Canadà Est
Del 15 de setembre al 6 d’octubre del 2012
Dia 15 de setembre
Hem agafat un taxi des de casa, en dissabte es circula molt bé i en 30 minuts som a la Terminal 1. Tot i ser aviat ja hi ha una cua llarga al mostrador, sortosament ahir vaig fer la facturació online i amb la targeta d’embarcament a la ma ens fan passar directament al mostrador de lliurar el equipatge. Sortim amb Air Canada AC-815, fins a Toronto, aquesta aerolínea ofereix un tracte correcte, però auster. Al vol la temperatura de cabina es massa baixa per ser còmoda, aviat ens tapem amb la manta i encara es nota fred, no obstant els passatgers canadencs van en samarreta i alguns en calça curta, deu ser la aclimatació als seus hiverns. Al arribar al Pearson Int’l també anem rapid als tràmits d’immigració i duana, he reservat un taxi i arribem depressa al hotel (Ramada Plaza, al Downtown) curiosament aixó surt mes econòmic que amb el bus del aeroport.
Estem cansats, però a la hora local encara tenim temps per passejar per el centre, sopar i caure rendits al llit.
Dia 16 de setembre
Per entrenar el sofert cos del turista, avui ens passegem – sempre caminant - per tota l’àrea del Downtown, comencem per la CN Tower, espectacular torre de comunicacions amb un mirador a 450 metres sobre terra, Toronto es a una plana grandiosa de la riba nord del llac Ontario, des d’aquest mirador es pot valorar a vista d’ocell aquest entorn, que amb els peus a terra ni tan sols et pots imaginar, la gran quantitat de gratacels del centre, ara son com petits brins d’herba al peu de la torre, s’ho fan pagar car, però baixem satisfets. Fa un temps net i clar, al sol es va bé en samarreta, però a l’ombra, o amb una mica de vent, s’agraeix la jaqueta. El centre de la ciutat es una curiosa combinació de moderns gratacels i antics edificis de totxana, alguns fins i tot combinen algun tros del antic edifici, que s’ha integrat voluntàriament amb la moderníssima estructura, el tràfic es força tranquil i passegem relaxadament.
Anem cap al barri xinés, on es fa evident una gran concentració d’activitat comercial, podríem estar a qualsevol altre capital amb molta població oriental.
Dinem a un pub força rústic i desprès anem a visitar la Casa Loma, curiós palau/castell neogòtic construït per un arquitecte americà, per encàrrec d’un milionari canadenc el 1912, recorda una mica alguns dels palaus dels *indianos* construïts a Catalunya en circumstàncies semblants, però aquest amb unes dimensions grandioses.
Desprès baixem de nou cap al centre, tot fent un recorregut d’esglésies, es evident que en els últims 2 segles les diferents *franquícies* cristianes es feien intensament la competència, totes tenen molt bon aspecte i aixó indica que no han perdut parròquia, a la catedral anglicana coincidim amb una cerimònia coral molt ben cantada, però com que no paren de seure, aixecar-se i agenollar-se, decidim no estar-hi gaire estona.
Tornant al hotel comencem l’aprenentatge de comprar al Super per menjar diàriament. Ja no recordava que els preus no inclouen mai els impostos, acabes pagant sempre gairebé un 20 % mes del que estava marcat, aixó resulta una mica emprenyador…
Al hotel fem una mica de repàs de la experiència, ens ha sorprès la quantitat d’esquirols *urbans* que corren per qualsevol jardinet i/o parc. Com a d’altres capital canadenques, es veu molta gent fent activitats esportives, corrent a peu o en bici. Es diumenge i aixó es nota. Tampoc podem evitar comparar Toronto amb Vancouver, la capital de BC guanya sobradament, la seva posició geogràfica la fa incomparable. Toronto la trobem força mancada de caràcter distintiu, però potser es per el poc temps que hi hem passat.
Dia 17 de setembre
Ens arribem fins la oficina d’Avis a recollir el cotxe de lloguer encarregat. Ja havia oblidat com portar un cotxe automàtic modern, i em costa convèncer el peu esquerra perquè s’estigui quiet. Ens han donat un VW Jetta de 2.500 cc, i aixó que el vaig demanar *compact*, sortim per la autopista del est cap a Kingston, també a la ribera del llac Ontario, hem agafat habitació a un hotel de la cadena Motel6, resulta ser molt nou i funcional, però a la habitació gairebé no hi ha cap lleixa per posar-hi les coses, ni cap lloc on penjar la roba, ni decoració a les parets, tenim la sensació que han fet fora els instal·ladors perquè hi entrin els clients. Les cambres son a 50 metres de la autopista, massa soroll tota la nit, i l’aparell AC també fot un soroll escandalós – punts negatius per l’establiment, malgrat que la resta de la instal·lació i el preu siguin correctes.
Donem una volta per el barri portuari de Kingston, la gran i estratègica fortalesa de Fort Henry, una de les principals atraccions a visitar, està tancada per reparacions, llàstima, es un punt estratègic interessant i ens hauria agradat poder visitar-ho. Tornem cap al hotel, desprès de fer alguna compra per sopar i esmorzar. Demà hi ha previsió de pluja, dubtem si podrem fer el petit creuer matinal per les rescloses del Rideau, però al vespre ens decidim a no canviar de programa i reservem lloc a la barca, i a un hotel proper a Perth.
Dia 18 de setembre
De bon matí ja plou, sortim a les 8 cap a Chaffey’s Lock, un punt del Rideau d'on surt un curt creuer que inclou passar 2 rescloses d’anada i dos de tornada, dinant a un hotel al migdia. Malgrat la forta pluja, tant la ruta de carretera com el creuer ens permeten descobrir el caràcter rural d’aquesta part de Ontario, amb una quantitat increïble de llacs de totes mides i canals que els comuniquen. El canal de Rideau es una mena de bypass artificial entre Ottawa y Kingston, que permet enllaçar en barca les 2 ciutats, sense passar per el riu Sant Llorenç, es una gran obra de enginyeria colonial, començada amb funcions d’estratègia militar, i que desprès es va rendibilitzar per transport de mercaderies però que desprès es va gairebé morir al implantar el ferrocarril, i que sortosament desprès s’ha revitalitzat per el turisme. El miracle dels centenars de comportes distribuïdes per enllaçar llacs i rius ha creat una xarxa navegable per embarcacions de fins uns 20 metres, per on s’hi mouen moltes embarcacions i fins i tot creuers de 6 dies. Creiem que ha estat un dia ben aprofitat, però amb bon sol hauria estat esplèndid, ja es comencen a veure els aurons amb les fulles enceses del vermell tardor, esperem que abans de tornar a casa ja s’hagi obert tota la paleta cromàtica.
