat també hi han ossos, o sigui que ens quedem amb el culet una mica apretat per la possibilitar d’una trobada sorpresa... quan tornem del sopar encara tinc temps de repassar el correu i treballar una mica més, la casa ofereix Wifi gratuit als estadans, per ara he tingut sempre un bon accés a Internet, malgrat que amb limitacions de velocitat. Dormim còmodament a la cambra d’aquesta casa, llàstima que no ens haguessin reservat B&B a tot arreu.
Dia 15
Avui tenim gairebé tot el dia lliure, doncs el ferry a Bella Coola surt al vespre, el dedicarem a passejar per els voltants de Shearwater. Com sempre en la majoria de països, l’esmorzar es molt més abundant del que voldríem, però ens sacrifiquem J
Avui la mestressa ens serveix uns *muffins* (magdalenes) farcits amb nabius, que ha fet ara mateix i estan deliciosos... després ens porta de nou amb el cotxe a Shearwater, doncs ella va a treballar al matí a Bella Bella, agafem el *water bus* una motora que creua l’estret i sortim caminant per la costa, no hi ha cap altre cosa a fer i anem observant els moviments de les àligues calbes, que estan als arbres i llocs elevats, vigilant qualsevol oportunitat de pesca, el seu vol es com un ballet i un desafiament per fer algunes fotos dinàmiques, no crec que n’hi hagi cap de gaire ben aconseguida...
Es interessant de notar la gran diferencia de les cases dels indígenes a la seva reserva, amb les que hi ha a l’altre costat del canal, on tot sembla un jardí molt ben cuidat. No obstant ens sorprèn la gran quantitat de xatarra abandonada per tot arreu, vehicles, barques, tractors, excavadores... si ho organitzessin per tenir-ho tot a un mateix lloc, l’entorn hi guanyaria molt. Les illes que ens envolten son les menys elevades del entorn, però sempre cobertes de boscos i vegetació molt densa, no sorprèn que els animals salvatges els trobin sovint al jardí de casa, o a la porta del supermercat. Passegem també per el poble, un petit cafè muntat per una ONG intenta explicar la cultura local dels indígenes – però son blancs els que ho fan, sembla que els locals no hi estan interessats...
Dinem al únic lloc de Bella Bella que ofereix el servei, una mena de bar que ofereix com a *day’s special* un *Chicken chowmein* amb gambes arrebossades, son uns fideus saltejats amb verdura reescalfats, però les gambes (creiem que son llagostins) estan bons i acabats de fer.
Quan acabem retornem a Shearwater amb el *water-bus*, quan som a prop d’un altre illa, la motora s’hi acosta, hi ha un cérvol d’uns 4 anys pasturant tranquil·lament a la costa. El barquer també es indígena i com molts d’ells presenta una obesitat mòrbida espectacular, aquesta situació la hem detectat molt més en els natius que en els blancs, potser es una tendència genètica que ha disparat una mala adaptació a la vida occidental i a que viuen de la subvenció governamental, sense necessitat de fer exercici físic per menjar.
Al desembarcar aprofitem per passejar per els voltants del port de Shearwater, hi ha un taller de manteniment de barques i vaixells que sembla molt enfeinat, s’hi veuen petits vaixells de pesca – probablement salmoners, i també embarcacions privades, una mica més lluny hi ha una serradora, veiem com arriba un petit remolcador empentant un magnífic tronc d’uns 20 metres, l’amorra a la rampa per poder-lo estirar des de terra amb un gros tractor, ja hi han altres troncs a la rampa i a l’esplanada de la serradora, per el que veiem, no cal anar al bosc, donen una volta per els canals entre les illes i capturen qualsevol tronc que els agradi entre els centenars que suren al mar o que han quedat encallats a les costes, molts d’ells estan carregats de musclos i barretets, o sigui que no sembla que l’aigua espatlli la fusta encara que hi estigui molt de temps, a la serra ho tallen en taulons i planxes de diferents tamanys, els retalls son per cremar i les serradures i encenalls serveixen per tapissar senders evitant el fang. Caminat cap a la casa, veiem un altre cérvol pasturant a la gespa del camp d’esports de l’escola, entre el gronxador i un tobogan !!!
