Viatge a la Patagònia d’Argentina i Xile

Octubre 2005

Nota: El vol BCN-EZE-BCN (Iberia) el vaig comprar al RACC, que m’oferia el mateix preu que als buscadors de vols barats, amb l’avantatge de poder contractar una assegurança de cancel·lació molt econòmica. Aquest aspecte era important, doncs per aprofitar la tarifa barata, calia pagar els bitllets immediatament – era a primers de juny.

Anteriorment havia trobat les tarifes mes econòmiques a ‘cheepflights’ amb BA, fins que Iberia les va millorar. També oferia la mateixa tarifa Aerolineas Argentinas (propietat de Marsans) que addicionalment oferia preus molt interessants per els vols interiors a Argentina, però no em refiava de la seva solvència.

Dia 4 –

Sortida de BCN amb l’aparell on Iberia agrupa diferents vols cap a Iberoamerica que surten de Madrid. Portem uns 12 kg. d’excés de pes, però afortunadament, al facturar no diuen res.

Avui a França hi ha vaga general de transport, que també es dels controladors, com sempre – això incordia a tot el sur d’Europa, l’aparell arriba tard i el vol surt amb més d’una hora de retard. Aquesta circumstancia no posa en risc l’enllaç a Madrid, doncs Iberia ja ens ha embarcat ‘sota les seves ales’. Al desembarcar allà, el personal de terra ens fa córrer cap a la porta de sortida següent – inútilment – doncs encara ens tindran esperant una hora addicional per el mateix motiu que a BCN. Al final sortim de Madrid amb 2 hores i ½ de retard sobre l’hora prevista, l’aparell – un Airbus gran – va gairebé ple, bastants parelles amb criatures, una d’elles no para de plorar durant tot el vol amb una marraneria irritant. Son unes dotze hores de vol que es fan pesades – de nou em sento com una gallina de granja, encaixat a un petit espai i amb les llums que obre i tanca la tripulació, en funció dels serveis de menjar que ens donen, però obstinadament ens neguem a pondre els ous!!!.

A EZE la sortida de les maletes es força lenta, es l’enjòlit de saber si les nostres han arribat aquí, o son a l’altre punta del mon, sortosament arriben les 3 peces. Canvio 100 € (a 3.09 $Ar) per tenir alguna moneda a la butxaca, a fora ens espera el ‘transfer’ contractat, que ens condueix al hotel Orly. El representant de l’agencia, en Fernando, ens ha trucat per avisar que ja ens tornarà a trucar (l’endemà). Ens instal·lem a la cambra i sortim a sopar, doncs després d’aquestes hores de vol, tenim ganes de menjar quelcom més natural. Entrem a un restaurant just davant del hotel, que té un aspecte força popular. Tan sols unes amanides i postres – no tenim gaire gana. Després a dormir en un llit, que ja en tenim necessitat.

Dia 5 –

Després d’esmorzar truco a l’agencia i en Fernando es presenta aviat, per cobrar el que estava pendent i per donar-nos les instruccions del viatge contractat. Aprofitem per demanar que a la tornada ens canviï l’hotel – aquest està massa atrotinat i mal conservat. Sortim a donar un cop d’ull al barri; es una zona totalment comercial amb hotels, botigues i restaurants, que podria ser Madrid als 1980. Passejant per el carrer Florida (peatonal) els venedors intenten capturar-nos cap a les seves botigues – molta oferta de prendes i articles de pell.

Arribem caminant fins la Casa Rosada y la Catedral, carrers amplis i edificis bastant clàssics en estat de conservació deficient, comencem a descobrir una capital que devia ser brillant fa bastants anys, però que no ha pogut conservar el seu estat i es veu molt deteriorada.

Baixem fins la zona de Puerto Madero, antiga àrea de tinglados portuaris que s’ha restaurat i convertit en zona elegant de lleure i oficines d’empreses. Fa goig en comparació a la resta vista fins ara. Tenim ganes de menjar peix i entrem al restaurant Sorrento, on mengem una excel·lent corbina a la planxa amb verduretes i bon vi blanc – tot amb un servei excel·lent, per uns 30 € (total). Continuem passejant i disfrutant d’un clima fresc i assoleiat molt agradable, fins a tornar al hotel on vindrà a buscar-nos l’Alberto. Arriba puntualment acompanyat per en Marcos, la parella actual de la seva filla Silvina, i el seu fill Alejandro, un espavilat vailet de 10 anys que aprofita el temps llegint molt àvidament un volum de Harry Potter.

L’Alberto i la Teia s’emocionen al retrobar-se de nou, després de 25 anys de la seva visita aquí. Tots son molt agradables de tracte. El cotxe es un R9 de l’any de la pera – amb butà – i la seva conducció es mes aviat insegura, cosa que s’accentua al xerrar i conduir. Hem deixat al hotel Orly tot l’equipatge gros, fins divendres, i tan sols portem el necesser i una muda, mes els regals i la roba per donar-los. Passem primer per el Hotel del Sol – on hi dormirem dos nits – per confirmar que ja hi som, té molt bon aspecte i es veu molt nou, al contrari del Orly. Després ens porten a casa de la Baby (germana de l’Alberto), a la sala menjador hi han posat una pancarta que diu ‘Bienvenidos’, també hi ha la nora (Alejandra) i les seves 3 nenes ( Brenda, Denise i Yasmina). Es una caseta molt senzilla, de nou una retrobada emotiva de la Baby i la Teia, mentre que les nenes i la nora ens guaiten encuriosits. Quan aconseguim relaxar una mica la emotivitat, ens serveixen una pila de dolços i beguda. Llavors comencen a fer un repàs de la historia (la trista i la alegre) dels tots aquests anys en que no s’han vist. Seguidament la Teia reparteix a les nenes els joguets que hem portat i a la Baby un obsequi econòmic. L’Alberto, en Marcos i el nano marxen a recollir a la Sílvia. Poc després també arriba la Nelly amb la seva neta ‘Pupa’ (Catalina ?), la Clàudia (nora de la Baby) amb la seva filla, que amb un aspecte angelical i faccions embruixadores, resulta un terratrèmol malcriat esgotador – però simpàtic, si no dura gaire !!!. Mes tard arribarà el pare (Claudio), que té una impressionant panxa de cerveser bavarès. Tot funciona molt poc a poc – aquí la Roser d’en Jordi semblaria el AVE !!!!. La neta de la Nelly s'entreté jugant amb les 4 nenes, per un moment entro a la habitació on son i descobreixo que sembla una porquera – i crec que jo no soc gaire primmirat – tot sembla una gran pila de rampoines on s’amuntega roba bruta, algunes joguines, sabates, a més d’una impressionant capa de brutícia lluent a les parets; que s’ha d’haver acumulat durant anys. Entenc que les dificultats econòmiques no permeten fer reparacions, però no puc entendre que no es netegi ni ordeni mínim ament el lloc on es viu, es impossible acumular una capa de brutícia així en pocs mesos. De tracte son tots molt normals i extraordinàriament afables i carinyosos – també entre ells – cosa que fa encara mes difícil d’entendre la situació. També tenim la sensació de que en aquella casa hi viu una ‘tribu’ - sense donar cap sentit de menyspreu a la paraula – com a mínim son 6, d’ingressos tan sols n’aporten 2, i ben minsos. Quan arriba la Sílvia, ja som una quinzena al voltant de la taula, mengem empanades, matambre casolà (quin nom més descriptiu) i dolços. O sigui, per anar ben farts, però gens ben alimentats. Cap a la una de la nit, finalment ens porten al hotel, ha estat una riquí sima experiència emotiva i social; sobretot ens sorprèn la excel·lent relació entre tots, malgrat les evidents dificultats econòmiques. També sembla clar que per la recepció han fet un gran esforç en tots sentits, tant de butxaca com de feina manual i per arreglar la sala.

Dia 6 –

L’Alberto en passa a recollir per l’hotel i anem a buscar a la Sílvia, que surt ara de classe a l’escola on treballa. Anem al cementiri, doncs la Teia vol posar flors al nínxol del seus avantpassats. Aquí enterren a terra i després d’uns anys traslladen les restes a uns petits nínxols. Acabada aquesta litúrgia, ens porten a visitar la catedral de La Plata, visitem el museu del soterrani i després pugem amb l’ascensor a una de les torres, des d’on es veu na panoràmica interessant de la ciutat, fins i tot la costa del Uruguai es dibuixa al horitzó. L’Alberto i la Teia continuen intercanviant informació sobre els familiars i els anys transcorreguts, després ens porten a casa seva, on coneixem el seu fill. La caseta es prou gran i la sala i menjador es veuen arreglats de no fa gaires dies, amb una senyera catalana i argentina que han posat per donar-nos la benvinguda, fins i tot la Silvina ha posat algunes flors combinant el vermell i el groc, per fer joc amb la senyera. La cordialitat de tots es magnífica i entendridora, anem amb l’Alberto i la Sílvia a dinar al restaurant del club eqüestre, demana ‘asado’ i acaba sobrant-ne molt, no ho trobem gaire bo però hem de fer bon paper. Al sortir de dinar passem a saludar a la filla de la Nelly – que té una perruqueria i tornem de nou a casa del Alberto. De nou veiem de nou aquesta situació d’agrupació familiar (o tribu) que he comentat abans. Aquí hi viuen ( o ho sembla) 4 parelles i un infant – però, d’on surten els ingressos?  Es evident que els calers i la roba que els envien des de Torelló els resulten com el maná del cel. Amb l’Alberto intento entrar a Internet al seu ordinador – però va massa lent i ho deixo córrer – mes tard, quan hi estan connectats el fill i la seva ‘novieta’, provo a desendollar alguna estació de la xarxa domèstica, arriba el miracle, ja va a la velocitat normal, que aprofito per revisar el nostre correu i després instal·lar i provar Skype, amb d'intenció de que l’Alberto pugui parlar amb nosaltres quan retornem a casa.

Seguint el cerimonial familiar, decideixen passar-nos les diapositives que va fer l’Alberto quan van anar a Espanya amb la Sílvia, ja fa uns anys. Les imatges s’han deteriorat molt i la sessió resulta veritablement soporífera – com sempre que ens deixem portar per la nostàlgia i ensenyem als altres les fotos nostres....

Cap al vespre arriba la Baby i comencem a sopar tots junts – més matambre i després sandvitxos i gelat, si continuem així ens inflarem com garrins. L’activitat familiar continua fins les 01:30 de la nit – entre el canvi d’horari i les efusions familiars estic mig zombi. Ens acomiadem de tots i ens porten de nou al hotel. Hem convençut l’Alberto de que demà anirem solets amb el bus cap a Buenos Aires i els hem convidat a sopar allà a la tornada del viatge – que vinguin sense cotxe, suposem que no acudirà tota la parentela, resulta molt tens intentar comunicar-se amb una colla tant gran.

