Madagascar, del 6 al 29 d’octubre del 2013

Dia 6

Per aquest viatge hem comprat els vols BCN-CDG-BCN (EasyJet), dels vols intercontinentals a Madagascar i dels interns, l’operador local ofería el paquet complert amb els bitllets de Air Madagascar inclosos.

Com sempre que volem en cap de setmana, el trafic fins l’aeroport es ágil i arribem amb marge per facturar comodament, vol agradable sense turbulències, al CDG també tenim prou temps per dinar tranquilament a un restaurant, abans d’anar a facturar per volar a Antananarivo, la terminal es propera a la que hem arribat, facturació força lenta, seients a la cua de la cabina, menjar raonable, gairebé 12 hores de vol també sense cap inconvenient, dormint i llegint.

Dia 7

Aterrem puntualment, visat i espera de les maletes molt lent. Sobtadament la Teia s’adona que ha oblidat l’ebook al seient L !!! a fora ja ens espera en Pepe, el guía que ens passejará tots aquests díes, l’hi explico el problema i va a parlar amb un empleat de la sala d’equipatges, quan acabin de sortir maletes anirá a investigar si els de neteja ho han vist (ho veig molt magre), en Pepe deu pensar – amb aquest parell de carrosses m’espera un viatge de martiri!!! – resposta negativa del dels equipatges, no han vist res. Cambiem els € a Ariari (1 € 2200 Ar) i quan marxem amb els carretons de les maletes cap al bus que ens espera . aleluia J surt de nou l’empleat i ens porta l’ebook oblidat... donem gustosament una propineta per la recuperació del que considerabem perdut.

Ens porten a l’oficina del operador local Indigo Be, on ens reben en Sergi, la Silvia i en Jaume, els propietaris de l’empresa (catalans establerts a Mada ja fa 9 anys) fem un café per obrir una mica els ulls malgrat la son de la nit al vol.

Ara ja hi som tots (16) que ens anirem coneixent una mica més cada dia, 3 de Guipúscoa (Jose Mari + Belén, i Elisabeta), l’Alicia de Madrid i d’origen gallec-catalá, la Conxi de Biscaia, la Natalia de Las Palmas, la Nieves de Cantabria, la Neus i l’Angels de l’Alforja, la Carme de Barcelona, les parelles Carme + Carles, i Nuria + Sisco, de Barcelona  i nosaltres 2.

Amb en Pepe dirigint l’equip, iniciem la ruta en aquest bus força incómode que ens passejará una pila de dies. Dinem a un Resto del camí, força bé i económic. Fem una parada a la Reserva de Peyrieras, en realitat es un mini zoo força trist, peró que resulta práctic per començar a entendre l’entorn d’animals i plantes que veurem aquests dies. Arribem al allotjament, l’Eulophiella Lodge resulta ser un lloc realment bonic amb bungalows molt cómodes i frescos, sense aire condicionat (cal anar una mica abrigat, estem a uns 1300 metres d’alçada) el sopar es bó i ben presentat, fins i tot amb una ampolla de Bordeaux paguem uns 19 € (39.000 Ar) costa valorar els preus amb un canvi de tantes xifres. Malgrat la son que portem, a la nit ens porten a donar un tomb per el bosc, veiem algun lemur, arbres i insectes – poc interessant, i arribem al llit gairebé zombies – quina satisfacció un llit cómode i molt ample J.

Dia 8

Comencem l’activitat al ritme de la llum solar (de les 6 del matí, fins les 6 del vespre) que seguirem aproximadament cada dia del viatge.

Al llevarnos ben descansats, l’entorn encara es veu mes bonic, al matí ens passegen per la reserva de Analamazaotra i prenem els primers contactes amb diferents tipus de lemurs, tant visuals com auditius, ens obsequien amb un gran recital dels seus crits, que semblen un dialeg d’aries potents, els guies ens comenten el seu significat (perill, cel, comunicació...) a la tarda repetim sessió al PN de Mantadia, ha estat un bon dia i tots hem fet anar les cámares com a bojos. El dinar ha estat justet i sopem de nou molt bé.

