Pere i Ignasi Botet
Ramon Bramona
Manel Broc
Albert Igual
Teresa Font
Ricard Godia
Arribem al aeroport una mica mes tard de les 5, el taxista s’ha retardat!. De la colla tan sols hi falten els Botet, que arriben tot just quan ja ens toca facturar, així podem facturar-ho tots junts. Cap control ni mesura especial de seguretat, malgrat la psicosi d’aquests dies.
El vol a Frankfurt resulta perfecte, tant en suavitat com en servei i puntualitat. Comencem les pesades esperes als aeroports, aquí 4 hores. Res a remarcar en el vol a Delhi, bon servei de la Lufthansa. Sembla que la zona del conflicte la sobrevolem per el sud del Pakistan. A Delhi, al sortir del aparell ens separen a tots el passatgers en trànsit internacional, apunten els noms, números del passaport i dels tiquets de facturació del equipatge. Comença una llarga espera de 11 hores a la sala de trànsit, mengem regular al restaurant i ens instal·lem a les butaques de la sala per intentar dormir una mica; el mateix cansament ens fa dormir el suficient per trencar el son i esbandir una mica el cansament. Poc abans del nou embarcament, mentre estem esmorzant ja criden el passatgers en trànsit, ens donen les targes d’embarcament i ens fan identificar personalment l’equipatge, després passem un estricte control de seguretat del equipatge de mà, que inclou el segellat de la tarja, dels sacs, i la confiscació de piles, tisores, etc., ens fan pagar 2 $US com a taxa de seguretat!!!. Res d’especial al vol AI fins Katmandú, on ens espera a l’arribada (al carrer) l’empleat de l’agencia.
L’hotel Margshandy es correcte i suficient, ens instal·lem a les habitacions, prou amplies, ens dutxem ben a gust i descansem una estona, per sortir després a fer un volt per el barri de Thamel on som, a una cafeteria veiem unes noies i sentim parlar català, mirant-les millor reconeixem a les filles d’en Vicens Balaguer que varen fer el XixaPangama fa uns dies, fem petar la xerrada i ens expliquen que tenien el vol de tornada amb la PIA i que els hi varen anular, esperen tenir arreglat una altre vol per tornar. Entrem a sopar un menú nepalès, una mica picant però molt complert. I a dormir!!!
Acomiadem els Botet que marxen cap al Pisang. Desprès sortim a passejar per la ciutat, carrers de Thamel, botigues, plaça Durbar, temples... l’impacte visual es molt intens, això vol dir moltes fotos!!
Per dinar prenem uns momos a Durbar i a la tarda agafem un taxi cap a Swayambuthnath, es una joia! Les construccions religioses budistes tenen un atractiu especial, la cúpula amb la torre superior i els ull vigilants de Buda que no et perden de vista, combinat amb les banderes d’oracions multicolors desprenen un aire devot que captiva. Marxem per les escales descendents i agafem uns tricicles-taxi fins l’hotel, l’estrena de passeig turístic ha estat força cansada, mengem força bé a un altre restaurant proper al hotel.
Marxem en taxi cap a Pashupatinath, es tracta d’un gran complex religiós hinduista, al propi temple no hi entren mes que els d’aquella religió. Hi ha una creació en preparació, creuem el riu al costat que no te restriccions d’accés als turistes i observem amb interès l’ambient, compren ofrenes en les paradetes de l’entrada i moltes d’elles acaben al riu. El difunt està seguint uns passos de preparació amb la família i després el col·loquen embolicat amb un llençol sobre de la pila de llenya, el cobreixen amb palla humida i s’encén la foguera, el procés de la incineració acaba quan tot s’ha consumit – si hi ha prou llenya! Després les restes van al riu, on es veuen els fidels rentant-se tec....
Passegem per aquest gran recinte/parc que reflexa la importància dins d’aquesta cultura, hi ha alguns santons molt pintats, però semblen massa preparats per al turisme. Al parc hi ha bastants mones que s’acosten per si els donem menjar.
Al sortir de Pashupatinath agafem un taxi fins a Budnath. La gran stupa es impressionant, tot està molt ben cuidat, la gran plaça te moltes botigues d’artesania tibetana. Dinem a la terrassa d’un restaurant sota la mirada vigilant dels ulls de Buda, després tornem a la ciutat i visitem l’escola on hi ha l’alumne ‘esponsoritzada’ per els Cancer. Resulta molt interessant i agradable, avui acaben les classes amb un festival dels alumnes, per iniciar les vacances de Dashain, que tenen una importància semblant al nostre Nadal.