Dia 7 –

Agafem un taxi fins la terminal d’autobús i pugem a un bus que surt immediatament cap a Buenos Aires, a les 12:00 ja som de nou al hotel Orly, després d'instal·lar-nos a la cambra, sortim a conèixer una mica més la ciutat. Baixem caminant cap a Puerto Madero i tot passejant amb un temps molt bo, decidim que anirem caminant fins al barri de Boca. Al arribar al final de la zona de lleure de Pto. Madero ens quedem a dinar al Tango Madero, on tenen un excel·lent i variat bufet. Per digerir marxem cap a Boca, travessant uns carrers amb un ambient mes aviat decrèpit on no m’hi sento gaire tranquil – potser son manies meves – arribem a Boca ja amb la digestió molt ben feta. Ens decepciona bastant aquest anomenat barri, atrotinadissim, om un carreró i una placeta s’han restaurat lleugerament i repintat amb coloraines, on intenten atraure el turisme amb la historia d’en Gardel, el tango i en Maradona. Fem algunes fotos i decidim canviar d’aires – del moll surt una pudor de claveguera que tomba d’esquena. Agafem un taxi fins l’Obelisco, per donar una ullada a la zona de Corrientes i el Teatro Colón. Malgrat les impressionants dimensions de l’Avenida 9 de julio, l’estat de pobre manteniment de molts edificis desllueix la potencial brillantor d’una avinguda que probablement devia ser de gran luxe fa 50 anys. Baixem per Corrientes fins el encreuament amb Florència, tot son comerços – la majoria del tipus ‘basar’ – excepte al arribar a Florència, on ja hi ha moltes marques internacionals de vestir, etc. Està curull de gent, es divendres a la tarde d’un cap de setmana de tres dies; doncs la festa del dia 12 (La Hispanidad) la han traslladat al dilluns. Per rematar la caminada que ja portem feta, ara ve el ‘via crucis’ de les botigues, que no deixa de ser una bon procediment per conèixer l’estat del país. No obstant, resulta una penitencia per guanyar el cel, però la Teia en aquests entorns desarrolla una resistència de gran atleta que supera totes les proves, fins i tot hem aprés a diferenciar les diferents classes de pell – o sigui que la previsió del temps anuncia futures despeses en alguns d’aquesta articles. Com que ja tinc una edat, fins i tot he aprés a que m’agradin aquestes situacions, i es que el ser humà ha sobreviscut a moltes altres espècies per la seva capacitat d’adaptació.

Tornem al Orly per descansar una mica abans de sopar, funció que farem al mateix restaurant del davant ‘El Establo’ on hem trobat una bona relació qualitat – preu i servei, després cap a dormir, merescudament.

Dia 8 –

Com que a les 14:00 ens passaran a recollir per anar cap al aeroport domèstic (AEP), després d’esmorzar deixem les  2 bosses d’equipatge a la consigna del hotel i sortim a continuar passejant per la ciutat, ara cap a la Plaza Sanmartín, Plaza Catalunya (que descobrim casualment), Barrio Norte, Av. Santa Fe, fins Av. 9 de Julio. Important espardenyada que ens ha servit per valorar una part dels barris benestants, podríem estar en qualsevol capital occidental, mentre descansem asseguts a un banc d’un jardí veiem una estampa característica de la ciutat, el passejador de gossos que en porta uns 10, es tracta d’un servei comercial molt habitual – per als que s’ho poden permetre !!!.

Abans de marxar ens mengem una pizza d’albergínia a un dels establiments mes anomenats per aquesta especialitat, Los Inmortales, del carrer Lavalle, i tornem al hotel on recuperem les bosses i el servei de transfer ens porta al Aeroparque, situat molt proper (massa) a la ciutat  per agafar el vol cap a Trelew. La terminal es moderna i ben arreglada, el vol surt puntual i a les 18:00 ja som a Trelew. La recepció i el transfer a Puerto Madryn funcionen perfectament. L’hotel es diu El Cid i malgrat els habituals pronòstics catastròfics de la Teia, resulta molt correcte, es petit, nou i decorat tot amb fusta. Com que ja es l’hora de sopar, anem a provar el restaurant ‘Cantina Náutica’ o un nom semblant, que ens han recomanat al hotel per menjar peix. El peix està bé,  (sense tirar coets) es ‘pejerrey’ a la planxa i una amanida fresca, acompanyat d’un bon vi blanc. Com ja ens hem anat acostumant, el preus resulta gairebé la mitat del que pagaríem a Espanya per el mateix. Després sortim a passejar per la població, que es un centre turístic típic, amb els seus serveis característics, agències d’activitats de lleure, bars, restaurants i xiringuitos d’Internet. Demà ens caldrà matinar una mica, doncs ens venen a recollir a les 7:30 per anar a fer la visita a les balenes i el recorregut de la Península Valdés.

Dia 9 –

L’esmorzar ja ha millorat una mica, comparat amb el dels hotels a Buenos Aires i a La Plata, ara al bufet també hi ha fruita i iogurt. A l’hora en punt arriba una dinàmica senyora que carrega a un bus el personal dels diferents hotels, per sortir al recorregut. Anem directament a Puerto Pirámides, des d’on sortirem amb la barca per fer ‘el avistamiento’ de les balenes. Fa un dia esplèndid, atmosfera neta, mar plana i poc vent, sortim immediatament al mar, les barques encara estaven a la platja, al damunt dels remolcs, o sigui que hi hem pujat ‘en sec’. Al cap de molt poca estona ja comencem a veure balenes mare amb la seva cria cadascuna, que rebufen, aixequen la cua i algunes mig salten, com si fossin els jocs del parvulari, però amb criatures que al néixer pesen de 3 tones cap amunt. El passeig dura poc mes d’una hora, però es esplèndid, els animals estan molt a prop i es veu fins i tot quan la mare acluca els ulls. Malgrat el ritme accelerat del dia, tornem a terra amb una agradable sensació de relaxament. Ara el bus ens porta al far de Punta Delgada, durant el recorregut es veuen ocasionalment guanacos i maras (llebre patagònica). Just arribats al far, ja podem dinar, el menú està format per un parell d'empanades de carn, xai ‘asado en cruz’, amanida i fruita – que acompanyem amb bon vi del país. Després baixem a la platja per contemplar de ben a prop algunes famílies d’elefants de mar, per aquestes bestioles també es temps de cria i veiem alguns cadells nascuts fa poc, algunes mares encara estan tacades de sang del part, Es espectacular el tamany i la lletjor del mascle – seria difícil trobar una bestia mes lletja. El temps continua preciós, amb l’aire net i fresc que compensa els 30º C al sol. D’aquí ens porten a una colònia de petits pingüins (de Magallanes, en diuen), que semblen estar ben acostumats als turistes, bona vista sobre la costa des d’uns 30 metres per sobre del mar. Ara ja iniciem el retorn, passant per el petit centre d’interpretació que es troba a l’accés a la zona protegida. Als voltants de les 19:00 ja som al hotel – es a dir una jornada ‘de turista’ de 12 hores – però amb molt bon gust de boca, i molt d’agrair al dinamisme de la responsable del grup, que ha aconseguit fer-nos rodar àgils per poder ser els primers a les activitats mes crítiques. El paisatge es força erm i pla, amb sabines i terra sorrenc, s’hi veuen alguns cavalls, vaques i ovelles pasturant – sembla ser que aquests animals no interfereixen amb l’objectiu protector del parc natural, d’animals salvatges hem vist guanacos, maras i diferents aus. L'únic detall negatiu era que el bus tenia l’aire condicionat espatllat i a dins estàvem a 34ºC. Al vespre, després de controlar i escriure el nostre correu, cerquem un restaurant que cita la guia que vaig comprar a Barcelona. Se'n diu Puerto Marisko, amb gran desencís de la Teia, resulta ser una tasca amb un interessant ambient nadiu, el peix i el marisc es correcte, però com es habitual, la seva preparació queda força lluny dels nostres paladars. Surt molt econòmic.

Per digerir passegem per l’espigó de carrega del moll, amb un vent agradable a 25ºC, sorprenent per nosaltres que esperàvem mes fred, tornem per el passeig a tocar, tot mirant les gavines que volen i pesquen on la llum dels fanals del espigó atrauen el peix.

Al arribar al hotel una nota ens informa sobre l’hora de recollida per demà – les 07:45 – per anar a Punta Tombo, que queda bastant cap al sur.

Dia 10 –

Sortim amb el bus turístic cap a punta Tombo, on hi ha una important colònia / reserva de pingüins de Magallanes, queda a 180 km al sur i un bon tros es en carretera de ‘ripio’ o sigui sense asfaltar – com la majoria del país. Als pocs minuts de sortir ja estem mig adormits al seient, les explicacions de la responsable del tour no son gaire interessants, encara que ben intencionades. Al arribar al lloc hem aprés que aquests animals nien aquí, entrant terra endins fins 1, 5 kms, fan un sot a terra o a sota d’una mata de sabines, per pondre-hi i covar els ous. La costa aquí te algunes caletes amb rampa suau, que permeten l’entrada i sortida fàcil del mar als animals. El recorregut autoritzat als visitants es molt curt, malgrat els turistes que hi ha, els pingüins es passegen entre nosaltres amb tota naturalitat, gairebé cal vigilar per no ensopegar amb ells – no fan gaire més volum que una oca. Moltes parelles estan incubant els ous, resulta un espectacle molt interessant i resulta evident que en aquesta costa hi ha moltes colònies semblants, suposo que l’avantatge es que pots arribar-hi directament, mentre que per buscar-ne d’altres caldria passar per terrenys cercats i ‘haciendas’ privades. Fem un mos al xiringuito de l’entrada (no hi ha restaurant) i marxem en direcció nord cap a la població de Gaiman, fundada per colons gal-lesos i on encara s’hi nota l'herència en els cognoms i l’estructura de les cases antigues. Ens porten a ‘berenar’ a un establiment (entre molts altres) que anomenen ‘Te de Gales’, ens cal recórrer tres o quatre per trobar lloc, ofereixen un ‘forfait’ per 20 $Ar que inclou sandvitxos + pastisseria i té o cafè en ‘barra lliure’. El problema es que cal pagar el paquet complert, encara que facis tan sols un té i una pasta. Clar muntatge per ‘guiris’ que surt cars segons els preus del país, no hi entrem doncs no tenim ganes de pagar per el que no ens ve de gust. Després ens porten a Trelew, per visitar el museu paleontològic – que també ignorem, doncs no ens atrau el tema. El bus de tornada para al aeroport, on hi deixa els passatgers que marxen i als demés ens retornen al hotel de Pto. Madryn. En resum, la única activitat interessant ha estar la visita als pingüins de Punta Tombo, la resta es un intent – gens reeixit - de farcir el dia amb alguna cosa més.