Tornem a la casa, avui sopem amb ells, no hi ha cap altre client, ens ha preparat una amanida barrejada amb verdura fresca i pasta, amb uns filets de halibut excel·lents. Per postres una amanida de fruita (descongelada), aprofitem per xerrar amb ells sobre la vida en aquest lloc, es una bona experiència. Comentem la situació dels natius, l’home ens comenta que reben una subvenció del govern, però que no tenen cap interès per progressar i es conformen vivint molt modestament sense fer res, quan alguns d’ells marxa a estudiar a fora i torna amb ganes de muntar negocis, la seva gent no l’hi fa gens de cas i acaba marxant de nou. Aquesta parella deu ser una mica mes jove que nosaltres, son aquí des de final dels 80, ella ve de Vancouver Island i ell d’un altre lloc de Canadà, ofereixen un servei de B&B per unes 3 cambres i també tenen un bungalow que lloguen sencer, amb la motora també ofereixen servei charter per sortir de pesca, no sembla que això els pugui finançar la vida tot l’any, però la casa es veu molt ben muntada i cuidada. L’aigua de beure la compren en grans cisternes quan els fa falta, i la dels sanitaris es d’un gran dipòsit veïnal que l’agafa del canal, suposo que també deuen tenir una fosa sèptica, al hivern diuen que no fa massa fred, màxim -10ºC, i poca neu, els queviures els compren generalment congelats quan es la bona temporada o quan hi han bons preus, i per els productes generals de la llar fan 2 o 3 viatges al any a Prince Rupert amb el ferry i una camioneta, si entretant els cal alguna cosa, hi ha un petit super a Shearwater i una altre a Bella Bella, es a dir que es un tema d’estratègia logística.
Son una parella cordialíssima, ell ens porta amb la seva barca de nou a Bella Bella i embarquem cap a Bella Coola, aquest vaixell *Queen of Chilliwak* es molt més petit i antic que el anterior, BC Feries el va comprar Noruega fa uns 12 anys, es molt mes lent i s’encarrega de unir Port Hardy amb les poblacions del interior del *Inside Passage*, tan sols Bella Coola té accés per carretera terra endins, però amb un tros molt dret i estret que anomenen *The Hill*, les altres tan sols es comuniquen per mar...
Ens instal·lem a una sala amb butaques reclinable força amples, tan sols hi anem una quinzena de passatgers i queda espai per triar i remenar, com que viatjarem tota nit i no es veu el paisatge, m’instal·lo amb l’ordinador a una taula de la cafeteria i treballo algunes hores, hi ha un endoll que permet recarregar la bateria, o sigui que aprofito el temps.
Quan estic cansat m’instal·lo a la butaca, al costat de la Teia que ja fa estona que hi es.
Es més còmode que al avió, però fa fresca i passem la nit inquieta, a les 05:00 ja n’estic cansat i surto a coberta, som a un fiord no gaire ample, els núvols a mitja alçada no permeten gaire vista però ocasionalment es veu alguna carena amb neu. Atraquem Bella Coola puntualment, el port es a un parell de kms de la població, que no es veu, podríem ser a qualsevol llac dels Alps, arriba un xicot amb un cotxe de la Eagle Lodge, es holandès i ens explica que ha passat uns mesos per aquí amb la seva parella, demà passat retornen a casa, la població també es petita, i l’allotjament es uns 5 km vall endins, podríem estar a qualsevol alta vall de Suïssa, casetes aïllades molt ben arreglades i alguns veïnats menys cuidats – indígenes.
Ens instal·lem a la cambra, també còmoda i espaiosa, això es una combinació de B&B, i càmping, molt familiar i al peu d’una valleta on es veu una gelera i cims ben penjats sobre la vall.
Demanem informació per coses a fer, ens ofereixen llogar-nos un petit Smart que farem servir avui per recórrer la vall, i demà agafarem un guia local per intentar que ens ensenyi animals i punts especialment atractius.
Anem a unes cascades properes a la terminal del ferry, però veiem que queden gairebé amagades al bosc i darrere d’un edifici de la hidroelèctrica, el lloc es mes interessant per la vista al fiord que per altre cosa, el dia s’ha anat aclarint i el panorama de les carenes nevades, alguns cims i valletes penjades es esplèndid, després recorrem la vall amunt, parant a cada trencall de vall per fer fotos, també comprem queviures al supermercat i dinem a una àrea de lleure amb taules, a tocar d’un bosc de cedres grandiosos, desprès caminem una estona per aquest bonic recó, no gaire tranquils per si hi ha algun os, hem comprat salmó fumat a una casa que ens han recomanat i resulta un dinar *de país* en un entorn esplèndid. El senyor que ens ha venut el salmó ens ha comentat que ahir a la tarda estava amb la senyora a tocar de la casa – que es al bosc i lluny de cap veí – i es van trobar amb una mare i un cadell grizzly, com aquell que troba a la senyora María i el nen... ens explica que es una situació normal, però que no badem...
