Vacances Vietnam

del 16 d’octubre al 11 de novembre del 2009

Participants: Eduard Lluís, Emilia Castelló, Inés Pascual, Tomasa Jaraiz, la Teia i jo.

Dia 16/17

Per fi som al dia de sortida. L’horari dels vols ens permet preparar-ho tot relaxadament, doncs no ens cal sortir de casa fins les 16:00 tocades. Abans de les 17:00 ja som a casa del Eduard/Emilia per deixar el cotxe al seu garatge, he demanat un taxi per nosaltres 4, que arriba puntual, i marxem per la Granvia cap al aeroport.

La Teia i jo encara no coneixem la nova terminal T1, realment té molt bon aspecte. El mostrador de la Swiss no té gaire cua, tot just han començat a facturar. Nosaltres ja tenim les targes d’embarcament fins Hanoi, que he tret per el check-in online aquest matí, enllestim depressa i ja passats el sempre emprenyadors controls de seguretat, encara tenim temps per cercar les 2 companyes que compartiran el viatge amb nosaltres, però que el salt fins a Bangkok el fan amb Lufthansa, les trobem aviat i encara podem xerrar una mica abans que elles embarquin. El seu vol a Frankfurt surt 1 hora abans que el nostre a Zurich.

El nostre vol es remena una mica al sortir de Barcelona i sobrevolar el Golf de Lleó, tramuntana forta que fa patir a la Teia, però tot es sobrevolar terra i ja es tranquil·litza l’aparell i el personal, a Zurich està plovisquejant i la temperatura es força freda (5º C). El transfer funciona perfectament, aquest aeroport es perfecte per no encantar-se entre les connexions. Tan sols esperem uns 20 min. abans d’embarcar al aparell vers Bangkok. Aviat ens serveixen un sopar prou bo i desprès ens entretenim amb l’oferta de pel·lícules, aquest aparell porta una pantalla a cada respatller i cadascú pot triar al catàleg que s’ofereix, amb pel·lícules, programes de TV, àudio, etc. llàstima que la qualitat de la imatge sigui molt dolenta. Quan acabo la pel·lícula veig que gairebé tota la cabina ja dorm, em poso el coixí cervical i aprofito per fer una dormideta incòmoda, però que permet descansar unes hores. Quan sobrevolem el delta del Brahamaputra ja es comença a moure el personal i ens serveixen un esmorzar raonable, fins i tot amb el croissant calent, ja no falta gaire per aterrar a Bangkok. A la pantalleta veig que s’accedeix a 2 càmeres de vídeo, una al nas del aparell i l’altre a la panxa, es un entreteniment addicional per passar les hores dins d’aquest magatzem volant de gent.

Aterrem puntualment a Bangkok, al exterior plou, al mostrador de transfers ens canvien la tarja online per una de convencional, anoten les IDs del equipatge facturat i comproven la carta d’autorització del *Visa on arrival* per Vietnam, als pocs minuts ens retrobem amb la Inés i la Tomasa, que han arribat no fa gaire estona, ens queden 2 hores fins la sortida del nostre vol de la Thai vers Hanoi, les dediquem a fer cames per l’àrea de botigues d’aquest grandiós aeroport Shuvanabumhi, ens en afartem sense acabar-lo i anem cap a la porta d’embarcament, on hi ha l’accés obert a la sala, als pocs minuts ja embarquem i aterrarem a Hanoi a la hora prevista. Fem el tràmit del visat sense problemes, més un formulari addicional que anomenen *Control de quarantena*, curiosament el guarden a la pila sense ni tan sols identificar als viatgers, es a dir, si hi hagués escrit que soc en Fraga Iribarne potser un dia en buscarien la mòmia a Vietnam J.

Sortim els últims i a fora ja ens espera qui serà el nostre guia fins que tornem a casa, es diu Duc i parla un espanyol ‘cubanito’ una mica precari, però suficient per la gestió diària dels moviments. Comentem el programa immediat, ja som al vespre i ara tenim el sopar inclòs, com que ja es tard per l’horari del país, deixem les maletes al hotel, ens rentem una mica la cara i anem al restaurant. Es un establiment d’aire totalment occidental i molt correcte, ens serveixen un menú tancat molt agradable, de cuina vietnamita i que ens deixa satisfets a tots. Tornem al hotel i desprès d’una bona dutxa, per fi podem jaure a un llit molt gran i còmode. La nostra cambra dona al costat del carrer principal, on hi ha un tràfic constant, però l’aïllament sonor es perfecte i no molesta gens, misteri !! al llit hi ha un edredó *nòrdic* incomprensible per les temperatures del país, molesta tot i tenir l’aire condicionat a 23ª C. La nit propera el traurem.

Dia 18

A les 5:00 ja estic ben despert, del carrer es filtra la remor del tràfic que ja es molt actiu, encara aguanto al llit fins a prop de les 7:00, per la finestra veig que al parc de davant hi ha grups de dones fent tai-chi i aeròbic. La dormida ens ha refet perfectament, l’esmorzar el serveixen al pis 11 - dalt de tot del edifici i amb una vista interessant de les teulades del barri, som al centre mateix de la ciutat. Esmorzem de bufet amb una bona oferta d’opcions vietnamites i occidentals. Menjant de bufet sempre acabes tripejant massa.

A les 9:00 ens recull en Duc amb el microbús i anem al recinte del Mausoleu Ho Chi Min, es un complex d’edificis que rodegen el que mostra el difunt momificat – però resulta que aquest mes no hi es !! cada any l’envien a Rússia per restaurar la mòmia – haurem de demanar descompte al viatge per no complir amb aquesta presència essencial J...

La resta d’edificis els han restaurat reproduint els originals on vivia el seu gran líder. Per nosaltres no tenen altre interès que observar la gran quantitat de gent del país que ve a visitar-ho, els turistes occidentals som clarament una petita minoria. Ens explica en Duc que quan anava a l’escola, portar-los aquí era el gran premi per el bon comportament, també ens explica les meravelles del *Gran Líder* amb tot el fervor resultant d’una pila d’anys escoltant la cantarella patriòtica. Es evident que els humans utilitzem la mateixa tècnica arreu del mon.

Sortosament la visita següent es més interessant, la Universitat de la Literatura, construïda el 1070, els edificis també han estat restaurats, tota la ciutat va quedar pràcticament llisa per efecte del bombardeigs dels B-52 americans. Son una sèrie de temples on es graduaven els que serien ‘ministres’ del regne.

Mentre avança el dia va pujant la temperatura i una opressiva xafogor. A les 12:00 ens porten a un acollidor restaurant-bufet amb una generosa oferta de cuina del país, tot muntat a un agradable i ombrejat pati/jardí interior, estem gaudint força amb la cuina vietnamita fins i tot amb alguna petita sorpresa picant.

A la tarda anem a un petit temple, al llac del centre de la ciutat, també es un lloc agradable de visitar, desprès en endinsem caminant per els carrers del barri vell amb infinitats de petits comerços que ofereixen de tot, descansem una estona a la terrassa del *City View* que ofereix una bonica vista sobre el llac i el centre de la ciutat. A les 18:00 anem al teatre de les marionetes sobre l’aigua, resulta un espectacle original, però molt infantil, ben resolt amb uns ingeniosos mecanismes ocults que permeten moure les figures des de sota del aigua; no obstant la música te un poder narcòtic irresistible, suposo que potenciat per el jet-lag que arrosseguem.

Sortint del espectacle anem a sopar a un altre restaurant molt semblant al d’ahir al vespre, també arreglat a la occidental i amb un altre menú assortit de 8 plats diferents, no hi falten els *nems* petits canelons fregits que cada dia tenen un farcit sorpresa.

Per ser la primera jornada guiri complerta estem força tous, la combinació de temperatura i humitat altes, castiga més que no pas l’exercici físic.

Aquesta nic traiem el nòrdic del llit i dormim perfectament amb l’aire condicionat a 25º C.

Dia 19

Deixem l’hotel a les 9:00 amb el nostre microbús, direcció S per la CN 1. Fins que no som a les afores de Hanoi l’entorn es força lleig, doncs es una ciutat en creixement ràpid i desordenat, això comporta molta brutícia i carrers de traçat imprevisible, però per fi entrem clarament en el paisatge agrari i cada vegada tenen mes continuïtat els camps de cultiu i es veuen menys naus industrials. L’aire condicionat del vehicle es eficient i no passem gens de calor. A prop de Ninh Binh ens aturem a les restes de la primera capital del Vietnam, fundada el 968, hi donem una volta i visitem els temples de Dinh i Le, la arquitectura sembla totalment xinesa i als temples hi han unes precioses peces de fusta lacada (columnes, porticons) i algunes imatges dels fundadors del regne, ens sorprèn que no ens fan descalçar i podem fer fotos sense restriccions. Intento sense gaire èxit treure fotos d’aquestes peces, volent evitar que reflex del flaix les espatlli.

Marxem de nou amb el cotxe fins a la vorera del llac a Tam Coc, on hi tenim l’hotel, prenem posessió de la cambra, que es petita i neta, però on no hi ha gairebé espai per obrir la maleta ni per posar les coses, però el bany-dutxa es ample. Dinem a l’altre costat del carrer, es una població molt petita i ens estranya que no mengem al mateix hotelet. El dinar es correcte i segueix el model dels altres àpats anteriors, això de fer tastets de diferents plats ho trobem divertit, però potser resultarà massa repetitiu si no hi ha prou varietat.

Acabats de dinar embarquem directament a unes petites barques de rems que ens passegen uns 4 km per el tranquil riu/llac de Tam Coc, es un paisatge preciós format per els pilars i espadats calcaris entre els que s’esmuny el riu, quan sembla que som a un indret sense sortida, resulta que el riu ha excavat un pas soterrani per sota la carena i a l’altre costat es renova el passeig, això es repeteix 3 vegades. En aquests túnels naturals cal vigilar la closca, doncs el sostre es baix i ple de sortints punxeguts, i alguna estalactita ens la podria tatuar.

Ens recorda molt el viatge per el riu a Guilin – Xina, amb un paisatge gairebé idèntic però de dimensions més grans; deu ser un regal de la natura distribuït per diferents punts d’Asia. Es un karst espectacular, sovint veiem cabres enfilades per les parets, son domèstiques i les deixen en llocs tancats per xarxes, on pasturen i es posen a punt per l’escorxador en un entorn natural i saludable. La llàstima d’aquest lloc es que hi som masses turistes passejant amb les barques, això l’hi resta encant, es el preu del desenvolupament turístic. També comentem que els venedors aquí son més pesats que en altres llocs, son com a mosques enganxoses. De retorn del passeig encara tenim temps per visitar un recinte de pagodes enfilades en una valleta, que ofereixen un panorama interessant i amb poca gent. La petita pujada ens deixa ben amarats de suor. A tots el monuments que visitem en Duc ens explica algunes dades històriques relacionades, que deixant apart el relat limitat que el seu espanyol l’hi permet, observo que sempre son històries destacant la capacitat vietnamita per resoldre situacions compromeses amb pocs recursos, combatent el poderós enemic xinés amb grans exercits. Es evident que tenir aquests veïns poderosos i amb clara mentalitat imperial els ha marcat durant milers d’anys – i no crec que la situació millori en el futur, es una lluita constant per evitar que se’ls cruspeixin.

També noto la diferencia del comportament religiós, potser sigui el trauma generacional provocat primer per les guerres del segle passat i desprès per el govern comunista, però la gent als temples no es veu tan estricte en les mostres tradicionals de respecte que hem vist en altres països d’Asia. Sembla que no senten necessitat de lluir la devoció, ja en tenen prou amb uns senzills gestes. Per exemple, no es descalcen per entrar als temples, ni tampoc els veus fent grans genuflexions, tan sols una discreta inclinació del cap i les mants juntes al pit; probablement la rigidesa religiosa s’ha anat difuminant molt en els aspectes formals. També hi veiem una clara influència estètica xinesa als temples, i molts de Confuci, a més dels budistes.

De retorn al hotel ens relaxem amb una agradable dutxa i fem temps fins l’hora de sopar. Realment aquesta cambra està molt mal estudiada, no hi ha manera de tenir l’equipatge a mà sense ensopegar-hi, es massa petit i sense armari, l’aire condicionat tampoc es gaire progressiu i passem de massa calor a massa fred sense transició, a la paret hi ha un ventilador però fa un brogit que molesta força i no es pot regular la potència a un flux suau. Paciència !!!

Abans del sopar sortim a donar una volta i tafanejar la oferta d’andròmines per els turistes. La Teia es fira 4 peces brodades per sobretaula que fan prou goig (30 US$ tot junt). Passejant per el carrer, a tots els comerços ens llencen l’ham per entrar-hi i valorar els seus articles, es evident que l’activitat d’aquesta petita població es principalment el turisme que hi arriba per l’atracció del paisatge als rius, i molt d’aquest turisme es vietnamita.

Al sopar ja fem conya sobre el menú, tornarem a menjar un assortit de 8 plats, on forçosament se’n repetiran alguns, avui crec que la qualitat de la cuina ha baixat una mica però no hi ha motiu per queixar-nos. Aquesta nit no tenim èxit intentant controlar la temperatura a la cambra, massa fred, o massa calor, o massa soroll.

Dia 20

De bon matí ja ens desperta el soroll al carrer, tràfic, veus i fins i tot un altaveu de ràdio o TV, o publicitat, que ens indica clarament quin es l’horari d’activitat normal, a les 6:00 tothom ja està funcionant. Com ja hem vist en altres països, no es el rellotge, sinó la llum solar qui marca l’horari de feina. Fart de donar voltes al llit, em llevo i aprofito per posar al dia aquestes notes, la Teia dorm, ella sap aprofitar millor que jo totes les oportunitats per dormir. Surto amb la càmera i dono ona volta fins on hi han varades totes les barques que fan el torn turístic, hi ha algunes dones fent la bugada i faig algunes fotos, comença a ploure i m’aixoplugo d’un xàfec al cobert d’una botiga de la plaça, aviat para de ploure i torno a la cambra. La Teia ja s’ha llevat i baixem de nou al carrer, tafanegem a una botiga on hi ha algunes dones brodant i seguidament anem a esmorzar. Aquí la oferta fa pena, una plata amb ous ferrats per immersió que ja estan pastosos, una mica de pa, mantega, melmelada, una mica de síndria, cafè i té. Posarem una creu negativa a la puntuació d’aquest hotel.