Dia 9

Continuem amb mes visites a reserves naturals, al matí a la de Mitsinjo hi veiem pocs animals, i a la tarda a la de VOI gaudim del espectacle d’una bonica femella lemur menjant a un metre dels turistes, mentre la resta de la familia s’ho miren enfilats una mica mes amunt, tornem tots euforics per les imatges capturades.

Observem que amb la temperatura fresca, aquí les orquidees encara no estan florides. Aquesta nit sentim una tempesta amb vent i pluja forta, que ens fa sentir encara mes cómodes al llit.

Dia 10

El dia es net i clar desprès de la tamborinada de la nit. Marxem cap a la capital, Tana per als locals, paisatge de muntanya amb molt de bosc i arbres que no coneixem. Abans d’arribar a la ciutat parem a visitar el palau-castell de Ambohimanga, on hi vivia la monarquía local quan hi arrivaren els occidentals. Es una curiositat, peró no gaire atractiu, ens hi cau una pedregada amb pluja que ho deixa tot emblanquinat durant una 10 minuts. A la ciutat l'hotel es correcte i céntric, sopem gairebé tots a un restaurant proper ‘Rossini' excelent i amb bon preu i servei. Plou molt fort i als carrers gairebé no hi ha llum.

Dia 11

Avui la matinada es exagerada, esmorzem a les 04:00 per ser al aeroport i facturar (terriblement lent) al vol cap a Morondava, a la costa del canal de Mozambique, amb una hora de vola aterrem a la costa est de l’illa, fa caloreta, ens recullen amb 4 vehicles 4x4 i ens porten al hotel Le Palissandre, bon lloc i bungalows de gran qualitat a la mateixa platja de Nosy Be. Mengem un entrepá i marxem caminant cap al centre de la població, tafanegem al mercat amb una infinitat de paradetes de tot, fruita, verdura, carn, peix.... comprem botelles d’aigua (la maniobra que esdevé diaria per evitar infeccions). La tornada la fem per la sorra i un gos ens adopta a certa distáncia, amb l’esperança de que als turistes els sobri quelcom per menjar, al hotel descansem a sota dels pins i amb una suau brisa de mar genial, dinem i sopem bé al hotel i passem la tarda llegint i relaxats.

Dia 12

Avui no matinem tant, esmorzem a les 06:00, anirem amb els 4x4 fins a Bemaraha per pistes dolentes i polsegoses, no son gaires kms peró es roda molt lentament. Curta parada a la dita *Avinguda dels Boababs*, mes tard passem amb ferry el riu Tsiribinha, remuntant-lo un bon tros (gairebé 1 hora) fins a Belo Sur, dinem bé a un hotel modest, temperatura realment alta uns 38º C, a mitja tarda passem el riu Manambolo i ja som al Orchidee Bemaraha Lodge, castigats per les remenades al 4x4, la pols i el calor... fem un tractament de recuperació a la piscina, que fa miracles J.

Dia 13

Comencen un altra jornada intensa, esmorzem a les 06:30 i sortim a passejar amb les piragues per el riu Manambolo, aquí es força ample i tranquil, amb poca fondaria, el remer tan sols fa servir una perxa, les dues ribes están una mica encinglerades i es força bonic, parem un parell de vegades per visitar algunes coves a tocar del aigua, es el moment del any amb el nivell del aigua mes baix, a dins es veu on arriba l’aigua quan arriben les plujes. Seguidament anem al Petit Tsingy, una estructura de roca calcaria que es l’aperitiu del recorregut que vindrá desprès en tamany molt mes gran, serveix per filtrar la capacitat del turista movent-se per les esquerdes i agulles. Dues hores mes de 4x4 i arribem al Gran Tsingy, de nou la temperatura es molt alta, per dinar ens mengem un sandwitx precari i equipats amb un senzill talabard de *ferrada* entrem en aquest interesant recorregut, únic com exemple de erosió calcaria que forma un gran laberint d'agulles i esquerdes. Tot l’itinerari está protegit amb baranes, graons i cables, per evitar qualsevol caiguda i el risc de lesions greus amb aquestes esmolades roques. No es tracta de cap dificultat alta ni llarga ( 3 kms), peró cal grimpar amunt i avall recorrent tant les gorges i coves ombrívoles on sovint ens parem a refrescar el cos, com les esmolades crestes... tornant als cotxes encara ens saluden uns bonics lemurs entre els arbres. Arribem al hotel amb l’ultim sol i ens refem a la piscina. Es dorm bé quan s’está cansat J.