Remuntem la vall amb el cotxe una mica mes, però com que anem curts de dormir, ens agafa la mandra i no gosem fer la migdiada al mig d’aquests boscos, tornem a la cambra per descansar. Abans de sopar ve en Dough, el guia que pensem contractar per demà, ens comenta que ara els ossos no son gaire previsibles i que no pot garantir si en veurem, però que farem una caminada per llocs on n’hi han i que de totes maneres l’entorn ens agradarà, ho acceptem, demà vindrà a recollir-nos a les 8:00, nosaltres anem a sopar a Bella Coola, avui mengem carn, un bon bistec de vedella que està boníssim, acompanyat per amanida i patata al forn, ja teníem ganes de canviar de eix a carn. A la cambra el llit ens espera, treballo encara algunes hores (Wifi gratis) i finalment caic al llit molt cansat.
Dia 17
Esmorzem al Lodge, aquí també està inclòs amb la cambra. Ales 8:10 arriba en Dough amb un gran furgó Toyota 4x4, marxem vall amunt, entra a una pista de grava lateral que s’endinsa al bosc fins la casa d’una amiga d'ell, saludem el gos i tornem a marxar vall amunt, ara repetim la maniobra per una pista mes llarga fins una casa que sembla treta d’un conte de Grimm, alguna clariana oberta tallant arbres permet cultivar verdures, l’hort està protegit amb xarxa metálica i pastor eléctic, però es veu masegada per algun os que veu l’amanida i ha intentat entrar-hi, voltem per el bosc intentant veure traces d’os, totes son velles, ens conformem retratant un bonic picasoques i tornem al cotxe, remuntem la vall més amunt i un os negre atravessa la carretera devant nostre, foto improvisada que no será gaire atractiva, parem i intentem veure-l dins del bosc, però marxa tranquilament i el bosc no permet veure res mes, una mica mes amunt es torna a repetir la situació, es cómic que no els trobem buscantlos al seu lloc natural, i minuts desprès els veiem a la carretera. Arribats al peu de la pujada al port, entrem per una altre pista de grava, es un bosc d’avets fantàstic, aparquem i continuem per aquesta pista, era el camí vell terra endins abans de construir la carretera. En Doug ens va ensenyant els rastres d’os, petjades, deposicions, arbres on es rasquen i marquen amb les urpes, altres animals com ocells i plantes amb fruites que els agraden, el paisatge es magnífic i encara que no ho trobem cap os, ho gaudim plenament, nosaltres no ens hi hauriem atrevit a passejar sols i a més les seves explicacions son molt interessants, no fa massa calor i es agradable caminar per aquest camí proper al riu, arribem al que queda de una casa, la última vivenda habitada abans de fer la carretara, els propietaris ara viuen a prop del centre de la vall, però hi han refet un parell d’edificis i probablement intentarán llogar-los com a refugi, el lloc es esplèndid i aquí si que es poden trovar un os al porxo, ens entretenim amb un parell de parades per menjar i a les 15:00 retornem al Lodge, np porto pros C$ per pagar a en Dough en metálic, però la Rosemary al Eagle Lodge s’ofereix a que ho liquidi amb ella, o sigui que el problema està resolt. Ens dutxem i agafem de nou el Smart per anar a Bella Coola, hem d’omplir el dipòsit per retornar el cotxe, comprar queviures per demà, doncs serem gairebé 24 hores al vaixell, fins a Port Hardy i desprès ens quedem a sopar al Bella Coola Inn, com ahir. Veiem que el *day’s special* d’avui es el clàssic *fish and chips* però amb halibut, amanida i patata al forn, sembla atractiu i en demanem tots dos, son dos filets de peix realment grossos i està molt bo, es l’últim sopar a Bella Coola. Tornem al Lodge, lliurem el cotxe i liquidem els deutes, demà a les 6:15 ens portaran a la terminal, i fins i tot ens tindran l’esmorzar a punt, el transfer entre el Lodge i la terminal es un servei gratuït que fan als clients, quina gran diferencia de tracte amb els hotels convencionals !!!
