Viatge a Sicília
23 a 28 de juny del 2007
Bitllets dels vols Girona-Trapani-Girona, comprats per Internet a Ryan Air el mes d’abril, paguem 60€ per persona – inclòs taxes + despeses de facturació d’una peça de 15 kg cadascú.
Els serveis a Sicília els vaig contractar per Internet a l’empresa http://www.shinesicily.com, en Boris es un sicilià que viu a Barcelona, consistien en:
Allotjament i esmorzar 6 nits, en establiments rurals (6 persones + el xofer).
Cotxe i xofer des de l’arribada fins a la tornada (6 persones)
Paguem uns 340 € per cap. Addicionalment, les despeses de menjar del xofer i de funcionament del cotxe (gasoil, peatges, aparcaments) també son al nostre compte.
La combinació ha resultat excel·lent, hem viatjat descansats i hem aprofitat al màxim la curta estada a la illa, gràcies als coneixements locals d’en Nanni Difalco, que ha estat treballant per nosaltres a jornada (llarga) completa. Si haguéssim conduït nosaltres un vehicle llogat, les pèrdues de temps buscant els llocs ens haurien reduït a la meitat el recorregut i el temps disponible.
Per consell d’en Boris hem limitat les visites a 2 zones:
Nord-oest (voltants de Trapani) i Sur-Est (Etna-Siracusa), l’illa es gran i es circula molt lentament, fins i tot a les autopistes.
Dia 23 – dissabte
Hem anat a Torelló al matí, hem deixat els gossos a la residencia (poc espai – no ens agrada per estades llargues), hem dinat a casa la mare i a les 2 han vingut en Jordi i la Roser amb la Berta, per portar-nos al aeroport de Girona. Hem preferit sortir amb molt de marge, doncs es revetlla de Sant Joan i sovint hi han conflictes de tràfic, no obstant anem ràpids, hi arribem una mica abans de començar la facturació del nostre vol, a la cua hi ha unes 10 persones. Les maletes es facturen individualment – per controlar el pes autoritzat – no hi han seients numerats, l’Eduard, l’Emilia i la Dolors també han arribat aviat, han aparcat el cotxe al edifici del aeroport. En Jordi i la Roser marxen cap a casa i al cap d’una estona passem el control de seguretat per accedir a la sala d’embarcament. Com es d’esperar el control es estricte, cap peça metàl·lica al cos, l’ordinador a la vista i fora de la seva bossa, tot ha de passar els raigs X. Malgrat tot, el procediment es prou àgil, desprès esperem còmodament a l’ample sala d’embarcament. Quan la megafonia crida per embarcar, primer ho fan els que han pagat la taxa Priority Q – que son pocs, desprès tots els demés, cap guirigall, l’accés al aparell (737) es caminant i accedint simultàniament per davant i per darrera de la nau, seiem junts al centre de la cabina. Vol sense res a ressaltar, venda de begudes i sandvitxos, i articles del catàleg, el personal no compra gaire. Sobrevolem una illa, deu ser Sardenya. A Trapani la terminal es un edifici molt petit i senzill, les pistes son compartides amb la base de la OTAN, sortim del aparell també caminant i a la sala d’arribada hi entra l’equipatge ràpidament. Tan sols sortir del avió ja notem la temperatura força alta, tot i que ja son les 19:30. Al vestíbul exterior veiem un home amb el cartell ‘Godia’, es en Nanni Difalco, te uns 39 anys, aspecte de ‘forestal’, molt cordial i amb facilitat de tracte, sembla pràctic en les relacions amb clients. El vehicle es una furgona Nissan amb 9 seients i força espai per les maletes al darrere, bon aire condicionat, que s’agraeix molt. Estem sota els efectes del ‘sirocco’ l’aire calent del desert africà que escaldofa la illa de tant en tant – ens ha tocat ¡!!
Anem directament cap al nostre allotjament, es un establiment rural, voltat d’oliveres, pruneres i vinyes, hi ha un petit grup de casetes arreglades amb sala i dormitori per els clients, l’entorn es agradable i relaxant malgrat el calor. En Nanni ens ha reservat taula a les 21:30 a un restaurant proper – es dissabte i cal jugar segur. Mentre fem temps asseguts al exterior de la caseta, en Nanni ens detalla la seva proposta d’itineraris i activitats, que acceptem sense dubtes doncs sembla segur del que parla. Demà anirem a la Riserva dal Zingaro per caminar una mica remullar-nos al mar, a la tarda un parell de visites monumentals.
El restaurant d’aquesta nit es gran, ben arreglat i amb força gent, calculo que a casa nostra pagaríem uns 25€ per cap. La carta es molt variada i exprimim a en Nanni amb preguntes sobre cada plat...