Per consolar-nos anirem a sopar a un restaurant amb molt bon aspecte (o això creiem) que ens va atraure ahir, se'n diu Plácido i te aspecte de luxe. La realitat es decebedora, maître, sommelier i preus alts per el país, ens deixem aconsellar per el vi – que resulta excel·lent – l’amanida es maca i generosa, però el peix, que hauria de ser l’estrella de la funció, està emmascarat per salses que oculten el protagonista. Això frustra una situació que prometia bons resultats. Per acabar d’arreglar-ho, al pagar en visa, s’ofereixen a fer un dte aprox. D’un 9 % si paguem en metálic. Costa entendre aquest garbuix de voler aparentar el que no es. La factura puja 172 $Ar, on el vi ja en costa 60 – son preus exorbitants per el país, tot i que per nosaltres no resultin terribles. A Puerto Madero varem menjar molt millor i amb un servei impecable per 102 $Ar. Son experiències de turista !!!

Tornem cap al hotel, demà ens recullen a les 11:30 per anar a la terminal del bus que ens portarà a Comodoro Rivadavia.

Dia 11 –

Després d’esmorzar sortim a passejar per fer temps fins l’hora de marxar. Canvio alguns € (a 3.4) , actualitzem el correu a un despatx d’Internet i encara fem algunes compres de petits records en bisutería. Ens porten a la terminal del bus, es un vehicle molt còmode, amb butaques com les de 1ª als avions que tenen un bon reposa-cames, ens serveixen dinar calent amb vi postres i cafè, a mitja tarde berenar, qualitat acceptable. El paisatge es la estepa arbustiva patagònica, que mes endavant ens acompanyarà molts quilòmetres, grans horitzons doncs el terreny te poques diferencies de relleu, la carretera es una recta gairebé continua, la velocitat moderada i regular, ideal per dormir !!!  està mig ennuvolat amb successives capes d'estratocúmuls que, de manera dispersa, deixen caure breus cortines de pluja, resulta un entorn molt relaxant. Al apropar-nos a Comodoro R. La carretera entra en una successió de petites valletes que baixen cap al mar, doncs hem estat rodant per una meseta interior, aviat es comencen a veure algunes bombes de petroli treballant al seu ritme lent i constant – som a Can Repsol (YPF). A la terminal no troben ningú esperant-nos, com que hem arribat una mica abans de l’hora prevista, esperem una mica de temps i quan ja estava trucant al telefon de contacte aquí, que va donar-nos en Fernando, apareix un xicot amb els nostres noms a un paper. Com que l’hotel es a tan sols una ‘cuadra’, ell mateix carrega els bultos a un carretó i ens acompanya al hotel Comodoro, no es nou però està conservat adequadament i l’habitació es correcta. Nosaltres continuem intentant fugir del menú de carn habitual, doncs ja ens veien venir que passarem molts àpats sense provar el peix, així doncs, preguntem per un restaurant de peix i ens adrecen al que s’anomena ‘Puerto Cangrejo’. Aquesta vegada ens serveixen bé i a preu raonable, una amanida compartida + 2 varietats de salmó + cerveses +infusions, per 75$Ar, el personal es atent i amable, sense servilisme. Comodoro R. Es una ciutat petita amb vida industrial (YPF) i universitària, que gairebé no tindrem temps de visitar, doncs demà marxem a les 11 del matí.

Dia 12 –

Després d’esmorzar deixem l’equipatge a punt i sortim a passejar una mica per la ciutat, veritablement no hi ha cap motiu d’atracció, la població queda encaixada entre els turons, que limiten la meseta interior, i el mar. Tornem aviat al hotel i aprofitem de que ofereixen servei d’Internet, per escriure a la família i comprovar si hem rebut notícies. Al cap de poca estona arriba l’Ana, que serà la nostra guia fins a Ushuaia, amb la furgoneta Citroen, en Martín que es el xofer, i un altre xicot aprenent de guia que se'n diu Ariel. Es donen a conèixer i ens ajuden a carregar l’equipatge. El vehicle es força senzill i si anéssim amb el passatge complert (12 pax) no seria gens còmode. Com que tan sols som 3 clients, nosaltres dos i un xicot turc, l’Orhan, s’hi va prou relaxat, llàstima que no sigui com el bus que ens va portar des de Pto. Madryn. Tot just marxàvem ja rodant per el carrer, quan s’atura i ens expliquen que haurem de fer una combinació de vehicles; aquesta furgoneta no té llicència per passatgers en aquesta província (Chubut) i per aquest motiu passen els passatgers a un taxi que en portarà fins al límit de la província amb la de Santa Cruz – uns 10 minuts de cotxe – arribats allà, tornem a pujar tots a la Citroen. Primer anem cap al sur fins a Caleta Olivia, a la costa, on parem a dinar a un restaurant local (52 $Ar per tots dos) raonable qualitat/preu. Al sortir de Caleta Olivia ja canviem de direcció i rodem clarament cap al oest entrant a la estepa patagònica, que cada vegada es veu més seca, grans espais i pocs relleus al terreny, abunden les bombes que extrauen petroli fins molt a prop de la població Perito Moreno (començo a sentir curiositat per aquest personatge que dona nom a molts llocs), som a la vorera del gran Lago Buenos Aires, el fort vent, sempre de cara, fa trontollar sovint el vehicle i ens embolcallen núvols de sorra que ceguen la visió i peten als vidres amb molta intensitat. Es la benvinguda al clima característic de la Patagònia, la temperatura ha refrescat al allunyar-nos del mar i convida a posar-nos el Gore a sobre del forro polar. Al fons ja es comencen a veure les primeres carenes dels Andes, encara amb neu. A Perito Moreno hem girat cap al sur, acostant-nos a la ribera del llac, que està ple de crestes blanques al aigua – per el vent – també onades que semblen un mar encrespat. A mida que ens acostem a la població de Los Antiguos, on dormirem, el paisatge va verdejant i a la població s’hi veuen molts cirerers ben florits – ens diuen que es el principal productor de cireres de la regió. Abans de parar al hotelet ens pugen a un mirador sobre la vall, la vista es amplíssima i bonica sobre el llac, i les muntanyes properes, ja a Xile; llàstima que no fos una mica més aviat doncs el sol està massa baix per les fotos. El vent continua fort i fred, demà ens abrigarem una mica més. L’hotel es força elemental, però suficient, ens porten a sopar a un restaurant nou (Agua Grande) que hi ha davant mateix del hotel. El menú es carn amb salsa de cebetes i unes patates fregides, per postres amanida de fruita fresca – tot es molt bo i el menú està anunciat a 12 $Ar, o sigui que es realment econòmic. Demà hem quedat per esmorzar a les 8 i sortir seguidament, avui hem recorregut uns 490 km i demà ens toca fer-ne una mica menys. Sembla que al entrar el vespre el vent ha afluixat bastant.

Dia 13 –

S’aixeca un dia esplèndid de sol i amb poc vent (uns 30 km/h !!!). La temperatura es més agradable que ahir, l’esmorzar es una mica curt però les torrades i melmelades casolanes son excel·lents. Tornem cap a Perito Moreno vorejant el llac, amb una vista excel·lent sobre els cims a Xile (Cerro Campana), faig algunes fotos panoràmiques doncs no hi ha manera de fer entrar tot el paisatge en una sola foto. A Perito Moreno agafem de nou la Ruta 40 en direcció sur. Ara el paisatge es més variat, pujant i baixant amples valls , un parell de collades entre 900 i 1000 mts, de tant en tant passem grups de guanacos, que fugen al acostar-se el cotxe, també algun nyandú (coique) i a unes planes amb aiguamolls veiem un parell de varietats d'ànecs força grans, més endavant flamencs i cignes. A prop de Bajo Caracoles (quin nom de poble !!!) deixem la Ruta 40 per seguir una pista que porta al centre arqueològic de Manos Pintadas, situat a dins de la Cañada (gorja) del Rio Pinturas. Entre tanta geografia amb perfils suaus, s’obre aquest ample engorjat que resulta molt més bonic del que esperàvem. A la base de les seves parets es on hi ha una impressionant quantitat de pintures prehistòriques, la majoria son mans perfilades en negatiu, de diferents colors, també hi ha figures d’animals, alguns homínids i símbols abstractes que es poden interpretar diversament. L’Ariel es arqueòleg i ens dona una lliçó magistral sobre el tema, es un gran encert tenir-lo com acompanyant. Es evident que era un centre religiós o espiritual durant bastants milers d’anys (segons els científics) L’entorn arrecerat de la vall deuria resultar atractiu i tenir certa simbologia. Mengem els entrepans que portem, al mateix edifici que dona accés al lloc, encara estan construint aquest centre d’acollida. Aprofitem per passejar fins gairebé el punt on la vall s’obre a uns plans mig inundats i tancats per parets de roca erosionada per el riu. Aquesta ‘Cañada’ té un atractiu especial i el riu porta força aigua. Ens comenta l’Ana que al desembre (estiu) gairebé tan sols hi ha aigua al cordó central del torrent. Als diferents llocs on hi ha pintures, hi estan construint reixes de xarxa per evitar el vandalisme dels que hi graven els seus noms. També hi estan posant plataformes de fusta per facilitar la contemplació i estudi de les imatges.

Després de la passejada la furgoneta ens porta de nou a la Ruta 40 i la seguim cap al sur uns quants kms, fins a trobar la Ruta 39 que ens porta a la població de Lago Posadas. Tot el dia hem tingut al horitzó el perfil del Cerro San Lorenzo – que demà veurem més proper – hem entrat en una ample vall amb llacs, alguns de secs i un altre de sal, les muntanyes que la encerclen tenen unes dretes parets encastellades, similars a Ordesa, que amb el sol ponent agafen encara més l’aspecte de castells enrunats. Ens allotgem a ‘La Posada de Posadas’, que tenen unes casetes de tipus ‘bungalow’ molt ben arreglades i amples. El vent torna a bufar fort, soparem a la casa principal de La Posada, la mestressa (Susana, nascuda a Itàlia) m’explica que el seu marit es català i que el seu fill tot just ha tornat aquí després de passar 3 anys a Barcelona. A la pared de la recepció hi tenen penjada tota una col-lecció de piolets, grampons i altres estris d’escalada, que ja son ben antics. M’explica que els han anat deixant diverses figures de l’alpinisme, com en Bonatti etc., es evident que es una base des d’on anar cap al massís del Cerro San Lorenzo. El sopar es senzill, però s’hi nota la traça de la bona cuinera, acompanyat de bon vi, resulta tota una festa. Demà farem una passejada cap al Rio Oro, per veure el San Lorenzo de més a prop.