Abans d’anar a dormir enllesteixo una mica la feina, la envio i acabem de preparar les maletes. Demà cal matinar.
Dia 18
A les 06:30 estem puntualment a la terminal, com que ja ens tenen identificats de l’anada, ens saluden i ens fan passar a bord, fins i tot abans de que treguin les vagonetes del equipatge, les col·loquem nosaltres mateixos a la gàbia corresponent, al aparcament hi ha una vintena de vehicles per embarcar, com que ja coneixem el vaixell, agafem un parell de butaques reclinables per el vespre i jo m’assec a la mateixa taula de la cafeteria on vaig treballar quan veníem. Aprofito per actualitzar aquestes notes i quan s’acaba la bateria descanso i m’instal·lo amb la Teia a la coberta de popa, on no hi toca l’aire i el solet fa agradable la contemplació del paisatge. Avui el cel està pràcticament net i gaudim a pleret de la navegació per aquest canal natural entre muntanyes i amb carenes nevades, i també alguna petita gelera, com que al itinerari entre Prince Rupert i Bella Bella els núvols no ens deixaven veure les carenes, ara encara ho trobem més bonic.
La majoria de passatges estem a les cobertes exteriors, doncs amb aquest solet s’està còmode fins i tot en samarreta, com que el canal no es recte, el vaixell va fent petits girs que situats a popa i mirant directament enrere, resulten en un canvi progressiu del panorama, sense ni tan sols girar el cap, tots estem molt enfeinats intentant encabir la grandiositat del paisatge a les nostres fotos. Al cap d’unes 3 hores el vaixell deixa el canal per entrar a un dels seus estrets braços, el capità diu per la megafonia que amb el dia esplèndid que fa avui vol oferir-nos una petita desviació per ensenyar-nos aquest fabulós fiord, ara naveguem dins d’una vall molt mes estreta i les pendent laterals son generalment penjats on els arbres s’aguanten miraculosament, una infinitat de fils d’aigua es despengen de les carenes, encadenant-se fins el mar. Això es el diamant de la corona!!! Arribem a un lloc una mica mes ample i el vaixell fa mitja volta per retornar a la ruta del canal principal, ara estem voltats per dofins que juguen amb les turbulències del vaixell, intento atrapar-ne algun amb les fotos, però resulta debades, son imprevisibles i sempre salten per no m’ho espero. Això es una nova atracció que ens entreté una bona estona. Després passem per una fita a la costa que indica el límit de la travessada del Canadà feta el 1793 per en Mackenzie, des de la costa atlàntica va tardar 4 anys !!! va arribar a Bella Coola i encara va convèncer als natius per que el portessin amb les canoes, però al arribar a aquest punt es van plantar i no va sortir endavant fins a mar obert.
Molts passatgers han entrat al restaurant i les cobertes queden poc poblades, esperem una estona mes i fem el nostre dinar a coberta, amb els queviures comprats ahir i una cervesa del bar (que surt a uns 8 $C cada una). Encara toca el sola la coberta de popa i ens quedem repapats bevent un cafè canadenc. Al cap d’una estona anuncien que estem entrant al braç de Ocean Falls, on hi atracarem aviat, això torna a ser estret i al fons del fiord hi ha la població, ens diuen que havia tingut fins a 4000 habitants, però ara en queden molt pocs i les antigues cases estan caient, no obstant hi ha un veïnat d’una vintena de cases, el port esportiu i comercial, un hidro-port, la terminal del ferry i una gran central hidroelèctrica, mentre estem atracant entra un hidroavió que ameritza suaument i atraca a un petit moll, hi baixa algun passatger i reprèn de nou el vol. Aquí hi estarem gairebé 2 hores, també aprofito per actualitzar les notes mentre l’ordinador està endollat a la xarxa elèctrica del vaixell. Encara treballaré una estona, de tant en tant surto a donar una ullada a fora, així descansa la vista de la pantalla del ordinador, com a primera experiència d’oficina itinerant navegant, encara estic prou còmode...
Ja anuncien el sopar (i son les 17:00) hi anirem a les 18:00, si encara queda alguna cosa.