Abans de sopar fem un encàrrec col·lectiu de samarretes per fer obsequis i desprès mengem cuina Thai – sempre picant!!.
16 Octubre
Negociem amb un parell de taxis i sortim cap a Bhaktapur, el tràfic es ja per si mateix un espectacle. Bhaktapur es un indret espectacular, la camara treu fum fent fotos, Durbar Square, palaus, temples, el mercat de ceràmica, les dones ventant l’arròs al carrer per separar el gra de la palla, es una explosió de llum i color que volem capturar en les fotos. Quan estem esgotats tornem als cotxes per que ens condueixin a Patan per dinar. Els xofers ens fan accedir a la plaça per una ruta lliure de pagament, i ens demanen la meitat del que ens han estalviat!! Cap problema...
Ens passegem també aquí per Durbar Square, el temple daurat, etc. Al marxar i ja esgotats ens porten a un centre tibetá o teixeixen catifes, son molt atractives, però valen masses calers.
Avui anem amb els nostres taxistes ‘adoptats’ fins al temple de Kali, a uns 15 km., amb la celebració de Dashain hi ha moltes paradetes per ofrenes i al altar hi fan sacrificis d’animals, els santons apliquen el tika als fidels, aquí no hi ha res d’espectacle turístic, tot es un retrat real de les seves devocions!!
De tornada parem a Chotar, on la guia diu que hi ha una gorja, però resulta decepcionant, es mes interessant el temple de Ganedi. Retornem a Katmandú i la tarda la invertim en passejar per les botigues.
Preparar l’equipatge per que hi càpiga tot es com fer jocs de mans de gran dificultat, al hotel ens guardaran un petate amb el que no ens emportem al tresc. Sortim amb un bus per nosaltres sols i el personal que ens porta, cap a Besishar. La carretera es en llaçades continues i estreta, el xofer va disparat, però la cabina del conductor està ben adornada amb les senyals vermelles de tika, així anem segurs!. Fem una parada a una espècie de ‘La Panadella’ en versió local, on ens donen dinar – arròs, patates i pollastre, sempre ben picant. Amb 3 hores mes arribem a BesiShar on acampem al pati d’un hotel. Dutxa freda però agradable de prendre per treure el cansament del viatge. Parlem una mica amb en Mingma, el sirdar, sobre com serà la ruta i la rutina de cada dia. A la nit hi ha massa soroll al carrer i de bon matí ja es senten botzines, som a una població massa ‘important’.
19 Octubre
Sortim de Besishar ja vestits de vertaders trekkers, seguim el que es una pista en construcció, això treu una mica l’encant de l’exotisme, però cal comprendre que l’arribada de vehicles es una gran revolució per la vida d’aquesta gent. Sovint trobem paradetes amb begudes i antena parabòlica al hort!, per ara tots amb conduccions elèctriques – no se si totes operatives. Passem el primer pont penjat a Khudi, es una combinació de cables metílics i terra de bambú, amb barana a un sol costat i una forta corba de baixada i pujada, la població està farcida de ‘lodges’. Poc després a Buhlbule trobem una altre pont penjat, aquest es tot metalic que dona major sensació de seguretat. A l’altre costat hi ha tot de terrasses arranjades per acampar-hi i taules per menjar, hi parem a dinar, també hi ha algunes lodges, al matí hem vist breument la punta del Himalchuli. A Ngadi acampem a les terrasses sota de les cases, la cuina es sota un cobert. Ens rentem a un torrent i mentre esperem el sopar comença a ploure una mica, ens paren la tenda menjador. Al vespre els crios i els adolescents del poble ens monten una sessió de cants i danses tradicionals corresponents a les festes de Dashain, es interessant per la seva espontaneïtat i innocència. Es guanyen una propineta. La nit es tranquil·la i al matí ens desperta el dringar de les cavalleries que circulen per aquesta ruta que abasta tota la vall entre Besishar i Manang.