Dia 14 –

De nou el dia s’aixeca magnífic i el vent encara no bufa massa fort. Esmorzem unes pastes casolanes, i torrades amb melmelada – tot fet a casa. Sortim amb la furgoneta cap als propers llacs, aquesta gran cubeta glacial / lacustre presenta una serie de petites ondulacions rocalloses que son evidents traces de antics fons de gelera, la vegetació es arbustiva i dispersa, els límits de la vall son les carenes andines amb una alçada semblant al Pirineu, amb una innivació semblant a la que tenim nosaltres el mes de maig. Anem rodejant el Lago Posadas i en un collet sortim a caminar 1 hora i mitja, disfrutant d’una bona vista sobre aquest llac i el seu veí el Puyredon, que està separat per un estret istme. L’Ana (es biòloga) ens va comentant detalls sobre els animals, la flora i el terreny, aquest te una interessant varietat de colors, del ocre al marro rogenc, al morat i al gris verdós, tot son sediments volcànics i el color depèn de la temperatura a que es varen refredar. En un racó del llac observem varies classes d'ànecs, entre els joncs i altres herbes d’aigua. Les dimensions d’aquests llacs son grandioses, com tot el paisatge que ens envolta. Ens retrobem amb en Martín i la furgoneta i anem fins l’istme que separa els dos llacs, allà ens mengem el pícnic a tocar del aigua i a recer (una mica) del vent, es una excel·lent ‘tarta’ casolana de verdura i un sandvitx del pollastre que va sobrar al sopar d’ahir.

Es curiosa la diferencia de color entre els dos llacs, el Posadas d’un blau lletós – típic dels sediments que baixen de les geleres – i el Puyredon que es d’un blau net magnífic, probablement degut a molta fondària. Desprès del dinar acabem de passar l’istme i seguim la costa del Puyredon, travessant el torrent de la Cañada de Furiosos i guanyant una mica d’alçada tot just després de passar el Rio de Oro, enfilant-nos per la seva vall. Al cap de poca estona baixem de la furgoneta i caminem vall amunt, acostant-nos a la gorja que es forma entre espadats rogencs, passem al costat d’un parell de vaques mortes, pudents i sucoses, i quan som a un turó just a sobre de la gorja podem observar 4 còndors magnífics, que des de la punta de la roca deuen estar esperant que els cadàvers estiguin prou ‘madurs’, després arrenquen el vol gairebé sense cap alada, tan sols aprofitant les corrents tèrmiques del aire. Des d’aquí dalt tenim una bona vista sobre la vall del Rio Oro, que planeja fins al peu del Cerro San Lorenzo, el mes alt de la Patagònia argentina; de nou la distancia sorprèn, amb els binocles es veuen les dretes canals i cornises de neu a la cresta, que es també la partició oceànica i de frontera amb Xile, una pista s'endinsa a la vall fins a perdre's de vista. Després de reposar una mica tornem un tros endarrere i remuntem una carena per retornar de nou a la vorera del llac Puyredon, la furgoneta ens espera a una preciosa ‘estancia’ i hotel, a la vora mateixa del llac. En total el passeig de la tarde ha durat unes 4 h. Efectives, que es noten a les cames desprès dels dies sedentaris que portàvem, ens anirà bé per no cansar-nos gaire als trescs de El Chaltèn. Retornem a La Posada amb ganes de dutxar-nos i reposar una mica, pensant ja en quin sopar ens haurà preparat la Susana, seran uns entreteniments d’embotit i formatge – on destaca un formatge de cabra semi-curat excel·lent, i uns canelons farcits d’espinacs i mató, amb salsa de tomàquet i carn, per postres un flam casolà. Es a dir, si tenim en compte que som a un lloc remot, a 500 km de la ‘ciutat’ més propera, això es un àpat excepcional, i a dormir per fer la digestió.

Dia 15 –

Avui sortim a les 9 i ens espera una bona tirada de carretera – de ‘ripio’ clar !!!, tornem de nou fins la Ruta 40 a Bajo Caracoles i girem cap al sur, el paisatge continua amb les planes i ondulacions que ja ens son familiars, algun guanaco, algun nyandú i una mica de bestiar de pastura molt isolat . la feina que deuen tenir els gauchos per reunir-lo quan cal esquilar, comptar, vendre, etc... els gauchos amb els seus gossos han de fer centenars de kilòmetres. Parem a una hacienda on havíem encarregat el dinar, però sembla que l’avís no ha arribat i està tancat. El lloc més proper està a 90 km, al encreuament anomenat Tres Lagos, on podem menjar unes empanades de carn que no estan malament, encara que son re-escalfades al micro-ones. Allà agafem el trencall que en uns 190 km arriba a El Chaltén, uns 50 km abans ja es veu el perfil llunyà, però característic del massís del Fitz Roy i el Cerro Torre, poc abans parem a fer algunes fotos, els núvols entren de ponent i s’esfilagarsen a les crestes sense amagar la seva arrogant figura. La població està en un important moment de creixement i sembla una de les que es veuen a les pel·lícules del Far West, amb cases de fusta i carrers empolsegats. L’hotel està molt bé i es veu gairebé nou, els mobles son de fusta rústica i massissa. El sopar es d’ingredients bons (carn) però pobre en servei. Si jo no hagués demanat amanida, la carn l’haguessin servit ben sola – i es plat únic, el bon vi arregla força la situació. A fora se sent bufar fort el vent. Aquest hotel, al vàter de les habitacions hi té instal·lat un curiós aparell a la tassa del vàter, una palanca lateral permet fer sortir un braç articulat dins de la tassa, que permet dirigir un sortidor d’aigua a les zones del cos que més ho necessiten en el moment de fer servir el conjunt sanitari. La pressió s’ajusta amb una aixeta i fins i tot permetria reproduir la coneguda figura de Pasqua ‘l’ou(s) com balla’. Potser es podria promocionar a Europa !!!.

Dia 16 –

Aquesta nit el vent ha bufat constantment, si a les tendes fa igual, serà difícil dormir amb el rebombori. L’esmorzar es escàs, tan sols torrades amb mantega i un pessic de melmelada. Aquesta gent no saben portar un hotel, per mes modest que sigui, altres clients es queixen de que un radiador perd i que l’aigua calenta no funciona. Suposo que es per manca d'experiència, perquè l’aspecte general es bo. Anem a un locutori de telèfons per trucar a Torelló, així la Teia queda més tranquil·la, després retornem al hotel per endreçar l’equipatge, al migdia sortirem caminant cap al campament de la Laguna Capri. He comprat un mapa esquemàtic per identificar els indrets, per acabar de passar el temps entrem a un bar i ens mengem una ració de pastís de xocolata – que no engreixa !!!  i un cafè amb llet. A les 12:30 ens venen a buscar i caminem fins l’oficina de l’agencia, molt propera, on ens reunim amb la guia local del Parc , la Lizzi, que ens passejarà aquests dies al voltant del Fitz Roy. Han arribat un matrimoni de Madrid que s’uneixen des d’aquí al nostre grup, anem pujant cap al campament de Laguna Capri, agafant alçada per sobre de la vall. Son graonades de roca volcànica, cobertes de bosc i amb el camí molt ben marcat. Parem a fer un mos amb el pícnic que ens han donat abans de sortir, s'està bé al solet però a l’ombra aviat es nota la fresca, al fons de la vall el paisatge podria se a qualsevol racó dels Alps. Arriba un moment en que la cota ja es suficient alta perquè s’obri l’escenari del impressionant cercle del Fitz Roy, unes filagarses de núvols juguen amb les esmolades puntes de roca i no paro de fer fotos – ens comenten que a vegades aquests cims no es poden veure durant varies setmanes seguides, el llom on hem arribar es un mirador extraordinari. Al cap de poca estona arribem al campament ‘lliure’ i a pocs metres hi ha el de l’agencia nostra, al costat mateix del llac, també es un lloc excel·lent per contemplar aquesta meravella. Les tendes son bones i amples, serien suficients per 4 persones però el matalàs es escàs, tan sols una planxa d’escuma de les típiques per sortir de muntanya – llàstima que no hi posin un suport addicional d’escuma industrial, es guanyaria molt més confort. Deixem a la tenda la roba de recanvi i pugem a uns turons propers per aprofitar la tarde amb noves vistes del paisatge. El sopar es bo, una bona sopa i carn estofada, vi i per postres una crep amb ‘dulce de leche’, millor que al hotel de El Chaltén. La temperatura ha baixat bastant i sopant a la tenda menjador m’ha agafat fred, així es que ens posem immediatament al sac, que es de fibra, ample i suficient. A la nit se sent bufar fort el vent, a vegades sembla que passi un avió per sobre del arbres, el soroll gairebé no ens deixa dormir tranquils.

Dia 17 –

M’aixeco a les 7 per veure si hi ha sort amb la sortida de sol, però de ponent bufa la turbonada i el cel està ben tapat, arriben espurnes de neu. La Teia es lleva emprenyada, ha dormit malament amb el soroll i necessita esbravar-se. Esmorzem cereals, dulce de leche, torrades calentes, melmelada, mantega i cafè amb llet. Malgrat el temps rúfol, sortim cap al Campamento Poicenot i Campamento Rio Blanco, allà ja decidirem si podem pujar a la Laguna de Los Tres. El vent bufa fort i neva en cristalls petits que castiguen la cara, Al Camp. Rio Blanco ens aixopluguem a un cobert amb una taula, i mentre fem un mos, decidim que no interessa guanyar alçada amb aquest temps, anirem seguint el riu Piedras Blancas per remuntar una mica fins el petit llac del mateix nom, aquest itinerari queda més protegit que el de la Laguna de Los Tres, que puja per un llom totalment descobert. A prop de la Laguna de Piedras Blancas entrem en una zona de grans blocs, aviat es comença a veure la cascada de seracs que acaba a la Laguna. El vent arrossega núvols d’aigua del llac i aviat retrocedim fins aixoplugar-nos dessota d’un gran bloc, on dinem. Mentre ens mantenim en moviment no es passa fred, però als 5 minuts d'aturar-nos, el cos es refreda i s'està incòmode. Després retornem per el mateix camí, amb el torb que continua bufant fort – encara que la Lizzi ens consola dient que tenim sort, doncs no passa dels 80 Km/h !!! Al arribar de retorn a les nostres tendes, ens abriguem amb la roba de recanvi que hem pujat i berenem unes galetes amb cafè o infusions. La temperatura ha baixat una mica i quan fa estona que no fem res, el fred es va posant al cos – començant per els peus, ens en anem a la tenda nostra i ens abriguem amb els sacs. Al ser de polièster, no escalfen tan com els de ploma – però si agafen humitat, s'eixuguen molt de pressa. Sortosament no tardem a sopar molt bé i també aconseguim un doble joc de matalàs i sac per cada un, que ens garantitzen no passar fred a la nit. Ens adormim sentint la pluja sorollosa que pica a l’arbrat i a la tenda, cap filtració ni gotera d’aigua. Quan em desperto a mitjanit, ja no es sent ni la pluja ni el vent, tan sols alguna gota que es despenja dels arbres.