Continua fent un dia molt net, però des de la sortida de Ocean Falls ha pujat el vent i la gent ja no es queda al exterior gaire estona, no obstant el vaixell no es remena gens i la navegació es totalment plàcida. Notem que girem vers un canal lateral, probablement aviat costejarem Andy Island i enfilarem vers Shearwater, suposo que fins i tot veurem la B&B de Whiskey Cove on varem dormir. Entre carregar i descarregar passatgers i vehicles a Shearwater i a Bella Bella han passat gairebé 4 hores, o sigui que quan salpem en direcció a Port Hardy ja fosqueja força, hem fet un mos i ens instal·lem a les butaques com millor podem per passar la última nit al ferry, amb una cadira que aguanta les cames elevades i el respatller estirat al màxim, no s’està malament. La resta de passatgers també s’estiren on poden, uns a terra amb matalassos i sacs de dormir, fins i tot hi ha una petita tenda a coberta...
Dia 19
Aquesta nit hem descansat millor que l’altre vegada, estem aprenent a aprofitar el lloc millor... ens despertem definitivament a les 7:00, el vaixell navega ara a mar obert i es nota una mica de trontoll lateral, però no es incòmode, fem un cafè amb llet i preparem les coses per el proper desembarc a Port Hardy, que es va acostant. A les 8:00 ja comencem a desembarcar, esperem les maletes a la terminal, com que veig pocs taxis, demano a la oficina si ens en poden demanar un, amablement ho fan i al cap d’uns 15 minuts arriba a recollir-nos, la oficina de Budget on tenim reservat el cotxe de lloguer es a prop del aeroport, hi arribem en cosa d’un quart d’hora. Tenim el cotxe preparat i mentre s’omple el contracte l’empleat ens informa d’uns quants detalls pràctics per moure’ns per l’entorn i per deixar al final el cotxe a Nanaimo quan marxem de la illa. Anem al hotel, es al mateix port esportiu i pesquer, la cambra es al pis superior i tenim una bonica vista. Port Hardy també està situat a una de les reconades protegides que hi han en aquestes boniques costes i aprofitem la resta del dia contractant un tour en motora per veure balenes, surt de XXXX Cove, un minúscul port amb casetes sobre pilars i passeres de fusta que han estat conservades convertides en centre turístic, paga la pena visitar-ho. Arribem justos per embarcar en una gran motora, som unes 20 persones. El guia ens engega el seu discurs prefabricat que vol sonar espontani, sembla que tots surtin de la mateixa escola d’oratòria, no obstant sempre s’aprèn algun detall interessant. Així que sortim del petit moll el vent ens posa força frescos, tenim al davant una pila de illes i canals, i al fons la costa continental amb una carena nevada. El recorregut es francament bonic, però de moment no veiem cap balena, anem amunt i avall entre aquestes illes i finalment veiem la columna d’aigua que fa l’animal al bufar, està lluny i s’endevina un moment el cap i la punta de la cua, ens diuen que es una balena grisa, la motora s’acosta al lloc, però l’animal s’ha allunyat i desprès surt un altre vegada lluny, aquest joc es repeteix varies vegades i no estem segurs si es la mateixa o que n’hi han varies. Estem molt decepcionats doncs a Argentina les teníem molt mes a prop i sortien mes del aigua, fins i tot saltaven sovint. En fi, cal prendre paciència, la passejada per entre les illes ha estat molt bonica, però arribem a terra amb el fred al cos, malgrat que fa un dia soleiat. Notem la manca d’un bon descans la nit passada i al arribar al hotel, com que ja son les 18:00 decidim sopar com la gent del país... a uns 0 metres hi ha un altre hotel, i el seu restaurant el cita la guia com el millor de la ciutat, vist des del carrer tot just sembla un bar arregladet... com a *day’s special* ofereixen un *Pernod de seafood* investiguem què es i com que sembla interessant ho demanem, i l’encertem, es una mena de cassola de peix amb musclos llagostins i 2 esplèndids talls de halibut, fets amb una salsa de vi blanc i verdures ‘al dente’, sopem molt satisfets i a un preu lleugerament inferior al de casa. No hi ha dubte que la matèria prima que tenen es excel·lent, tan sols cal encertar el lloc on el cuiner no la malmeti amb salses espantoses. Aquesta nit dormim a la gloria, sumant el cansament i el sopar.