Dia 14

La tornada a Morondava es per el mateix lloc on varem venir, els 2 ferrys i arribem amb prou marge de temps per gaudir de la posta de sol entre els boababs, gran espectacle de llums que resalten les exótiques figures d’aquests arbres característics, es fácil entendre perqué centenars de fotos registren aquest lloc cada día.

Arribem de nit a Le Palissandre i cal descansar bé per la tirada de bus que ens espera demá.

Dia 15

Son uns 500 kms en unes 12 hores per carretera força malmesa, peró ens remenem menys que als 4x4, molta calor fins que anem guanyant alçada. A un dels rius que creuem, proper a Miandrivazo hi veiem gent rentant la sorra i picant a les roques, sembla ser que de tant en tant hi recullen algun granet d’or.

La Teia ha agafat una infecció intestinal amb febre i cal seguir el tractament amb antibiótics, sortosament l’Angels es especialista en el sistema intestinal i té llarga experiencia en viatges, l’hi dona el que cal i anem reposant líquid amb Sueroral i similars, la pobra arriba ben fluixa a Antsirabe, al final de la jornada (hotel Royal Palace, correcte).

Dia 16

Breu visita al mercat i arribem al llac petit Tritiva, possiblement una antiga boca de volcá, hi fem una volta i el guía del lloc ens explica una embolicada historia que no acaba de lligar, sigui per la dificultat d’ell en explicar-ho o per nosaltres de entendre-ho, la Teia es queda reposant a l’ombra per recuperar-se millor del problema gastric. Desprès passem per Ambositra i aviat arribem a la porta del païs Zafimaniry, ens allotgem al Ecolodge Sous Le Soleil de Mada situat en una valleta alta i fresca, es un entorn molt bonic i tots els edificis son de fusta, construits amb la técnica de fustería rustica que distingueix aquest grup étnic, sense cap peça de metall, tot está engalzat i subjectat amb peces de fusta, que també está decorada amb gravats de motius tradicionals. Es tota una joia, tant per la construcció com per la situació i arranjaments de jardinería, ho porta una agradable i pintoresca parella francesa que s’hi van instalar i varen fer-ho construir ja fa alguns anys. Ens acullen cordialment amb un gran assortiment de rom, que han macerat amb diferents espécies i fruits, als pocs minuts estem tots alegres i xerraires, reunits a la sala menjador i fent molts tasts de cada varietat, per acabar de guarnir-ho, per sopar ens serveixen un bon plat de magnífics crancs de riu.

Tot l’entorn es una magnífica colecció de mobles i artesanía en fusta que ens deixa bocabadats.

Dia 17

Avui farem una caminadeta d’unes 4 hores (total) fins un poble Zafimaniry proper, el bus ens porta fins un altre poble, des d’on sortim caminant. La ruta remunta i sifona un parell de carenes, per un paisatge d’arbres i matolls, s’hi han enganxat els núvols i es práctic portar una peça impermeable posada, per no mullar-nos.

Com a gairebé tot el païs, es veuen arreu les cicatrius de foc al bosc o als matolls, sense gaire aprofitament dels troncs que queden, aquestes costums ancestrals serán fatals per tota la illa, quan cremen cada any per renovar l’herba que alimenta el bestiar, el quart any ja no es regenera i les pluges ho descarnen tot. Quan ho fan per tenir material i fer carbó vegetal - el combustible per cuinar - no aprofiten bé els troncs que queden...  es un futur molt depriment.