El motel d’aquesta nit es a tocar de Perth, una de les poblacions de la ruta del Canal de Rideau, correcte per el preu. Al vespre reservo 2 nits a Ottawa, a les capitals els preus no baixen mai de 100 CAD per nit i cambra, i sense esmorzar…
Dia 19 de setembre
Avui ja torna a fer bon temps, i una mica mes de fresca, decidim seguir la ruta de carretera que consideren *heritage* seguint el Canal de Rideau. Descobrim aviat que es impossible gaudir del canal anant en cotxe. La majoria del trajecte per carreteres petites está sempre a dins d’un bosc molt dens i no es veu el canal ni els llacs que encadena, tan sols ocasionalment quan es passa per alguna de les petites poblacions que el voregen, el terreny es gairebé pla i amb suaus ondulacions, molt agrícola i amb vivendes/granja tot sovint, per l’aspecte de les cases, camps i bestiar es evident que tenen un bon nivell de vida – malgrat el que representa una parada hivernal de 6 mesos.
Al acostar-nos a Ottawa, la capital administrativa de Canadà, ja passem per poblacions residencials amb boniques cases unifamiliars voltades de gespa i jardins molt ben cuidats. Desprès ja es una xarxa d’autopistes entre grans blocs de vivendes mes aviat lletges, al arribar al hotel veiem que la foto de la web la havien passat per el Photoshop, es un motel força atrotinat i que sense estar molt brut, tampoc no destaca per la bona neteja, la porta i les cadires fan fástic, haurem de posar a la llista negra la cadena EconoLodge ¡!!
La cambra encara no està disponible i marxem caminant cap el centre per dinar, tampoc ho encertem gaire, es un pub a tocar del centre comercial, però el plat que ens serveixen es molt primitiu.
Ara ja podem entrar a la nostra cambra, i desprès d’instal·lar-nos anem a voltar per el barri mes cèntric, Parliament Hill, tot i que es molt proper al nostre hotel, l’entorn es molt millor, el gran hotel Chateau Laurier – construït fa mes de 100 anys - deixa petits el edificis del Parlament, reflecteix perfectament la època del imperi britànic de quan es va construir…
El turó sobre el que es va construir el parlament, es un magnífic mirador sobre el riu Ottawa, i com en d’altres ciutats canadenques, hi ha una xarxa de jardins i senders de passeig que fa goig, tot aquest sector es una combinació d’edificis governamentals, seus de grans empreses i botigues de les grans marques internacionals, aviat ens cansem de fer funcionar les cames i tornem al hotel – comprant primer la teca per sopar, als Súpers sempre es fàcil trobar-hi amanides i plats preparats, que amb el microones resolen un sopar lleuger. Malgrat aquesta política econòmica, observo alarmat que sempre que cal pagar quelcom, he de treure de la cartera com a mínim un bitllet de 50 $.
La Teia porta molt malament que aquest hotel no sigui gaire polit, l’hi explico que d’aquí no gaire, a casa nostra ja ens començarà a semblar de luxe, hem d’aprendre a ser pobres i en Mariano i Cia continuen presumint de *hijosdalgo*, per plorar ¡!!
Ja a la habitació, busco allotjament a Quebec per el divendres i dissabte, aviat arribo a la conclusió que resultarà millor estar a Lèvis, la població just a l’altre costat del riu Sant Laurent, davant de Quebec. Trobo un apartament molt proper al moll del transbordador que passa directament al centre antic de la ciutat, el reservo per 2 nits i espero que sigui una bona solució.
20 de setembre
Avui decidim agafar el cotxe i passar a la ciutat de Gatineau, a la riba oposada del riu Ottawa, ja a la província de Quebec. De facto es un barri de la capital, encara que ja sigui a la província francòfona. Trobem aparcament al parc Cartier, a tocar del fantàstic nucli del museu de les cultures de Canadà. Des d’aquí hi ha una vista molt interessant de la capital, presidida per el Parliament Hill, passegem per la riba enjardinada, tot fent fotos i gaudint del brillant i fresc dia assoleiat, desprès continuem per els edificis del museu, amb una atrevida i elegant arquitectura que convida a fer encara mes fotos. Entrem al Hall del museu per decidir si paga la pena visitar-lo, i sense gairebé decidir-ho ens trobem passejant per les magnífiques instal·lacions, que mostren una intel·ligent presentació dels diferents pobles originals (els anomenen First Nations) i de la seva vida abans de la invasió occidental, sembla que per honestedat / remordiment / esperit científic, han anat recollint molta informació dels pocs ancians que quedaven i que probablement serà l’únic que en quedarà molt aviat, doncs les diferents ètnies indies continuen sense digerir una cultura i valors tan diferents dels seus, malgrat rebre importants subsidis del govern, els pocs que aprofiten la educació occidental acaben fugint dels seus, mentre que la resta acaba alcoholitzada i amb gravíssims problemes d’obesitat i diabetis.
Tornem al cotxe i anem a veure un ‘Monument a la Pau’ que sorprenentment es just al davant d’una caserna de blindats del exercit… sembla una mostra del humor del absurd.
Desencisats anem cap al barri de ByWard Market, on hem localitzat un restaurant atractiu per menjar peix, el resultat es tot un èxit, mengem una plata amb un gran llamàntol, llagostins, vieires i salmó, acompanyat per un blanc de Xile excel·lent. Faig comptes mentalment i descobreixo que paguem una mica menys del doble, del que ens costa els altres dies un plat de menú econòmic i una cervesa, a casa nostra el diferencial de preu es molt superior, la economia global te coses molt estranyes!!!
Desprès de dinar, aprofitem per visitar la catedral de St. Patrick, edifici de perfil neogòtic tradicional, que han renovat per fora amb plaques o pintura metal·litzada i sembla alumini brillant, i no fa lleig!!! mes endavant continuarem veient aquesta solució en altres edificis antics de teulada metàl·lica. També l’interior està totalment restaurat, pintat de nou i els vitralls impecables, es evident que no hi ha la mes mínima intenció de simular antiguitat i fa força goig. Molt proper hi ha també un monument als militars canadencs morts en intervencions de la ONU, i la National Gallery, un moderníssim edifici de vidre que es suma a l’atractiu del cèntric Parliament Hill, aprofito les nombroses ocasions per fer fotos combinant elements dels diferents edificis i monuments.
Tenim ganes de fer un café *expresso* doncs els black coffee habituals resulten massa aigualits, encara que siguin prou gustosos… veig una descripció d’un altre barri de la ciutat, que sembla atractiu, i ens hi acostem amb el cotxe, resulta un indret tranquil amb cases unifamiliars tradicionals, de nivell mig-alt i alguna seu diplomàtica, el carrer central es el comercial i aviat seiem a un coffee-shop on ens serveixen la cafeïna artística desitjada, ens quedem una bona estona asseguts a la terrassa del carrer tot guaitant les escenes mes naturals de qualsevol població no turística, desprès fem la compra de cada dia i tornem al hotel *marranet*.
Demà tenim gairebé 500 km de carretera fins a Lèvis/Quebec, i ja toca programar el cervell per passar al francès ;-)))
21 de setembre
Quan marxem del hotel plovisqueja, per sortir de la ciutat el tràfic està una mica embolicat, però el TomTom fa la seva feina fins i tot quan alguna desviació per obres ens desvia de la ruta prevista, aviat som ja a la autopista i rodem lleugers, la limitació de velocitat es de 100 Km/h però gairebé tothom va a 115-120, no toca altre remei que portar el mateix ritme, sobretot quan portem darrere algun d’aquests grans camions mastodòntics amb tractor i remolc, la pluja també s’esvaeix aviat i llueix un bon sol.