A les 9:00 carreguem el cotxe i marxem cap al Parc de Cuc Phuong, cal refer un tros de la CN 1 vers el nord i desprès sortir-ne en direcció oest. A la carretera principal el tràfic es molt dens, no ens estranya que hi hagin molts accidents, al agafar la petita carretera local el paisatge ens porta de nou al mon rural, arrossars, criadors d’ànecs, alguna vaca i búfals.

Entrem al recinte del Parc i baixem a la recepció per visitar un centre de recuperació de simis del país, son diferents variants de lèmur en perill d’extinció per el seu baix índex de reproducció, alimentació molt especialitzada i esser víctimes de caça il·legal per vendre els seus testicles com medicina tradicional. Tenen els animals a unes grans gàbies, que serveixen als científics per investigar com viuen i també per recuperar els que hi arriben ferits, malalts o les cries orfes. Desprès els deixen en unes àrees de semi llibertat i si s’adapten bé els retornaran al seu habitat natural. Aquesta tasca està subvencionada per organismes internacionals, entre d’altres la Societat Zoològica de Frankfurt. Per nosaltres es tan sols una informació interessant, però no el motiu absolut de la nostra visita.

Ens allotgem a unes cambres a tocar del llac, dins del mateix Parc. El lloc es atractiu, la geografia es molt abrupte, encara que els espessos boscos amaguin la verticalitat dels espadats calcaris que caracteritzen el terreny. Dinem al senzill (i únic) restaurant a poca distància de les cambres i al acabar marxem amb el bus remuntant la vall per una pista de ciment amb algunes pendents fortes, ve amb nosaltres l’empleat del parc que ens ha acompanyat en la visita als simis. Aparquem al costat de la carretera i ens endinsem caminant dins boscúria, l’empleat ens ensenya alguns insectes i aviat arribem a un magnífic arbre mil·lenari, som a un bosc humit amb una gran varietat de flora, però no veiem cap animal, tan sols sentim ocasionalment un so semblant a un aparell electrònic, es un ocell !!

En aquest dens bosc hi afloren punxegudes roques calcàries – karst típic – emmascarades per l’espessor vegetal, malgrat que anem pujant i baixant, no hi ha cap possibilitat de veure els voltants a més de 10 metres, resulta una mica claustrofòbic per als que gaudim dels grans espais oberts a les muntanyes, la humitat i les fulletes i branquillons s’enganxen al cos i costa imaginar-se viure en aquest entorn, el terra es un fang d’argila i restes vegetals. La Inés i la Tomasa no val ben calçades i caminen força incòmodes. No entenc com es pot pensar en portar unes sabatilles de platja i uns mocassins per trepitjar aquest terreny, i es que la capacitat de comprensió de cadascú està limitada per el seu entorn habitual. El passeig dura 1 hora 50 min, i fem 150 mts de desnivell, quan arribem de nou a la pista de ciment descobrim que gairebé tots portem uns animalets *rellogats*, les sangoneres han aconseguit arribar a racons insospitats, als peus, turmells i cames, malgrat portar pantalons llargs. En Duc té una reacció molt còmica quan es creu que en porta a tots els orificis ocults del seu cos, ens fem un fart de riure amb ell. Ara anem a visitar una cova on s’hi han trobat restes prehistòriques, humanes, eines i closques de cargols en grans quantitats. Es una cova gran i força profunda, penjada a un espadat, es evident que va ser el refugi de varies generacions dels habitants d’aquesta serralada. En total aquesta passejada ha estat ràpida i a les 17:00 ja som de tornada a la cambra. Aprofitem per fer una bugada amb tot el que hem suat, a la cambra tot s’asseca molt bé amb l’aire condicionat, i així omplim el temps que tenim lliure.

Al sopar hi afegim una botella d’aiguardent d’arròs que anem compartint amb en Duc i el xofer, esperem que demà ja estiguin serens J, en Duc ens explica la seva experiència a Cuba durant els 6 anys que hi va estudiar *enginyeria civil* notem que quan va acabar els seus estudis acadèmics, s’hi va quedar encara uns anys, fins que ja no l’hi varen renovar el visat, o sigui que hi va fer un *postgrau* molt complert en altres tècniques humanes, al retornar a casa tenia 24 anys. Com a guia està poc preparat però es força extravertit (influència cubana?) i ens fem bons farts de riure amb ell.

Ara cal dormir, demà ens llevarem a les 5:30 per sortir aviat i arribar a Halong abans de les 12:00, el tràfic sempre es molt lent a la CN 1.

Dia 21

Aquesta nit ha estat plovent i el vent encara bufa una mica, a les 6:00 ja estem a punt de marxa i anem a esmorzar, però avui la gastronomia es pobre, molt de pa però tan sols hi ha truita i melmelada per farcir-lo, per beure té i cafè (instantani) en fi, suficient per fer 5 hores de cotxe. La carretera que retorna a la vall esta plena de bicis i motos, els joves cap a l’escola i els adults a treballar, el nostre xofer no para de fer sonar la bocina per poder progressar. Ens cal tornar fins a Ninh Binh i agafar la CN 1 en direcció nord, tot baixant veiem com els arrossars a més alçada encara estan verds, els entremitjos els estan segant ara i els de la plana ja tan sols ensenyen els matolls segats i el fang. Arribats a la CN 1 el tràfic es molt dens, aquesta carretera es la columna vertebral de tot el país, uneix el nord amb el sud i així ho reflecteix el moviment de camins pesats.

A la plana el paisatge es un seguit de camps d’arròs, amb tombes disperses i un horitzó de turons abruptes com els que veiem ahir en la excursió per Tam Coc, es evident que aquesta especificitat geològica marca molts paisatges de la península de Indoxina i de la mateixa Xina.

Com que hem matinat vaig endormiscat molta estona, fem una parada biològica en una area comercial i en Duc ens ensenya ràpidament les ampolles de licor que contenen animals en maceració, es la creença que aquestes combinacions augmenten la potencia sexual i curen les malalties. Comprem unes mandarines grosses que resulten molt sucoses i gustoses, continuem la ruta vers Halong i fem una parada a unes guinguetes on venen pinyes pelades i llestes per menjar, son molt petites i estan boníssimes !!!, a la poca estona ja som a Halong, es una ciutat força gran i amb molta activitat portuària, tant de mercaderies com de turisme. Anem directament al port i embarquem a un dels vaixells de creuer, es el *Liberty Star*, el camarot es petit però molt còmode, fins i tot té una petita terrassa exterior. El dinar ja està preparat i desprès de deixar les maletes a la cambra pugem al menjador, el vaixell ja està navegant i el menú ens compensa a pleret la baixada de nivell dels 2 últims dies, avui ens serveixen cranc, llagostins, peix amb salsa de tomàquet, calamars amb ceba, verdura al vapor.... aquí la cuina torna a ser excel·lent i també el servei a la taula, tanquem l’àpat amb un cafè i aiguardent d’arròs a la terrassa de popa. Però aquesta gent no ens deixen fer la migdiada, amb unes motores llançadora ens porten a un cercle tancat d’illes on hi viuen uns pescadors, les llars son a cases flotants i al costat hi tenen unes grans piscines amb el peix viu, que serveixen al mercat segons la demanda, per el seu aspecte es evident que els pescadors no son els que controlen la cadena de subministre, els intermediaris son els que fan el negoci. L’entorn es un espectacle magnífic, no es estrany que hi vingui tant de turisme, aquesta combinació d’illes amb espadats i vegetació abundant, i la mar gairebé plana, conviden a sortir en canoa remant tranquil·lament entre els canals i cales que formen tantes illes. Ens acostem a un parador flotant on podem veure el peix a les piscines que espera el seu destí gastronòmic, i també un aparador amb perles que es produeixen a les granges d’ostres de la badia (son totes empreses estatals). El retorn al vaixell el fem voltant una mica més entre les illes, llàstima que el cel no estigui net i el sol lluent, hi ha una capa de núvols baixos que desllueixen l’espectacle.

Tornem al vaixell quan la llum baixa, a les 18:00 tenim *classe de cuina vietnamita*. Dutxats i moderadament mudats anem a tafanejar com ho presenten, resulta ser una mini demostració de com fer una mena d’estofat de carn amb verdura, com allò que veiem a la tele de casa, però en versió resumida. Una estona desprès arriba el sopar *de gala*, han guarnit el menjador com si fos el casori de la filla d’en Millet !!! cada plat el serveixen en processó a cada taula, tantes camareres com clients a la taula, van vestits amb el que suposem que es un vestit tradicional de festa, de colors molt llampants, l’home porta una mena de bata negra amb estampat daurat, ens recorda aquell anunci del *Flan Chino El Mandarín* de quan érem jovenets. El menjar es excel·lent i com sempre es una col·lecció de tasts de diferents varietats, les begudes es paguen i els preus son disparats, o sigui que ens limitem al aigua i la cervesa. A la sobretaula l’Emilia i la Teia tenen un rampell de cosmopolitisme i no paren fins que els serveixen un ‘mojito’, que com es lògic els resulta decebedor, es com insistir en menjar paella a Alaska, els capricis sempre tenen la seva penitència.

Quan anem a dormir em proposo llevar-me aviat per intentar veure la sortida de sol. El vaixell esta ancorat per la proa i va girant com un pèndol molt lentament, això dona la sensació d’estar navegant endavant i endarrere.

Dia 22

La claror em desperta aviat i pujo a coberta, on tan sols puc comprovar que aquesta calitja humida emmascara qualsevol possibilitat de veure la sortida de sol, paciència, m’entretinc fent alguna foto del redós on estem ancorats, a d’altres vaixells hi veig la clientela fent taichi a la coberta, també veig alguns pescadors amb les seves petites barques de bambú trenat i alquitranat, es una sensació de tranquil·litat que s’acabarà aviat, quan la màquina turística es llevi de nou.

A les 7:00 ens serveixen cafè i té amb un croissant i sucs de fruita, i embarquem a les llançadores que ens porten fins una gran *Cova de les Sorpreses* a la illa propera. Resulta que té unes dimensions grandioses i la visita paga la pena, una vegada més ens expliquen la història dels vietnamites amagats que aconsegueixen tustar al gegant xinés que els envaeix. Com que la cova queda alta sobre el mar, aprofitem per fer fotos amb aquesta perspectiva, i també a dins de les diferents sales de la cova. De tornada al vaixell ens serveixen un *brunch* molt abundant que ens haurà d’alimentar fins al vespre, hi ha plats calents i freds, salats i dolços, i també fruita, o sigui que fem un àpat molt complert. Ja hem lliurat la cambra i tan sols ens cal esperar mirant el bonic paisatge d’illes que desfila de tornada al port de Halong. Tots coincidim en que ha estat una bona experiència i que destinar més dies voltant d’illa en illa seria excel·lent.

Al port retrobem el nostre microbús i marxem en direcció a Hanoi, trenca la monotonia una parada poc interessant a una fàbrica de ceràmica del estat, però la oferta es molt reduïda i els preus clarament inflats per els turistes, poca estona desprès fem un altre parada, es un centre comercial oficial on venen *artesania* del país, veiem com elaboren els lacats, aquí la tècnica es força diferent del que varem veure a Birmània, primer apliquen un trencadís de closques d’ou sobre la base de fusta, amb cola i un martellet, després hi dibuixen a sobre i hi superposen els diferents dissenys i colors, els resultats son molt vistosos i francament bonics. També confeccionen roba, estàtues, joies, etc. es interessant de visitar però els preus son totalment fora de lloc, gairebé mes car que comprar-ho al Corte Inglés, i la roba no ens la posaríem mai, tant per el disseny com per la qualitat del cosit. Tafanegem els robins *5 estels*, el cobren a 3000 US$ el carat. No entenem com poden vendre amb aquests preus tan elevats.

Arribats a Hanoi encara tenim unes 3 hores lliures abans de sopar, en Duc ens deixa davant del teatre de Marionetes, com a referència, i ens vindrà a recollir a les 19:00. Ens escampem per la vora del llac i els carrers de botiguetes, comprem postals i segells, les omplim i les enviem, desprès donem una volta al llac i prenem un gelat a un establiment que podria ser a qualsevol ciutat europea. També entrem als carrerons de botiguetes, es interessant com estan agrupades per articles, joieries, joguets, sabates, roba.... talment els antics carrers dels oficis de les ciutats velles de casa nostra.

El concert de clàxon dels vehicles es eixordador i posar els peus fora de la voravia es un risc constant. Retornem al punt de trobada, el microbús ja ens espera i en pocs minuts hi som tots, ens porten a sopar a un altre restaurant, es interessant que no en repetim cap, deu ser per repartir el negoci sense atorgar exclusives. El menú continua seguint el mateix patró dels àpats anteriors a Hanoi, som un edifici de tipus torreta que ha estat adaptat com a restaurant – podríem ser a Gràcia o a Les Corts – els àpats que tenim ja inclosos en el viatge els encarrega (o confirma) prèviament en Duc i estan força bé, però en aquesta sala hi ha instal·lat un grup de música tradicional que no para amb les seves interpretacions, tenim a tocar nostre una mena d’arpa horitzontal amb moltíssimes cordes i que té un so vibrant que penetra al cervell, resulta una grandíssima llauna i no permet conversar amb tranquil·litat, per acabar d’arreglar-ho també ens ataquen intentant vendre’ns la seva col·lecció d’andròmines turístiques, l’hi comentaré a en Duc que ens estalvií aquestes situacions sempre que sigui possible.

Després de sopar ja cal anar a l’estació del tren, que ens portarà fins a Cao Lai, a la frontera nord amb la Xina, fem una mica de cua per accedir a l’andana i aviat estem instal·lats als nostres compartiments-llit, son de 4 places en 2 lliteres laterals, tinc la sensació de viatjar amb la Renfe dels anys 70, però amb una TV LCD que evidentment apaguem així que hi entrem – potser hi fan El Gran Hermano vietnamita J.

Els matalassos son raonablement còmodes, per una reixeta del sostre hi entra un raig d’aire condicionat fred molt emprenyador, ens haurem d’abrigar amb l’edredó que hi ha, compartim compartiment amb l’Emilia i l’Eduard, o sigui que estem gairebé en família. Quan el tren es comença a moure no tardem en instal·lar-nos a l’horitzontal per intentar dormir, no resulta gens fàcil, les travesses de la via ressonen molt i es sacseja considerablement, aquesta nit consumirem molta paciència i dormirem poc.