Abans d’arribar al poble on anem, passem per un tumul funerari tradicional, son varies esteles de roca agrupades on sovint hi fan ofrenes de fruites, licor i hi sacrifiquen animals, per honorar els seus ancestres, i a la mateixa porta del poble en veiem un altre. Es un llogarret amb unes 15 cases, totes també de fusta i moltes tenen també els gravats tradicionals, ens explica en Pepe que no son purament ornamentals, també expliquen detalls de la familia que hi viu. Ens reb a la seva casa el cap de la comunitat, es un anciá respectat i escollit per la seva saviesa, que pren decisions per la colectivitat referides a la protecció de la gent, si cal ajudar algú, si cal fer-li tractaments de medicina tradicional... una visita molt interessant. A una petita placeta ens ofereixen treballs de gravats tradicionals en fusta, el regateig forma part de la seva cultura i entrant al joc comprem un parell de máscares i una capseta.

De tornada cap al bus els núvols ja s’han allunyat i podem veure millor el paisatge, son una serie de carenes ondulades on hi han uns cinquanta pobles d’aquesta cultura, sense altre accés que els senders com el que hem fet nosaltres, alguns a un dia sencer caminant.

Dia 18

Avui el bus ens portará fins a Sahambavy, prop de Fianarantsoa. El paisatge es interessant, alterna els camps d’arròs (sempre de petites dimensions) amb diferents colors segons l’estat de creixement de la planta, amb cases construides amb toxos d’argila que es fabriquen sovint amb el mateix fang dels camps – assecant-los al sol i desprès construint uns forns apilant el toxos peró deixant entre ells prou espai perque l’escalfor del foc que encendràn a dins els arribi a coure tots. Amb aquest material construeixen fins a 3 nivells d’alçada.

Visitem el centre de Fiana, que té un curiós aspecte colonial europeu, s’hi varen instalar colons escandinaus.

A Sahambavy som al Hotel Le Lac, un altre ubicació molt ben escollida, es al costat de la petita estació de tren i del llac, una part dels bungalows están construits sobre pilones al llac, a les parelles del grup que havíem demanat llit doble, ens instalen en aquestes cómodes estances de luxe – sortosament ara ja no hi ha mosquits i es un plaer gaudir de la posta amb el cel rogent reflexat al aigua.

Encara ens queda una mica de temps per passejar una estona per la plantació de té veina – es la única a la illa.

Dia 19 i 20

Avui toca el viatge amb el tren de la selva, es un tram construit per els francesos aviat fará cent anys, que uneix Fiana – a les terres altes del interior, amb Manakara – a la costa del Indic. Son uns 160 kms, atravessant la serralada i baixant fins l’oceá, per aquesta part del pais no hi ha carretera, amb cotxe cal fer una volta considerable i el tren es l’unica comunicació per tots els llogarrets on passa (una vegada al día) cada parada es un nou espectacle de mercat, i carregar descarregar mercancies (carbó, platans, etc) l’horari es *flexible* generalment entre 9 i 12 hores, segons la intensitat de la cárrega i descárrega.

El tren arriba a la petita estació al costat del nostre hotel, i ja podem viure la sensació d’estar al segle passat, som uns 30 turistes i una mica menys de gent del païs, i alguns vagons de mercancies.

Els nostres seient son *reservats* segos diu un paper enganxat amb cello al respatller, recorda una mica els del carrilet a Guardiola dels anys 50 a casa nostra – peró molt mes atrotinat, observem que les traveses son de ferro i que falten moltes de les pedres on haurien d’arrepenjar-se, aixó fa que el soroll al circular sigui molt fort i també el balanceig dels vagons. La gent del país puja i baixa a les estacions sense que el tren estigui parat, quina angunia !!! i a cada paradeta desfilen venedors i venedores oferint menjar i begudes (crancs de riu cuits, bunyols i arrebossats de diferents tipus, begudes envasades fiables i algunes de molt térboles), les criatures sempre demanen els envasos buits de tot, a mes de *cadeaux* i *bombon*...

Quan portem unes 5 hores – som probablement a la part mes alta del recorregut – notem que cambia el soroll de la máquina (diesel) i aviat es para a un dels llogarrets, aviat ens dirán que es una avería... la cosa s’allarga i a la tarda en Pepe ens informa que els empleats del tren demanen a totom que els donin l'esparadrap i qualsevol altre cinta adhesiva disponible, per intentar aillar uns cables cremats i poder reparar el problema, poc desprès veiem que están desmuntant el cable eléctric de les llums dels vagons...