La clientela es veu familiar i local i els plats que passen fan molt de goig, tots escollim les nostres preferències, el servei es una mica lent (tenim gana) però tot arriba al seu punt i disfrutem l’àpat, la quantitat es potser una mica excessiva, però de bona qualitat. Hem demanat el vi de la casa, que ens recomanen ‘rosso’, es senzill i molt digne, es dispara la xerrameca a conseqüència del bon menjar i beure, amb bon humor tornem al allotjament (després de pagar uns 18€ per cap) que ja som a diumenge. Penso que no dormiré gaire bé per la fartera, però m’equivoco i la nit passa tranquila, llevant-me tan sols un parell de vegades amb set...
Al sostre del dormitori hi ha un ventilador, ho prefereixo al aire condicionat, doncs fins i tot el seu rumor suau ajuda a dormir.
Dia 24, diumenge
Ens llevem a les 7 i a les 8 ens comencen a servir l’esmorzar, es al pati/jardí davant de la casa principal, es un esmorzar ‘continental’ amb bon assortit de torrades de pa fresc, galetes, melmelada, mel, suc de taronja (de pot a un país de taronges ¿??) , un tall de meló, llet, cafè i xocolata en pols, quedem satisfets.
De camí cap a San Vito lo Capo, parem a un forn de pa i supermercat, per comprar el que serà el nostre picnic – escollim un tall de pizza siciliana per cap, fruita i aigua abundant. El cotxe s’aparca a tocar del accés al parc, es un entorn natural molt semblant al massís de Garraf, turons de karst que es despengen sobre el mar, poques cales i sense sorra, l’aigua es veu netíssima i crida al bany. Degut al sirocco han restringit l’accés a un recorregut de 2 km, l’alt perill de foc fa que no vulguin córrer cap risc si cal evacuar ràpidament el personal. Seguim un sender elevat a uns 50 mts per sobre del mar que recorre la costa, la vegetació sembla calcada a la del Garraf, però no hi ha el margalló sinó una palmera nana que també forma agrupacions de sis o set troncs i que té dàtils. La costa queda tallada sobre el mar i tan sols hi veiem un parell de caletes de còdols. Arribem fins la Cova del Urzo, es una gran arcada i bauma al cingle, i agraïm per l’ombra que ofereix. Veig que la Dolors i la Emilia arriben mig marejades per el calor i la humitat. Encara que fos permès entrar més endins al parc, crec que no ho hauríem fet, les condicions no son les ideals. Descansem una estona a l’ombra i desprès baixem a la caleta que hi ha a la seva vertical, ja hi ha gent però encara hi queda lloc, sense sorra resulta incòmode caminar per sobre dels palets de mides entre l’ou de colom i d’ànec. L’aigua es transparent i d’un blau preciós, s’agraeix la refrescada, sobre tot quan entra una mica de marinada, si no bufa – l’aire es una sauna. Ens hi entretenim fins a les 13:00 i retornem ara per el sender a tocar la línia de mar, fins aixoplugar-nos a l’ombra d’una area de picnic amb ombres i taules, la temperatura continua molt alta – ja ens hem aprés rapidament el que vol dir ‘sirocco’ ¡!!!
Ens mengem la pizza i la fruita, acompanyat tot per l’aigua calenta que portem, quan hi ha set s’aguanta tot el que calgui. El sabor salat de la pizza ens ajudarà a reposar la sal perduda suant. Estem a uns 15 minuts del cotxe, però cal pujar una mica i resulta realment emprenyador, seria fantàstic una dutxa al costat del cotxe, per entrar fresquets al aire condicionat del vehicle. Ara marxem cap al extrem oposat de la Riserva dal Zingaro, per la carretera cap a Castellammare dal Golfo i Scopello. Aquest es un petit llogarret força bonic, amb una atractiva plaça que es el pati interior d’un gran casal fortificat. Aquest era el terreny d’acció d’en Giuliano i sense defenses no tenien possibilitats de sobreviure als seus atacs. Molt a prop, baixant al mar, hi ha una bonica cala amb les runes (restaurades) d’una antiga fàbrica per processar tonyines (Tonneria); es un lloc molt bonic, però farcit de gent (clar, som a diumenge ¡!!). Dalt del cingle hi queda el poble i a sobre de la cala hi ha un parell de torres de vigilància encastellades, d’origen aragonès. Sembla ser que una d’elles es propietat del Agnelli, que hi ha construït a dins un apartament de luxe.