Dia 23

A les 05:00 el tren es para i el revisor ens avisa que cal buidar el tren, ja hem arribat a Lao Cai, a l’andana veiem que el comboi es molt llarg, no sembla que continuí ara cap a Xina, probablement al vespre se’n entornarà a Hanoi. Al aparcament de l’estació ja ens espera un altre microbús, hi pugem i marxem cap a Sapa, la carretera remunta uns 1500 metres de desnivell entre pendents boscoses i terrasses d’arròs, hi ha una boira pixanera que limita molt la visibilitat, el que mes destaca a la vegetació es la presencia de coníferes i els bambús gegants que llueixen la seva elegant silueta.

Sapa ens recorda una mica Darjeeling, per la seva posició dalt de la carena, amb els carrers de forta pendent i botigues dedicades al turisme i a la vida local. L’hotel es modest però molt còmode, esmorzem a una cafeteria que tot just està obrint, son les 7:00, ens serveixen un esmorzar ‘continental’ però molt abundant, així ens refem una mica de la moguda nit al tren, tots hem sofert el mateix problema, l’aire condicionat no es controla des del compartiment, una part de la nit era massa fred i quan l’han parat ha tornat a fer massa calor, de matinada s’ha engegat de nou i hem patit un altre vagada de fred, el tractament ideal per agafar un bon refredat.

Instal·lats a la cambra ens apliquem un bon bany per poder continuar el programa de visites. Abans de sortir encara hem tingut temps per revisar l’email i donar roba per rentar.

Sortim caminant del mateix hotel, als carrers de Sapa frustra una mica veure que hi ha una pila de dones i criatures de la ètnia hmong, que fent-se la foto amb el turista, intenten vendre quelcom o guanyar una propina. La visita es a un poblat hmong que han convertit en mig museu, resulta relativament interessant però permet veure una mica el seu estil de vida. Està organitzada com un circuit i jo esperava que fos una població activa real, ens explica en Duc que aquí hi viuen tan sols unes poques famílies que han après a viure del turisme, però que a les muntanyes n’hi viuen molts més segons les seves costums tradicionals. Dins del poble sembla una fira de productes turístics, no la població real que deuria ser no gaires anys enrere. Baixem al fons de la vall on hi han unes boniques cascades i les restes d’una central elèctrica que varen construir el francesos colonitzadors, als antic edificis hi ha un centre cultural on ofereixen unes danses tradicionals, jo hem quedo a fora i aprofito per anar fent fotos de personatges hmong interessants.

El retorn a Sapa el fem amb una certa volta, per evitar la forta pendent directa per on hem baixat, això ens permet veure nous aspectes de la valleta i el seu entorn de vegetació. Arribats de nou a Sapa dinem a un restaurant del centre un altre dels menús ja habituals, que continuen resultant interessants malgrat certa inevitable repetició. Un expresso molt digne ens permet reprendre la visita turística al centre de la població, ara anem per lliure, encara hi trobem més semblança a Darjeeling, tant per el públic com per els comerços. Fem una doble ronda al mercat de les ètnies i al general local, a mes de repassar totes les botigues d’artesania local. La Teia es fira uns pantalons i una brusa de seda, i també unes fundes per coixins. Tornem al hotel realment esgotats i a la cambra faig una curta migdiada per refer-me de la dura jornada que ha seguit a la nit al tren.

Sopem a un restaurant del carrer central, també quedem satisfets, avui hem pres una ampolla de vi de Xile que sortia a preu raonable, uns 12 €, fa fresca i no teníem ganes de tornar a beure cervesa. Al tornar a la cambra agafem el llit amb gran devoció, aquesta nit el llit no es sacseja, no fa calor i dona gust abrigar-se de la fresca amb l’edredó, gaudim del plaer d’una bona dormida.

Dia 24

Ens llevem totalment refets per la bona i llarga dormida, l’esmorzar es un bufet molt assortit amb opcions locals i occidentals, agafem forces per el passeig caminant que farem avui – es això que les agències etiqueten com *trek* J, a les 9:30 arriba en Duc amb el guia local que ens acompanyarà, la Tomasa i la Inés decideixen quedar-se a Sapa doncs no es veuen capaces de caminar gaire per aquest terreny. Baixem per sota de Sapa entre camps d’arròs i hortes, es un sender molt dret que mullat seria un bon tobogan, aviat es converteix en una cornisa que, a mig aire sobre el riu, té un panorama magnífic, s’han enganxat a nosaltres 3 dones hmong, una d’elles embarassada i amb una criatura a l’esquena, primer creiem que al allunyar-nos de Sapa tornarien amunt, però aquestes 3 estan decidides a acompanyar-nos !!!

De tant en tant passem a prop d’alguna casa hmong, on els habitants fan les seves feines sense fer-nos gaire cas, tan sols les criatures s’acosten a mirar-nos, passem al costat d’un parell de senzills molins d’arròs que l’aigua fa treballar sols, ara veiem que més avall hi ha un altre grupet de turistes, i un altre ens segueix una mica per sobre nostre, o sigui que això es una ruta prou coneguda per fugir del nucli turístic de Sapa. Arribem a una fondalada amb un pont que travessa el riu, allà ja hi ha un altre grupet descansant i nosaltres també ens hi parem, aviat arriba un altre grup que porta per guia una noia hmong, es d’una corpulència poc usual entre aquesta ètnia, que son força menuts. Ara remuntem l’altre costat de la vall una estona, i passem al costat de mes cases de la mateixa ètnia. Aquest entorn es molt més agradable que ahir, al bullici del poble Cat Cat.

Aquí la vall ja no es tan dreta i està ple de petites terrasses que demostren molts anys de dur treball per esculpir-les, de tant en tant creuem les conduccions d’aigua que les alimenten, unes en forma de canals i d’altres amb tubs de bambú, així condueixen l’aigua als llocs necessaris, es evident que aquesta enginyeria hidràulica precisa un manteniment constant per la climatologia del país, desprès de cada aiguat deu caldre refer molts canals i terrasses.

Aquí, com que al hivern la temperatura baixa una mica, tan sols poden fer una collita d’arròs al any i s’han espavilat cultivant també una mica de blat de moro. Ara l’arròs ja està collit i quan l’agua ja s’hagi escolat, remenaran la terra i el fang perquè els matolls es podreixin i adobin de nou la terra, mentrestant els búfals, porcs, gallines i ànecs s’hi passegen còmodament i mengen tot el que troben, s’alimenten i al mateix temps remouen i abonen el terreny, en bona col·laboració amb els humans. Arribem a una de les cases, on s’han espavilat per servir begudes a una petita terrassa, hi parem a menjar el picnic que ens porten en Duc i l’altre guia, un entrepà amb mantega i formatge, cansalada fregida, amanida amb tomàquet, cogombre, ceba i pebrot. Estem voltats per criatures que ens miren amb interès, però no demanen res, el menjar que ens sobra el repartim i el gaudeixen amb afició, hi han 2 parelles d’occidentals més i ara arriben els francesos amb la seva corpulenta guia hmong, ells s’instal·len a dins del cobert/guingueta. Demanem un té i en Duc ens el porta en una petita tetera i unes petitíssimes tasses, es fet amb la planta verda i tendre que omple totalment la tetera – com si fos una olla de verdura cuita, està fortíssim i no ens veiem amb cor d’acabar-lo.

Reprenem la marxa, jo creia que ara continuaríem pujant per tornar a Sapa, però resulta que no es així, marxem aigües avall per caminets entre els arrossars, cada vegada hi ha mes cases i la vall s’obre considerablement, al costat contrari hi estan obrint una carretera a mitja alçada, ja hem arribat a la plana que forma el fons de la vall, ara hi han moltes més cases, agrupades en petits nuclis força propers, els primers son de la ètnia dzay, vesteixen diferent dels hmong i d’una manera més pràctica. Explica en Duc que son més espavilats i cooperen entre ells per construir les cases, que es veuen millor acabades, també per criar bestiar i per els cultius, i per vendre-ho. Potser per això estan instal·lats a un lloc més fàcil de la vall, també hi veiem cases de la ètnia dao-vermell, el nom els ve del barret vermell de les dones. Arribem a un centre on l’activitat evident es de nou la oferta al turisme, paradetes amb roba, artesania, begudes, i mes avall fins i tot algun hostal modest nou de trinca, aquí s’hi arriba en moto, i a menys d’un kilòmetre, en cotxe, es un altre punt d’accés del turisme a la zona de les ètnies de muntanya. Aquí ens espera el nostre microbús i tornem a Sapa, ha resultat una volta d’unes 4 hores, per un entorn bonic i amb pocs turistes, comparant-ho amb Sapa i el lloc on ens ha recollit el cotxe.

Al hotel comprovem el correu i pugem a la cambra per rentar-nos i canviar-nos de roba, després sortim a passejar relaxadament per els carrers. Ahir ja vaig veure que oferien anoracs amb la marca North Face, a preus molt baixos, probablement son falsificats, no obstant me’ls miro detalladament i veig que la confecció es de bona qualitat, fins i tot amb les costures segellades, i decideixo comprar-ne un de lleuger i sense folre polar, porta la etiqueta GoreTex que com a mínim està molt ben copiada. En pago 20 € !!!

Desprès anem a la terrassa del hotel Holiday, que té un bon panorama vers les carenes que ens envolten. Tenim una mica de sort i els núvols s’esquincen alguns moments, però la boira s’instal·la de nou – com cada dia. Tornem al hotel i a les 19:30 sortim a sopar. Ara es a un restaurant amb aspecte molt nou i clarament enfocat als turistes. El menú es lleugerament diferent dels altres dies, doncs avui no hi han els farcellets o canelons característics, la novetat es benvinguda amb força humor. Com que no fa gens de calor tornem a demanar una ampolla de vi negre, però ara del vietnamita D.O. Dalat, prou acceptable per el preu que ens cobren, uns 8 €.

De retorn al hotel passem per la plaça on hi ha el mercat artesanal, no hi veiem res interessant i marxem a dormir. La Teia vol trucar a la mare, però amb la diferencia horària haurem d’esperar una estona, fins les 23:00, que a casa son les 18:00, sembla que tots estan bé i així ens quedem mes tranquils.

Dia 25

Quan ens llevem avui, a fora no hi ha boira i la carena del altre costat de la vall gairebé està neta, potser algun dels cims que hi veig sigui el Fansipan, que es el sostre del Vietnam, aprofito per fer treballar la càmera. Esmorzem com ahir i acabem de tancar les maletes, a les 8:00 ja estem a punt de marxa amb els trastos carregats al cotxe, baixant vers Lao Cai podem veure el paisatge de la vall, amb l’intel·ligent aprofitament de les pendents per construir-hi les terrasses arrosseres, ens alegra poder veure-ho bé, doncs a la pujada la boira era molt densa i no es veia res. Sense entrar a la població, el microbús remunta la vall al costat contrari d'on venim, pujant suaument fins a Bac Ha, el mercat del diumenge hi reuneix diferents ètnies locals i es un objectiu privilegiat per els turistes. La població no es gaire gran i ja hi veiem moltes dones hmong-flor, amb el seu acolorit vestit tradicional que fa mèrit al seu nom, la part exterior del mercat ja es veu dedicada al turisme, però el nucli principal es totalment original, la gent dels voltants hi baixen a vendre els seus productes i aprofiten per comprar el que els fa falta, la majoria llueixen aquests colors brillants i es un gran espectacle que s’afegeix al normal de qualsevol mercat de muntanya, hi voltem una bona estona i les càmeres no paren de captar imatges interessants. Quan les cames ja ens fan figa, anem al restaurant on ens han explicat que dinarem, i ens hi instal·lem.

Després del dinar, de nou al microbús per tornar a Lao Cai, parem un moment a una plantació de té, on unes criatures intenten sense sort que els comprem unes bosses de té.

A Lao Cai anem a veure el pont sobre el Riu Vermell, que es el pas de frontera amb la Xina, al costat mateix hi ha un comerç modern – lliure d’impostos – on ofereixen mercaderies xineses, la estètica del que veiem està molt allunyada dels nostres gustos, l’únic que sembla interessant son els telèfons mòbils – pirates – que surten a preu molt baix. En Duc es compra un I-phone ultra modern per uns 130 €, i la Inés un Nokia amb teclat alfanumèric per uns 65 €, si no tenen problemes tècnics son una ganga. El microbús ens deixa davant de la estació del tren i se’n entorna cap a Sapa. Nosaltres entrem les maletes a un restaurant on soparem, i donem una volta fins un mercat proper, però no ens hi quedem gaire estona, ja n’estem una mica farts de mercats i cansats del pas lent que imposa, o sigui que tornem al restaurant per esperar l’hora a que hem quedat per sopar. Acabem de sopar amb temps sobrat per creuar la plaça i instal·lar-nos als nostre compartiments del tren, aviam si aquesta nit podem dormir millor, com a precaució prenc una Dormidina.

Dia 26

El resultat ha estat positiu, malgrat despertar-me varies vegades, he dormit la major part de la nit, a les 04:30 arribem a Hanoi i de l’estació anem directament a ‘esmorzar’, es molt aviat però ahir varem sopar a les 18:30 i ja ens entra bé la truita que ens serveixen. Desprès anem a un hotel on podem dutxar-nos i descansar al llit gairebé 3 hores, fins que marxem cap al aeroport per volar a Hue. El pont sobre el riu està en obres i han restringit el pas exclusivament per els que hi passen per treballar, el xofer i en Duc decideixen simular que també som treballadors – ja es optimisme esperar que s’ho creguin - però la inèrcia del funcionari juga al favor nostre i ni tan sols ens paren el cotxe per comprovar-ho. Al aeroport el check-in es prou àgil i encara esperem potser una hora per embarcar amb el vol de Vietnam Airlines, cap incidència i aterrem puntualment a Hue, parem a dinar abans d’anar al hotel, avui ho hem de pagar de la nostra butxaca, demanem peix amb salsa de verdura, resulta ser bonítol i està molt bo. Desprès marxem directament a visitar el Palau Imperial, es un recinte que segueix en petit la estructura de la Ciutat Prohibida de Beijing, però no ho comentem per no ferir susceptibilitats, es la ciutadella on hi vivia la família imperial i la cort, està parcialment restaurada amb força modèstia, subvencionat per la Unesco i altres països, dona una idea molt acurada del funcionament del govern i la seva estructura imperial, l’estil de construcció es clarament xinés i es reflecteix en la simbologia a les teulades, panells, capitells, etc. Llàstima que els bombardejos americans ho arrasessin gairebé tot. Es una llarga passejada i ens cal afanyar-nos per evitar que tanquin el recinte amb nosaltres a dins.