Jo ja començo a pensar que d’aquí en sortirem caminant per la vía fins el lloc mes proper on arribin vehicles, al lloc on som s’hi arriba amb prou feines amb vehicles 4x4. Ja veiem molt clar que passarem la nit bivaquejant al tren, com a minim cal comprar aigua o begudes fiables per aguantar fins demá, per menjar no hi ha gaires problemes per escollir – comencem la *dieta del plátan* que es gustosa i saludable J. La nit es força incómoda, peró no fa calor i no hi han mosquits. De matinada arriba un 4x4 d’on baixen 2 persones amb una caixa d’eines, sembla ser que amb l’emisora del tren al vespre varen decidir demanar ajuda per la reparació, a les 5 sentim de nou el motor de la máquina que ha ressucitat i aviat tornem a estar en marxa vers Manakara – ja podríen haver reaccionat així al primer sintoma i ens hauríem estalviat l’angúnia i les hores d’espera.

Arribem a Manakara al migdía, sortosament la nostra agenda l’han refet per adaptarla al temps de retard, anem al hotel Parthenay Club, que té un aspecte d’envelliment sobtat peró encara en condicions acceptables, hi deixem els trastos i marxem al canal de Mangalanes – l’encadenament de llacunes interiors que té uns 600 kms (400 navegables) separades del oceá Indic per una barra de dunes i palmeres, avui el dinar está inclós al nostre programa i ens munten una sensacional graella de llagosta i bonítol a sota de les palmeres, ho porten i preparen uns pescadors que viuen a la barra costera, els animals son preciosos i fa poca estona que els han pescat, ens han portat una taula i butaques de casa seva per parar-nos el menjador. Mentre els couen ens serveixen un aperitiu de rom amb coco macerat que ens fa mig oblidar l’experiéncia del tren, i quan ens mengem les llagostes i el bonítol ja som al éxtasis, está tot boníssim i no es tan sols per contrast amb la *dieta del plátan* marisc i peix del mar a la graella, realment de *kilómetre cero*...

Desprès d’aquest ápat sortim a recorrer amb les piragues un troç del canal, aigües tranquiles, palmeres, casetes dels pescadors, i una son terrible que ens aclapara, el sol es pon quan deixem les barques i tornem caminant al hotel, amb una curta operació comercial comprant tots les tijes negres de vainilla a una paradeta que coneix en Pepe, la negociació es rápida, tardarán molts dies en vendre tanta vainilla de cop. Pensar que fa pocs segles aquesta espècie era com l’or d’aquesta costa !!!

Al arribar al hotel no tenim ganes de sortir a sopar al poble, fem un ápat de sopa de verdures i un plat de fruita, la llagosta no es de digestió rápida J... i a dormir de nou amb el luxe de un gran i cómode llit !!!

Dia 21

Recorregut d’unes 3 hores al Parc de Ranomafama, on ens distreuen alguns lemurs i una bonica cascada al riu, tocant a la carretera, l’interès especial del indret es el seu entorn de selva de pluja, peró per als llecs en botánica resulta molt relatiu, atrapem algunes sangoneres que amb nosaltres gaudeixen de sang exótica i al migdia mengem un entrepá patétic – aquí no hi han alternatives. Al vespre arribem de nou al Hotel Le Lac, on gaudim de nou de les seves cómodes estances sobre el llac i la bona cuina del seu restaurant.

Dia 22

L’etapa d’avui també es una mica llarga, uns 300 kms, aprox 6 hores amb el bus. La carretera s’enfila a alguns colls i circulem entre els 1200 i els 1500 metres d’alçada, entre sabana i arbres dispersos, sovint veiem serralades de desert amb restes de troncs cremats. Parem a Ambalavao on visitem un taller de producció de paper artesanal, amb técniques tradicionals de trinxat de fibra vegetal, fraccionat en fulles, decorat amb flors i comercialitzat com a producte decoratiu prou bonic. També passejem breument per el mercat local, amb l’atractiu del color i l’activitat de sempre a tots els mercats tradicionals. Una estona mes tard parem a la reserva de Anja, on podem veure families del lemur de cua anellada, ara just desprès de parir les cries, resulta un gran espectacle veure com corren i salten amb els infants agafats a la panxa o esquena, amb acrobácies imposibles, també fem una caminadeta per sota d’unes grans parets i esquenes de granit que formen una bona serralada, ens enfilem a una punta piramidal des d’on hi ha un bon panorama, al baixar fem un ápat modest a la guingueta del parc, peró amb la cervesa i CocaCola força fresques – que s’agraeix en aquest entorn calorós i sec.