Dia 20
Avui hem de conduir unes 4 hores fins a Parksville, on tenim reservades 3 nits d’hotel, ara engego el TomTom i comprovo que realment es ideal per rodar en terres desconegudes, malgrat l’estranya barreja de valencià i castellà de la veu artificial, ens condueix fàcilment al lloc, la carretera no va gaire carregada i podem gaudir del paisatge baixant cap al sud, sempre entre boscos espessos i veient ocasionalment les diferents panoràmiques de muntanya i del canals i illes entre la gran illa i el continent, fem parades sempre que veiem alguna població bonica, es evident que això es com una Riviera on hi tenen casa gent de Vancouver, hi han una pila de racons encantadors. Arribem a Parksville sense problemes, aquí estem en un complex d’apartaments a primera línea de una llarga platja – i fins i tot hi ha qui s’hi banya – deuen tenir el termòstat trucat, doncs no fa gota de calor...
Som al pis 7 i tenim una bona vista a la costa i al interior, o sigui que podem triar entre la carena nevada a uns 30 kms de distància, o la platja i les illes a tocar. Comprem queviures per esmorzar i dinar aquests dies, hi ha un Safeway a uns 600 metres i desprès anem decidits a sopar a un restaurant econòmic que es veu des de la terrassa del apartament, malauradament ja no ens serveixen, i això que encara no son les 20:00, fem el cor fort i anem al restaurant que hi ha al mateix hotel, al costat de la platja, per l’aspecte ja veiem que en sortirem ressentits, això fa olor de dòlars potents... però ja no podem triar. Cal dir que el sopar es excel·lent en tots els aspectes, i el preu no ens sorprèn – el pressupost queda fet miques, en fi cal més paciència, i ja estalviarem un altre dia.
La clientela que es mou per aquí no té res a veure amb la que veiem el dies abans, això es mes aviat *expensi-pijish*. Els allotjaments que hem tingut fins ara han estat sempre correctes i de tipus mig-alt, però amb aquella fredor dels hotels que son iguals a tot el mon, excepte al B&B de Shearwater i al lodge de Bella Bella on la cordialitat del acolliment marca la diferència molt positivament, llàstima que no els tinguéssim tots així.
Anem a descansar i demà segurament anirem a Tofino.
Dia 21
El dia s’aixeca núvol, consulto la meteo i decidim canviar el programa, anirem a Victoria, doncs veiem que a la costa occidental segurament plourà una mica. Conduint cap al sud, cada vegada hi ha més tràfic de cotxes, i es que ja havíem perdut la costum, després dels dies tan tranquils mes al nord. Aparquem al centre i passegem per la vorer del port, veig que aquesta petita i bonica ciutat continua conservant el seu aire britànic, amb els antics edificis colonials arreglats i carregats els carrers de flors, al port s’hi veu
un bon moviment de transbordadors, velers, caiacs i hidroavions, la geografia juga a favor de l’atractiu dels llocs, caletes, illes, canals i muntanyes que marquen el caràcter del poblet o de la ciutat. Aquesta extraordinària combinació de paisatge alpí i mariner no ens deixa indiferents enlloc, aigües planes i netes, algunes platges petites, roques fosques carregades de petxines, boscos d’avets i cedres a tocar del mar, i a moltes carenes encara s’hi veu un bon paquet de neu, malgrat que pocs cims que veiem aquí superen el 2000 metres. Ens mengem relaxadament un entrepà de salmó fumat, asseguts a un banc del port, i després anem a fer un capuccino amb un pastelet a un cafè de la zona comercial, continuem gastant el calçat passejant per els carrers i recorrent botigues (que fins ara me’n havia salvat) i finalment retornem cap a Parksville, a unes 2 hores de cotxe. Aquesta part de carretera es força lenta, doncs encara que hi han 2 carrils en cada sentit, tots els creuaments son a nivell únic i amb semàfors. Avui soparem a la carta del ‘take away’ d’ahir, hi va la Teia a comprar mentre jo treballo una mica, quan arriba ja veig que hi han hagut problemes de comunicació, ella creu haver comprat una cosa i ara veu que a les capsetes n’hi ha un altre – son gangues heretades de la torre de Babel, s’ho pren força malament i encara tenim turmenta...
Aviam si demà el dia està millor i anem a la Reserva natural Pacific Rim.