El camí puja fort fins a Bahudanda, situat a un collet amb una vista espectacular sobre la vall. Els camps d’arròs escalonats a les fortes pendents son un magnífic espectacle de geometria i colors. El camí continua generalment força elevat sobre el riu i amb una perspectiva magnífica. Cada petit nucli de vivendes es una nova oferta d’habitacions i serveis als turistes, moltes d’aquestes lodges fan goig tant per la seva situació com per els brillants colors de les flors i per les faccions i vestits del personal del país. Hi ha una circulació constant de trens de cavalleries amunt i avall que abasten tota la vall. Dinem a Ghermu i continuem fins Jagat on plantem les tendes. El camí ha anat recorrent tot el dia la gran gorja que es aquesta vall, quin gran espectacle! El camí està sovint penjat i tallat a la roca, no s’ha estalviat mà d’obra.
21 Octubre
El camí continua igual per la gorja de la vall, des d’ahir que ja no es veuen camps d’arròs, encara n’hi ha de blat de moro. Dinem a Tal, que està en una plana, resulta una sorpresa després de fer tant de camí per la gorja. Sembla la llera d’un antic llac, però la il·lusió s’acaba aviat doncs la vall torna a engorjar-se. Les parets de la vall son espectaculars, comencem a veure alguns avets penjats a les parets de roca. Ens quedem al primer hotel de Dharapani, sembla que hi ham problemes amb el rendiment dels portadors, n’hi ha 4 que van molt retardats, en Mingma ens diu que potser els acomiadarà i en contractarà de nous. Demà veurem que no ho fa, potser la bronca ha estat suficient.
Poc després de sortir de Dharapani comencem a veure algun cim del massís del Manaslu encaixonat a la vall del Dhudikola. La del Margshandi gira cap a l’oest i es guanya alçada entre boscos d’avets, per sobre del riu que rugeix amb turbulència – quina exuberància de Kilowatts sense aprofitar!!. A Bagarchap tenim una bona visió del Manaslu amb algun núvol trencant-se a les crestes, continuem amunt i a la parada per dinat veiem una interessant acció de batre per fer mantega amb els estris centenaris. El paisatge ja ha canviat totalment, ara es ben alpí amb avets per arreu, aviat veiem l’Anapurna II i després altres cims del mateix massís. El camí es perd de tant en tant per esllavissades i continua per corriols improvisats. Està clar que aquesta ruta està en moviment constant, sigui per les pluges o per moviments geològics del terreny. Arribem a Chame, que resulta ser un nucli relativament important, doncs hi ha telèfon, policia, hospital i botigues. S’acampa al hort d’un hotel i nosaltres demanem una habitació, els llits son de fusta i sense matalàs, però es mes còmode que la tenda, la netedat es un concepte relatiu!.
Sortida de sol espectacular a Chame, poc a poc s’il·lumina el cim del Lamjunghimal i la claror va baixant per la paret de la cara E. Remuntem la vall sempre engorjada, de tant en tant podem veure algun dels cims del massís dels Annapurna, quan creuem alguna de les valletes laterals. Parem a descansar a Bratang, bonic poblet amb el seu mur d’oracions, aquestes construccions des d’ara seran constants a tots el pobles, ja som en zona totalment budista. Poc mes amunt superem un esglaó de la vall engorjada, deixant a l’esquerra unes agulles i canals d’erosió força interessants que contrasten amb la paret de roca on està excavat el camí. Després apareix un grandiós amfiteatre de roca que sembla un gran espill solar d’una sola peça, des del riu fins a les crestes, es tracta d’una carena secundaria del Pisang, que encara no es veu. Aquí dinem a un bosquet i al costat d’un antic pont de fusta enrunat. Seguidament remuntem entre un bonic bosc de pins que ens fa venir ganes de buscar rovellons, després s’aplana entre altres arbres de fulla ben morada, colors evidents de tardor!. La vall s’aplana i s’obre una plana d’origen lacustre que sorprèn, Pisang es troba en aquesta llarga plana, el poble original de Pisang es troba enfilat a la pendent E de la vall, es molt antic i encara força habitat, al turó superior s’hi veu un monestir en construcció. Es planten les tendes a Pisang de baix, que es la zona desenvolupada per el turisme, i nosaltres tornem a llogar una cambra, estratègia que seguirem cada dia a partir d’ara. Aquesta plana es força seca, al arribar-hi ja molesta força el vent, sortosament a les 18 h. ja afluixa.