Al vespre arribem al Satrana Lodge, just a l’entrada del PN de Isalo. Tot i la foscor endevinem que la situació d’aquest lodge també es excelent. Bonics i cómodes bungalows entre amples jardíns i una agradable piscina. Bon sopar.

Dia 23

Les primeres llums del día confirmen la situació excelent del lodge i conviden a despertar les cámeres i fer fotos, es un balcó amb vistes a les serralades rocoses del Parc de Isalo.

Avui sortim una estona amb el bus per entrar al parc i fer un passeig caminant entre gorges amb piscines naturals i cingles rocosos espectaculars, a un dels indrets hi veiem els lemurs *dansants* una espécie que quan baixa a terra es desplaça dret amb un graciós pas lateral que recorda el ballet. També en veiem alguns de cua anellada.

A tarda reposem una mica al lodge i tornem a sortir amb el bus fins una carena des d’on gaudim del espectacle de la posta de sol – magnífic !!!

Aquesta nic soc jo qui té un episodi d’infecció intestinal amb bona febrada.

Dia 24

Al programa hi ha un altre tresc per el parc, peró jo no estic en condicions d’allunyar-me gaire del WC, molt fluix i em cal no menjar res i recuperar una bona hidratació. O sigui que ens quedem necessariament a reposar mentre segueixo les prescripcions médiques. Repassant aquests incidents veig que tot el grup ha passat la mateixa experiéncia, peró en episodis de dies diferents, o sigui que es difícil associar-ho a cap ápat en mal estat, probablement es un tema de resisténcia diferent de cada persona als microbis locals.

Quan el grup torna ens expliquen la experiéncia del dia i encara ens sap mes greu haver-ho perdut. Paciéncia ...

Dia 25

Avui baixem de les terres altes cap a Tuelar, a la costa sudoccidental. Deixem enrere progresivament les serralades de muntanya mentre va pujant la temperatura. A Tulear deixem el bus i passem a 4 vehicles 4x4 locals, al costat del mercat ens trobem amb la Sylvia i en Jaume (de Indigo Be) que están fent visites de repás per la propera temporada. L’hotel Les Dunes d’Ifaty es a la platja del seu nom, a una hora de Tulear per una mala pista, el lloc es agradable i el bungalow molt cómode i gran, peró gairebé no es pot anar enlloc dels voltants caminant, el restaurant es de bona qualitat peró a diferència dels altres on hem estat, aquí les racions son mes aviat minimalistes, no es gens lógic fer el ridicul d’aquesta manera en un lloc on el preu dels aliments al mercat es ínfim.

Dia 26

Desprès d’esmorzar sortim amb les piragues a vela fins a tocar de la barrera de corall, fa vent i la mar está una mica picada en superfície, cal vigilar que els esquitxos no mullin la cámara. Quan ja som al lloc adient, molt proper a la barrera, ens deixen les ulleres i el tub-snorkel per nedar una mica i observar el corall, sortosament el vent ha baixat i ja no es remena tant el mar. També tenim al voltant algunes piragues de pescadors, que intenten resoldre l’àpat del día (aquí tot s’ha de menjar o coure al día, no hi ha cadena de fred per conservar la pesca).

No aguanto gaire estona al aigua, la trobo freda i m’enfilo de nou a la piragua, la Teia no ha volgut comprovar si hi ha taurons J.

Ha resultat un matí distret i agradable, que ha permés viure unes hores la navegació dins d’aqueste piragues de fusta tan precáries i veure la costa des de gairebé la barrera de corall.

També hem encarregat un dinar de llagosta per tots, a unes cabanes de pescadors properes, hi anem i veiem que ens han muntat les taules i bancs a un porxo de la casa mes gran, mentre esperem observo un taller de reparació de piragua al aire lliure, just a sota d’una palmera propera. Observo la técnica d’encaixar *pedaços* de fusta sobre els llocs del tronc original trencats, com calafategen les juntes i ho subjecten amb falques també de fusta... sembla un miracle que resultin eines bones per navegar.