Cada dia observem com va augmentant la intensitat de colors de tardor, confiem que ja arribi al màxim abans de tornar a casa.
L’itinerari passa per dins de Montreal, sempre per autopista, amb una pila de trencalls i obres, en un d’ells fem marrada i passem per carrers de tràfic dens, fins a reprendre la autopista, parem a dinar a una petita població, l’únic restaurant que hi ha indicat, per el públic ja veiem que qualsevol altre deu ser força apartat, tenim ganes de menjar carn i esperem que ho facin bé, ens equivoquem, el bistec resulta espès i massa cuit, l’acompanyament d’amanida es millor que la carn. De nou 50 $ per 2 plats, 2 cerveses i 2 cafès.
El TomTom ens porta acuradament al lloc del apartament encarregat a Lèvis, una placa a la façana identifica que pertany a la xarxa turística oficial, no veig on cal trucar i entrem al pis indicat, tot està obert i ningú respon, pujo al pis de dalt i una senyora m’explica que el propietari encara no ha tornat de treballar, però que ja ens hi podem instal·lar i que quan arribi ja ens vindrà a veure, aquesta vegada l’hem encertat, es un piset molt ben arreglat i amb tot el que tindríem a casa, deixem els trastos i marxem cap a Quebec Ville amb el *traversier* un transbordador per vehicles i persones que gairebé creua el riu cada 20 minuts, com que no tindrem temps per visitar gaires llocs – es mitja tarda – decidim concentrar-nos al Vielle Port, es el lloc on es va fundar la població, com a base comercial de negocis amb els indígenes, a tocar del riu, a sobre queda l’espadat i muralles de la Ville Vielle. Son uns carrerons preciosos, amb els edificis molt ben conservats/renovats, dedicats gairebé totalment a serveis turístics. També volem trobar un Super per comprar teca, però no veiem res, fins que arribem al Vieux Marché, una bonica recuperació d’un mercat antic, ara amb moltes parades de verdura, fruita, etc. I a preus turístics ¡!!
Com que no hi ha elecció ens cal acceptar el que hem trovat, no passarem gens de gana.
Tornem a Lèvis amb el transbordador de les 18:00, la vista de nit de Quebec des d’aquest costat del riu també es una bona raó per allotjar-nos aquí.
Al pujar les escales del apartament, surt de la planta baixa un xicot a saludar-nos, es el propietari, parla un bon anglès però quan l’hi parlo en el meu francés s’alegra de tornar a la seva llengua, ens dona quatre explicacions sobre la casa i ens quedem xerrant una estona sobre les nostres visites anteriors a Canadà. Quan marxa ens acabem d’instal·lar i mentre jo investigo la meteo i les possibilitats d’allotjament per els propers dies, la Teia prepara el sopar, un pastelet de salmó i peix al forn, i una amanida de enciam i tomàquet, per postres un cistellet de fresons – que encara mereixen madurar una mica mes.
Entre la tirada de cotxe i la passejada a peu, tenim ganes de anar al llit aviat, que resulta molt còmode, no es sent cap soroll del veïnat. Bona nit!!!
22 de setembre
Torna a fer un dia assoleiat, esmorzem tranquil·lament i envio un email a un allotjament proper al fjord de Saguenay, demanant lloc per les nits del 23 i 24, la proposta de ½ pensió que fan sembla raonable, espero que al vespre ens ho hagin confirmat.
En principi havíem previst fer una nit a La Malbaie, abans d’arribar al fjord, però veig que el dimarts anuncien pluja i decidim escurçar la etapa per ser allà amb bon temps…
Agafem de nou el transbordador, avui es el *dia sense cotxes* a Quebec i el transbordador es gratis tot el dia, ens estalviem 24 $. Passegem una mica per els mateixos carrers que ahir i pugem a la Ville Vielle amb el funicular/ascensor que ens deixa davant del imponent Chateau Fontenac, contemporani del de Ottawa i que també pertany a la cadena hotelera Fairmont. Aquests hotels, vistos des del exterior gairebé es pot garantir que cada cambra té el seu fantasma particular… sobretot si ho pagues de la butxaca pròpia.
La Guía que ens va enviar Tourisme Quebec presenta alguns itineraris per la ciutat, decidim limitar-nos al de dins de la muralla, cal reconèixer que el títol de Patrimoni UNESCO es ben merescut, tots els edificis estan conservats de manera atractiva i destacant la seva historia, tan sols ens ha semblat exagerada la presència de botigues de rampoines turístiques, però suposem que es el preu per amortitzar el cost econòmic de la conservació, també ens sorprèn la nomenclatura dels carrers, places, etc, tot son sants i marededéus, ja ho varem notar ahir per la carretera. Crec haver llegit que l’església/religió catòlica i l’ idioma, eren els principals factors d’identitat dels colons de la Nouvelle France, i aixó es evident en tots els topònims i en la gran abundància d’esglésies, capelles, santuaris i convents per el territori.
Aquesta part dins de les muralles es la part mes atractiva i avui dissabte està farcida de visitants, nosaltres tan sols sortim de la muralla per acostar-nos al parlament, grup d’edificis amb arquitectura clarament semblant als palaus francesos de la seva època.
L’exercici dur del turista ens ha portat gana i cansament, ahir varem veure que s’anunciaven els musclos al vapor com a plat típic, i hem entrat al primer lloc que els tenien al cartell, han resultat francament bons, acompanyats per un platet de *frites* i una maionesa amb mostassa. Desprès de dinar encara hem anat a la catedral de Notre Dame i passejat per uns carrers comercials, volíem comprar pa i fruita per complementar el sopar, però no hem trobat enlloc cap botiga. Finalment hem baixat al port vell i hem trobat unes prunes i patates fregides. Les cames protesten i tornem cap al transbordador, a les 17:30 la som al apartament. Veig que ens han confirmat l’allotjament al fjord per demà i dilluns – bravo!!.
Aprofitem que tenim una assecadora de bugada i la Teia renta algunes peces i les passa per la màquina fins que s’assequen. Sopem una amanida i el bistec que varem comprar al mercat, moooolt bo ...
Ara sentim ploure, esperem que demà ja hagi passat aquest front de pluja.
Dia 23 de setembre
Ens llevem a les 07:00 doncs avui cal netejar una mica l’apartament abans de marxar, entre una cosa i l’altra sortim que gairebé son les 09:00. Amb un dia net, fresc i assoleiat, anem directament a les Chutes de Montmorency, una gran cascada molt propera a la ciutat, resulta mes interessant del que ens esperàvem, es uns 30 metres mes alta que les de Niágara, però molt mes estreta. Està arranjat com un parc amb un pont penjat a sobre de la caiguda d’aigua i una baixada amb escales fins al mateix peu de la cascada, amb dret a remullar-te del vapor si t’hi acostes gaire, desprès es pot pujar amb un telefèric que et torna a la part de dalt, on hi tenim el cotxe. A la poca estona de retornar a la carretera principal, veiem un centre comercial obert, i aprofitem per comprar pa, fruita i pernil cuit, que ens servirà per qualsevol dels àpats propers.