S’aixeca un dia fred, a les tendes hi ha gebrada. Es veu la pala del cim del Pisang, des aquí sembla senzill, però a mida que sortim de Pisang camí de Hongde, la perspectiva canvia i ja es veu que no es un cim tan fàcil. També es veu l’Annapurna II per les valls laterals. El camí comença planer i després s’enfila una mica fins entrar a la plana on hi ha l’aeroport de Hongde. Al fons es veu el Tilicho, arribant a Hongde es veu perfectament l’Annapurna III i el Gangapurna. Tot i que es molt aviat dinem a Hongde, tocant al aeroport, desprès de dinar continuem remuntant la vall, que es força plana i erma, les diferents vistes dels Annapurna son magnífiques. S’aixeca un vent molt emprenyador, sembla que arriba i desapareix cada dia a la mateixa hora. Abans d’arribar a Manang es passa per Barka, que te un magnífic aspecte de poble mil·lenari, està enfilat a la pendent, sota d’unes espectaculars formacions d’erosió del terreny, al cap d’una estoneta entrem a Manang per el carrer on hi ha la majoria de lodges. Aviat ens hi instal·lem i per fi podem dutxar-nos, hi ha captadors solars per aigua calenta i descobrim els plaers de sentir-nos una mica mes nets.
A l’hora del te arriben els Botet. L’Ignasi va fer el cim ahir amb el sherpa, en Pere es va quedar al peu de la pala de gel doncs era força tècnica per ell. Després d’abraçar-los i felicitar-los per l’èxit sortim a passejar per la part original del poble, sembla que estem en un altre segle, els seus carrers i molins d’oració ens transporten a l’edat mitjana. En tornar comencem a preparar algun itinerari per demà, reunits a la nostra habitació. Avui sopem junts tota la colla, els Botet inclosos. Per el que comenten el seu cuiner els tractava millor que a nosaltres, potser perquè es mes fàcil cuinar per dos. Durant el sopar l’Ignasi explica que al sortir del cim del Pisang ell va ensopegar i va caure, el sherpa el va parar en uns 10 metres!!
Només sentir-ho s’ens posen els pels de punta, la frontera entre la tragèdia i l’èxit es tan minsa!!. Però ells semblen no donar-hi importància, potser es millor així.
Sortim en direcció al Ice Lake per fer una mica d’aclimatació a l’alçada. La Teia entre l’encostipat i una mica de diarrea fa figa aviat. A les 12.30 nosaltres dos, acompanyats per el servicial Arjun ja som de nou a Manang, tot arribar-hi a la Teia l’hi agafa un fort mal de cap, probablement forma part del procés d’aclimatació, doncs al cap d’una estona ja l’hi ha passat. Durant aquesta curta excursió es te una extraordinària visió de les carenes dels Annapurna, fins al Tilicho i passant per el punxegut Nilguiri. Dinem a la cabana del ‘camping', que te taula i bancs, després descansem una mica a la cambra i sortim a passejar per el vell Manang, entrem a la gompa on hi ha en curs una interessant cerimònia amb els cants repetitius i ple de devots locals, inclòs el gos! L’interior es molt bonic i força ben conservat, no tenen inconvenient en que hi fem fotos, llàstima que el flash de la Nikon no funcioni!!.
Després tornem a la cambra i preparem l’equipatge de nou, demà haurem de dormir a la tenda i farà fred.
Sortint de Manang disfrutem d’unes boniques llums del matí i consumim fotos a dojo amb aquestes imatges frapants. Tot pujant es nota que els pulmons van curts d’oxigen, el paisatge va canviant però encara es veuen edificis bastant nous que han estat construïts pensant en el turisme de trek. Dinem a Yakkarka i no ens cansem de gaudir de noves perspectives dels Annapurna, el vent es força fred i el sol molt calent, la diferencia tèrmica entre sol i ombra es sorprenent per nosaltres que som novells en aquestes situacions. Anem entrant a la vall de Thorong Phedi per forta pendent en un camí diagonal estret i penjat sobre el torrent, al entrar a l’obaga la temperatura baixa molt. La Teia s’emprenya per els ‘sifons’ que el camí ens obliga a fer. Al arribar al lloc d’acampar – una mica per sobre de les lodges de Thorong Phedi – encara no han arribat les tendes ni l’equipatge, només els de cuina ja son aquí, buscant aigua i preparant la cuina. Aquest indret a l’ombra es gris i aspre, ens fotem de fred tot esperant. Sembla que els portadors van massa carregats i es retarden. Aquest entorn gris i el cansament fan que la moral de la Teia prengui tons catastròfics i proclama que no es sent capaç de passar el Thorong La, intento aixecar-li la moral però no escolta. Al sopar ens fan esperar molt. La taula es a dins d’una casa en runes que no es pot tancar be i fa força fred. Estem molestos per la poca profesionalitat de l’equip que ens porta, però quan pensem en com van equipats i carregats ens empassem les queixes i tractem d’explicar a en Mingma que caldria millorar el tema de les esperes i aconseguir que les tendes arribin abans que nosaltres. També els demanem que demà matí l'esmorzar sigui senzill i ràpid, tenim diana a les 3!. Al posar-nos al sac el fred es evident i tardem una mica a reaccionar. Estic amoïnat per com reaccioni demà la Teia, espero que descansi bé aquesta nit, encara tus bastant i això cansa mes del compte.