Dia 22
Sortim cap a la costa oest de la illa, seran uns 150 kms, la carretera aviat s’enfila a la serralada que veiem ahir des de la terrassa mentre sopàvem, mes boscos, llacs, gorges, petits llogarrets amb moltes casetes de vacances, al carenes esmolades on s’hi veu encara molta neu. Comprem el permís per passejar per el parc Pacific Rim (tan sols per les rutes de visita marcades, no cal per passar-hi en cotxe) primer ens arribem fins a Ucluelet, una bonica població a cavall de varies cales i badies interiors que llueix un panorama de costa molt atractiu, recorrem un tros de la costa, que era famosa per la quantitat de naufragis cada any. Hi ha un sender arreglat que permet gaudir d’aquests racons, entre espessos boscos i roques carregades de musclos. Desprès entrem amb el cotxe a la zona de parc, passegem per un itinerari de terreny de torba, suposem que es d’un gran interès botànic, però no ens hi quedem gaire estona, el següent punt es un altre recorregut de costa, potser encara mes bonic que el de Ucluelet doncs el terreny es més trencat, el camí està inevitablement preparat amb passeres, baranes i escales, i facilita la contemplació dels boscos i costa, dinem al aparcament dels cotxes i continuem fins un altre punt de recorreguts de visita, ara es el magnífic bosc de pluja amb arbres centenaris, vius i morts, una diversitat de vegetació en renovació constant que sorprèn per la densitat i varietat de nivells de subsistència, no ens estranya que sigui Patrimoni Biològic Unesco, aquesta part es la que ens ha deixat més impressionats. Després ens arribem fins a Tofino, la població més gran de les rodalies i gairebé totalment especialitzada en el turisme, sembla ser que està molt valorada per les onades de les seves platges, es veuen moltes ofertes de planxes de surf, i tampoc falta la de veure balenes i ossos o pescar salmó, la situació geogràfica es molt semblant a Ucluelet, voltada de cales illes i canals, fem el nostre habitual capuccino i pastelet a una terrassa del carrer major tot observant que el personal es molt diferent del que veiem a Parksville, aquí es veu mes informal. Hem vist uns cartells que anuncien la venda de cranc cuit, podria ser una bona opció per sopar... tafanegem a una botiga i acabem comprant-ne 2, una botella de vi, una amanida, cireres i ja estem previstos per el sopar.
El retorn ens permet valorar de nou la bellesa d’aquest recorregut de costa a costa, amb les muntanyes que cal travessar, totalment recomanable. Abans de les 20:00 ja seiem a la terrassa i estem sopant amb la compra d’aquesta tarda, els crancs son molt gustosos, el vi es de Califòrnia (10 CA$), les cireres també, tot està deliciós i la posta de sol sobre el mar surt gratis, ha estat una jornada rodona.
Dia 23
Avui anem a Victoria, la capital de la illa, la carretera es gairebé una autopista, però els creuaments a diferent nivell no duren gaire, aviat tornen els semàfors i la circulació no es gaire fluida, suposo que es l’hora d’entrar a treballar, el recorregut no es separa gaire de la costa i continua alternant entre el bosc i bonics panorames sobre la costa, amb el continent a l’altre costat del canal, també hi han illes, es veu publicitat dels cellers vinaters, aquesta es la regió del vi canadenc i tenen una pila de petits productors. Diuen que el clima es mediterrani !!! son molt optimistes, però el vi local que hem tastat es prou digne, i sempre l’hem agafat del mes econòmic, el TomTom ens porta sense problemes al *downtown* de la ciutat, no s’hi veuen gaires edificis alts i n’hi han molts d’antic restaurats amb gracia, realment aquesta part de la ciutat té un cert aire britànic... passegem per els racons del port, que ofereixen una bonica vista de la ciutat, sempre tot carregat de flors amb una gran paleta de colors, a una paradeta del port hi lloguen motocicletes... i 4 cotxes esportius d’època sensacionals, 2 Bugatti, un Mercedes i l’altre no recordo la marca, estan ben conservats i deuen valdre una fortuna, no entenc que fan al carrer, junt amb totes les motos de lloguer... mengem el nostre entrepà al port, observant el tràfec dels hidroavions, motores, caiacs, velers... es una experiència agradable i relaxant.