Anem seguint la riba del riu Sant Llorenç en direcció est, a Saint Joachim veiem una indicació de reserva d’aus i ens hi acostem, està situada al peu dels últims turons dels Apalachian, tocant al riu, es una interessant transició del habitat entre les aus aquàtiques fluvials i les rapinyaires de la muntanya, ara hi paren les oques àrtiques, totalment blanques menys el cap, la punta de les ales i les potes, tenim una mica de sort i veien envolar-se un eixam d’oques, encara que estan força lluny, el color blanc les ha fet molt visibles. També caminen una estona per uns senders didàctics i acabem de fer gana per el picnic de dinar. Ara ja marxem directament cap a la zona del fjord de Saguenay, hem reservat lloc a una *auberge* de l’Anse St. Jean, la carretera es bona i alterna trossos a tocar de la costa, amb altres terra endins, entre boscos molt espessos amb grans pinzellades d’ocres i vermells vius. Arribats a lloc descobrim un racó realment molt atractiu, aquest part del fjord es una joia, el sol ja s’amaga i preguem perquè la meteo ens respecti demà. L’allotjament es genial, una casa de mes de cent anys i renovada amb molt bon gust, ja ens veiem caure una bona destralada a la Master, també hem demanat ½ pensió, atenció excel·lent i cuina de gran nivell – ja ho patirem!!!
Veiem que al matí hi ha un vaixell-bus que remunta el fjord fins Le Rose du Nord, i que torna al mateix lloc a la hora de dinar, si hi ha places i fa bon temps, ja tenim programa per demà ---
Dia 24 de setembre
Continuem tenint sort, els primers núvols s’esvaeixen depressa i a les nou ja fa un bon sol, desprès d’esmorzar ens arribem fins el molls – a uns 100 metres – i comprem els bitllets per aquest passeig per el fjord, es un vaixell no gaire gran i força ràpid per aquestes aigües tranqui-les, estem una estona a la coberta superior però amb la velocitat el vent refreda les ganes de veure el paisatge sense el plàstic de les finestres i baixem a la cabina, es com un llac força ample i allargat, entre les dos carenes que el limiten, deu ser molt profund doncs hi pugen alguns grans creuers amb milers de passatgers. Espessos boscos fins l’aigua amb totes les tonalitats dels arbres de fulla perenne i les llampants variants de groc, ocre i vermell dels caducifolis. Alguns espadats de granit contrasten amb la boscuria, de tant en tant alguna casa aïllada i pintada amb colors vius ens fa pensar en com hi deuen arribar, el terreny no es gens amable per camins i probablement el fjord es la via de circulació mes fàcil.
Arribem a Sainte Rose du Nord desprès de gairebé 90 minuts de navegació, i al mapa sembla que es a prop...
Son una vintena de cases en una petita cala, i el petit moll, fa molt de goig per els colors naturals i els de les cases pintades. Aquí hi puja força gent, i marxem de tornada immediatament cap a l’Anse de Saint Jean, on hi arribem puntualment a les 12:30 previstes. Ha estat un passeig ràpid que permet apamar millor les dimensions i la geografia del fjord. No hem vist cap animal al aigua ni a la costa, potser els posen tan sols a la temporada alta J.
Decidim fer un mos a la saleta del Auberge, amb la teca que ja tenim, i desprès sortim a caminar un tros del Sentier des Caps, una ruta que surt a pocs metres del alberg. Es un bosc subàrtic molt espès i el caminet va guanyant alçada fins arribar a un bonic mirador sobre el fjord, una mica mes endavant arribem a un altre mirador vers l’altre costat del fjord, la perspectiva que dona l’alçada permet gaudir-ne encara més, continuem el sender i ens porta a un bonic llac envoltat per el bosc, encara seguim la riba fins que el sender ja s’aparta del llac, i aquí decidim fer mitja volta, arribem al allotjament a les 16:30, recorregut total 7 km, i 387 metres de desnivell, suficient com aperitiu per el sopar gastronomic del Auberge. Hem vist alguns esquirols molt petits i simpàtics i algunes aus que semblen perdius grosses, i unes petjades que probablement eren de caribú, per les dimensions i la profunditat.
Com ja es la rutina diaria, cal buscar allotjament per demà, desprès de molt remenar acabem reservant una cambra econòmica als voltants de Tadoussac Grandes Bergeronnes), estic força intrigat per el funcionament dels buscadors d’allotjament, algunes vegades hi trovo certa tendencia a la gama alta, però d’altres presenten una varietat de nivells molt ample, fins i tot en poblacions petites. També veig que al mateix allotjament sovint hi trovo preus diferents en buscadors diferents...
He intentat reservar el passatge del *traversier* a Matane, al agost es podia fer a la seva página web, però ara ja no, i a sobre no hi han els horaris, demà ens aturarem a alguna Oficina de Turisme i els demanaré que m’ho mirin.
La previsió meteo diu que demà plourá, quan ens llevem ja decidirem si fem la volta al fjord, o si tornem enrera a per on varem pujar ahir.
El sopar es tan selecte com el d’ahir, avui triem el marisc.
Dia 25 de setembre
Està núvol amb algunes clarianes, però no sembla que s’hagi d’embolicar gaire, o sigui que ens animem a voltar el fjord, primer la carretera va per dins de boscos espessos i allunyada del aigua, però al acostar-nos a Chicoutimi ja tornem a la vorera del fjord, ara som a una vall ample i plana, en contrast a l’estretor del fjord, a la ciutat entrem a la Oficina de Turisme i la noia del mostrador truca directament a la naviliera, per demà tan sols hi ha lloc al vaixell de les 20:00, aixó ens faría desembarcar a les 22:30 i en aquest país aixó es molt tard, però per el dijous (dia 27) hi ha lloc a un altre vaixell que surt a les 14:00 d’un port una mica mes al est – Godbout – triem aquest i ens fan la reserva. Ara ja podem rodar tranquils el tros de la costa nord sense presses.
A Chicoutimi canviem de costat del fjord (ara la riba nord) la carretera també es separa del aigua i passem contínuament per boscos amb la espectacular explosió de color de tardor, malgrat que ara plou, costa no desviar la mirada de la carretera i contemplar la coloraina, estem cercant un restaurant de carretera per fer un mos, però els que veiem no ens fan el pes, sobtadament veig un creuament que anuncia Cap d’Este – restaurant panoràmic, girem mitja volta i ens posem a la pista senyalada, ara el bosc encara es mes esplèndid de colors, al cap de 7 km. arribem a un turó sobre el fjord amb un restaurant-hotel, tot de fusta, que té una vista esplèndida sobre el fjord, dinem un menú senzill (el únic que hi ha) i alimentem la vista i l’estomac a la vegada. Ens hi encantem una bona estona, doncs ha parat de ploure i els jocs de llums entre els núvols, els boscos i el fjord ens tenen mig captius. Tornant per el mateix camí cap a la carretera principal, ens parem moltes vegades i faig una pila de fotos del bosc i els colors. Al cap de pocs kilòmetres veiem el trencall de la carretera vers Sainte Rose du Nord, on varem arribar ahir amb el petit creuer, com que tan sols hi han 3 km de baixada, ens animem a baixar-hi, tenim un bon premi per aquesta decisió, mes jocs de colors esplèndids i ara combinats amb les boniques casetes de colors variats.