Aquesta nit gairebé no hem dormit, sortim a les fosques amb un fred viu reforçat per una mica de vent. La Teia camina molt lentament i te molta tos, a mida que guanyem alçada necessita mes suport moral, ho està passant força malament. A la parada que anomenen Base Camp prenem un te amb llimona i mengem una mica, però continua pujant molt lentament; mes amunt hi ha l’ocasió de llogar una cavalleria fins dalt del port, l’Albert ho aprofita doncs està marejat – decideix fer la resta de la pujada fins el coll dalt d’un cavall – em parlem amb la Teia, veig que quan descansa es refà prou bé i penso que dalt d’un cavall quedarà entumida del fred, la seva experiència anterior a cavall tampoc no fa massa atractiva la solució i amb un terreny com aquest força abrupte encara menys, així es que continua pujant a peu. Una estona mes amunt, quan deuen faltar uns cent cinquanta metres de desnivell per arribar dalt, trobem el cavall que retorna i ara ja no vol caminar mes – o sigui que agafem el cavall per ella i arribarà al Thorong La cavalcant, jo apresso el pas i arribo dalt un minut darrera d’ella. Fa sol i tots estem contents per poder recuperar-nos del esforç en un entorn menys fred, fem les fotos adequades, bevem i mengen. Sortosament veig que la Teia es recupera bé, miracle del sol!!, per ella ha estat un esforç colossal, la manca de costum al cansament i la tos que arrossega l’han castigat molt.
Comencem la baixada cap a Muktinath per una vall totalment erma, aviat donem la primera llucada al Daulaghiri amb la seva impressionant piràmide que segons la posició del camí al baixar es deixa veure sols una mica. Aquesta baixada resulta una bona pallissa, els 1800 mts de desnivell ens deixen les cames ben tocades. Al arribar al lloc on acampem tornem a llogar una cambra junts amb l’Albert, aquesta vegada es de 3 places. Prenem una dutxa reparadora i ens estirem al sac per descansar, una migdiada de 2 hores fa miracles, després aprofito per fer una mica de bugada, breu passeig per el poble quan el sol s’amaga i retorn a la cambra.
Hem decidit plegats no fer aquí el dia de descans, doncs encara estem molt alts i la recuperació serà millor mes avall.
Sortim de Muktinath vall avall, en aquesta hora del matí les seves llums i ombres a les escarpades pendents erosionades, els poblets dispersos per aquest gran ermot son com petites taques de vida entre el rocam, al fons s’endevina la unió amb la vall que baixa de Mustang a Kagbeni, el camí va perdent alçada i desprès passa per una balconada amb la plana que forma la llera del Kali Gandaki on hi ha Kagbeni. A partir de l’arribada al riu el camí segueix la llera ample, pedregosa i erma, de tant en tant es veu el Daulaghiri presidint la vall, comença el vent polsegós que caracteritza aquest tros de vall. Arribem a Jomosom on parem a dinar aixoplugats del vent en un restaurant que deixa el pati als nostres ‘kitchen boys’. La impressionant paret del Nilguiri es al davant nostre, te un caire ben tètric, després de dinar continuem per aquesta vall de fons pla castigats per el emprenyador vent i la pols que aixeca, acabem la jornada a Marpha, bonica població amb una agradable aspecte gràcies al empedrat del carrer principal i als horts de pomeres que l’envolten. Ens allotgem a la sortida del poble en un hostal d’una família tibetana, les tendes al jardí amb unes flors precioses. També hi lloguem habitació, i aquesta vegada hi tenim fins i tot vater, bany i dutxa amb termo elèctric!!. Sortim a passejar per el poble i comprem col·lectivament un pastís de poma i xocolata amb el que ens hi llepem els dits mentre esperem el sopar.