Dia 18 –

Em desperto a les 6 i al cap d’una estona les necessitats biològiques m’obliguen a sortir de la tenda, el cel està ben blau !!! compleixo amb la primera urgència i agafo immediatament la cámara de fotos, camino els pocs metres fins la Laguna per disfrutar d’una sortida de sol espectacular amb les parets del Fitz Roy de canviants colors carbassa, faig moltes fotos i me'n entorno a la tenda doblement agraït a la sàvia Natura. Després d’esmorzar sortim encara amb bon temps, però es va tapant progressivament. Fem una parada a la bonica cascada que ens permet acomiadar-nos del Fitz Roy, el camí voreja las Lagunas Madre e Hija, per dins de bonics boscos de lengas – una espècie de la família del faig que es característica de la Patagònia – l’itinerari es molt planer fins que es baixa una mica cap a la vall principal del Fitz Roy, després es remunta una mica i arribem al Campamento Humedades tot just quan comença a ploure, els núvols no ens deixen veure el Cerro Torre, tan sols la part mes baixa de la gelera. De nou revisem les tendes que ens assignen, aquesta té aigua sota del matalàs, canviem de tenda i la situació millora una mica, però encara està humida – està clar el nom del campament !!! A la tenda menjador prenem begudes calentes i galetes, però encara ens queden bastants hores sense fer res i el cos es refreda aviat, a estones cau aiguaneu. Aquesta tarde el temps s’ha embolicat definitivament, es van alternant la neu granulada, l’aiguaneu i la pluja, passem la tarde xerrant al menjador i comentant el programa dels propers dies. La colla de ‘clients’ ara es de 5, a estones parlem en anglès – per l’Orhan, que s’ha educat a USA i parla un anglès molt millor que qualsevol de nosaltres. Arriba un grup de dos noies i un noi de Brasil, acompanyats per el seu guia local, també de la mateixa agencia que nosaltres, els tres van molls fins l’anima, degut a portar roba inadequada i no en porten de recanvi, pràcticament s’enconillen tremolant al costat de l’estufa de butà, per intentar eixugar la seva mullena. El programa per demà preveu pujar fins la Laguna Torre i opcionalment passar un pont tirolès (un cable) sobre el riu, remuntar fins la gelera i fer-hi una passejada (a peu pla) amb grampons. Després es retorna caminant a El Chaltén. Tan sols l’Orhan s’apunta a l’opció, però tot queda pendent del temps que faci demà. 

Per sopar una benvinguda sopa i després espagueti amb salsa de carn, per postres peres al vi. Avui per dormir tenim tres sacs, un d’ells el farem servir d'edredó per els dos si fa gaire fred, també tenim doble matalàs, per aïllar-nos de la humitat. Aquesta nit no fa gaire fred, però la pluja batent al sostre es força emprenyadora; la Teia no sap relaxar-se i es passa la nit esperant que la tenda s’inundi, o sigui la formula ideal per donar la llauna tota la nit.

Dia 19 –

Ni ha entrat aigua, ni hem passat fred – tan sols el concert de la pluja continua. El dia s’aixeca tapat i plovisqueja, ja em faig a la idea de que no podrem veure el Cerro Torre, com que la pluja no sembla gaire forta, la Lizzy ens proposa pujar fins la Laguna Torre abans de marxar cap a El Chaltén. Des del campament es remunta la morrena en ½ hora i ja tenim als peus la Laguna, que encara conserva algun tros de gel, a la ribera del fons es veu la gelera del Torre, que acaba all llac, malauradament el sostre de boira i núvols no deixa veure el que hi ha més amunt. Carenegem per la morrena fins el torrent que la desaigua, aquí es on hi ha instal·lada la tirolina, amb un cable d’acer i una politja per passar el riu. Al cap de pocs minuts hi arriben dos grups, que pujaran fins la gelera per jugar a grampons, amb aquest temps ja estan ben arreglats !!!.

Tornem al campament a recollir les motxilles, fem un mos i marxem avall. La primera part del descens es per planes de fons de gelera, que de tant en tant queden mig tancades per antigues morrenes, després el riu ja s’engorja i la baixada es fa sortejant successives graonades rocalloses fins arribar a El Chaltén. A estones vol sortir el sol, sense èxit, i torna a ploure suaument o ventant. Al hotel tornem a l’Anna els sacs de llençol que ens havien deixat, recuperem l’equipatge i la roba neta, i ens llencem cap a la dutxa calenta per recuperar l’aroma artificial de les persones civilitzades. A la cambra fem una gran estesa per eixugar-ho tot i per tornar a distribuir tots els components. Com que ja fa estona que no hem menjat, ens arribem fins a una cerveseria (artesanal) i demanem primer uns fumats i de segon una empanada vegetal, però malgrat la bonica carta que ens han ofert, no tenen res més que carn. Aquesta sensació de que tot està a mitges la estem tenint des de l’arribada aquí, en realitat la temporada tot just està començant. Després de beure una bona cervesa (acompanyada de cacauets) ens arribem a una mena de supermercat, on comprem postals, segells, ganyips, un llibre i un mapa. Resulta que el propietari es un català, també hi té un restaurant al davant mateix (encara tancat) que se'n diu La Senyera, de sota el taulell ens treuen una cuatrebarrada estelada i a una vidriera hi tenen també una ikurrinya. Aprofitem que al davant hi ha un servei Internet i posem al dia la correspondència. Hem quedat per sopar tots junts a les 8 i aquesta vegada ja te una presencia mes normal, de primer una sopa de verdura, tipus ‘minestrone’ que està molt bona, i de segon pollastre al ast acompanyat d’un platet de ‘ensalada rusa’, per postres flam, sempre ben acompanyats per un bon vi. El company Orhan està molt embalat, sembla que ja anava una mica carregat de cervesa abans de sopar, el jovent s’anima a sortir a fer una copa en algun altre lloc, i nosaltres anem de cap al llit, que després de 4 nits per terra i en tenda, ara resulta com arribar al paradís.

Dia 20 –

Avui tenim el dia lliure fins les 17:00, quan marxarem amb el bus de línia regular fins a El Calafate. Hem cercat activitats per omplir el matí i com que el temps encara es conserva rúfol vall amunt, hem encarregat un cotxe per que ens porti remuntant la vall del Rio de las Vueltas, fins el Lago del Desierto, a la seva capçalera; en Miguel i la Cristina s’hi apunten a compartir el cotxe. L’altre alternativa era anar per carretera fins el Lago Viedma, on es pot fer una volta en barca fins el seu glaciar, però resulta que aquest servei encara no ha començat la temporada. A El Chaltén ja fa sol, però hi arriba la pluja que el vent porta des de les muntanyes, a dalt es neu. El cotxe que ens porta es del nebot de la mestressa del hotel, un 4x4 Galloper, ens cobra 120 $Ar per tots 4. Aquesta vall del Rio de Las Vueltas es una agradable sorpresa, mostra perfecta de vall glaciar amb fons molt ample i gairebé sense pendent, on el riu s’escola en amples meandres i guanya alçada molt lentament, recull les aigües de les valls laterals i cada vegada es veu més transparent, el bosc de lengas cada vegada es més espès i en molts llocs es un gran aiguamoll de molsa i arbusts. Als 37 km arribem a una àrea d’acampada privada, que encara no funciona, es a tocar del mateix Lago del Desierto (no entenc el nom, aquí no té cap lògica). Deixem el cotxe i pugem caminant 1 hora fins el peu de la gelera Huemules, entremig d’un magnífic bosc humit de lengas, carregades de molsa, i troncs caiguts; es un entorn gairebé màgic, no plou, malgrat que està tapat a partir del 1000 mts d’alçada. L’ultim tros s’enfila dret per les pendents de l’antiga morrena glaciar, per obrir-se de sobte davant un petit llac verd maragda, sobre el que penja la gelera. Llàstima que en aquest magnífic mirador, el fred vent no aconsella gens fer una parada contemplativa. Fem un petit mos a un racó arrecerat, tot contemplant la vall del riu que hem remuntat, amb els seus espessos boscos i l'apariència de llacs que tenen els grans meandres. El retorn al cotxe es ràpid, retrobem el xofer, que ha aprofitat per pescar dos magnífiques truites al llac, uns 40 cm cada una, o sigui aproximadament 1. 5 kg. Retornem a El Chaltén ben satisfets de com hem aprofitat el matí – ara ja ens hem guanyat el dinar – no ens hi capfiquem gaire i entrem al restaurant Fitz Roy, que té un aspecte ben arreglat i està obert, però totalment buit. La decisió es encertada i mengem i bevem bé per 100$Ar els dos. Amb aquest tiberi ja podem dormir a gust durant el viatge d’aquesta tarde amb el bus, cap a El Calafate. Encara ens arribem al supermercat del català a comprar fruita per sopar. El bus regular surt a l’hora prevista, va ple, es prou còmode perquè el recorregut no es faci massa pesat, a mig camí parem 15 minuts per les necessitats biològiques, i continuem la ruta. Les llums de El Calafate es veuen de lluny, però queda entremig el Lago Argentino, que cal voltar, a les 10 arribem a la terminal, on un petit microbus ens espera per anar al ‘Hostel’, es un alberg amb les cambres molt correctes i còmodes, no sortim a sopar, doncs després del dinar que hem fet, ja en tenim prou amb la fruita i els iogurts que portem, Tan sols m’arribo al restaurant per encarregar el pícnic que ens emportarem demà.

Dia 21 –

Mentre esmorzem l’Ana ens presenta a una parella d’americans (Bill i Cindy) que s’afegeixen al nostre grup fins a Ushuaia, ja som 7 ‘clients’.

Aquí hi ha cobertura amb el movil, o sigui que es podrà trucar a casa directament. La Teia parla amb la mare i queda molt trasbalsada perquè encara té problemes amb la boca i l’antibiotic l’hi dona diarrea – ja l’hi ha espatllat el dia. A la tarde truca a la Montserrat per insistir que ho vigilin.