Tornem al hotel i desprès d’una mica de descans sortim a sopar nosaltres 2 sols, els altres no en tenen ganes. Hem consultat la guia Footprint que portem i marxem caminant fins una zona que resulta ser el barri turístic, amb molts comerços, bars, restaurants, etc. Localitzem fàcilment els que cita la guia i entrem a un d’ells, no es fàcil escollir en aquests menús tan extensos quan tan sols som 2, escollim 4 plats a compartir, gambes amb api i all tendre, ànec a la planxa, verdura variada, i sorpresa: calamars farcits. Sopem molt satisfets i sopem amb sentiments de que som una mica golafres, menys mal que hem rebutjat l’arròs. Desprès d’aquest agradable sopar, passegem per aquests carrers tot tafanejant l’oferta, la Teia acaba comprant una brusa de seda molt maca, que l’hi arrangen de cintura en 15 minuts, en paguem la ruïnosa suma de 6 €, fins i tot sap greu regatejar. Al sortir de la botiga, al carrer ens ofereixen el servei de taxi-cyclo, no regategem el preu (2 €) doncs s’ofereix a portar-nos a tots 2, encara que tan sols hi ha un seient, treu una barra de fusta que tenia amagada, la posa transversal sobre els repenja braços i allà dalt m’hi assec jo escamarlat, la Teia al seient com si jo anés a coll d’ella, el pedalista es posa en marxa i aquí comença la emoció, com que el(s) passatgers van davant, al arribar als creuaments de carrer som a la primera fila del espectacle dels altres vehicles que venen, increïblement tots aconsegueixen evitar la nostra ruta d’impacte i arribem sans al hotel, allà sorgeix la picaresca, el pedalista ara pretén que el preu era per persona, quan ens ha dit clarament que el preu era superior perquè érem 2. Ens neguem a fer el passerell i ell es perd la propina que pensava donar-li.

Arribem al llit amb ganes de descansar, la jornada ha estat llarga i el mal dormir de la nit al tren ens pesa al cos. La cambra es còmoda i agradable, l’aire condicionat funciona bé i com a d’altres llocs anteriors, al llit hi ha un edredó que no es fàcil separar de la funda, no creiem aconsellable posar la temperatura massa baixa, escollim pujar-la a 28º C i apartar totalment l’abric del llit, el resultat es perfecte i descansem molt bé.

Dia 27

L’esmorzar al hotel es un bufet molt variat, però aquest matí tinc molèsties intestinals i faig un primer atac amb Fortasec i esmorzo poc i sense fibra. Espero que no passarà d’aquí. L’Eduard i l’Emilia tenen els mateixos símptomes, probablement hem menjat o begut quelcom conflictiu.

Avui la primera visita es la tomba imperial, un ampli recinte on fins i tot hi va viure el quart rei del país, desprès anem a la tomba d’un parell mes de reis o prínceps i de la reina. Amb la temperatura que fa i una mica de fluixesa al cos, no acabo de gaudir de les visites, però veig de nou l’exhibició de poder que representen aquestes construccions, es molt interessant la utilització de la tècnica del *trencadís* per decorar i dibuixar icones, figures, etc, probablement en Gaudí va agafar la idea d’aquest país. Tornem cap a Hue i donem un volt per el mercat, decididament aquesta ciutat es el centre d’aquesta part del país i això es reflecteix en l’abundància de parades que ofereixen de tot, en algunes hi ha gent adormida de cansament, segurament ja eren aquí a les 4 del matí i al migdia ja no s’aguanten. A un comerç d’arròs i llegum, els peus d’una dona reposen l’arròs que ofereix als clients, potser els hi cobra un extra per el tractament aromàtic aplicat J

Ens porten a dinar a un restaurant on el mobiliari està gairebé tot decorat amb exquisides incrustacions de mareperla, ens quedem bocabadats de que això sigui a un establiment públic, a casa nostra seria a una galeria d’art. Dinem el menú habitual amb les variacions que aporta la gastronomia local, que tendeix a la generositat amb el xili, faig dieta i tan sols tasto algun dels plats. Desprès del dinar tenim un passeig en barca per el riu Perfum, resulta una mica avorrit, ens creuem amb alguna barca que transporta sorra per la construcció, algun pescador, i veiem una altre barca des d’on els clients ofereixen *sacrificis* al riu, llençant-hi les simulacions de diners i or que venen als mercats per fer-ho, també hi llencen altres coses com aliments, etc. llàstima que no estiguin més propers. El recorregut acaba a una pagoda-monestir budista força bonica, amb una alterosa torre visible de lluny. Aquí hi guarden com a relíquia el cotxe que va portar a Saigon l’abat del monestir, on es va immolar cremant-se per exigir al govern que respectessin als budistes, el govern sudvietnamita suportat per els americans els estava perseguint. Ara el veuen com un sant i expliquen que les seves restes van intentar incinerar-les totalment, per fer-lo desaparèixer, però que el seu cor s’havia convertit en una pedra, ara guardada a Suïssa com valuosa relíquia. Es evident que els fidels tampoc es refiaven dels comunistes i varen aconseguir exportar-lo a un lloc més segur.

Es una mostra més de com la imbecil·litat humana pot espatllar la harmonia que hi havia entre les diferents religions del país, sortosament sembla que els comunistes varen veure aviat que no els sortiria a compte manipular el factor religiós, i ara existeix la llibertat religiosa, encara que els deuen vigilar per controlar que no volin massa lleugers!!!

El recorregut per el monestir es interessant, els monjos es mantenen de les donacions i els fidels hi assisteixen lliurement, no obstant, ni la quantitat de monjos ni de devots es gaire gran, res a veure amb les gentades que hem vist a d’altres països.

Tornem a Hue, nosaltres anem al hotel, hi deixem les motxilles i la bosa de fruita que hem comprat al mercat, i tornem a sortir amb l’Emilia i l’Eduard a fer un tomb per la zona turística d’ahir al vespre, on ells encara no han estat. L’objectiu exclusiu es tafanejar els articles, passejant, per aprendre quins son els preus acceptables i poder decidir més endavant si ens escau fer mes compres. Especialment ens dediquem a observar els brodats de seda, al hotel en tenen alguns que son una meravella, n’aprenem poc a poc, descobrint la qualitat del treball amb fil prim o gruixut, entrem a una botiga-exposició d’una qualitat excepcional, ara la resta que hem vist ens semblen molt ordinaris. També tenen botiga en altres dels llocs on anirem, potser encara comprarem alguna d’aquestes obres.

Tornem al hotel, les cames han aguantat força caminar i la benvolguda dutxa ens recupera una mica. Sopem amb la fruita que hem comprat, plàtans, mango, mandarina i poma. La meva panxa ha millorat des del migdia i espero que ho accepti bé.

Aquest matí he donat roba per rentar i ens la lluiran a les 21:00, perfecte per endreçar la maleta, demà marxarem a les 8:00 doncs hi han 130 kms de carretera, i visites entre mig abans d’arribar a Hoi An, on ens hi quedarem 3 nits.

Dia 28

Som puntuals a l’horari i a les 8:00 marxem amb el bus cap al sud, el dia està ennuvolat i cauen gotes, el tràfic a la CN 1 es força conflictiu amb aquesta barreja de camions de gran tonatge, autobusos, turismes, motocicletes, bicicletes, carretons i alguna vaca que decideix pasturar a la vorera; tan sols sortir de Hue ja estem voltats de camps inundats on hi crien marisc (d’aigua dolça) cada parcel·la la delimiten amb xarxes fines com les mosquiteres, per evitar que s’escapin els crancs, etc. Aviat es comença a veure la serralada transversal que separa geogràficament el nord del sud, la carretera comença a elevar-se i podem veure la costa que forma unes cales esplèndides, la vegetació continua molt espessa i travessem sovint rieres amb molta aigua que forma boniques cascades. El traçat es una balconada sobre el mar, que no està gaire lluny, desprès se’n separa per arribar a la collada dels Núvols (476 mts) guarnida encara amb els vells búnquers americans i alguna torre de muralla anterior, controlant aquest pas es guardava la clau entre les 2 parts del Vietnam, ara hi ha un túnel per carretera que estalvia pujar al coll, mentre que la via del tren segueix la costa, al peu S del coll hi ha Danang, la tercera ciutat del país, i un important port comercial.

Hi visitem el museu Cham (o Champa), que exhibeix uns magnífics monuments de pedra que identifiquen clarament la cultura hindú, enseguida recordem Angkor Vat, suposo que l’imperi Khmer va establir també aquí els seus centres culturals, al mapa del museu hi veiem que s’han trobat runes d’aquest estil per moltes parts de la costa, al sud d’on som. Com a museu es veu poc cuidat i els texts informatius son molt minsos, en Duc intenta explicar-nos mes detalls però el seu espanyol, i probablement els seus coneixements d’aquest tema, no donen per gaire, jo em quedo amb la idea que l’imperi amb capital a Angkor Vat també controlava aquestes terres, probablement fins les muralles de Xina....

Dinem a l’entrada de Hoi An, seguint la litúrgia dels àpats de sempre. Desprès ens porten a un altre centre de producció i venda d’artesania, on podem veure els cucs de seda en plena producció, i tot el flux fins la roba ja convertida en vestits, també hi ha talla de fusta, brodats, etc... i de nou observem que els preus estan sobre dimensionats, o sigui que no hi comprem res, sembla talment que serveixin per facilitar la feina de les altres botigues privades, on els preus sempre son millors.

A continuació anem al centre antic de Hoi An, a totes les casetes s’ha conservat el format tradicional i fan molt de goig, un pont japonès amb temple integrat al mig, hi dona la pinzellada històrica de quan era un centre del comerç per el mar de la Xina. El preu que s’ha pagat per conservar i restaurar aquestes casetes, es que totes son comerços que viuen del turisme. Com que demà passat tenim el dia lliure, hi farem un safari de compres. Visitem també el mercat, situat a la mateixa vora del riu, malgrat que ja n’hem visitat una pila, sempre s’hi descobreix algun personatge o escena interessant.

Comencen a caure gotes quan sortim d’una pagoda amb deïtats protectores, decorada amb colors explosius, tot just entrem al cotxe quan cau un xàfec fort però curt, uns minuts més tard, al parar a la porta del hotel ja no plou gens. Aquest es un conjunt de mòduls situats al voltant d’un jardí interior força bonic, la cambra té un sostre molt alt i està decorada amb una barreja de tradició i modernitat força agradable. Des de la passejada del matí a la Muntanya de Marbre que estic ben xop de suor, quin plaer dutxar-nos i posar-nos roba neta i eixuta, la molla la penjo amb l’esperança de que demà estigui seca.

Aquesta nit el sopar es a compte nostre, la Teia i jo anem a un restaurant proper que ens ha indicat en Duc, i no el trobem, però veiem un establiment petit on decidim provar sort, té aspecte de guingueta, però posat a la planta baixa d’un edifici d’obra nova amb 3 pisos. El recinte es molt modest i obert totalment al exterior, les taules i cadires son de bambú trenat, ens atén i serveix una noia molt amable, hi mengem molt bé i barat, 7 € entre tots dos, fins i tot la cervesa la cobren a 0.4 €, mentre que als llocs on ens porten habitualment paguem 1.2 € !! tenim la sensació que els àpats inclosos al tour, en realitat els estem pagant amb el preu de la beguda, o gairebé...

Xerrem una mica amb la noia, ens explica que aquí hi viuen 3 famílies, amb la mare de 71 anys, que fa la compra i cuina. La noia que ens atén i el seu home son mestres, treballen a l’escola durant el dia, i al restaurant familiar a la nit, es un bon exemple del esperit treballador asiàtic. Quan sortim de sopar continuen oberts molts establiments, encara que el carrer es veu desert, com que sempre viuen a la botiga – no tanquen fins que van a dormir i obren al llevar-se. Aquest sopar ha estat molt bo i una experiència interessant.

Dia 29

Avui la Teia es lleva amb una bona galipàndria, que es reflecteix en la veu i l’humor. Aquí l’esmorzar també es un bufet abundant, l’Eduard encara no ha resolt el seu conflicte intestinal, però tampoc respecta una dieta estricte, esperem que no es compliqui.

Avui anem al centre arqueològic de My Son, un dels principals de la cultura Champa (hinduista) a Vietnam. Son unes maltractades runes de temples que recorden òbviament Angkor Vat, amb la combinació de totxo encolat i bonic treball en pedra. Els bombardejos americans quan empaitaven el Vietcong, van acabar de destruir el poc que quedava, quina llàstima. Al acabar la visita veiem un espectacle de música i dansa que ens presenten com a tradicional, però que es clarament una creació *inspirada* en figures i música hinduistes.

Tornem a Hoi An, dinem al restaurant Tam Tam, bon menjar però el preu de la beguda es exorbitant, per la mateixa cervesa paguem 3 vegades el que pagarem ahir al vespre. Ho comentaré a en Duc i ho reflectiré al informe per Exotissimo.

Després del dinar tenim la tarda lliure, ens quedem al centre per fer una bona repassada a totes les botigues, el sol crema però a l’ombra hi passa una brisa molt agradable que ajuda a suportar la dura vida del turista de compres. L’Emilia i l’Eduard s’equipen per obsequiar a la família, i la Teia es fira unes perles grises que tenien absoluta necessitat de que les adoptés una turista amable, també comprem un polo i unes sandàlies per mi, els preus son realment baixos per nosaltres i fa vergonya regatejar. Fem una parada tècnica a un agradable cafè amb un pati ombrejat i còmodes sillons, l’Eduard en fa un us agraït del WC. Aquesta tarda ha estat un treball intensiu fent el *guiri*, també passegem per el moll fluvial, on tots els barquers ens volen portar a navegar per el riu, ja fosqueja i marxem caminant cap al hotel. Reposem un parell d’hores i tornem a sopar al lloc d’ahir, avui també venen l’Emilia i l’Eduard, demanem peix a la brasa i ens serveixen un animalet cuit embolicat en fulla de plàtan, com una papillota, sembla un roger gran i es molt bo. Avui hi han més clients i el servei es lent però estem aprenent a no tenir pressa, la simpatia del personal compensa la espera i tornem al hotel a punt per caure al llit, sobretot la Teia, que està ben groggy per el refredat.