De Marpha avall també continuem per la llera del riu, que continua pedregós, menys mal que el vent encara no s’ha aixecat, la vegetació comença a verdejar. Passem per Tukuche on visitem una gompa, es comencen a veure de nou les puntes del Nilguiri però el Daulaghiri resta cobert de núvols. Caminar per la llera del riu es fa pesat i quan arribem a un pont penjat agraïm un canvi en l’entorn, doncs entrem a un bonic bosc d’avets, després arribem a Kokhetani on ens preparen el dinar. A partir aquí la vall planeja una mica fins Kalopani, on es veuen força lodges de construcció recent. Des de Jomosom ha augmentat la quantitat de turistes de trek, probablement hi arriben amb avió i tornen caminant. Avui el Daulaghiri també està cobert de núvols, mentre que al costat dels Nilguiri els núvols escadussers juguen amb els cims. Ahir vàrem decidir allargar l’etapa fins a Gharsa, semblava massa curta. A partir de Kalopani la vall baixa sobtada i espectacularment, les 2 h. 40 fins a Gharsa son molt interessants per el canvi de paisatge i de gent però son un trenca cames per tots i especialment per la Teia que arriba al límit de mal de peus i cames, potser no va ser tan bona idea no descansar a Muktinath?. Ens instal·lem com habitualment a una cambra del mateix lloc on s’acampa.
Avui l’etapa serà mes curta i demà descansarem de veritat tot el dia, la vall baixa ràpidament i la vegetació ja es tropical, el Kali Gandaki es veu sovint engorjat i les parets de la vall tenen bastants esllavissades que obliguen a obrir nous camins, els ponts penjats formen de nou part del circ de cada dia i ens creuem amb molts trens de traginers i els seus matxos, calculo que ens creuem cada dia com a mínim amb un centenar d’animals de carrega, també hi ha forces turistes, alguns d’ells ja els hem anat veient en altres etapes del circuit, però molts baixen només de Jomosom – el seu aspecte mes net i descansat ho indica!. Arribem a Tatopani sense l’habitual sensació de cansament. Aquesta població es bastant turística i sembla ocupada per els trekkers, les tendes es paren a tocar del riu – i d’una canalització dels vaters que canta molt!!! – sortosament la cambra que lloguen queda al edifici que es dalt, junt al carrer, vist des del jardí sembla el colomar, però el confort es millor que a la tenda. Sortim a explorar les meravelles de Tatopani, les termes son decepcionants però estan bastant sol·licitades, demà amb un bon solet potser serà com un succedani de Caldea!!. Prenem un pastelet a una lodge i tornem a sopar al nostre cau.
Aquesta nit tinc fred amb el sac prim, la nit ha estat mes fresca del que pensava.
Ens llevem mes tard per fer honor al dia de descans, porto una mica de roba a rentar doncs la tindrem neta a la tarda. Com cada dia el temps al mati es perfecte, al capdamunt de la vall queda la espectacular paret del Nilguiri S que mereix algunes fotos. Esmorzem tranquil·lament i sortim a passejar per el poble, fem fotos col·lectives amb el fons del Nilguiri, quan ens cansem d’aquesta esgotadora tasca baixem a les termes, amb el solet que fa s’està força be a les basses calentes, la temperatura aproximada es de 40ºC., suposo que al estar en remull una bona estona s’estovaran les crostes d’aquests dies de pols i suor. Dinem i fem una bona migdiada, que ja dona gust tenir aquests vicis!, mes tard sortim a berenar a una lodge on mengem un pastís de plàtan bonissim. El sopar tanca el dia de descans i ja estem pensant en la llesca de pujada que ens espera demà, per sortir de la vall del Kali Gandaki.
Bon temps de sortida però apunten núvols mes aviat que als altres dies, baixem una mica per la vall del Kali Gandaki fins un pont penjat que el creua, aquí ja canviem de vall i comença una forta pujada esglaonada que ens mena a un collet magnífic des d’on el camí continua pujant mes suau però constantment per valletes altes, tots els poblets que passem tenen una magnífica panoràmica sobre la vall, el Daulaghiri continua amagat dins dels seus núvols, quina llàstima!!. Parem per dinar a Shika, quan portem fets uns 1000 mts de desnivell, la resta de la pujada fins a Ghorepani no es massa dura però fa bufar, transcorre per un bosc humit molt bonic, podrien sortir els follets de sota les molses en qualsevol moment.