A les 8:30 ens recullen per fer el tour de la gelera Perito Moreno, no es exclusiu per el nostre grup, ho fa un servei local, el bus recull gent a diferents allotjaments i sortim cap a glaciar. No agafem la carretera principal asfaltada, sinó que s’enfila per una de ‘ripio’ que té millor panoràmica sobre el gran Lago Argentino. Fa un dia esplèndid i les muntanyes es veuen amb neu nova a l’alçada. El bus ens deixa al costat del petit embarcador d’on surt el catamarà que fa el tour per el llac, fins la pared de gel. Caminem per la vorera del llac tenint devanit l’espectacle del seracs que pengen uns 70 mts. per sobre de l’aigua i que de tant en tant es trenquen i afegeixen animació al espectacle. Al bus hi venien duges iaies italianes, que ens fan riure a bastament amb el seu humor i molta marxa. El recorregut acaba a dalt d’un turó que es un mirador magnífic, està arranjat amb baranes i passeres, en una de les seves balconades ens mengem el pícnic embadalits amb aquest escenari tan gran. A les 15 el bus ens recull i condueix de nou al embarcador, per fer el tour per el llac amb el catamarà, ens passegen uns 40 minuts per sota de la muralla de gel, com a plaer addicional a la curta caminada del matí resulta un relaxat complement – i el dia continua amb bon sol, una mica d’airet fresc i l'atmosfera netíssima. Retornem a El Calafate disfrutant de nou del ample panorama del llac, el bus ens deixa al centre de la població i aprofitem per treure calers al caixer automàtic – aquesta vegada funciona !!!, passegem mirant les botigues en aquest important centre turístic que té un aspecte molt actiu, malgrat que la temporada tot just comença. A les 8:30 ens trobem amb la resta del nostre petit grup per sopar junts. L’Ana ha reservat al Casimiro, que té molt bon aspecte. Mengen tots ‘asado’ de xai, menys nosaltres que preferim truita del llac, de primer un bufet d’amanida molt variat, bon vi i un postres correcte, paguem 55$Ar per cap. Nosaltres estem molt saturats de menjar tanta carn, per això hem preferit la truita – que resulta bona, però més petita del que esperàvem, desprès de veure les que va pescar el xofer al Lago del Desierto !!!. Tornem caminant al hotel amb temperatura baixa i el cel estelat.

Dia 22 –

Sortim a les 8:30 cap a la frontera xilena, s’afegeix al grup en Martin, que es empleat de la nostra agencia i guia del massís del Paine, i també en Luis, que està aprenent per fer també de guia. Parlant amb ells, veig que son muntanyencs i escaladors que aprofiten per guanyar-se alguns calerons passejant els turistes, tots dos son molt agradables de tracte. Continuem formant tots plegats un grup una mica atípic, ara som 7 ‘clients’ + 5 empleats de l’agencia (potser el xofer es autònom). El vehicle que ens ha passejat des de Comodoro R. ens deixa a la mateixa frontera, on canviem a un de similar matriculat a Xile, es evident que els dos països no es faciliten gens el trafic de vehicles entre ells, també sembla que les relacions generals sempre son tenses. Fa poc s’ha fet public que durant la guerra de les Malvines, el govern d’en Pinochet va facilitar molta informació militar sobre Argentina als anglesos, (trobo que els argentins han tardat molt a saber-ho, d’aquí venia la gran ‘amistat’ de la Thatcher amb el dictador) amb la gran carnisseria de joventut resultant d’aquell disbarat, els sentiments estan encara molt dolguts.

Traslladem l’equipatge al nou vehicle i anem a passar els tràmits de passaports, son bastant lents, malgrat que son 4 gats. Aquest pas fronterer està lluny de qualsevol població, tan sols hi ha els dos edificis d’aduanes i les dos barreres que tallen la carretera de ‘ripio’ . Una mica més endavant hi ha un petit restaurant i botiga de camí on hi canviem calers, 1$Ar = 160 pesos xilens, doncs ens caldran per pagar l’entrada al parc del Paine que es de 10.000 pX per cap. El temps s’ha anat embolicant i al acostar-nos al parc ja tan sols es veu la base de les grans parets. Aquest costat sembla força més verd, ara els guanacos son bastant més nombrosos i no fugen al pas del vehicle, aviat comencem a veure el massís del Paine, malauradament està mig cobert de núvols, voregem el Lago Sarmiento i el Pehoe, passem per devanit del nostre campament sense parar-hi, camí del llac Grey. Arribem a la vorera d’aquest llarg llac, a l’extrem oposat on  acaba la gelera del mateix nom, deixem el cotxe i fem un curt i airejat passeig per una península que té una imponent vista sobre el llac, a l’aigua hi ha molts i grans trossos de gel, despresos de la gelera, que el vent fa navegar fins aquí. A sobre tenim el pic gran del Paine i també s’endevinen els Cuernos mig coberts per els núvols, el vent bufa fort com sempre. De retorn ja entrem al campament, on ens instal·lem a les tendes ja muntades, algunes d’elles les han posat dessota d’una teulada de fusta, inclinada molt vertical, que la protegeix de la pluja i del vent dominant, els sanitaris son excel·lents. Això sembla un dels campaments que hi ha als grans parca d’USA. El sopar el serveix l’empresa concessionària del parc, no es cap meravella, però no es passa gana i no falta el vi. Després de sopar anem una estona a la vora del llac, a 50 mts de la tenda, ara els núvols estan més tancats i gairebé no es veuen els cims – bona nit !!!

Dia 23 –

El dia s’aixeca amb núvols generals enganxats als cims, esmorzem i sortim amb el bus cap a la vall del riu Asensio, en 1 hora de viatge arribem al complexe hoteler turístic de Las Torres, passant per un estretíssim pont, on el bus hi passa mi-llimètricament, durant el recorregut hem vist bastants remats de guanacos, ara ja gairebé no els fem cas. El camí que remunta la vall surt del mateix hotel guanyant alçada elevat per sobre del torrent, sembla una antiga morrena, després flanqueja per entrar decidit a l’estreta vall, fins un refugi situat al costat del riu, a dalt es veu la gelera penjada del Petit Paine, però als cims tot son núvols, fem un mos al exterior del refugi mentre arriba un grup de cavalls amb turistes dalt. El gruix fèrtil de terra es molt minso per tota la Patagònia i no es recupera fàcilment de la erosió, els cavall marquen una fonda traça que es converteix en reguerot i augmenta de fondària ràpidament, està clar que aquesta activitat aquí dalt es una bestiesa – i a sobre es un Parc Nacional !!!. A partir del refugi, ja sense cavalls, el camí entra a un preciós bosc de lengas, que sovint estan colonitzades per un parasit - en diuen ‘farolillo chino’ – que dona una bonica pinzellada de tons verds diferents, entre les fulles primerenques de les lengas. Tal com anem guanyant alçada ja es va veient la capçalera de la vall amb bastant neu, al arribar dessota del torrent que baixa de les Torres del Paine, ens enfilem per una dreta i pedregosa morrena, que al arribar al seu limit superior dola la volta al petit llac encerclat per les parets de les Torres, encara mig ennuvolades, però que malgrat aquesta limitació de visibilitat formen un circ espectacular, aquí fem la parada per dinar, ventilats per un aire fred i volves escadusseres de neu, crec que les fotos encara sortiran acceptables. Marxem de nou avall i al arribar al refugi ja hi fa un bon sol, ara es veuen les puntes de les Torres amb sol i fumaroles de neu que aixeca el vent, llàstima no ser ara al llac !!!. Continuem el retorn a l’hotel amb bon sol i vent fred – com sempre. El meu genoll dret torna a rondinar, des del segon dia a El Chaltèn que a vegades es torna molest i fa mal al baixar, res que m'impedeixi caminar però emprenya. Al arribar al campament encara aprofito per fer algunes fotos des del llac, aquest entorn es una meravella, som a la vesant oposada a l’excursió d’avui, i ahir no teníem bona visibilitat. Després d’una bona dutxa calenta, nets i afaitat, ja som a punt per sopar (tinc la sensació de que aquesta crònica parla molt de la teca, però es un tema que resulta important !!!). Avui ens donen una crema de llenties que entra molt bé amb la temperatura que fa al vespre, després una barreja d'arròs amb verdura i trossos de salsitxa, omple i  alimenta, per postres pinya de llauna. La cuina en aquest campament – que està a peu de carretera – la trobem poc elaborada, seria correcta en un lloc on els queviures es pugen a coll o en cavalleries, però aquí podria ser millor, i es que a sobre la preparen en una cuina de veritat, al edifici que hi ha a pocs metres. L’Ana en pren nota, perquè l’agenci faci la reclamació als serveis del Parc.

Dia 24 –

Avui no cal matinar, hem d'a travessar el llac Pehoe amb un vaixell (1 h.) que no surt fins les 12 (encara no han activat els horaris d’alta temporada), anem a caminar una mica fins al proper hotel, que també està a la vora del llac, els turons que l'envolten estan arranjats amb passeres de fusta, per passejar amb una deliciosa vista sobre el llac i amb el massís del Paine com a teló de fons. A estones fa sol però el vent continua present, tornem al campament per carregar el que ens emportem per dormir a l’altre costat del llac. En principi era un altre campament, però l’organització del parc ens ha informat que encara no funciona i per tant anirem al alberg – una solució més atractiva !!!, el bus ens trasllada al embarcador i pugem al catamarà, la travessada es curta i ofereix nous punts de vista del llac i el massís, l’alberg es a tocar del embarcador, en una orientació fantàstica, ben construït, gran i molt còmode, les cambres son per sis persones, en lliteres a 2 nivells de dos en dos. Marxem immediatament cap al Valle del Francés, els núvols encara tapen les parts altes dels cims i cau aiguaneu escadusserament, a mida que guanyem alçada la vista dels llacs es torna més bonica, l’itinerari va ondulant tot salvant torrenteres per sota del pic gran del Paine, per entrar a la vall que el separa dels Cuernos, dinem al Campamento de los Italianos i sembla que el temps millora, continuem guanyant alçada per dins del bosc de lengas, entre troncs morts, en Martin comprova l’hora i ens diu que es fa tard i cal donar mitja volta. L’Ana s’entorna avall amb en Miguel, la Cristina, la Cindy i la Teia, mentre que en Martin, l’Orhan, en Bill, en Luis, l'Ariel i jo pugem fins un mirador dalt de la morrena, que ens permet veure el cercle de les Torres per el costat oposat a la vall del Asencio. Aquesta mitja horeta addicional ens ha sortit rodona, veiem caure alguns allaus espectaculars provocats per despreniments de seracs des de la gelera superior del pic gran del Paine, poc a poc els núvols s’esvaeixen i encara podem disfrutar d’una bona vista de tot el cercle. Baixem a bon ritme i atrapem al nostre grup a 30 minuts del alberg. Encara tenim temps de dutxar-nos i arribar nets al menjador per sopar. El menjador funciona en tipus autoservei i es una mica ‘ranxo’ però la gana ho troba bo. Hem fet en total uns 1000 mts de desnivell acumulat, aquest terreny enganya en les distancies amb poc desnivell entre els dos extrems, doncs et fas un fart de pujar i baixar llomes i morrenes. Aquesta nit a la cambra hi haurà concert de roncaires, però dormir en un bon matalàs ho compensa tot.