Temperatura 35ºC, la llimonada que hem pres al poble ja s’ha evaporat del cos, on estem més còmodes es dins del vehicle. Ara marxem cap a Segesta, que ens ofereix un magnífic temple grec a 5 minuts del aparcament, i un esplèndid amfiteatre i àgora dalt d’un turó, on sortosament s’hi puja en bus (pagant, clar), es un mirador excepcional sobre la vall, llàstima que l’autopista que serpenteja per la fondalada anul·la el miratge d’estar a l’època dels clàssics. Es veuen molts incendis als camps i turons, un hidroavió i un helicòpter van abocant aigua per controlar el foc.
La jornada ha estat dura per el calor, però tant el paisatge com els monuments ens han omplert de satisfacció, retornem al allotjament i disfrutem d’una bona dutxa. Dins de la cambra la temperatura s’aguanta més fresca que al exterior, menys mal que hem tancat les finestres al marxar. Aprofitem per estendre les tovalloles i fer una mica de bugada. Avui sopem aquí, tan sols el fan amb comanda prèvia. La mestressa ens rep cordialment amb una tauleta d’antipasti (entreteniments) composta d’unes grans olives macerades, formatges de cabra ‘pecorino prima sale’ i el mateix ja curat, melmelada d’aranja i vi del any de la mateixa finca, tot molt gustós i que ens fa conèixer aquest altre aspecte ‘cultural’ de la illa.
Desprès, ja asseguts a taula, ens serveix un impressionant plat de pasta – busia al pesto – es una pasta fresca casolana semblant als tallarins helicoïdals i aquest pesto, a mes del tradicional oli i alfàbrega del nord d’Itàlia, aquí també hi ha tomàquet, ametlla trinxada i formatge pecorino, el resultat es sensacional i malgrat l’alta temperatura fem els honors a la taula, després ens arriba una salsitxa en espiral, molt semblant a la nostra, però molt carregada d’aromes d’herbes i fregida afegint-hi suc de llimona, el resultat es excel·lent, per postres ens porta unes llesques de formatge tendre a la llosa i un sortit d’ametllats (semblant als nostres panellets) acompanyats per unes copes de vi Marsala sec. No entenc com tenim la capacitat per endrapar tant, quan fa tanta calor... i malgrat tot dormim força bé !!! amb el ventilador rodant no tenim la sensació de calor que no deixa dormir, ens despertem però ens tornem a adormir immediatament.
Dia 25, dilluns
Em llevo a les 7, desprès de la toaleta intento connectar-me a Internet - ara funciona – de moment tan sols netejo la bústia, al vespre comprovaré si hi tinc quelcom de la feina.
Després d’esmorzar marxem cap a Marsala. Fem una curta visita al nucli antic, es molt pintoresc, a un ‘colmado’ coneguts d’en Nanni encarreguem uns entrepans que ens recomana ell mateix – nosaltres acceptem la recomanació sense dubtar-ho gens, també comprem fruita i aigua, com ahir...
En Nanni ens ensenya la Porta Garibaldi, on la historia explica que va començar la unificació del país, i amb una gran carnisseria dels habitants locals. Està clar que tots els mites històrics tenen darrera grans banys de sang, però glorificats...
Ara marxem cap a les salines, encara s’hi produeix una petita quantitat de sal de mar, que es ven a preu de luxe. Es una llacuna de poca profunditat i oberta parcialment al mar, s’hi van construir els compartiments per dessecar, uns molins de vent servien per elevar l’aigua a cada piscina superior a mida que guanyava densitat per l’evaporació, fins la més elevada on ja hi queda la sal seca. Encara en veiem en grans piles recobertes de teules, que protegeixen la sal del vent i la pluja. Un petit vaixell ens porta fins la illa de Mizia en uns 10 minuts. Es propietat de la fundació Whittaker, aquest anglès va començar i consolidar la comercialització internacional dels vins de Marsala, fent una gran fortuna. Va comprar la illa i creà la fundació per gestionar-la. Es un gran jaciment arqueològic amb diferents nivells o capes històriques, fenici, grec, romà, bizantí, aragonès.... etc.
La llacuna poc profunda protegia la illa dels atacs per mar i ben fortificada tenia una fàcil defensa. Sembla que actualment no s’hi facin excavacions, però hi han marcats amb tanques de fusta una pila de sectors on s’hi veuen restes encara no treballades. El contingut arqueològic es extensíssim i tan sols hi ha excavada una petita part. Probablement son les limitacions de pressupost. A una de les vores de la illa hi ha una calçada submergida que era practicable amb els carros, devia ser allò del miracle de caminar per l’aigua ¡!! Un petit però interessant museu mostra algunes peces interessants trobades a la illa.