Arribem a Ghorepani entre núvols, també trobem una cambra triple força neta.
Aquesta població es a la carena i gaudeix d’una panoràmica impressionant vers els Annapurna i el Daulaghiri, aviam si demà no hi ha núvols. Aquí hi ha crescut una pila de lodges i totes estan folrades amb planxes de llauna blau fosc, quina llàstima que la estètica no acompanyi la seva privilegiada posició. La Teia està farta de la pujada i decideix que demà no farà l’ascensió opcional al mirador de Poon Hill. No m’estranya, el cansament físic el supera bastant be però encara te la moral baixa. Demà ens tocarà baixar 2000 mts i mes val que estigui descansada al màxim.
Ens llevem a les 4.30 per pujar a Poon Hill i veure la sortida de sol, es veu una filera de llums que pugen, al arribar dalt encara es massa fosc però ja es perfilen els cims des del Machapuchare fins al Daulaghiri, devem ser-hi unes 150 persones!, fa força fred, mentre les llums van creixent tots fem fotos amb l’esperança d’aconseguir-les ben bones, els núvols juguen amb els Annapurna però el Daulaghiri s’aguanta ben net. Quin gran espectacle!!. A les 7 marxo avall després de fer moltes fotos, encara tinc temps d’afaitar-me i empaquetar abans d’esmorzar. A les 9 marxem avall, la primera hora i mitja transcorre per un bosc humit espectacular i fresc, la baixada es força dreta i castiga les cames. Dinem a Ulleri en una estrada penjada sobre la vall, que fàcil es muntar aquests miradors espectaculars en aquest dret terreny!, després la vall es molt dreta i en un recorregut molt curt baixa al fons de la vall per espectaculars i drets graons. Les cames queden tremoloses i els peus adolorits, però encara ens falten 2 hores per Bhiretanti que es el final de l’etapa i pràcticament del trekking. La vall es ufanosa i el riu baixa engorjat en bonics salts d’aigua però el cansament no ens deixa disfrutar-ho completament. Quan arribem al lloc d’acampar estem fets calderilla!! i contents de poder descansar, demà amb 30 minuts serem al bus que ens portarà a Pokhara, aquesta nit dormim de nou a la tenda i somiem amb el llit que ens acollirà demà. Al vespre preparem una laboriosa combinació de propines, desenvolupada destrament per l’Albert. Per sopar ens obsequien amb un pastel de felicitació per haver completat amb èxit el trek. Detall simpàtic malgrat que el pastel es terriblement espès.
Avui no cal córrer, esmorzem a les 8 i comencem a preparar els petates de l’equipatge, després fem una assemblea de personal per agrair els seus serveis i repartir les propines, també els donem al personal alguna roba que no ens fa falta, suposo que alguns hauran guanyat mes calers amb les propines que no pas amb el seu sou. Quedem amb sentiments barrejats d’agraïment i llàstima per aquesta gent que fan un treball tan dur i poc pagat. Mentre el personal neteja tots els seus estris, les tendes i ho eixuguen i empaqueten tot, nosaltres anem a passejar per el poble i fem algunes fotos dels crios, aquest es un tema inesgotable, les seves boniques faccions atreuen la camara de manera irresistible. Dinem a les 11.30 i a les 12 marxem avall fins trobar la carretera a Naya Pul on ens espera un bus de l’agencia que ens portarà a tots a Pokhara i que retornarà el personal a Katmandú per carretera.
La carretera s’enfila en fortes llaçades per superar una carena i després s’acosta baixant cap a Pokhara també en emocionants giravolts. L’hotel Kantipur te un aspecte atrotinat però agradable, les habitacions son amples, queden ben separades del carrer i son tranquil·les. El barri es un carrer que segueix la vora del llac i on tot son botigues per turistes, sopem a un dels restaurants mentre cau un fort xàfec.