Dia 25 –

Aquest matí anirem fins un mirador elevat sobre el Lago Grey, però ens cal ser de tornada abans de les 12, per no perdre el vaixell  de tornada, hi ha núvols alts que es van esvaint i quan ja som a sobre del llac Grey, es fenomenal la vista dels diferents braços de la gelera Grey que s’aboquen al llac, baixant de la gran Plataforma Glaciar Continental, a sobre també tenim l’altre costat del Pic gran del Paine, amb unes cornises de neu i gel increïbles dalt de la cresta somital, llàstima que no podem quedar-nos unes hores aquí disfrutant del panorama, tornem lleugers i a temps per menjar-nos el pícnic abans de pujar al vaixell . El dia ha quedat completament net i la navegació ens va mostrant diferents angles del panorama des del llac Pehoe. Després de desembarcar anem caminant fins el Mirador de los Cuernos, que queda elevat sobre del Lago Nordenskjold, fa tan bon temps que ens aturem a una platjeta de sorra negra i prenem el sol banyant-nos els peus en aquest increïble entorn. Al arribar al mirador els núvols comencen a embolicar-se de nou als cims, però ja son les 16:00, o sigui que el dia ha sortit rodó, tornem passejant cap el bus i al arribar al campament ens donem una bona rentada i comencem a empaquetar al petate les coses que probablement ja no ens faran falta per el que ens queda del viatge. El sopar a la tenda menjador, com els anteriors, no es dolent però hi falta imaginació, i tall !!.

Dia 26 –

Aquesta nit la temperatura ha baixat una mica dels 0ºC., hi ha una bona gebrada i als sacs es nota una mica la fresca, no es veu ni un núvol i després de la higiene surto corrent amb la cámara per enfilar-me a un turonet sobre el campament i el llac, per fer les darreres fotos del grup del Paine i el llac Pehoe, els professionals de la fotografia deuen beneir una lluminositat com la d’aquest matí. Després d’esmorzar carreguem l’equipatge al bus i ens acomiadem del personal que es queda al campament, esperant la propera tanda de viatgers. L’itinerari retorna fins l’entrada per on varem accedir al Parque Nacional del Paine, i després anem cap al sur, en direcció a Puerto Natales, la vall es fa ampla amb turons arrodonits i força vegetació, fins i tot amb grans i espessos boscos, es veuen cases amb major freqüencials i també bestiar de pastura, abans de la població ens aturem a la Cueva del Milodon, lloc d'interès arqueològic amb una gran balma on s’hi van trobar restes humanes i d’animals – no fòssils – amb uns 12.000 anys d'antiguitat, entre els d’animals hi havia els d’un gran os herbívor que anomenen ‘milodon’, també de tigres de dents de sabre i altres espècies ja desaparegudes. Des del turó a sobre de la balma veiem per primera vegada des de fa dies, les aigües del oceà (ara el Pacífic) encara que no es el mar obert, sinó el fons del fiord mes allunyat del mar. Dinem a Puerto Natales i encara ens queda una mica de temps per passejar fins l’embarcador i admirar aquest ample fiord, amb uns cims espaterrants al fons. Després continuem la ruta fins la ciutat de Punta Arenas, la primera que mereix tal nom ‘ciutat’ des de la sortida de Comodoro Rivadavia, fins i tot hi ha petites aglomeracions de trafic, servirà per començar l’aclimatació de retorn a la civilització – que no serà gens fàcil !!!. L’hotel (Savoy) es vell però conservat raonablement, no obstant després de dormir per terra uns dies, ara tot millora les nostres exigències. Sortim a sopar a La Luna, es un restaurant/tasca semblant a Los Caracoles de Barcelona – fa 30 anys !!!, el menjar no està malament però continuem amb el sentiment de que malgrat tenir bon peix i marisc, l’espatllen al preparar-lo. Els preus son superiors als d’Argentina. Demà cal matinar, doncs el ferry per creuar el Estrecho de Magallanes es a les 9, o sigui que fem cap a dormir sense esperar gaire – ja son les 12.

Dia 27 –

Sortim a les 7 com previst i retrocedim un tros de la carretera per on varem arribar ahir, per anar seguint la costa del estret fins la punta que marca la Primera Angostura, on agafem el ferry per la curta travessada (30 min) cap a la Isla de la Tierra de Fuego, hem esperat a una cafeteria del mateix embarcador, tot fent un mos addicional doncs no dinarem fins arribar a la població de Rio Grande - de nou a l’Argentina. La gran illa també està dividida entre Xile i Argentina, a finals del segle passat varen tenir un gran conflicte territorial, que no va acabar en gerra per la mediació de El Vaticà, aquesta part es bastant planera, des de la sortida de Punta Arenas ens hem anat allunyant dels Andes. Ens creuem amb bastants camions carregats de bales de llana d’ovella, es la temporada de l’esquilada, ens expliquen que s’envien a Xina per processar-la, doncs es més econòmic que fer-ho aquí. L’entrada a Argentina la fem prou de pressa, poca gent a la frontera. Ara ja som de nou a la Ruta 3, la mateixa que varem seguir al sortir de Comodoro Rivadavia, es la que uneix Buenos Aires amb Ushuaia seguint el costat atlàntic del país. El terreny ja comença de nou a marcar turons i valls, cada vegada mes senyalats, com en els anteriors acostaments a l’espinada andina, quan tot just hem arribat a la ribera del llac Fagnano amb muntanyes nevades que s’entrelluquen al fons, es punxa una roda del bus i cal canviar-la sota una mica de pluja. Continuem vorejant aquest gran llac i el terreny cada vegada s’assembla mes al Pirineu – però amb lengas en lloc d’avets. En un racó de la vall apareix de sobte el Lago Escondido – fent honor al seu nom – la carretera guanya alçada cap al Paso Garibaldi, des d’on es contempla una bonica vista dels llacs al fons de la vall, llàstima que el fred vent no convida a la contemplació. Ara la carretera baixa entre boscos, passa per la petita estació d’esquí de Cerro Castor i aviat agafem un curt trencall que ens deixa al refugi del Solar del Bosque, son 4 petits edificis de fusta encantadors, que al hivern es un centre d’esquí nòrdic. Ens hi instal·lem, es tan petit que tenim sort de ser-hi els únics hostes, podrem estar a qualsevol refugi de muntanya guardat, al pis hi ha el dormitori general amb lliteres, matalassos, llençols i mantes. Té un aspecte molt agradable i totes les condicions per disfrutar del concert de roncs i altres instruments de vent durant la nit. Abans de sopar ens arribem fins una colònia de castors que s’han instal·lat a 200 mts del refugi. L’any 1945 es van introduir castors del Canadà a la illa, per organitzar una producció pelletera, els animals no hi tenen cap depredador i s’han escampat per tot arreu, fins al punt que estan representant un perill seriós per els boscos doncs no tan sols s’alimenten dels arbres joves, sinó que també amb els impressionants embassaments que construeixen fan que molts altres arbres morin per inundació, i a sobre actualment el cost de posar trampes per el valor de les pells, ja no es rentable. Es a dir, una vegada més l’home l’ha cagada al modificar l’entorn natural. No obstant, per nosaltres ha estat una bona ocasió per observar les seves construccions i comportament, encara que ens estessim foten de fred sota la neviscada que ens mullava. El sopar es correcte, amb una crema d’espinacs, raviolis amb un bon tall de carn i flam amb l’omnipresent ‘dulce de leche’. Avui tothom ha preferit beure cervesa i com que haurem d’esmorzar a les 7 tots anem a dormir aviat – de totes maneres no es pot anar enlloc mes que al barri dels castors !!!.

Dia 28 –

Després d’esmorzar ens recull un bus diferent, l’altre va tornar  cap a Xile ahir al vespre, en poca estona ja soma a la ciutat de Ushuaia on descarreguem l’equipatge al hotel i marxem directament a fer una caminada al Parque Nacional de Tierra del Fuego, proper a la ciutat. Ara ens porta un guia nou, en Mingo, no té el mateix nivell que l’Ana però el panorama es tan magnífic que no té gaire importància el que ens pot explicar. De nou la meteo es porta molt bé, un dia clar i fred que ajuda a caminar disfrutant dels racons de la costa del parc, anem cap a la badia de Lapataia, en aquests indrets el bosc es força diferent en densitat i varietat, degut a estar al nivell del mar i a les baixes temperatures (mitjana de 10ºC al estiu), la presencia de cims escarpats i amb alguna gelera, tant al costat del mar, resulta una combinació maquíssima, al fons es veu la serralada Darwin amb cims espectaculars. Dinem a una petita península sense para d’observar diferents tipus d’aus aquàtiques i de bosc. Aviat deixem la costa per retornar a un punt de la carretera on ens espera el bus. A la tarde tenim el passeig en barca per el canal de Beagle, que ens dona una magnífica perspectiva dels cims que encerclen la badia d’Ushuaia, alguns d’ells com l’Olivia amb aspecte de gran dificultat alpina – no obstant els seus 1200 mts. També desembarquem a una de les illes Bridges, on hi ha grans amuntegaments de closques de musclos, que indiquen els antics assentaments indígenes, es un bon punt d’observació sobre aquesta part tan ample del canal, amb les illes de Xile ben a prop. Després ens acostem a uns illots on hi ha una colònia de cormorans i a uns altres amb ‘lleons de mar’ que per mi son foques més grans. Aquestes visites als animals son interessants, però trobo més atractiva la gran panoràmica de la badia. Al desembarcar posem en marxa una operació de compres, l’Ariel en Miguel i la Cristina volen comprar material d’esport i m’han demanat consell. Fetes les compres tornem al hostal (Yak Temi) amb el temps just per dutxar-nos i trobar-nos per l’ultim sopar amb el grup. Anem a menjar ‘asado’ a un bufet que ja té concertada l’agencia, se'n diu Moustachio i resulta força bo, amb una bona tria d’amanides i entreteniments, seguit per el típic ‘asado’ amb xai, vedella, xoriço, morcilla i pollastre. Aprofitem per fer a l’Ana i a l’Ariel el obsequi col·lectiu que hem acordat (per client, 100 $Ar per l’Ana i 50$Ar per l’Ariel), demà en Miguel i la Cristina ja no vindran a fer l’ultima caminada i hem avançat l’obsequi per estar-hi tots. Amb la panxa ben plena, ens en anem al llit, crec que els altres encara van de copes a un altre lloc.