De nou a la carretera principal, continua el festival de colors i no puc evitar parar sovint a fer fotos, quan arribem a la fonda estem molt ufanosos del dia que hem gaudit avui, ara es un B&B senzill, però correcte, on som els únics hostes.
De nou cal caçar allotjament per demà, finalment trobo un hotel proper a Baie-Comeau, a uns 80 km del port de sortida del *traversier* que agafarem l’endemà. Es nota que ja estem entrant en una zona llunyana, hi han pocs allotjaments i alguns ja han tancat fins el proper estiu.
També busco allotjament per el dijous al vespre, a Sainte Anne des Monts, envio un email demanant lloc i espero que demà responguin.
Avui sopem lleuger, el que hem comprat al súper aquest matí.
Dia 26 de setembre
Marxem cap a Baie-Comeau i a pocs kilòmetres de sortir veiem les indicacions d’un punt d’observació de les balenes al riu Sant Llorenç, no ho dubtem gens i hi entrem, son unes instal·lacions a tocar d’un antic far, gestionades per Parcs Canada, expliquen el funcionament dels fars i també ofereixen molta informació sobre els cetacis i les aus habituals a la zona. Un tècnic està a les roques, a tocar del riu, i explica als visitants quins son els animals que veiem, a la poca estona ens visita un rorqual (balena) d’uns 9 metres, que va fent immersions amb tranquil·litat – tan sols es veu breument el cap, desprès l’esquena amb l’aleta dorsal i una mica la cua, també passa una gran foca, de les dimensions d’una vaca, teòricament les *inquilines* fixes al Sant Llorenç son les petites beluga (balena blanca) però avui fan festa. Realment, amb el tràfec de grans vaixells i les barques de les agencies que venen aquest animaló als turistes, si jo fos balena hauria fotut el camp a un altre lloc. Continuem seguint la costa i fent alguna parada als llocs on el paisatge es mes atractiu, entre sol i xàfecs fem una paradeta a una guingueta d’un poblet per dinar, i xino xano arribem al hotel quan fosqueja i cau un fort xàfec. Som al primer pis i descobrim que també té un accés directe a la terrassa del aparcament de cotxes, avui no cal fer exercicis de pes amb les maletes.
Miro els emails i no m’han contestat els del allotjament a Sainte Anne, cal resoldre aquest tema immediatament, la nova tasca de recerca ens confirma una cambra a Cap-Chat, que es un alberg de la muntanya, també pot ser un lloc interessant... veient que ens està resultant feixuc escollir allotjament, em poso a buscar-ne ja a Percé, decidim quedar-hi 3 nits, trobem un hostal que fa bona cara i el reservem, ja veurem si l’encertem.
Sopem de la teca comprada al súper.
Aquest vespre a les 11 marxa la llum del edifici, sembla que no es cap averia interna, a aquesta hora no tindria gaire importància doncs per dormir no ens fa falta res, el problema es que el detector de fums de la cambra porta un estrident xiulet avisador quan l’hi falta corrent i de tant en tant en deixa anar dos que gairebé et fan saltar del llit, la conya dura unes 4 hores i resulta realment estressant.
Dia 27 de setembre
Fins a Godbout hi han uns 87 km, o sigui que no cal córrer, la carretera entra una mica cap el interior, per evitar les irregularitats de la costa, rodem entre boscos i llacs, plou i fa sol a estones, però l’aire es net i fresc, també fem alguna paradeta per fotos i arribem a les quatre cases de Godbout unes 2 hores abans de la sortida del ferry, ja hem passejat per tots els racons propers i encara que siguin bonics no ens queda res mes a fer que esperar.
Per dinar fem un mos asseguts a l’herba, quan ja es veu el vaixell que s’acosta al moll.
La travessa tarda una mica mes de 2 hores i resulta mes aviat avorrida, al desembarcar a Matane, enfilem immediatament la carretera cap al est, no hi ha gaire tràfic i fem via depressa, el sol ja baixa i ens regala unes llums molt maques.
L’alberg està a uns 18 km de Cap-Chat, terra endins, es una valleta boscosa preciosa amb els colors de la tardor, no fora cap sorpresa que ens sortís algun animal del bosc, el lloc es sorprenent, un edifici elegant i modern tan allunyat de cap població. Tan sols hi ha un empleat, es temporada baixa i som els únics hostes. Es un xicot francès, dels voltants de Tolosa de Llangüedoc, un altre que ha vingut a caure lluny!!
Quan l’hi pregunto per el restaurant, diu que està tancat, però que ja ens prepararà alguna cosa. Quan som a taula ens serveix un sopar de gran qualitat – resulta que ell es el cuiner del centre i que també els cuida el lloc en temporada baixa...
El terreny va ser d’us militar fa anys, i ara hi han muntat un centre de lleure i esport que s’omple al hivern amb centenars de motoneus enfilant-se per arreu, i rutes amb esquís i raquetes, mentre que al estiu les excursions les fan a cavall, quad, bici i caminant, els Chic-Choc es la carena mes alta del Parc de la Gaspèsie, amb alçada màxima 1260 mts. I sempre amb espessos boscos subàrtics fins dalt.
Aquests canadencs tenen una febre admirable d’activitats a la natura.
Dia 28 de setembre
El dia es lleva magnífic i clar, podríem estar a Santa Fe del Montseny per l’aspecte del entorn, però amb la vegetació subàrtica. Baixant amb el cotxe de nou cap a la costa, cal parar moltes vegades per fer fotos dels boscos, sovint penso que tants de colors son un risc per conduir, no es pot parar atenció a tot a la vegada. Seguint la costa vers l’est passem petites i minúscules poblacions amb evident passat pescador, en moltes d’elles les cases antigues les han conservat curosament i son una joia que destaca entre les menys antigues, però totes molt ben cuidades i voltades de jardins de gespa i flors, costa imaginar aquest paisatge d’aquí a un parell de mesos, amb neu i temperatures molt inferiors als zero graus. També anem veient alguns fars antics, hi ha una associació que ha emprenyat a qui calgués per que es restaurin i conservin, així podem conèixer com funcionaven i la importància que tenien abans de que la electrónica els substituís – i no fa gaires anys.
Acostant-nos al extrem est de la península, la muntanya queda mes penjada sobre el mar i el riu Sant Llorenç i els poblets son a cales fondes i abrigades, a tots s’hi veu traces d’activitat turística i esportiva, pesca, caça, senderisme, motoneu, quads, raquetes... els entorns d’aigua (mar i riu) i de muntanya comparteixen tota la riba, ara es la caça del ant i es veuen sovint vehicles pickup carregats amb una víctima, que porten amb el cap dret lligat a sobre de la cabina. Tot el tema de la caça i la pesca sembla que ho tenen molt controlat amb llicencies molt estrictes, amb l’extensió de territori que tenen, i no gaires vies per penetrar-hi, crec que no hi ha massa risc de fer disbarats. En alguna parada que hem fet per motius tècnics naturals, m’he trobat a pocs metres del cotxe, bosc endins, un cartell acabat de penjat amb un cordó de nylon, dient *Danger – man hunting* i m’he posat a cantar en veu alta, no fos que trenquessin la meva intimitat a trets...