Tornem a Parksville, ara amb menys intensitat de tràfic, al hotel aprofito per treballar una estona, decidim comprar el sopar a un *seafood restaurant* que hi ha a 100 metres del hotel, com la majoria de llocs per menjar ofereixen també el *to take out*. Hi va la Teia sola i torna carregada amb les capsetes de la teca, el problema es que quan les obre a dins no hi ha el que ella creia que comprava i està convençuda de que s’han equivocat, ja tenim el conflicte muntat, jo no sé ni el que ha demanat, ni que es el que hi ha al tiquet de la compra, i per complicar-ho més estic embolicat amb un tros complicat de la feina... tenim turmenta L, sopem *fish and chips* de halibut que està força bé – si no fos perquè la senyora creu que ha demanat i l’hi han cobrat una altre cosa...
Treballo fins tard, fa estona que s’ha fet fosc i tinc els ulls coents de tant d’ordinador.
Ja n’hi ha prou per avui.
Dia 24
Aquesta tarda deixarem el cotxe a Nanaimo, seguint la recomanació del senyor de Budget a Port Hardy, al davant de la oficina de Nanaimo hi ha la terminal del bus, l’agafarem i ens deixarà directament al centre de Vancouver, sense desplaçar-nos entre les terminals del ferry de cada costat.
Per omplir el matí anem a Chemainus, es una població que vivia de la activitat pesquera, però al disminuir van reconvertir-se al turisme, omplint les parets de les cases amb bonics murals d’escenes històriques de la zona, l’atracció va resultar un èxit i els va permetre cuidar les cases antigues i atraure activitat al lloc, després remuntem per la costa i parem a dinar a un àrea de lleure d’un altre poblet, es a tocar de l’aigua i està arranjada per les famílies i escoles – més halibut arrebossat i patates fregides, sempre l’hem trobat bo i molt abundant, però ja tenim ganes de canviar... encara tenim temps per fer una passejada per el port de Nanaimo, també arreglat amb bon gust, es evident que tota aquesta ribera de la illa es un centre de platja atractiu per la població metropolitana de Vancouver i la gran illa, es veuen molts hotels agradables, embarcacions de lleure i oferta d’activitats de mar i de tresc, i d’esquí al hivern...
Finalment tornem el cotxe i ells mateixos ens acompanyen amb el vehicle a la terminal del bus, el Greyhound ens embarca al ferry, es un vaixell grandiós amb 3 nivells per vehicles, i grans sales de passatgers, restaurant, botigues, espais de jocs per criatures, màquines per les criatures més crescudes, i zona Wifi per els que treballen durant les 2 hores de travessada, el trafec de gent i cotxes el tenen perfectament organitzat, al atracar de nou, en pocs minuts estem desembarcant i baixem del bus al bell centre de Vancouver downtown, uns 10 minuts caminant i ja som al hotel.
Des de que som al Canadà que no hem parat de veure una interminable oferta de restaurants japonesos que ofereixen sushi, sembla talment que sigui el plat nacional, avui ho provem per sopar, demanem un parell de safates diferents per portar al hotel.
La experiència resulta una mica decebedora, gairebé totes les varietats que ens posen tenen molt d’arròs, o sigui que ens afartem a preu econòmic.
Haurem d’explorar altres gastronomies als carrers propers.
Els dies 3 que ens queden a Vancouver els dediquem a passejar per els diferents racons de la seva preciosa costa urbana, fa goig caminar tranquil·lament per uns camins i passejos molt ben arranjats, mentre ens creuem amb gent que fa jòguing, va en bici, volta amb el gos, pren el sol..., observem una generosa presencia d’escultures als seus parcs, tot plegat resulta un exercici físic considerable i cada dia agraïm el retorn a la cambra del hotel. Anem provant diferents restaurants amb resultats prou reeixits, encara que sempre amb un cost econòmic gens baix. També pugem a Grouse Mountain, una mena de parc d’atraccions infantiloide, dalt d'una muntanya al nord de la ciutat, que també inclou unes pistes d’esquí, si el temps no està prou net, no paga la pena pujar-hi.
Aprofitem per fer les últimes compres i ens emportem a casa un paquet amb salmó fumat, envoltat amb gel artificial. Ho posem dins de la maleta que facturem, seguint el consell de la botiga. Arriba a casa en bones condicions i ens hi llepem els dits...
Cap problema en els vols de retorn, ja hem acabat aquesta experiència de natura i civilització en grans espais al oest del Canadà.