Dia 29 –

Una vegada més el dia es esplèndid, a les nou ens passa a recollir l’Ana amb el bus, en Miguel i la Cristina han decidit dedicar el matí a fer compres, doncs a la 1 marxaran cap al aeroport per anar a Buenos Aires, l’Orhan va en el mateix vol, però prefereix sortir a caminar. El bus ens puja a la petita estació d’esquí que hi ha com qui diu ‘al pati de darrera’ de Ushuaia, uns 10 min. en cotxe. Pugem caminant pel la pista (blava) que va paral·lela al telecadira, fora de la pista el bosc es impenetrable, aquesta situació es una constant a gairebé tot el territori recorregut, sempre que t’acostes a les muntanyes et trobes que no hi ha mai un accés fàcil a la seva base amb espai obert, la dificultat de travessar els boscos es la principal barreta per accedir a les alçades. En el cas d’avui la pista ens ho resol, en poca estona som al espai obert al peu de les muntanyes que tanquen el cercle, pugem caminant i sortejant les abundants congestes de neu que resten, fins al capdamunt d’una morrena que dona entrada al cercle superior ben cobert de neu, es veuen algunes traces d’esquí, a peu i de descens amb snow-board, amb el temps que fa, ja m'agradaria poder calçar-me els esquís i fer una volta per aquestes muntanyes. El vent es fort però, i malgrat que ens hem abrigat i fa sol, no resulta còmode quedar-se gaire estona aquí dalt, aquesta nova vista sobre la ciutat i la badia, així com el Pico Olivia i el Cinco Hermanos es mereixen sobradament la caminada. La baixada es ràpida i al arribar al aparcament el bus encara no hi es, aprofitem per beure una cervesa (artesanal) al bonic bar de l’estació, on som els únics clients. Xarrem relaxadament sobre les vivències d’aquests dies i quan ve el bus baixem de nou al hotel, ara ja marxen en Miguel, la Cristina i l’Orhan, en Bill i la Cindy ho faran a mitja tarde. Ens acomiadem de tots i ens preparem per dedicar la tarde a passejar per la ‘city’ i fer compres. Sortim a dinar buscant un restaurant que surt a la guia que portem, quan el trobem ja son les 14:30 i ens diuen que ja no serveixen,malgrat que tenen tan sols 2 clients, ja es nota que l’amo no hi es !!!, pocs minuts entrem a un altre restaurant  (Tante Nina, que des de el carrer Maipu s’anuncia com La Centolla),  l’encertem, excel·lent vi blanc Torrontes, bona amanida , calamars, llagostins, postres i cafè per 100 $Ar tot plegat. Ben reforçats amb aquesta cerimònia, ja estem a punt per afrontar la part més dura de l’expedició- ara toca mirar botigues i decidir compres, tasca que ens ocupa intensament la tarde fins les 20:00, hora a la que entrem al hotel carregats de trastos i buits de Visa. Descarreguem les andròmines i baixem a prendre una cervesa Beagle, local i excel·lent, al devanit mateix del hotel. Una mica recuperats, tornem a l’habitació per començar la tasca d’intentar comprimir dins del petate i la motxilla tot el que volem tornar a casa, així fem gana per sopar i decidim anar al Moustachio, però aquesta vegada al que fa cantonada, no al bufet com ahir. Per 62$Ar un ‘asado de cordero’, un ‘bifé de chorizo’, un ‘asado’ de verdura, ½ de Santa Julia negre, aigua i postres – continuem caient en l’error de menjar massa – però la temptació té el seu preu i a la nit descansem malament, malgrat la comoditat dels llits.

Dia 30 –

Ens recolliran a les 8:30 per anar al aeroport, ens llevem a les 7:30 doncs encara en falta encabir a l’equipatge el darrers articles, com els necessers i els pijames. Per algun fenomen estranys, el que abans hi cabia, ara ja no hi cap – i sense comptar les compres !!! finalment aconseguim tancar-ho tot i als pocs minuts arriba el bus amb l’Ana i l’Ariel, l’hi dono la meva motxilla vella Salewa, doncs amb la que m’he comprat nova aquí (Nikki de 60 l. una mica menys de 60 €) ja no la faré servir més. Al aeroport ens acomiadem de nou del Ariel, que es queda aquí esperant instruccions de l’empresa. L’Ana agafa el mateix vol que nosaltres, però es quedarà a l’escala de Puerto Gallegos per reunir-se amb un nou grup de clients. Els nostres seients son a l’ultima fila, sense finestra i amb un elevat soroll dels motors, aquest vol es fa pesat i llarg, agafem algunes turbulències i la Teia fa cara de patir. Al aterrar a Buenos Aires ens sentim alleujats, l’equipatge surt aviat, però el transfer contractat no apareix i cansats d’esperar contractem un ‘remis’ per 20$Ar que ens porta al hotel sense problemes, demà trucaré a en Fernando per reclamar-ho. Aquest hotel es un 4 estels molt complert, ens hi instal·lem i sortim a trepitjar de nou la capital, un taxi ens porta a la Plaza Francia, barri de Recoleta, els diumenges aquesta àrea es converteix en un gran ‘mercadillo’ del tipus ‘hippie’ i a la gespa s’hi veu molta gent descansant al sol, amb el seu mate, animals domèstics, malabaristes, venda ambulant de empanades, es una interessant estampa del lleure dominical més econòmic, també entrem al cementiri, que es un veritable museu d’art funerari al bell mig de la ciutat, ens crida l'atenció la gran quantitat de gats que hi viuen, estan plàcidament estirats a sobre de les làpides escalfades per el sol amb cara de satisfacció. Al cap d’una estona marxem amb un altre taxi al barri de san Telmo, on també avui hi ha un ‘mercadillo’, però aquí els articles predominants son les antigalles, ganivets, peces de coberteria, envasos de sifons. i tot això en un barri farcit de botigues d’antiquaris ben llamineres per els col·leccionistes o inversors, s’hi veu també artesania d’alt preu i pseudo-artesania. Hi compro una màscara en ceràmica per la meva col·lecció, es una suposada reproducció  d’algun original indígena. Ens arribem al hotel caminant i mentre  esperem l’hora en que arribaran els familiars per sortir a sopar, prenem un combinat invitació del hotel, Arriben l’Alberto amb la Sílvia i la Baby, carregats de bosses amb regals, ja tremolo pensant en què seran, asseguts al vestíbul del hotel comencem a xerrar sobre la nostra experiència del viatge i també sobre la mort del Antonio, segueix el repartiment dels regals, que pujo seguidament a l’habitació per no anar carregats cap a sopar, De moment l'únic que hem vist es un bonic xal de llana per la Teia, fet per la Silvina amb un bon gust excel·lent. Marxem amb un parell de taxis cap al restaurant El Establo, on ja he reservat taula, pugem al pis per no tenir fumadors al voltant i demanem ½ bifé de chorizo per cap, amb amanida i vi, aquesta vegada ni el servei ni el menjar estan tan ben cuidats com les vegades anteriors, potser el diumenge ni hi ha el mateix personal a la cuina. No obstant, estem tranquils i podem continuar xerrant sense brogit al voltant, finalment comença a fer-se tard i ells han de marxar amb el bus cap a La Plata. El comiat es molt emotiu, doncs tots som conscients de que probablement no ens tornarem a veure – tant per motius econòmics com biològics. Nosaltres marxem caminant cap al hotel, que està un bon tros lluny, així la digestió es més fàcil.

Dia 31 –

Malgrat la comoditat de la cambra, se sent molt de soroll d’avions i del trafic a l’avinguda 9 de julio, que no ens deixen dormir fins tard, com haguéssim desitjat, a quarts de vuit ja estem ben desperts. Avui no farem altre cosa que anar de compres. Després d’esmorzar demanem un taxi per anar al carrer Murillo, on hi ha moltes fàbriques i botigues d’articles de pell, passem revista a gairebé totes, remenant i provant-nos peces, i escoltant els arguments de venda – per aprendre alguna cosa sobre les diferencies de qualitat, de material....  Al final faig fira i em compro una caçadora de pell de ‘carpincho’ que sembla tenir un bon preu (880 $Ar), la Teia dubta i al final decidim anar de nou a l'àrea més comercial del centre (carrer Florida i Suipacha) per buscar una peça semblant per ella, es a dir – de nou el ‘via-crucis’ per diferents comerços de pell, i acabem fent fira a ‘Le Cuir’ del carrer Suipacha 1008, 1er pis, on veu un model que l’hi agrada i que l’hi faran a mida per el mateix vespre – com sempre, el preu no es el mateix que el de la meva tria – ara son 1328$Ar. Després marxem cap el carrer Florida i per restablir-nos dels esforços entrem a dinar a ‘Tancat’ del carrer Paraguai – ens l'havia recomanat un cambrer que hi havia treballat, sembla ser que l’amo es català i al entrar ja veiem a la barra una gran oferta de ‘tapas’, l’establiment sembla molt popular i la majoria de taules ja estan ocupades per gent que probablement treballa a les oficines properes. Demanem un dels plats del dia ‘chipirones encebollados’ que resulten excel·lents, son calamarcets del tamany d’un dit polze, lleugerament rebossats i servits amb ceba saltejada a la paella i trossos de patata cuita com la que s’ajunta al pop a la gallega. Es la primera vegada que trobem un plat amb marisc ben aprofitat i presentat, es a dir sense que estigui tan sols bullit o recobert de cremes pesades. Amb el nostre esperit més reconfortat, ja ens veiem capaços d’entrar al miler de botigues que ens esperen, sortosament amb poca estona trobem els articles per obsequis que volem, i que encara ens faltaven, llavors podem retornat al hotel xino-xano, de nou una bona llesca a peu. Hi arribem amb ganes de descansar, ja tranquils perquè ja no ens cal comprar res més. A les 19 recollirem la jaqueta de ‘carpincho’ de la Teia i anirem a sopar al Sorrento de Puerto Madero. Aquest comiat gastronòmic de Buenos Aires resulta novament molt satisfactori, amanida generosa i ben presentada, un gran ‘cherne’ a la planxa que ens despullen i serveixen curosament sense espines, acompanyat per un excel·lent blanc Los Alamos Chardonnay i dos postres creatius (175$Ar), ens hem passat del pressupost previst, però sortim satisfets i tornem caminant al hotel. Avui ens hem trepitjat també bastants kms per la ciutat, tot trescant de compres. El llit ens rep amablement.

Dia 1 de nov. –

El transfer del hotel cap a Ezeiza arriba amb retard, però amb prou temps per facturar tranquil·lament, llàstima que els seients que ens assignen son centrals, sempre son més còmodes els del passadís. Al vol hi ha unes 70 persones d’edat força mes avançada que la nostra, amb un identificatiu del programa de retrobament pagat per la Xunta de Galícia, son emigrants gallecs o descendents d’ells als qui la Xunta paga el viatge i 15 dies d’estada a Galícia, si volen quedar-s'hi més dies, s’ho paguen ells. No puc evitar pensar si el cost d’aquestes operacions també va a càrrec de la ‘insolidaritat dels catalans’ !!!
 De nou aquest vol cap a Madrid es fa llarg i feixuc, l’aparell va ple, de tant en tant s’engega l’aparell cridaner d’alguna criatura plorant – probablement per molèsties d'oïda deguts la presurització de la cabina. Sense cap entrebanc passem un parell d’hores a Barajas fins que sortim cap a Barcelona, on tant nosaltres com l’equipatge arribem perfectament i contents de ser de nou a casa enriquits en satisfacciò per les vacances disfrutades.