Passem per el Parc National du Forrillon, una magnífica zona per fer-hi excursions entre mar i muntanya, però tan sols tenim temps per fer una ullada fins una bonica i amagada cascada.
Passem de llarg Gaspè la ciutat mes important de la península a que dona el nom, es sorprenentment petita en el seu centre, encara que els seus barris estiguin repartits per uns quants kilòmetres de costa. Arribem a Percè gairebé a les 17:00, hem fet la reserva a uns xalets situats a un turó (L’Aurore) penjat sobre el mar i amb una magnífica vista sobre la població. Es realment un lloc molt atractiu, la carena on hi ha el nostre allotjament, s’enfonsa al mar i en surt un gran illot espadat amb un forat que l'atravessa (percè = foradat) que ha donat nom al lloc, una mica mes lluny hi ha la illa Bonaventure, i el poble es ben petit, tota la activitat volta amb el turisme.
El xalet/bungalow ja te uns anys, però es força còmode i ample, tot de fusta, malauradament no hi ha cuina ni micro ones, els que en tenen costen 40$ mes – no surt a compte per tan sols 3 nits.
Baixem a comprar al únic súper de Percè, es molt petit i no hi ha gaire cosa, per consolar-nos sopem a un restaurant amb les especialitats del país, peix i marisc – menys qualitat que a Ottawa i quin ensurt a nostra balança de pagaments !!! decidim no reincidir fins el comiat a Montreal – ens queden 1000 km.
Dia 29 de setembre
Fa bon dia, faig fotos des de la balconada de la recepció, el panorama s’ho mereix, i baixem aviat a Percé, passem per la oficina de turisme per informar-nos sobre els viatges en vaixell a l’illa Bonaventure, sembla evident que paga la pena invertir un dia en aquesta visita i traiem els bitllets per fer una volta al Roc Percè, a la illa Bonaventura, desembarcar-hi i visitar-la, es un parc nacional i reserva d’animals, especialment aus migratòries.
Mentre esperem que sigui l’hora de sortida, visitem alguns edificis-museu amb informació local. Aquí descobrim que gairebé tota la península era un important centre bacallaner fins la meitat del segle passat. Quan en Jaques Cartier va prendre possessió del que ara es el Canadà francòfon, anomenant-ho Nouvelle France, ho va fer precisament on ara hi ha la ciutat de Gaspè, i ja feia anys que hi anaven els pescadors bascs i bretons !!!
Posteriorment s’hi varen instal·lar algunes empreses procedents de les illes del Canal de la Mànega (Jersey i Guernsey) i van convertir la península en un important centre econòmic exportador de bacallà a Europa, Brasil i sudamérica...
Avui, a Percé, gairebé tota la activitat econòmica es el turisme, les cases antigues s’han convertit en hotelets, restaurants, botigues de quincalla per el turisme, i agencies de serveis de vaixells, immersió, kayac...
No obstant fa molt de goig, doncs han mantingut l’aspecte antic amb gran respecte.
Sortim amb el petit vaixell, que ens porta primer a voltar la roca foradada i desprès enfila cap a la illa Bonaventure, tots anem mirant al mar, esperant descobrir la estrella de la zona, la balena, Rien de Rien, uns dofins salten no gaire lluny, seria interessant saber quines sensacions els provoquem...
Al apropar-nos a la illa ja anem veient els espadats on nien els mascarells (alcatraz del norte, en castellà) se’n veuen a milers en colònies que emblanquinen la cima dels espadats, els seus crits *corra-corra* es senten des del mar, i segons el vent, també el tuf del guano que demostra una bona alimentació.
També veiem moltes foques, que es distreuen de la seva tasca de pesca submarina, per allargar el coll per sobre del aigua i valorar si som uns competidors per els seus àpats.
Fem tota la volta a la illa i atraquem al seu únic moll, gairebé tots els passatgers desembarquem, paguem la taxa d’accés al parc i sortim esperitats per els senders que porten a les colònies de mascarells. Nosaltres decidim fer la volta completa a la illa, fa bon dia i creiem que serà interessant, la vegetació es espessa i no es pot avançar sense seguir estrictament els senders cuidats del parc, hi ha molts bolets, també rovellons de tots tamanys, quan arribem a dalt de la carena, de tant en tant es veu l’espadat sobre el mar, i aviat sentim el rebombori dels crits dels mascarells, el sender passa a tocar de les colònies, separats per una tanca de fusta i amb alguns còmodes miradors, es una excel·lent ocasió per admirar l’elegant disseny de la natura, el cos blanc, el coll i el cap amb reflexes groguencs, ales blanques amb punta negra, un bec punxegut i una silueta aerodinàmica perfecta per volar i per caure com un projectil al aigua, submergint-se encalçant el peix que els alimenta. Al estiu viuen al Atlàntic nord, i al hivern emigren fins al Golf de Méxic. Tan sols per poder observar-los a les colònies i volant, ja paga la pena aquesta excursió, al migdia parem a dinar a un mirador sobre d’una caleta entre els espadats, mentre mengem, una foca xafardera treu el cap i ens observa amb expressió divertida – o m’ho imagino jo!!!
Acabem de fer la volta i al arribar al moll veiem una guineu preciosa que es passeja entre el públic, mirant pacientment si algú l’hi dona quelcom, mala senyal !! aquesta ja s’ha acostumat a viure sense treballar i quan d’aquí 2 setmanes tanquin el parc, fins el maig del any proper, potser no podrà aprendre a caçar per sobreviure.
Tornem a Percè molt contents de la jornada, demà ens agradaria fer el mini creuer per veure balenes (malgrat el risc de no veure-les) però la meteo no pinta gens bé, potser encara ens estalviarem l'emprenyamenta de pagar per res.
Sopem del que hem comprat al súper.
Dia 30 de setembre
Aquesta nit ens ha despertat la pluja intensa, quan ens llevem hi ha boira i continua la pluja, però no tant forta. Ja estem mig convençuts de que s’haurà cancel·lat la sortida per les balenes. Esmorzem i baixem a Percè, al aparcament la Teia veu algunes onadetes i ja anuncia que alló es un temporal temible, es nega a pujar a cap vaixell en una situació tan terrible. A la oficina ens confirmen que han cancel·lat la sortida, i es foten un fart de riure quan la Teia gairebé aplaudeix – malgrat que no entén gaire el francès !!!