Avui els pescadors han cuit els animalets massa i el resultat ha estat francament decepcionant, potser es que a Mangalanes ens havíen posat el llistó molt alt, llástima. Com que jo encara faig dieta per el problema intestinal, no hi he perdut tant J.

En Pepe ja no es amb nosaltres, va marxar ahir amb el bus i el xofer per carretera fins a Tana, on vindrá tan sols per acomiadar-se de nosaltres, doncs comença les seves vacances. O sigui que ara no tenim amb nosaltres cap responsable/interlocutor de Indigo Be.

Demá volem de Tulear a Tana, i al vespre els del hotel ens confirmen que el vol surt a les 10 del matí i que cal matinar per enllestir la facturació manual, els 4x4 vindrán a buscar-nos a les 07:00.

Dia 27

Arribem al aeroport a les 08:00 i l’unic empleat que hi ha ens mostra un cartell que anuncia un canvi d’hora del vol, surt a les 18:00. La notícia ens senta força malament, podíem haver-nos estalviat matinar i poder esperar comodament a la piscina del hotel, la perspectiva de passar el dia a un aeroport semi desert es força desagradable. Peró el xofer que porta el grup dels 4x4 sembla que ja ha vist la película moltes vegades i no sembla amoinat, mentrestant en Carles truca al mòvil de la Sylvia i la situació sembla tenir una fácil solució, donen instruccions als xofers per portar-nos a un petit hotel (Bakuba) a 7 kms del hotel, amb piscina i restaurant on podem passar el día fins que ens recullin de nou els cotxes a la tarda. El lloc resulta encantador, un edifici de disseny que recorda les mesquites de Tombuktú, tot blanc, a dalt d’un turonet proper a una platja amb manglars, decorat exquisidament amb motius africans i molt acollidor, tan sols tenen 4 habitacions per hostes, que son magnífiques d’espai i estil, una joia !!! ho porta un belga que sembla un company del Astérix, molt alegre i cordial, ens fa sentir cómodes i relaxats, fem la comanda per el dinar i sortim a caminar una mica per la platja propera, no ens atrau obrir la maleta per agafar el banyador, ni sucar-nos a la agradable piscina on l’aigua estará massa calenta. Passegem relaxadament i observem els pescadors i la gent de les cases properes que ordenen les xarxes o reparen les piragues, o porten les oques a nedar al mar!!! Ens creuem amb en José Mari i la Belèn que s’han acostat a les casetes dels pescadors fins que l’olfacte els ha fet notar que la clavegera es la platja propera, amb aquesta informació hem fet mitja volta i hem tornat a descansar a les balconades del hotelet.

El dinar també ha estat digne del bon gust de la decoració i malgrat l’evident exclusivitat d’aquest hotel, hem pagat el mateix preu *turístic* que als altres on hem estat aquests dies (uns 15 € per cap).

A la tarda els 4x4 ens porten al aeroport i arribem de fosc a Tana, al hotel ens espera en Pepe que ens fa el trámit a la recepció i s’acomiada, al restaurant ja no serveixen menjar i sopem un parell de barretes de cereals i uns plátans.

Demá al vespre volem a París i al matí ens recollirá el bus, en Sergi ens passejará per el centre de Tana i després de dinar ens portará al aeroport i ens fará els trámits de facturació.

Dia 28

A tocar del hotel hi ha una botigeta de xocolates i bombons, es de la marca Robert, fabricació local exquisida, esperem que aixequin la persiana i els demanem 6 campses de bombons variats, per portar a casa i obsequiar familia i amics, aviat arriba la resta de la colla, tots tenim la mateixa idea.