Dia 30

Tenim tot el dia lliure, la Teia ja ha descansat bé i es veu millor que ahir, també l’Eduard i l’Emilia sembla que han superat la inflamació intestinal, decidim aprofitar la proposta de platja estàndard inclosa al hotel, el seu microbús ens porta a la platja, ens donen un val per les hamaques i parasols i ens porten a un dels punts de la platja amb restaurants, etc. es una platja molt llarga i de sorra fina, tot de guinguetes semblants al punt on hem arribat continuen fins que es perd la vista. Com que no hi ha gaire gent es un lloc agradable, les ones trenquen lluny de la platja poc profunda, deu estar baixa la maror. S’hi veuen algunes barquetes rodones com una gran palangana, fetes de bambú trenat i quitranades, que estan pescant molt a prop de nosaltres, es curiós veure com les propulsen amb un sol rem, des del davant del sentit de la marxa, deu ser la tècnica perquè no giri com una baldufa, per tornar a la sorra ho tenen prou fàcil, les onades els hi porten sense gaire esforç, però per entrar a mar veiem que es molt més difícil, tot i empènyer caminant aquesta curiosa barqueta. Els que han pescat ens ensenyen la captura, son peixos més aviat petits (uns 20 cms).

Davant nostre s’hi veuen un grup d’illes, deu ser a on hi proposen un tour de dia complert. Amb la tranquil·litat d’aquest entorn, som a un lloc agradable per relaxar-nos, xerrem, llegim, nedem una mica i fem temps per l’hora de dinar, hem decidit fer-ho a una d’aquestes guinguetes properes, en triem una d’oberta als 4 vents, per gaudir millor del panorama. S’ha aixecat una mica d’aire i el paisatge sembla que estigui lluent i net, la sorra es veu molt blanca, el mar blau i maragda, les illes d’un verd viu... no tenim gaire sovint el goig de que marxi la boirina del calor i la humitat, aprofitem per gaudir-ne a pleret. A la hora programada arriba de nou el bus del hotel i retornem al cau per fer la digestió i tornar a sortir a la tarda amb l’idea de donar una volta en barca per el riu. Al lloc on hem dinat els he preguntat si som a temporada alta, m’han respost que tot just comença ara per els occidentals, fins a finals de gener, i desprès es la dels vietnamites, o sigui que hem encertat el moment per no patir aglomeracions.

Gairebé a les 16:00 marxem xino-xano cap al centre, hi ha 1, 5 km i passant per l’ombra de les cases no es fa gaire llarg, es increïble la quantitat de botigues-sastreria que hi ha, i la majoria amb el seu taller propi. Totes ofereixen un servei ràpid de 24 hores per un vestit fet a mida, no entenc com pot ser negoci, doncs no hi ha tanta gent per comprar !!!

Quan som al moll, escoltem moltes propostes de passejada fins que notem que el preu límit es de 80.000 Vdongs per una hora, lliguem la operació amb un barquer i marxem riu avall, ben repapats en rústics sillons de fusta, hi han seients per una dotzena de persones, però tan sols hi veig 2 salvavides i son dels rodons... som les 2 parelles, a les altres 2 amigues no les hem trobat. Anem descobrint que aquí el riu forma un estuari considerable, amb algunes illes unides per precaris transbordadors que porten bicis i motos a la coberta superior, i el personal en qualsevol altre espai disponible, aquest servei té un moviment constant, això indica que hi ha molta població al voltant del riu i les illes. Com que el sol va a la baixa, les llums son ideals per captar imatges, pescadors, vaixells de pesca, petites barquetes, cases de pescadors...

Ens acostem a un pescador que des de la barqueta llença enlaire la seva xarxa rodona, que cau ben oberta, estira de la corda, la xarxa es tanca com una bossa i la treu per veure que hi ha atrapat. El nostre motorista/pilot/comandat i únic mariner ens indica sovint quan hi ha alguna imatge fotogràfica escaient, es tot un geni, sembla que hagi treballat tota la vida per el National Geographic, quan som a prop de la boca del riu al mar ens comenta que amb 2 hores tindríem mes temps per passar entre les illes, com que ens agrada el caire d’aquesta volta, acordem un preu *especial* i allarguem la volta, així obtenim una visió més complerta del estuari i gaudim de la llum canviant de la posta, quan arribem al moll de sortida ja fa uns 15 minuts que anem a les fosques, malgrat tot les embarcacions continuen circulant gairebé sense llums, agraïm que els il·lumini Buda i trepitgem terra ben contents de la volta fluvial. Gairebé es hora de sopar i al cap d’una estona de donar voltes decidim entrar a un lloc que llueix el rètol *recomanat per Lonely Planet* es d’aspecte modest i provem sort. El tracte es molt eixut comparat amb qualsevol restaurant on hem estat, la netedat no destaca i malgrat que demanem especialment *no chili* pica tot!!! però està bo i el preu es raonable, tot i així no hi tornarem.

Caminant cap al hotel la Teia veu un televisor a una casa, on sembla que un tifó s’acosta cap al Vietnam des de les Filipines, on ja hi ha fet mal, ja l’hi agafen tremolors. Al hotel consulto al senyor Internet, sembla que dilluns o dimarts passarà ja debilitat, com a tempesta tropical, proper al nostre destí de demà, esperem que el seu radi d’acció no ens afecti gaire. Preparem les maletes de nou, demà volem de Danang a Nha Trangh.

Dia 31

Aquesta nit m’ha despertat 2 vegades la pluja forta, però no ha estat continua, al llevar-nos el cel es ben tapat. Desprès d’esmorzar marxem cap al aeroport de Danang, on agafem el vol intern fins a Nha Trangh, cap molèstia en tot el trajecte, els 2 aparells de Vietnam Airlines que hem agafat son del model Airbus mitjà i es veuen molt nous. La majoria de passatgers som occidentals. Abans d’aterrar es veu la bonica costa amb una ample barra de dunes que separa l’estuari d’un riu, o potser es un llac interior, una mica al sud de Nha Trang. La carretera des del aeroport segueix la costa cap al nord, veiem que es una ciutat força més gran del que esperàvem i sense gaire atractiu. L’hotel es al bonic passeig marítim que bordeja una llarguíssima i arquejada platja, llàstima que ja s’han disparat construint-hi edificis alts i horribles, son hotels de les grans cadenes mundials (Hyatt, Melia,...) que destrossen aquesta façana de la ciutat a la bonica badia i les illes que la separen del mar obert. Veiem un telecabina que uneix la ciutat amb la illa més gran, com un gran pont per passatgers, resulta que es l’accés especial a un centre de lleure amb activitats aquàtiques, circ d’animals i el seu gran centre hoteler !!!!

La previsió del meteo per demà es d’algun xàfec, això ens redueix bastant les opcions d’activitats per aquest dia que tenim lliure aquí, ja ens ho pensarem. A tocar de l’estació del telefèric i del pont industrial hi ha el Museu Oceanogràfic, que està inclòs al programa, resulta ser força rònic i amb un concepte totalment caducat. Tan sols els colors brillants d’alguns del peixos als aquaris hi posen una mica d’alegria. Es una visita totalment prescindible.

Com que aquesta nit es la revetlla de Tots Sants (i Halloween) en Duc ens pregunta si volem participar a la festa que organitza l’hotel, es curiós com avança fins l’altre punta del mon el sincretisme cultural USA, i malgrat la cruel guerra que va enfrontar els 2 llocs. Cap de nosaltres té interès a participar en aquest invent !!!

Ens acomiadem d’en Duc fins dilluns. La Inés va comprar fa uns dies una mena de *panellets* de cereals i fruita, i decidim celebrar una mini-revetlla amb aquests postres. Sortim a donar un volt amb la Teia, intentant trobar quelcom per beure amb els panellets i que no sigui l’aiguardent d’arròs, en un lloc imprevist trobem una botiga que ofereix vins de Xile i als estants hi han botelles com les de cava, segons la etiqueta es *vino espumoso* i en comprem 2, paguem una mica menys de 10€ per cada una. Al hotel les posem a la nevera i al cap d’una estona sortim a sopar amb l’Eduard i l’Emilia, passejant per el passeig marítim hi veiem algunes construccions que semblaven restaurants, resulta que primera es una botiga d’articles per turistes i la següent es una cafeteria, però a la cantonada hi ha un gran establiment que anuncia *special seafood* i ens en hi anem. Hi han pocs turistes i la majoria de públic son gent local, tenim problemes per fer-nos entendre i al final jo menjo uns calamars estofats amb verdures – força picants – que estan molt bons, els altres demanen tonyina en papillota, la troben massa fibrosa però té bon aspecte. Al tornar al hotel ens reunim amb les altres 2 amigues, el vi que havia posat a la nevera continua tan calent com quan l’hi hem posat, aquestes habitacions tenen un automatisme que tanca la corrent quan marxes de la habitació. Paciència !!! ens mengem els improvisats panellets amb aquest vi espumós calent. L’Eduard i jo ens comprometem a mantenir a la intimitat els detalls d’aquesta nit de Halloween amb les 4 dones.

He mirat la previsió meteo i diu que demà tindrem xàfecs a partir del migdia, ja decidirem demà que fem.

Dia 1 de novembre

Quan ens llevem el cel es veu gairebé net i ben soleiat, es una bona sorpresa, decidim anar passejant fins el mercat central, el sol apreta fort i es millor portar el cap tapat. Ens endinsem entre les paradetes del mercat, es molt gran i la oferta de productes, frescos i assecats, es molt abundant, ens hi entretenim una bona estona i desprès caminem cap al pont sobre el riu, per veure el barri de pescadors, s’hi veuen molts vaixells reposant de la seva feina nocturna. Els carrerons son molt estrets, quan es creuen 2 motos de cara, la maniobra es de gran precisió, tornem a la carretera que creua el pont, arribem a una illa i després hi ha un altre pont que creua definitivament l’estuari del riu, aquí encara es veuen mes vaixells de pesca, dinem a un restaurant molt proper als vaixells, refrescats per una agradable brisa que fa tolerable l’espera de les gambes a la brasa que hem demanat, entre altres plats. Son saboroses i de carn consistent, creiem que son llagostins, per el tamany, però no som aquí per fer investigacions ictiològiques sinó per dinar. Ens hi hem passat una bona estona en aquest lloc tranquil i fresquet, malgrat ser un restaurant una mica selecte acabem pagant uns 5 € per persona. No ens acabem d’acostumar a aquests preus, el cost real per el treballador que menja a les paradetes del carrer deu ser inferior al que paguem nosaltres a casa per el bus o metro.

Passem ara a la riba nord del riu, a tocar de les torres de Ponagar, que visitarem demà abans de marxar cap a Dalat.

Per retornar al centre voltem per el pont més proper a la badia i encara descobrim més vaixells de pesca amarats en un braç de riu que no veiem, la flota pesquera d’aquest port ha de tenir una producció molt alta. A tocar del extrem sud d’aquest pont i a sobre de la sorra, hi ha un interessant assecador de peix, els animals estan estesos sobre reixes de fusta i canya, ja filetejat i sense espines, en veiem de tons vermellosos, potser tonyina, altres de grisos, blancs, etc, tot anunciat per una flaire forta i amb milers de mosques que col·laboren en la *liofilització* natural. Els que hem vist al mercat es veien molt ben presentats, però el seu origen es evident.

Tot passejant a tocar de les palmeres del passeig, arribem de nou al hotel. Amb la Teia ens instal·lem una estona al jardí mentre ens prenem un suc de fruita – el preu es de luxe, uns 1.5 € - es a dir 3 vegades el que es paga a un bar, després pugem a la cambra per descansar de la llarga passejada i esperar l’hora de sopar.

Tafanejo de nou la meteo, la tempesta tropical ha continuat debilitant-se i els vents ja no son gaire forts, però crec que demà toca pluja, de fet no podem pas queixar-nos, doncs des de que som a Vietnam encara no ens ha aixafat cap dia les activitats. La segona botella de vi escumós d’ahir, la tinc a la nevera, ara ja he comprovat que insertant un cartonet al lloc on la tarja/clau activa la corrent, podem marxar de la cambra sense que es desconnecti l’electricitat, quan tornem de sopar ens el beurem fresquet.

Anem a un restaurant situat al final del passeig, en direcció nord, es diu Svetlana, deu ser d’alguna russa que va preferir aquest indret en lloc del seu fred país. Hi ha dos terrasses sobre el mar i es veuen totes les llums de la badia, sospitem que serà mes car que els habituals, però tan sols hi ha gent del país, deuen ser els *aparatchik* o els nous capitalistes, tots 4 escollim un plat únic, fideus saltejats amb verdures i marisc, està boníssim, tan sols jo aconsegueixo fer net del plat, la factura es com la del migdia, o sigui uns 5€ per cap, cervesa de barril inclosa !!!.

Tornant cap al hotel comença a ploure, fa un ruixat que no arriba a mullar-nos gaire i tot prenent a la cambra el cava simulat, ens eixuguem ràpidament.

L’Eduard ja feia dies que no rebia resposta dels seus emails a la família, i l’Emilia estava amoïnada, avui els han telefonat i sembla que els responien a tots, l’Eduard no rep res d’ells, no obstant si que en rep d’altres, es un misteri, l’hi dic que els doni instruccions de fer una copia a mi, aviam si resolem el misteri.