Amb aquest dia rúfol, la única cosa que podem fer es dedicar-nos a museus, anem amb el cotxe fins a Gaspé, aigua i boira continua, visitem el museu Jaques Cartier, on encara hi ha mes informació sobre el passat balener de tota la regió, es prou interessant quan no podem fer res mes, també donem un cop d’ull a un centre d’interpretació de la vida dels indis micmac, però no hi entrem, i el mateix amb un santuari d’un sant local. Fem compres a un súper prou gran de Gaspè i ja tenim queviures fins demà al vespre. Tornem cap a Percè amb la intenció de parar a menjar una pizza a alguna guingueta de la carretera, però arribem a Percè sense veure’n cap d’oberta. Entrem a un restaurant on demanem una pizza *aux fruits de mer* en serveixen una peça molt gran recoberta d’un bon gruix de beixamel amb gambeta i trossets de vieira, amb formatge gratinat a sobre, en podrien menjar quatre, ens costarà fer la digestió sense caminar !!!
De tornada a la cambra decidim buscar allotjament per els 2 dies que ens falten fins a Montreal, en trobem a la vall de Matapedia per demà i a Riviere du Loup per el dimarts.
Ja tenim la tornada coberta fins a casa.
Avui soparem una amanida verda, amb trossets de cranc *nature* del armari de congelats del súper, i uns fresons que fan molt bona olor.
Dia 1 d’octubre
Aquesta nit ha plogut i bufat el vent sense parar, ha quedat ben demostrat que la caseta on dormim està molt ben construïda, no es sentien les portes i finestres bufar ni cruixir, ni tampoc la estructura, malgrat que tot es de fusta. Quan ens llevem encara plovisqueja i fa vent, però ja no hi ha boira com ahir. Avui marxem per la costa sud de la Gaspèsie, en direcció oest, al allunyar-nos de la punta est on érem, va millorant el temps. La costa es mes plana i s’hi veu molta activitat agrícola i poca turística, la carretera voreja l’aigua i de tant en tant hi ha algun petit port de pesca. Mes tard tornen els turons a tocar del mar i ja es comença a veure la costa de USA, cada vegada mes propera, al arribar a la Baie des Chaleurs, ja es com un gran estuari amb un país a cara riba.
Parem al migdia al Parc de Quebec Miguasha, amb abundants fòssils prehistòrics, aprofitem per fer una caminada per el bosc, a tocar del aigua, i tornem per la estreta platja, on sovint hi veiem algunes restes de fòssils. Després dinem asseguts a un tronc tallat, al costat mateix d’un petit ferry que passa a USA. A partir d’aquí i enfilant amunt el riu Matapedia, ens endinsem en uns boscos encesos de colors ocres i vermells, la Guía parla d’un mirador sobre el riu Ristingouche que promet ser interessant, s’hi accedeix des de la vila de Matapedia, la carretera puja a una gran plana ondulada fins a Saint Alexis i va a buscar la riba sobre el riu Ristingouche, sempre voltats d’aquesta inundació de colors, el mirador es excepcional, a baix hi ha el riu amb uns bonics meandres, i al davant tenim les dues ribes amb espessos boscos fins que es perd la vista. D’aquest punt n’hi diuen Mirador del Cel, FANTÀSTIC, de bon tros el millor lloc per ser-hi a la tardor. El riu es la frontera entre Canadà i USA, o sigui que estem aquí dalt mirant molts kilòmetres dels 2 països. La llum va baixant i els colors ja no llueixen tant, retornem a la vila de Matapedia, fem compres al súper i arribem a la Gîte des Tilleuls de Causapscal gairebé a les 18:00. Vista des de fora, la casa sembla ideal per pel·lícules de por, i de dins també, antiga i decorada deu fer cent anys, està ben conservada i el propietari ens ensenya la cambra, està neta i serà suficient per una nit...
Com que ahir ja varem fer totes les reserves fins que marxem, no cal tornar a repetir les tasques de investigació i els càlculs de preu, ja ens ho trobarem sobre la marxa.
Sortim a fer una volta per el poble, però als 15 minuts ja hem acabat la passejada.
A sopar i a dormir..
Dia 2 d’octubre.
Abans de sortir ens hem estat mirant informació sobre Matapedia a la guía, decidim seguir les indicacions cap una valleta lateral, on indiquen uns punts interessants per veure salmons i una cascada, ja sabem que ara els salmons ja no pugen riu amunt, però amb la experiència d’ahir creiem que paga la pena enfilar-se de nou entre aquests boscos, i no ens equivoquem, seguim pistes i carreteres emboscades amb els colors que ja ens hem acostumat a admirar, la ruta ens porta de nou al fons de la vall, a tocar del inici del gran llac de Matapedia. Seguim la vall fins que arribem de nou al riu Sant Llorenç i evitem en el possible la autopista, per anar sempre per la costa, racons de poblets preciosos i una costa amb menys desnivells que la nord dels primers dies al Quebec. A Bic ens trobem amb l’agradable sorpresa d’un parc nacional preciós, es un grup de cales i petites penínsules, amb turons que les separen, que son una joia per la vista, ens hi entretenim passejant relaxadament fins que ja ens cal fer via cap a Riviere du Loup, on tenim l’allotjament. Aquesta vegada es un motel molt còmode i net, sortim a sopar a un restaurant proper, i malgrat demanar un sol plat, encara mengem massa... estava francament bo.
Demà ja arribarem a Montreal, es una bona tirada de kilòmetres, però tot autopista.
Dia 3 d’octubre
Agafem la autopista amb un dia net i lluminós, com que al apropar-nos a Quebec/Lévis ja hi havíem passat a l’anada, podem comparar la intensa pujada dels colors actuals. A les afores de Quebec veiem que hem anat prou depressa, i decidim passar a la riba nord del Sant Llorenç, per fer algun tros del itinerari turístic Le Chemin du Roi, que segueix l’antic Camí Ral que unía les ciutats de Quebec i Montreal. Diu la info local que va ser el primer Camí Ral existent a l’Amèrica del Nord, construït per ordre del rei de França seguint recomanacions dels seus governadors a la colònia. Amb un sol clar i airet fresc anem passant per els pobles de la riba on s’han conservat o restaurat les cases antigues, també es un gran encert, hi han llogarrets maquíssims, amb vista directa al riu i molt poc tràfic, també hi ha la ruta ciclo-turística i veiem passar pedalaires amb les alforges, que gaudeixen d’aquest entorn històric tan ben arranjat. Parem a dinar en un petit jardí, mirant al riu, i poc desprès ja som a Trois Riviéres, a partir d’aquí ja augmenta la densitat de població i es perd l’atractiu, o sigui que tornem a la autopista i enfilem directe vers Montreal. A la ciutat hi ha un tràfic molt conflictiu, es evident que hi hem arribat quan tothom torna del treball a casa, no obstant el TomTom ens porta fins l’hotel, tot i que amb les obres acabem fent una mica de volta.
Encara no havíem estat mai en aquesta cadena hotelera (Quality Hotel) i resulta correcta, la cambra espaiosa i neta, i en un lloc cèntric per visitar la ciutat sense cotxe.