Sortim a donar una volta per la ciutat, primer seguint el rosari de botigues, ja som experts en regatejar i en evitar els venedors massa enganxosos, quan n’estem cansats agafem un parell de taxis que ens porten a un temple hindú situat a la part vella de la ciutat, pocs turistes per aquí, hi ha un casament entre una occidental ben rossa i un del país. Després passegem per l’Old Bazaar’ on ens crida l’atenció la gran quantitat de botigues de joieria , tot caminant arribem al centre comercial de la ciutat, amb el seu mercat al carrer de verdures, fruita, carn... i el merder de tràfic i vaques habitual. En aquesta zona decidim fer l’àpat en un dels restaurants normals del país, provant plats desconeguts, com sempre el picant ens fa espavilar el paladar, també provem alguns postres que resulten tots molt dolços. El compte no arriba a 500 Nrs per tots 7!!, una experiència interessant.
Després de passejar una mica mes decidim tornar en taxi a la zona del llac i fer el viatjet en barca fins a l’illa i el seu temple hindú, no es cap meravella però ajuda a passar el temps, després fem les darreres compres i sopem de nou a un altre restaurant del barri turístic.
El vol de Budah Air es a les 10.10, som a l’aeroport a les 9. cap entrebanc a la facturació en aquest aeroport mes petit que el de Sabadell, però el vol surt amb gairebé una hora de retard. L’aparell es ben petit, 19 seients de passatgers. Seiem al costat esquerra i podem veure una interessant panoràmica del Himàlaia, doncs el vol va pràcticament paral·lel a la carena principal, faig algunes fotos sense confiar gaire en els resultats, degut al color fosc dels vidres de la finestra i al moviment del aparell. A l’aeroport de Katmandú ja ens espera l’empleat de l’agencia que ens condueix a l’hotel amb un microbús. Al vespre ens venen a veure els dos sherpes i el de l’agencia, que ens donen el comiat amb la tradicional ‘bufanda’ de bona sort. Encara sortim a donar un vol i a fer l’últim sopar al Nepal.
Aquest matí encara comprem uns pantalons per la teia i per mi abans d’anar a l’aeroport. El procediment de facturació i embarcament resulta una mena de ginkama:
1 Túnel de Raigs X a l’equipatge que es factura, al sortir del túnel hi posen un ‘precinte’ i ens tornen l’equipatge a cadascú, com a seguretat es còmic.
2 Comprem la taxa de sortida de l’aeroport
3 Al fer la facturació real al mostrador Air Índia ens informen de que hem pagat mes calers dels necessaris, per la Índia son 770 NRs. I n’hem pagat 1100 doncs en Ramon que els ha comprat va a Viena!! Un empleat m’acompanya a la guixeta i gestiona el retorn dels calers, l’hi dono 100 NRs de propina doncs ens ha estalviat tornar a fer cua.
4 Omplim una targeta de sortida
5 Passem el control de passaports per accedir a la zona internacional, els calers que ens han tornat i que ens sobren els invertim en te i xocolata, es l’única manera de poder repartir-ho entre tots.
6 Control de raigs X a l’equipatge de cabina + palpació corporal manual + revisió manual del equipatge de cabina!
7 Identificació personal del equipatge facturat
8 A l’escala del avió nou control de l’equipatge de cabina + palpació corporal manual + revisió manual ben detallada del equipatge de cabina
Per fi seiem dins l’aparell i a primera classe!!, no se per quin motiu però seiem tots a la primera fila del aparell, el servei es bo amb tovalles, aperitiu i fruita fresca!!!. Durant el vol tornem a veure els cims de l’Himàlaia com a bonic comiat.
Al aeroport de Delhi tornem a seguir el mateix procediment que a l’anada, ens rep el personal de trànsit, anoten els noms i números de passaport, el vol de connexió, els tiquets d’equipatge facturar i ens acompanyen a la sala de trànsit internacional per esperar fins a mitjanit.
Mentre som aquí en Pere truca a casa i rep la notícia de la mort del seu germà. El cop l’afecta molt especialment, doncs el fet de passar un dia abans de la seva arribada ho fa encara mes dolorós, suposo que es un cert sentiment de culpabilitat per no ser-hi a prop.
El vol Delhi-Frankfurt surt amb una mica de retard, m’adormo tot just estic assegut a l’aparell, entre somnis veig que han servit un sandvitx i continuo endormiscat sense fer cap cas a les dos pel·lícules que passen. El vol es tranquil, 2 hores abans d’arribar a Frankfurt ens serveixen un abundant esmorzar que ajuda a despertar-se. Amb tranquil·litat canviem de terminal i ens instal·lem tot esperant el vol cap a casa. Arribem a l’hora prevista a Barcelona i ben contents de ser de nou a casa.