Dia 2

Avui tenim previst visitar el temple Champa de Sonagar i dinar encara a Nha Trang, per sortir a la tarda vers Dalat. Però el dia ja comença plovent i es veu a cop d’ull que el mar s’està enfilant, al passeig hi arriben ones de 3 mts i estan lligant els parasols i les lliteres. En Duc ens diu que han restringit l’accés a diferents carreteres de muntanya, doncs amb els aiguats les esllavissades poden tallar la circulació i quedar gent aïllada, l’hi diem que preferim marxar directament després de la visita al temple i dinar en carretera, doncs el fort del temporal arriba al migdia. Així ho fem i també canviem la ruta, en lloc de la carretera que va directe a Dalat, farem una volta mes al sud per la CN 1, i accedirem al massís de muntanyes per un camí més llarg. Els primers kilòmetres son en terreny pla i proper al mar, ple de criadors de marisc i camps amb planter d’arròs per la propera collita, quan girem per deixar la costa, el terreny puja suaument i es veu força mes sec, els búfals ja no hi son, aquí son vaques. Dinem a un restaurant de carretera sense problemes, de nou uns llagostins al vapor deliciosos, desprès continuem per la carretera que s’enfila cada vegada més en fortes corbes i terreny de bosc, aquí no es tan dens com abans i s’hi veu força pi i grans mates d’arbusts amb una flor groga, semblant a una gran margarita, també comencem a veure bancals de cafè i de té, el recorregut es pesat, per les corbes i l’estat del terra ple de forats, s’hi veu un tràfic força regular amb fins i tot autobusos i camions de gran tonatge. Passem per poblacions amb cases molt boniques i ben construïdes, en Duc ens explica que la gent de calers de Saigon s’hi construeix la segona residencia, fugint del calor de la plana. Arribats a Dalat l’hotel té un aspecte magnífic, son 10 mòduls d’habitacions en edificis molt nous i còmodes. El llit sembla que cada vegada es mes ample. Llàstima que el recorregut l’hem fet entre pluja i boira, no hem pogut gaudir gaire del paisatge. Aviam si demà millora una mica, aquí la temperatura es fresca i ens abriguem tan aviat com obrim les maletes. Avui el sopar el tenim inclòs, anem a un del centre de la població i amb la fresca decidim fer honor al vi del país, no es cap meravella, però no fent calor entra millor que la cervesa. L’àpat segueix l’estàndard del sortit de platets on fem el tast de les especialitats locals. De retorn a la cambra, ens posem al llit immediatament, dons fins i tot hi fa fresca, intentem entretenir-nos una mica amb la TV però la BBC tracta temes econòmics avorrits que ens fan aclucar els ulls, i amb les altres emissores en diferents idiomes asiàtics l’efecte es encara pitjor. Bona nit.

Dia 3

Ha estat plovent tota la nit i encara continua igual, es evident que avui no podrem gaudir amb la nostra visita a Dalat i rodalies, comencem per una pagoda que té una bonica vista sobre un llac que hi ha més a baix de la població, però la pluja i els núvols que ens envolten apaguen la festa, seguidament ens porten a visitar una casa horrible, feta per una arquitecte filla d’un dels caps del partit, podria servir d’escenari a la novel·la El Senyors dels Anells, simula formes d’arbres i insectes d’una manera tan poc reeixida que dona la sensació d’un malson, potser la senyora fumava herbes al·lucinògenes quan volia sentir-se creativa. No entenc per quina raó ho ofereixen com d’interès turístic. Segueix la visita a la última residencia del últim monarca del Vietnam, mentre era dirigit per l’ocupant francès. L’edifici s’ha conservat en les condicions originals, i també els mobles i decoració, es una curiositat passable i ho trobo poc habitual per el fet que sigui el successor comunista qui ho ha mantingut en bon estat. Després anem a una pagoda a tocar del llac, voltada per uns jardins de flors magnífics, llàstima de la pluja, després hi ha encara un altre gran jardí molt atractiu, però ho despatxem en pocs minuts mentre la pluja augmenta fins a ser un ruixat intens.

Anem a dinar al centre de la població, comentem que té el mateix aspecte que una petita població dels Alps, entre llacs, excepte per l’estil de les cases, es veu una vila mitjanament elegant, distribuïda per els turons propers als llacs y els edificis també son els habituals que veuríem als Alps, xalets, restaurants, i molts hotels...

Desprès de dinar fem una volta al mercat, aquí les parades també es veuen molt ordenades i curioses, però els corredors son molt estrets. Hi comprem té i cafè fent honor a la producció local, a fora continua el xàfec i ens entretenim voltant per dins, observem la estricta agrupació de les parades, segons els articles que venen, corredors on tot son sabates, altres tot roba, ofrenes, productes assecats, etc... es el mercat més ben organitzat i net que hi hem visitat fins ara.

En Duc s’ofereix a portar-nos a la seu de la principal empresa comercialitzadora de brodats en seda, es diu XQ, que addicionalment també fa una tasca important per formar i desenvolupar els seus artistes, el seu centre a Dalat es tota una exhibició d’aquesta habilitat artística i ens quedem de nou bocabadats contemplant les seves obres. Finalment, tant l’Eduard i l’Emilia, com nosaltres ens firem algunes obres, que fem desmuntar dels seus marcs per poder posar-ho a les nostres maletes; sortim contents de la compra.

En sortir d’aquest lloc, gairebé no plou i es veuen trossos de cel seré, potser tindrem sort i demà podrem gaudir del paisatge. Marxarem a les 8:00 cap al parc de Cat Tien, a uns 140 kms cap al sud. Sopem al centre un altre vegada, molt bé. El cel ja està força net i fins i tot es veu la lluna gairebé plena.

Dia 4,

Decididament el temps ha millorat, hi ha núvols i clarianes i l’atmosfera està força neta. Tot sortint de Dalat ja podem veure el bonic paisatge d’aquesta meseta ondulada, amb grans boscos de pins, i al anar perdent alçada s’aprecien perfectament les grades dels cultius de cafè i de té que s’enfilen per els turons fins la carena, a les cases s’hi veu el cafè estès a terra per assecar-se. La pendent minva però els cultius no canvien, es pot valorar fàcilment que aquesta àrea produeix una gran quantitat d’aquest dos productes, més aval s’hi veuen també fruites i verdures, les vivendes reflecteixen la riquesa agrícola i es veuen ben construïdes i cuidades, deu ser l’horta que forneix Saigon. Fem una parada a un establiment bar-restaurant que ofereix beure té o cafè gratuïtament, provo el cafè i el trobo molt bo, potser una mica massa fort, el serveixen en un petit filtre-tassa on ho escalden directament al servir-lo, hi comprem un paquet de té de llessamí, ja semblem traficants d’infusions, doncs també hem comprat té verd i cafè del tipus *moka* al mercat de Dalat.

Estan en obres els últims 20 km de carretera fins a l’entrada del parc de Cat Tien i el tràfic es molt lent, el vehicle es remena força amb els sots del terra. Finalment arribem al gual del riu, que dona entrada als terrenys del Parc de Cat Tien, l’allotjament es a l’altre costat i deixem el microbús per passar el riu amb un petit ferri, les maletes a la mà. La recepció té un aspecte una mica atrotinat, malgrat que es el parc més nou, en aquest clima d’alta humitat, temperatures i pluja, la conservació deu ser un bon malson. Ens assignen les cambres, que son ens uns mòduls de 4 als voltants de la recepció. Es un habitacle molt senzill, però suficient per aquesta nit, el llit està protegit per una mosquitera, igual que quan varem visitar el Parc de Cuc Puong. Al restaurant ens serveixen un dinar molt abundant que no som capaços d’acabar-nos, i gairebé immediatament sortim a fer una passejada d’un parell d’hores. Ens equipen amb una mena de polaines de cotó, que cobreixen el peu sencer i fins el genoll, a mitja canya hi empastifem una pomada que, teòricament serveix perquè les sangoneres no s’enfilin fins la vora de dalt i aconsegueixin entrar a dins per arribar fins la nostra dolça pell. Sortim tots 6, amb en Duc, una noia guia del parc i un xicot alemany que hi ha vingut a parar com a servei civil, substitutori del militar, ell encara s’hi quedarà gairebé un any treballant al Parc.

Quan ja ens hem equipat amb aquesta protecció per les sangoneres, comencem la visita, primer a una zona de recuperació d’óssos negres, hi porten els que es confisquen a diferents països o als pobles del voltant. En aquests lloc d’Asia la bilis de la fel es molt valorada com a medicina tradicional, i els pobres animals son víctimes d’això, doncs els hi extreuen – en viu i a ferida oberta, fins que moren de les infeccions i els patiments de la captivitat. Ens ho explica una noia escocesa que hi porta uns mesos com a cooperant d’una entitat australiana que protegeix aquests animals. Els que ens ensenya, diu que eren molt agressius davant de la presència humana – la experiència els havia ensenyat que els humans som perillosíssims – amb el temps s’han anat tranquil·litzant i ara els tenim a 2 metres de distància (amb la reixa entre nosaltres) i no ens fan ni cas. Tenen un espai natural tancat força ampli, limitat per una xarxa metàl·lica, on els deixen sortir a estones per relaxar-se i jugar, cap d’ells podrà retornar a la vida lliure, els havien capturat de cadells i ja no saben aprendre a sobreviure lliures. A una altra instal·lació propera hi tenen també una espècie d’os mes petita i de pel molt curt, els indígenes acostumaven a tenir-los de mascota als pobles, però en gàbies tan petites que molts han crescut deformats, depenen totalment dels que els alimenten, com a mínim aquí tenen un espai suficient. Tot resulta molt patètic.

El parc té unes 70.00 Ha, als límits més llunyans hi queden 2 rinocerons endèmics, que probablement no aconseguiran lliurar l’espècie de la seva extinció. En un altre extrem hi queden elefants, fa pocs anys varen fer una escapada fins molt a prop d’on som, però els habitants locals els varen espantar i ara son a uns 25 km lluny. Aquesta part de la selva es molt densa i hi veiem sovint uns gegants arboris que tenen fins a 5 segles de vida, son uns arbres fantàstics i mirant el tronc amunt no es veu la seva copa. Anem observant com les sangoneres s’enfilen al calçat i pugen per les polaines amunt, ens entretenim frustrant els seus intents, es increïble com poden detectar la temperatura animal i aconseguir arribar a la pell per xarrupar. De tant en tant la guia ens informa sobre alguna planta o arbre, de propietats medicinals, o per fer-ne mobles, de sobte sentim una gran cridòria molt a prop, son simis que es barallen però amb la vegetació tan espessa no els podem veure, també sentim algun ocell que tampoc veiem. Estem dins d’una semi foscor on sentim que tot està ple de vida animal, però tan sols veiem les sangoneres i les formigues. Com en les experiències de selva anteriors, es una sensació una mica claustrofòbica, el sender ens porta fins la vora del riu, on hi estan acabant de construir un altre alberg que es a tocar d’uns ràpids, de la terrassa es veu un bonic panorama d’un tros del riu. D’aquí retornem a la recepció seguint una pista de ciment. A les 19:30 farem una sortida nocturna en 4x4, aprofitem l’interval per dutxar-nos i posar-nos roba neta, a dins de la cambra hi trobem un vigilant, es un senyor dragó amb colors llampants que fa uns 25 cms de llarg i està ben grassonet, preferim invitar-lo amablement a que traslladi el seu camp de cacera a fora de la cambra, no fos que ens fes pessigolles a la nit mentre empaita els insectes.

Sortim amb un pickup que porta seients a la caixa, un guarda del parc va a dalt amb nosaltres i porta un focus encès amb el que va escombrant l’entorn, buscant animals, a la poca estona veiem un gran porc espí que travessa tranquil·lament la carretera, i sense fer-nos cap cas s’endinsa al bosc, una estona després veiem una civeta que s’esmuny entre els arbusts. Des d’aquest instant ja no veiem mes que alguns ulls que brillen a la foscor, ocells, un mussol i les orelles d’una femella de cérvol entre les fulles, hem remuntat la pista fins que s’acaba, fem mitja volta i esperem una estona contemplant una magnífica lluna gairebé plena, després tornem al allotjament, no hem vist gaires animals, però hem passat el temps agradablement. Sopem de nou amb abundància de quantitat al restaurant únic, i a dormir, que demà hem de matinar una mica.

Dia 5

Quan entrem al restaurant per esmorzar, ja es ple de gent, son una pila d’estudiants que passen un dia al parc, com activitat del seu programa escolar. L’encarregat ens busca una taula i com que no veiem a en Duc i l’oferta de la carta es gairebé tota de cuina local, demanem tots una truita, el té i el cafè ens el porten amb unes cullerades de llet condensada al fons del got, deu ser costum per l’esmorzar, però es francament empallegós de beure. Aviat ens enfilem de nou al pickup 4X4, ara remuntem una altre pista que aviat deixa de ser cimentada, hi han roderes profundes i sots que ens castiguen el cul amb els salts que fem sobre els bancs on seiem. Finalment arribem al lloc d’on surt el sender que seguirem fins al Llac dels Cocodrils. Ens hem tornat a guarnir amb les polaines anti sangoneres i veiem que aquí encara son més justificades, caminant seguidet no se’n enganxen gaires, però si et pares, es com quan el metro arriba a l’estació, una pila d’aquests animalons s’aixequen de terra i comencen a avançar ràpida i acrobàticament cap al mamífer que s’ha aturat, ens parem sovint per fer baixar les que s’enfilen per les cames, però es una activitat força emprenyadora.

Tornem a veure grans exemplars d’arbres centenaris, però pràcticament cap altre animal, algun cargol, sentim algun ocell o grills, es un passeig interessant i al cap d’una hora i mitja arribem al llac. Hi ha un altre refugi-hostal del Parc, amb una bonica balconada sobre el llac, ens hi quedem una bona estona, en Duc, la Inés i l’Eduard agafen una barca i se’n van a remar donant una volta al llac, els altres preferim quedar-nos en aquest magnífic mirador i contemplar la vista des de l’ombra. Al cap d’una estona veiem un cocodril que es mou a l’aigua, no gaire lluny de nosaltres, neda sigil·losament per atrapar teca, quan gairebé ja l’havíem oblidat, sentim un soroll al aigua i el veiem saltar amb la boca oberta, després s’acosta a unes herbes amb poca fondària i s’hi queda parat, potser fent la digestió, hi ha algun moment en que el veiem fins a mig cos i es realment força ample, es un bon adult. Quan els remers tornen cap a nosaltres els indiquem on es l’animalot i s’hi poden acostar força per retratar-lo, ni tan sols es mou. Quan deixen la barca i pugen a la terrassa estan totalment molls de suor, me’n alegro d’haver-me quedat a l’ombra, doncs avui fa un sol que esbatana. Iniciem el retorn i ara agafem tots plegats una marxa més seguida, i escurcem una mica el temps de pujada. Sembla que ja tenim ganes de sortir d’aquest mon de sangoneres. Al arribar a la pista, el cotxe no hi es, la noieta guia que ens porta, truca per demanar que vingui i mentrestant fem un repàs als hostes que s’han tornat a enfilar a nosaltres i la majoria els retornem a terra en dejú. La Teia i jo ens hem assegut a un banc i en pocs segons veiem que hi ha tot un estol d’aquesta mena de fideus negres avançant cap als nostres peus. Es increïble la capacitat de detecció de la temperatura animal que tenen les sangoneres, no en veus cap, i en pocs segons ja en veus d’estirats verticalment i avançant amb les seves tombarelles cap al potencial banquet de xuclades.