Desprès de prendre possessió de la cambra, anem a tornar el cotxe als de Avis, la oficina també es molt propera. Quan en sortim veiem que som al davant de la Info Tourist i hi entrem per complementar la informació sobre la ciutat, la senyora que ens atén resulta molt pràctica i en poca estona ens aclareix el funcionament del transport públic i els llocs d’interès, traurem un passi de 3 dies per metro i bus, que ens ajudarà per tots els desplaçaments (la ciutat es molt extensa) i també per agafar el bus i anar al aeroport.
Tornem caminant al hotel i com que no ens abelleix sopar de súper, entrem a un restaurant grec molt proper, on sopem raonablement.
La meteo per els dies que ens queden sembla força inestable, demà ja decidirem per on començar.
Dia 4 d’octubre
Fa un dia molt gris i amb boira, els gratacels tenen el barret dins del núvol, cau una mica de plugim. A la propera estació de metro Place des Arts, traiem els 2 passis de 3 dies i ens quedem passejant per el centre comercial i de negocis de Montreal, recorda una mica Nova York, queden alguns edificis antics que contrasten amb els ultra moderns, moltes botigues de marca i centres comercials. Igual que a Toronto i a Quebec, existeix una xarxa subterrània de passadissos i sales, de molts kilòmetres, que enllacen tot el barri, està ple de restaurants i botigues de tota mena, i enllacen també amb el metro, el tren i els grans magatzems comercials, o sigui que al hivern en aquesta zona no cal sortir per res al carrer. Desprès ens arribem fins al mercat Jean Talon, ens sorprèn el bon gust i la bona feina feta preparant el bon aspecte dels articles, fruita, verdura, carn, peix, tot té un aspecte excel·lent... També hin ha molts restaurants, potser hi vindrem a dinar el diumenge, abans de marxar cap al aeroport. Tornem a dinar al hotel, i a descansar una mica, desprès anem cap al parc olímpic, veiem un interessant experiment arquitectònic, que combina prou bé la creativitat geomètrica amb la funcionalitat, sembla que tots els edificis i les instal·lacions continuen fent bon servei a la ciutat, algunes com a pavellons per exposicions temàtiques.
També ens arribem fins el Museu Botànic, però es una mica tard per pagar els 16 $ que demanen, i ens conformem passejant per els parcs propers, cansats de cames tornem al hotel i al vespre anem a sopar a un restaurant japonés proper, molt bé.
Dia 4 d’octubre
Comença el dia amb bon sol i marxem cap a la Ville Vielle, però aviat comença a plovisquejar, malgrat que hi queden carrers amb edificis antics, no té res a veure amb Quebec, el que es omnipresent es la infinitat de noms religiosos i esglésies, realment aquí l’església catòlica hi té una força molt important. Ens entretenim a unes galeries amb molta artesania local, on tenen coses interessants a preus molt elevats, desprès passegem per el Vieux Port, que estan convertint en una zona de lleure, es posa a ploure i ens aixopluguem fins que para, al migdia dinem a un restaurant local, raonablement bé.
Descansats i alimentats, anem a visitar un altre mercat dels recomanats, el d’Atwater, molt semblant al de Jean Talon, desprès anem a visitar el Oratoire de Saint Josep du Mont-Royal, a la cara oest del Parc du Mont-Royal. Resulta ser un altre gran centre religiós amb esperit de copiar el Vaticà, està enfilat a la pendent de la muntanya, s’hi arriba per un parc enjardinat i una pila d’escales, curiosament al mig de les escales hi ha un espai amb esglaons de fusta i un cartell avisant que està reservat al peregrins que pugen de genolls... quan s’acaba l’escala i s’entra al edifici... a dins les escales son automàtiques i no parla de ningú que hi pugui de genolls.
L’edifici està construït clarament per impressionar els fidels, i crec que ho aconsegueix plenament, planta en creu i grandiosa cúpula amb pretensions de Sant Pere del Vaticà. L’interior es agradable, funcional i la decoració no es gens recarregada, les imatges i els vitralls molt atractius. Considerant que s’ha construït el segle passat, fa encongir l’esperit pensar en la fortuna que va costar, i el que deu costar ara el seu manteniment. Està sonant l’orgue, un so esplèndid, sembla un assaig i aviat llegeixo un cartell anunciant que aquest diumenge s’inaugurà la renovació d’aquest orgue amb un gran concert, es va instal·lar el 1960 i ara l’han renovat i millorat. La mateixa institució també té una coral infantil semblant a la Escolania de Montserrat, Les Petits Chanteurs de Saint Josep, que hi fan concerts sovint, ens agradaria haver-hi coincidit.
Tornant a agafar el metro, comprem una amanida i formatge per sopar. Arribem al hotel molt cansats. El passi el tenim amortitzat a pleret en aquests 2 dies.
Faig el check-in per el nostre vol de demà, així esperem fer poca cua al aeroport.
A dormir.
Dia 6 d’Octubre
El programa per aquest matí es començar per una batuda als centres comercials i comprar alguna cosa per casa, fa un dia gris i amb xàfecs curts de tant en tant. Deixem les maletes mig preparades, haurem de lliurar la habitació a les 12:00, i marxem a fer una ullada als grans centres comercials de la Rue Sainte Catherine, podríem ser a qualsevol altra gran capital occidental, les mateixes marques, estructures d’aparadors, rebaixes... i molts restaurants ràpids per els que treballen a les oficines veïnes, tot connectat sempre per soterrani i sense necessitat de sortir al carrer – lògic si pensem en els durs hiverns que els refresquen, finalment la Teia acaba comprant-se una brusa i ja pot respirar més tranqui-la...
Tornem al hotel i donem les maletes a recepció, ens les guardaran fins que marxem al aeroport. Ara anem amb el metro fins una botiga de material per activitats al aire lliure, hi h molt material, però poc de muntanya estricte, preus molt elevats. Desprès anem al Marché Jean Talon, on comprem un parell de peces de salmó fumat, per casa, tornem a dinar a tocar del hotel i ja s’ha fet l’hora de marxar al aeroport. Primer pensàvem anar-hi amb el bus directe i acabar d’amortitzar el passi dels transports públic, però estem cansats i decidim agafar un taxi. Poca densitat de tràfic, als mostradors de Air Canada ja hi ha força gent, amb el check-in online fet, penso que enllestirem depressa, però resulta que ara s’ha de passar per uns terminals automàtics que imprimeixen les etiquetes del equipatge, m’hi barallo una estona i no hi ha manera, finalment l’hi pregunto a una hostessa que ajuda als embolicats com jo, i diu que es normal !!! i que vagi a la cua dels que no tenen etiqueta... clarament hi ha quelcom que no funciona. No es cap problema perquè hem arribat amb prou temps... encara podem passejar una mica per les botigues i acabar de gastar els $ que ens quedaven.
Cap incidència al vol, però continuo passant fred, veig que es la gràcia de seure a una finestra, la ventilació surt a tocar de la paret i es com estar a la nevera.
Al aeroport del Prat hi arribem puntualment, s’hi veu poca gent – som a diumenge i son les 8 del matí... Al vestíbul ja ens hi espera el taxi que varem avisar, el mateix que ens va portar a la sortida. Abans de les nou ja som a casa, quin gust desprès d’aquests dies de bones vacances, però també de massa tràfec.