Després, amb el bus en Sergi ens porta a un altre punt monumental dalt d’un turó sobre el centre de Tana, vista excelent del nucli de la ciutat amb els voltants del llac florits de jacarandes blaves, també visitem les runes del palau de la reina i l’exterior d’un palau tancat per obres, caminem per alguns carrers comercials i fem algunes compres. Arribats a la plaça de l’estació central del ferrocarril, la Teia i jo sofrim un robatori estratégic rápid, mentres uns em distreuen simulant que demanen caritat amb la gorra, just a sobre de la ronyonera de la meva cintura, la Teia xiscla quan un altre intenta estirar-li la cadeneta del coll, l’hi foto una patada a la cama i cau per terra i marxa corrent, però inmediatament veig oberta una cremallera de la ronyonera, m’han robat la cartera amb el DNI el carnet de conduir les tarjes de crédit i uns 200 € escassos que quedaben, no han pogut agafar els pocs Ariary que quedaben ni els passaports (quina sort !!!) aviat veig que l’ensurt no es massa greu, truco a La Caixa i al banc per bloquejar les tarjes de crédit, malgrat que totes tenen PIN i no es probable que les puguin utilitzar ni vendre. Ja tranquilitzats per la poca gravetat de la pérdua, anem tots plegats a fer l’ultim ápat de bon restaurant a Madagascar. Menjo un foie genial i tots els altres plats també reben bons comentaris de la colla, bon tractament per l’ensurt rebut.

A la tarda ens porten al inmens mercat d’artesanía de La Digue, on passegem i encara comprem algún altre article/record, liquidant els pocs bitllets que ens queden. I ara si que marxem al aeroport, cap problema de facturació i el vol surt puntual.

Dia 29

Aterrem al CDG puntuals, quan hem recuperat l’equipatge *entrem* oficialment a França i a l’espai Schengen, ja son gairebé les 8 del matí, busquem els mostradors de EasyJet per adelantar el vol de tornada que teníem al vespre per prudéncia, el primer que surt es a les 14:00, tenim moolt de temps... llegim, passegem i dinem al Hippopotamus del aeroport, per facturar i embarcar tot seguit. Aquí sembla que tot funciona puntualment, he enviat un missatge al taxista de Sabadell i ens confirma que ens esperará quan aterrem, poc desprès de les 4 de la tarda ja som a casa.

Aquest viatge ens fa apreciar encara millor ser-hi un altre vegada J.

Comentari final, com que ja ens havíen avisat de que Madagascar no era ni África ni Asia, i també per l’excelent guía d’en Pepe Aznar, hem pogut gaudir millor de la excepcionalitat natural d’aquesta gran illa. La geología l’ha convertit en un niu de fauna i botánica endémics que fins i tot per als llecs ens resulta atractiu, cap animal realment perillós, divertidissims lemurs, arbres de fantasía com els boababs, que semblen dissenyats per Miró, i també una varietat de població molt especial que no ha sofert gaires influéncies externes i que malgrat el vernís exterior que hi ha deixat les colonitzacions i totes les franquícies d’esglesies differents, conserven unes creencies animistes amb un interessant culte als ancestres.

Malauradament, aixó també fa que les seves costums rurals estiguin literalment cremant els seus boscos i vegetació, aixó es una situació realment dramática que tan sols valoren els forasters, d’aquí no gaires anys potser ja no quedin boscos i la illa sigui un gran desert...

En l’aspecte politic i economic tampoc están gaire millor, amb els pas dels segles continúen manant unes minories amb estructura feudal que es beneficien del que paguen les multinacionals per les extraccions de minerals, de les subvencions internacionals per protegir la natura... etc. i que no desenvolupen estructures que generin benestar i millor educació per la població, i la degradació dels mitjans de comunicació tampoc no permet avançar generant estructures turístiques sostenibles que podríen ajudar a entendre la seva riquesa natural.

Sortosament no sembla que s’hi passi gana, les abundants plantacions d’arrós, la facilitat de criar animals doméstics tenintlos al hort de casa, i l’abundancia de fruita sense que calgui cultivarla, fan que es pugui menjar raonablement. Un altre tema es l’aspecte sanitari, que es terrorífic, la higiene es un concepte que tan sols es pot permetre la franja económicament mes alta de la població, el resultat es una mitjana d’edat inferior als 30 anys, peró amb infinitat de criatures arreu...

En fi, un país de noms imposibles de recordar, i d’infants amb uns somriures que no oblidarem.