Dalt del cotxe l’aire al circular ens refresca una mica la suor, i els sotracs ens escalfen l’aparell de seure. Arribats al centre retornem les polaines i anem a les nostres cambres delerosos de deixar la roba molla i dutxar-nos. Dinem al mateix lloc que ahir, no n’hi ha cap altre on som, però aquest àpat no es tan generós com els d’ahir, no obstant, amb la temperatura i humitat tan altes, tenim més set que gana. Acabats de dinar, recollim els trastos de la cambra i els arrosseguem fins l’embarcador per passar el riu, sota un sol que crema. Ens alegrem de ser de nou al nostre microbús i el confort del seu aire condicionat, als pocs minuts d’iniciar la marxa, gairebé tots estem fent la migdiada. Quan abandono aquest estat de *meditació*, estem rodant a costat de grans plantacions de cautxú i el paisatge es molt pla amb alguna muntanya llunyana, fem una parada tècnica i aprofitem per comprar pinyes i menjar-les allà mateix, estan molt bones, no son gaire grans i no deu fer gaires hores que encara eren a la seva planta.

De nou en carretera, som a una zona on gairebé totes les cases tenen un sant a la terrassa, i de tamany gairebé natural, en Doc ens comenta que hi va haver una emigració massiva de catòlics del nord, que es varen establir en aquesta area, el mes curiós es que els fidels de les altres religions (budisme, confucianisme, hinduisme) que hem anat veient durant aquest viatge, tenen al portal o a l’entrada de casa uns petits i discrets altars amb les seves deïtats i les ofrenes, però aquí els catòlics ho proclamen des de cada terrassa particular, amb unes figures realment grans, deuen sentir necessita d’anunciar la seva diferència... Les esglésies no estan gens separades una de l’altre, probablement deuen pertànyer a diferents opcions o accepcions catòliques que competeixen per la clientela.

A mida que ens acostem a Saigon, augmenta la densitat de població i fem molts kilòmetres durant els que la carretera es una continuïtat de botigues i tallers de tot tipus, mentre que darrere d’aquesta fila de cases ja no es veu cap altre edifici. El tràfic esdevé molt intens, amb molt de tràfic pesant, autobusos i tota mena de vehicles. Finalment arribem al hotel a les 19:30, aquesta llesca de carretera s’ha fet una mica pesada, probablement ajudat per el cansament del passeig matinal. La cambra està força bé, quan ja hem rebut les maletes, sortim amb l’Emilia i l’Eduard a sopar per el nostre compte, el restaurant es proper i ens serveixen depressa el que hem demanat de la carta, el personal no entén altre idioma que el seu però ens en sortim, es un lloc on els clients son tots jovent del país, no tenen fruita i quan sortim al carrer veiem un d’aquests micro serveis de menjar a la voravia on tenen fruites i una noia està menjant una vistosa amanida de fruites variades, en demanem una per compartir-la, sense ni tan sols demanar el preu, no hi hem pensat i ens la porten recoberta de gel trinxat, que separem com podem. Esperem que no ens porti cap episodi de problemes intestinals.

A la cambra fem un últim repàs a la roba, per decidir el que cal rentar, demà ho demanarem al hotel, per tenir-ho en 24 hores, ara a dormir que ja en tenim ganes.

Dia 6

Hem descansat bé, sense necessitat de mosquitera ni de dragonets que facin la neteja dels mosquits, per sort la nostra cambra no dona al carrer, sinó al interior del bloc i no es sent soroll del carrer, doncs en aquesta ciutat el moviment intens del tràfic dura les 24 hores.

Abans d’esmorzar veig la dona del servei d’habitacions i l’hi faig entendre que voldríem que ens rentessin la roba que l’hi porto en una bossa. Sense dubtar-ne ni un segon, escampa les camises, els calçotets i tot, al mig del corredor que mena a les habitacions, i a terra mateix omple un formulari detallat, procediment eficaç, però no gaire elegant !!!

Desprès d’esmorzar arriba puntualment el microbús i marxem a visitar el Museu Nacional d’História, no aconseguim arribar-hi, un gran embús de tràfic amb molts autobusos d’estudiants que també hi van, fem mitja volta radicalment al mig del intensíssim tràfic i sembla que tothom ho troba normal, com que sonen contínuament els clàxons ja no deu caldre afegir-hi cap protesta més...

Ara anem al antic palau dels Norodon, que va ser també la seu del govern titella francès, del americà, i ara se’n diu Palau de la Reunificació. Es el que hem vist a les imatges històriques dels americans marxant amb helicòpters des del terrat, mentre els tancs del Vietcong entraven per el jardí. Està força ben conservat i ara tan sols en fan un us cerimonial i de museu, sembla la visita obligada de tots els escolars del país.

Després anem al barri xinés, on encara hi viuen mes de 500.000 descendents dels xinesos que s’hi varen establir com a comerciants, ja fa segles, visitem la seva pagoda budista, gairebé invisible des del carrer, però interessant i ben conservada, amb un cert flux de creients que hi fan ofrenes i resen. Som a poca distància del gegant mercat majorista de la ciutat, anem a veure-ho. Es un gran centre amb una activitat impressionant, on es ven de tot als minoristes i als altres mercats i comerços de la regió, hi ha una corrent continua de transportistes sortint amb increïbles piles de mercancíes sobre petites motocicletes, que surten disparades a lliurar la seva càrrega, d’altres arriben i esperen un nou client per servir-lo, es un gran espectacle i probablement no fa gaires anys feien el mateix amb bicicletes i tricicles a pedals.

Encara es aviat per dinar, anem al edifici central de Correus, obra del senyor Eiffel, està molt ben conservat, amb una gran sala central que fa goig malgrat la comercialització que se’n fa amb paradetes d’articles destinats als turistes. Alguns de nosaltres hi comprem segells, que tenen suposadament cert valor filatèlic, o si mes no, son bonics. Nosaltres comprem un bonic llibre de fotos que reflecteix el Vietnam que es porta carregat a les motocicletes, les imatges son precioses i molt ben impreses (a Hong Kong, per una editorial estrangera). Al davant mateix d’aquest edifici hi ha la catedral catòlica de Notre Dame, d’un estil que copia les esglésies del centre de França, no estarà oberta fins a la tarda, o sigui que marxem a dinar. El restaurant on ens porta en Duc es just al davant del hotel Sheraton, on s’està ara la família real danesa, de visita al país, hi ha molta vigilància però no ens molesten gens. Després de dinar anem a un centre de producció de lacats, hi ha realment obres precioses i molt lluny del nostre pressupost, tant per el preu com per el volum o pes !!! però al seu departament comercial hi trobem algunes peces atractives que comprem encantats.

Ara si que podrem visitar el Museu d’Historia, hi arribem quan estan obrint, no fa gaire goig però sempre s’aprèn algun detall que ens faci entendre millor la historia del país, doncs les explicacions d’en Duc son entre inintel·ligibles i còmiques.

Acabades les visites del programa, les 2 parelles preferim tornar al hotel, però la Inés i la Tomasa es queden al proper mercat de Ben Thranh. A la cambra ens relaxem una estoneta i desprès anem passejant fins al mercat, en realitat tenim la sensació de que tota la ciutat es un mercat gegant, doncs a cada porta hi ha una botiga més o menys muntada i que ven o serveix quelcom. Passegem per dins del mercat, on novament hi ha la mateixa infinitat d’articles per turistes i per els locals, però aquí hi ha un anunci clar PREUS FIXOS que es repeteix cada pocs metres de corredor. L’Eduard compra alguna cosa patint per la inutilitat dels seus esforços de regateig, quan les cames ja protesten de la peregrinació ens separem del Eduard i l’Emilia, que avui han decidit sopar tan sols fruita, mentre que la Teia i jo ens delim per atacar un cranc gran i unes cloïsses.

Sortim del mercat al carrer i a la mitja foscor veiem una processó d’ombres que avancen arrossegant una mena de tendals mig plegats, de moment no entenem el que passa, a dins les botigues les estaven tancant, i potser es que abandonen el lloc, però als pocs minuts descobrim que en realitat es una colla de gent que arriben per muntar més parades, però ara a 2 dels carrers que limiten el mercat, es increïble veure com en menys de 30 minuts hi han sorgit una pila de parades i restaurants, tenen un aspecte atractiu i decidim fer una mica de temps per sopar, menjant aquest marisc que presenta un aspecte molt llaminer en aquests restaurants de nit. Mentre estem parlant-ne tornem a trobar a l’Emilia i l’Eduard, en aquest instant comença a caure un fort xàfec i ens aixopluguem a una de les moltes guinguetes muntades, on hi demanem uns sucs de fruita, igual que ahir, oblidem demanar que no hi volem gel i ens ho serveixen amb una pila de gel trossejat, que treiem precàriament, quan la pluja ha parat ens separem de nou i continuem tafanejant les paradetes, hi trobo uns pantalons amb els camals desmuntables, de cotó, no son tan econòmics com els normals, però el preu es acceptable – 20 € - i es veuen ben confeccionats, infal·liblement la Teia també aconsegueix trobar alguna altre cosa que l’hi interessa, uns reposa gots lacats i un mini bolso *que serà molt pràctic per sortir de nit*, el miro detalladament i no hi trobo res que indiqui aquest us nocturn, no porta ni llum J.

Ara si que anem a la teca, triem el restaurant de nit que es veu mes ben muntat, que també es el que hi ha mes gent, però encara hi ha un lloc per nosaltres. Donem llibertat al instint devorador, ignorant totalment el risc relatiu de menjar marisc sense certificats sanitaris, unes cloïsses al vapor que arriben immediatament, estan ben plenes i son molt saboroses, i per continuar demanem un gros cranc per cadascú, de tamany son semblants als *centollos* però el cos te una forma diferent. Es fan esperar, però quan arriben fan una oloreta irresistible, també els hem demanat al vapor, al aigua hi posen algunes especies aromàtiques que no tapen el gust real dels animalets. Els escurem fins la mes petita engruna i ens felicitem per l’elecció feta. A la taula del costat una parella jove es mengen unes gambes flamejades, on el foc son pastilles d’encendre, suposo que no son de gasoil, sinó d’alcohol; desprès els porten un fogonet amb una olla que sembla un barret de copa invertit, a sobre de l’ala hi han verdures i a dins hi bull alguna cosa, doncs està fumejant, ara els porten un peix sencer que té l’aspecte d’una orada, però vermellós, els hi tallen per el mig i va a dins de l’olla, quan porten una estona menjant altres coses, els porten una safata amb moltes verdures, semblen espinacs, treuen un tros de peix i hi afegeixen aquestes verdures, trossegen el peix cuit i el mengen amb aquestes últimes verdures. Ha estat interessant tenir-los al costat i poder seguir tot el procés. La nostra factura supera lleugerament els 500.000 Vdong, o sigui uns 20 € !!!.

Tornem al hotel satisfets, però amb la Teia emprenyada i emprenyant, perquè jo no tenia clar el camí de tornada.... al arribar a la cambra ja tenim la bugada al armari. Molt be!!!.

Dia 7

Avui el programa comença amb la visita a les trinxeres i soterranis de Cu Chi, jo no creia gens en l’atractiu d’aquesta visita i veig que tenia raó, es una mena de mini parc temàtic infantiloide, que pretén explicar com lluitaven els guerrillers en aquesta zona, els que seguíem en viu les notícies quan els vietnamites i els americans vivien aquesta gran tragèdia, això no ens aporta res de nou i aquest muntatge ens sembla molt banal, malgrat els intents d’utilitzar-ho com a propaganda del orgull nacional.

Després anem al centre de la religió Cao Dai, fundada el 1924 per un filòsof que volia fondre les 3 religions que creia bàsiques, una mena d’esperanto de la religió, avui resulta un element curiós amb la seva vistosa pregària i el recinte decorat amb unes coloraines com les falles de València. Tenen certa quantitat de fidels que mantenen la estructura amb les seves aportacions econòmiques, però no s’han escampat gaire lluny del lloc de la seva fundació. Per el que es veu, la cultura vietnamita es molt permeable a diferents religions – esperem que no s’esbatussin entre elles.

Dinem al mateix poble on hi ha aquest centre religiós, les visites turístiques amb aquest objectiu impulsen el negoci de la restauració de manera considerable.

Retornem a Saigon amb la sensació d’haver perdut el dia en aquestes 2 visites totalment prescindibles, ha resultat un espectacle mes interessant el tràfic per entrar i sortir de Saigon, i el paisatge rural, que no pas els objectius *turístics* oficials.

Al hotel fem un assaig per fer encabir tot el que carretegem dins les 3 peces del equipatge que tenim, amb criteris discordants sobre el resultat, jo crec que es possible i la Teia que no, es a dir, com sempre al acabar les vacances.

Sortim a passejar de nou cap al mercat d’ahir, la Teia ahir va filar un penjoll de jade, i sortim plens d’angoixa per si ja ha desaparegut. La fatalitat ens acompanya i no tan sols continua allà on era, sinó que també hi han unes boniques arracades que hi fan joc, i que evidentment son peces imprescindibles per el joier de Can Godia, no m’atreveixo a argumentar que no hi caben al equipatge, doncs s’alteraria molt la meteorologia...

Passegem una mica més, fent temps per sopar al mateix lloc d’ahir, i sortosament tan sols caiem a la xarxa d’una venedora de boniques fundes de coixí de seda, espero que als gossets de casa els agradi el tacte de la seda al seu sofà preferit.

Seiem per sopar amb la intenció de sopar lleuger, la Teia vol un peix a la brasa que fa goig, i jo demano 6 gambes, però quan aquestes arriben a la taula, resulta que son 6 llagostins gegants, canviem la estratègia i compartim els 2 plats, excel·lent !!! però el preu es mes alt que ahir, tot i així encara no arriba al 40 % del que pagaríem a un lloc similar a casa. Al costat nostre hi seu un holandès que està gaudint del marisc, està rodó com un porquet i vermell com un perdigot, ens comenta que hi ve sovint per negocis des de fa 4 anys i que els canvis al Vietnam son extremadament ràpids, hi ha grans empreses que marxen de Xina per posar les fàbriques aquí, el personal està força qualificat i treballen seriosament. No m’estranya gens aquest comentari, l’augment de la qualitat de vida i poder treballar en feines tecnificades es reflecteix al nostre entorn.

Tornant al hotel trec calers d’un caixer automàtic, doncs malgrat la pila de zeros dels bitllets en els Vietnam Dongs, m’he adonat que estava escurat en Vdongs. Demà marxem cap al delta del Mekong, ens guardaran les maletes al hotel i ens emportarem el justet per la nit que farem al delta.

Dia 8

Ens guarden les maletes identificades com una sola habitació, i marxem en el microbús cap al delta, la sortida de la ciutat es lenta per la densitat del tràfic, que empitjora quan la maror està alta inundant parts de la carretera, aviat comencem a veure camps d’arròs, la gran riquesa del Mekong, i també els recintes per la cria del marisc, fem una parada a un bonic hotel-restaurant i reprenem la marxa fins a Cai Be, allà deixem el vehicle i embarquem en una motora que ens porta a donar una volta per les embarcacions-comerços flotants, cada un identificat amb una senyal que indica l’article que venen, son gent que arriben carregats des dels altres llocs del delta, i es queden fins vendre tota la mercaderia, llavors compren altres articles i retornen al lloc d’origen per repetir la operació, es a dir, son els traginers i venedors al delta. Ens sorprèn la densitat de població a tocar del aigua, i de comerços pensats per les embarcacions que hi arriben per el riu i canals, també en sorprenen les amplíssimes dimensions d’aquests braços del riu Mekong i la quantitat d’illes molt poblades que es comuniquen per barca o ferri, la riquesa agrícola es evident. Parem a visitar un establiment que fabrica les fines galetes d’arròs, que serveixen per embolicar el riquíssims *nems* on mini canelons, en totes les seves varietats. Seguidament anem a un altre lloc on fabriquen fideus, torrons i caramels amb arròs i coco, tot per procediments molt manuals i ingeniosos. En Duc ens fa provar el famós aiguardent amb serps, escorpins i altres animalets macerats, el gust no es gaire diferent de qualsevol altre licor alcohòlic, ja veurem si ens fa algun efecte estrany, pregunto el preu per comprar una botella i me’n demanen el doble del que l’Eduard va pagar al mercat, no en compro. Dinem a un bonic lloc, a la vorera d’un dels innombrables canals, fem un passeig en una barca de rems, visitem un casalot d’algun antic terratinent, encara hi han els extraordinaris mobles de fusta massissa amb mareperla incrustada, també ens ofereixen una pobre demostració de música i cançons tradicionals. A un altre punt del canal, en Duc ens ofereix donar una volta amb bicicleta, convenço a la Teia perquè no s’hi apunti i al final sortim en Duc, l’Eduard i jo. La bici es un ferro pesat i els canvis i frens funcionen quan volen, recorrem un sender estret i fangós, amb uns estrets i petits ponts, pateixo per la càmera de fotos que porto penjada al coll i sovint he de posar el peu a terra sucant al fang, es divertit i recorrem l’entorn entre cases, horts, botigues i església, però tornem completament amarats de suor i bruts de fang com a porquets.

Sembla que alguna cosa no funciona amb la nostra reserva d’allotjament, volen posar-nos a uns espais improvisats dins de la casa on ens han fet abans el concert, es tan evident que s’ho han tret de la màniga, que els dic que no podem acceptar-ho, doncs nosaltres hem reservat 3 cambres dobles. En Duc truca a la oficina de Hanoi i desprès de diverses gestions el responsable local demana parlar amb mi per que els perdonem l’error i ens portaran a un altre lloc mes en condicions, ara ja es fosc i tornem a pujar a la barca per navegar a les palpentes fins el nou lloc, no gaire lluny d’on érem. No es cap meravella però tenim les habitacions segons el que varem contractar, la nostra es gran i amb 2 llits dobles, es al mateix edifici on hi tenen un restaurant local, les altres 2 cambres son a una construcció d’estil tradicional que dona al riu, tot està dins dels límits acceptables i ens hi instal·lem mentre preparen el sopar. Per fi puc rentar-me amb aigua i sabó, i posar-me roba neta.

El sopar es acceptable i ens conviden a un aiguardent de plàtans que recorda el whisky. Es evident que en aquest país es produeix aiguardent de qualsevol fruit o cereal. Al sopar hi ha una novetat, les anques de granota, no m’atrauen gens però les provo, les peces fan un pam de llarg i les cuixes podrien ser d’un colomí, estan arrebossades i no tenen cap gust especial, no repeteixo.

A la sobretaula del sopar aprofitem que en Duc no hi es, per acordar les propines finals que donarem al xofer i a en Duc – no som gaire generosos, però la qualitat del servei de guia no té el nivell que cal, malgrat que es agradable de tracte, el seu espanyol col·loquial es suficient, però no es capaç d’explicar coherentment cap informació històrica, monumental ni social o religiosa.

Demà completarem un altre volta en barca per aquest atractiu delta.

Dia 9

Encara es fosc quan ja es senten el motors de les barques que passen per el canal-riu, aprofiten al màxim la jornada solar per treballar intensivament. Em llevo abans de les 6 i al sortir de la cambra gairebé ensopego amb la senyora que es a la cuina rentant els nostres plats d’ahir al vespre, al edifici principal hi ha un servei d’accés a Internet i jocs online, tenen uns 25 PCs i estan tots ocupats amb adolescents entusiasmats !!! d’aquí 1 hora ja seran a l’escola i aprofiten ara per jugar sense el control dels pares.

Desprès d’afaitar-me i rentar-me, agafo la càmera i surto a fer fotos, a la vora del canal, al camí asfaltat que hi ha al costat, a un estret pont que passa el riu, no hi falten motius per retratar persones, vehicles i les carregadíssimes barques que traginen arròs i clofolles, rocs, fruita... com una autopista. Torno al allotjament per esmorzar, ens fan un ou ferrat, un llonguet de pa molt flonjo, melmelada, fruita i té-café. No es el bufet dels grans hotels, però es totalment suficient, a les 8:00 marxarem i aprofitem el temps per passejar per el terreny de la casa, hi han 2 mòduls molt senzills, construïts amb bambú al estil tradicional, n’han fet separacions verticals amb bambú trenat i son les cambres per els visitants, els WC i dutxes son comunitaris i nets, es un entorn tranquil i agradable. Xafardegem entre els arbres fruiters, separats per basses amb aigua on hi crien peixos o marisc, aquí hi ha un cert equilibri entre la vida rural i la tècnica moderna, qualsevol vivenda té la seva antena TV, i moltes una parabòlica petita. Comentem que haguéssim pogut escurçar algun dia de la ruta feta, i allargar l’estada aquí...

Marxem puntualment i seguint el canal visitem una mena de garden-center amb planter de molts fruiters, No hi falten les orquídies, que ens sorprenen a qualsevol racó del jardí. Aquest lloc també sembla preparat per rebre hostes a dormir i menjar, fins i tot hi veiem a la noia que ahir ens va cantar algunes cançons i els musics que l’acompanyaven, deuen estar esperant mes turistes per oferir la seva modesta actuació. Continuem navegant per el canal fins que s’obre a un dels grans braços del riu Nin Ving, a l’altre vorera ens aturem a visitar una bòbila industrial on produeixen molt de material per la construcció per aquesta area, el nivell d’automatització es ínfim, els forns son en forma de gran gerra invertida, hi apilen curosament totes les peces a coure, reomplen tots els espais amb clofolla d’arròs, l’encenen per baix i ho tanquen, deixant oberta tan sols una petita obertura a dalt. La combustió es lenta i es manté la temperatura constant gairebé una setmana, cal esperar-ne un altre perquè el forn es refredi i començar a buidar les peces cuites. La clofolla s’ha convertit en una fina cendra que s’espolsa fàcilment. Hi veiem treballant unes 10 persones, que amassen el fang, el treballen en motllos, l’afinen i es cuiden de carregar i descarregar aquesta grans forns. Es veu clar que el flux de treball s’escanya en el procés de cocció i refredament, hi ha uns 12 forns, però no es pot produir més depressa. Tot i així encara exporten part de la producció a Cambodja. Com a curiositat, a dins de la nau, i al costat dels que hi treballen, hi ha la tomba del propietari, deu continuar vigilant-los!!!.

L’aprofitament de la clofolla resol la qüestió del combustible industrial i domèstic a tota la zona, no es veu gaire utilització de gas, resulta massa car. El segon combustible es el carbó, que extreuen del fons del riu en forma de torba, l’emmotllen en formes cilíndriques que tenen forats longitudinals i el deixen assecar al sol, aquestes peces les cremen a la majoria de les llars rurals.

Per el que veiem, aquí s’acaba la navegació al delta del Mekong, doncs en 5 minuts arribem al punt on varem embarcar ahir. Pugem al nostre microbús i reprenem la tornada cap a Saigon, a mig camí ens aturem al mateix lloc que a la anada, encara es massa aviat per dinar però no hi ha cap altre lloc adient al camí i ens entretenim una mica fent fotos al jardí, no obstant dinem molt aviat. El resultat es que arribem al hotel al voltant de les 14:00. Tenim la sensació que en Duc s’espavila per enllestir depressa les activitats contractades i quedar amb temps lliure per ell. En fi, com que l’Emilia i la Teia encara volen fer mes compres, ens relaxem una estona al hotel i sortim a fer la última ronda de botigues, comprem un parell d’ampolles del licor tonificant, amb animalets dins, amb la intenció de fer broma amb els amics i familiars. Com sempre, la fatalitat fa que sorgeixin noves idees de compres, jo torno amb una petita cara del Buda feliç, tallada en fusta, la Teia amb unes eines de cuina fetes de cocoter, i encara queden altres temes pendents per demà al matí !!!

D’alguna manera haurem d’entretenir les hores matinals, i així ajudarem l’economia d’aquest tigre econòmic naixent. Aquest vespre tenim un sopar-festa en un vaixell restaurant que passeja per el port. Ni tan sols érem conscients de que ho teníem inclòs al programa, doncs com a opció no ho hauríem escollit pas, pot resultar una llauna insuportable. En Duc ens acompanya a dalt del vaixell i ens deixa fins demà, el xofer ens recollirà al moll quan tornem.

Les meves sospites es confirmen, al peu de l’escala per pujar al vaixell ens esperen unes noies vestides amb els suposats i exòtics vestits de festa, per que els *guiris* s’hi facin fotos. No he entès mai d’on surten aquestes idees, ni de perquè molta gent hi participa encantada.

La coberta es un gran bufet i el menjar fa bona pinta, a la part de darrera hi ha un mini escenari amb instruments musicals, el que faltava !!! sortosament la nostra taula es la primera al extrem contrari i esperem que no ens molesti gaire el soroll. El servei de la sala es molt atent i ens reben amb un còctel i una tapeta, sembla talment que ens confonguin amb algú altre a qui ja han exprimit la Visa J, el servei a la taula es molt atent però sense ser pesats, hem arribat molt aviat i podem observar tranquil·lament tot l’entorn del port il·luminat, fa una brisa agradable, no han engegat els aparells sonors i s’hi està tranquil i còmode, demanem vi blanc del país i aigua clara, que de nou paguem a uns preus altíssims per el país.

Arriba un moment en que els cuiners ja tenen totes les taules del bufet preparades per servir i ens avisen que ja podem atacar, sorpresa – no hi ha cap allau d’afamats assaltant el bufet, al ser per tothom el dia de comiat, ja hem refredat la por de passar gana. Mengem molt a gust mentre el vaixell fa una extensa volta per les aigües del gran port, que enllaça el transport marítim amb el fluvial. La càrrega i descàrrega funciona també de nit, demostrant l’empenta econòmica de la ciutat, quan gairebé tothom ja no s’acosta al bufet comença la part musical i de xerinola, amb tocs de globalització asiàtica, ens hem lliurat d’aquesta llauna al tenir la sort d’estar allunyats del escenari, podem ignorar-la xerrant i observant la activitat portuària amb la seva il·luminada cara nocturna. A les 21:00 ja som de nou a terra, el xofer ens recull i ens torna al hotel. Algun petit retoc al equipatge i creiem que demà aconseguirem repetir el miracle d’encabir-ho tot, tan sols cal que al check-in no siguin gaire estrictes amb el pes i no ens toqui pagar sobrecàrrec.

Dia 10

Aprofitem el matí per anar a passejar per una part del centre que encara no hem vist amb detall, es el sector entre la catedral i el port, en aquesta carrers hi ha les botigues de tipus internacional, que han florit rodejant el Sheraton. O sigui que encara cau alguna compra mes, es evident que no ens hem impregnat prou de la filosofia budista i continuem creant-nos necessitats innecessàries!!!

A prop de migdia tornem al hotel, doncs volem dutxar-nos i canviar-nos de roba, i ens cal deixar la habitació a les 12:30. Desprès passem l’estona al vestíbul del hotel, fem un mos al restaurant del costat i esperem que vingui en Duc amb el microbús per portar-nos al aeroport. El tràfic es molt dens, però tenim temps suficient i al mostrador de facturació no hi ha gaire gent. El vol a Hong Kong es perfecte i també l’enllaç amb el de Zurich. Aquest es gairebé 3 hores mes llarg que via Bangkok i es fa molt llarg, sortosament l’enllaç a Barcelona es curt i a les 9 del matí ja aterrem al Prat. En poca estona un taxi ens porta a casa del Eduard i l’Emilia, on recuperem el nostre cotxe i som a casa poc desprès de les 10.

S’està bé de nou a casa !!!