També hi ha una petita plantació de vinya que sembla de caire experimental. S’hi ha fet un cert treball de conservació i/o plantació botànica amb especies mediterrànies, com pins i llentiscle, que donen una bona i benvinguda ombra al nostre picnic, bufa força vent, i alleugereix la sensació de calor. L’entrepà es boníssim, però mes adequat per fer treballs físics intensos, que per passejar de turista. Es un pa rodó d’uns 400 grs, a partir entre dos persones, té un to groguenc del tipus de blat emprat – molt gustós - el farcit es amb tomàquet, fulles de menta, formatge pecorino, oli d’oliva i sardines en escabetx. Tan sols en Nanni i jo ens acabem el mig entrepà que ens correspon.
Tornem a les salines amb la barqueta i anem amb la furgona cap a Erice, que es una interessant població encimbellada dalt d’un turó, a 700 mts d’alçada, s’ha convertit en un atractiu centre turístic i monumental. Lamentablement no ha pogut evitar la contaminació de les andròmines per turistes que envaeixen tot el mon.
Aquí també s’hi sobreposen els diferents nivells històrics, antic temple de Venus, castell grec, romà, espanyol i vuitcentista..
Agafem un tiquet-forfait per les visites a les runes i monuments, en general ho trobem més interessant per el conjunt, que no per cada peça visitada, com que no som especialistes ens es més difícil entrar en els detalls, amb la excepciò d’un curiós water de les monges benedictines !!!. Per recuperar forces ens prenem un refresc i ‘graniti’ a una gelateria i així acabem la nostra jornada de ‘guiris’ satisfets per el balanç del dia. Avui soparem a l’únic restaurant raonablement proper, que en Nanni ha pogut trobar obert, es una mena de discoteca on també fan menjars, es al mig dels camps i el personal té més aspecte de vigilants de disco que de cambrers. Ens han preparat la taula al exterior, ideal per la temperatura – però amb molts mosquits. Intentem passar a dins del local, però es un forn insuportable, o sigui que ens quedem a fora; amablement ens ofereixen repel·lent de mosquits a tots ¡!! Feta la comanda ens porten la beguda, la gerra de vi està calenta com si fos una sopa i el vi es agre. No entenem com no ho han vist i suggerit una beguda diferent. Ho retornem i demanem aigua i cervesa, aquests detalls de manca de professionalitat ens amoïnen per la qualitat del menjat, però després veien que el cuiner si que sap treballar i mengem força bé. Es curiosa aquesta diferencia entre la cuina i el servei de taula ¿?
Jo he volgut demanar plats més lleugers que els dies anteriors, de primer una amanida que resulta una mica escassa – però bona, i una carbonara de carbassó i menta, que resulta ser un gran plat de pasta, quan jo creia que seria verdura i salsa... com que està boníssim, el meu error no resulta negatiu – però engreixa. El preu total es acceptable, paguem uns 100 € per tots. De tornada a la cambra intento revisar el meu email, però la xarxa deu estar saturada i no hi puc accedir. Plego i a dormir ¡! La Teia i la Berta ja dormen fa estona. Això de suar i veure monuments es una bona teràpia per dormir bé.
Dia 26, dimarts
Em llevo a les 6 per intentar accedir al meu email, a aquesta hora funciona correctament. Rebo algunes feines i responc els missatges rebuts, així acontento la clientela. Tot i que ja fa anys que em beneficio d’aquesta tecnologia, no paro de meravellar-me de les seves avantatges. A les 7 desperto a les dames, que fan cara de víctimes incompreses, com cada matí; ara intento refer les maletes doncs he de fer-hi entrar l’ordinador per el viatge en cotxe cap al extrem est de la illa. Sortim a les 9, la temperatura continua alta i a la autopista es veuen focs contínuament, algun hidroavió que carrega aigua al mar i l’aboca a les flames, però en general es veu molt poca gent intentat controlar el foc ¿??. Els primers kilòmetres el paisatge es de carenes encinglerades, però després s’obre més i ja son turons arrodonits, amb el cultius fins dalt mateix de les carenes, en alguns camps la traça de les segadores dibuixa decoratives combinacions de corbes que semblen exercicis de disseny gràfic; hi ha camps on tan sols hi queda el rostoll, d’altres on acaba de passar-hi la segadora i d’altres on hi ha l’estesa de bales de palla rodones, que encara no les han recollit. Amb tants focs el transit es lent i quan fem una parada per necessitats biològiques, al sortir del cotxe sentim com una bufetada d’aire cremant. Al acostar-nos a Catania els cultius canvien a tarongers i llimoners i la geografia s’ha convertit en planes inclinades que baixen del massís del Etna, que domina el paisatge amb la seva presencia elevada. Ja son les 13:00 i decidim fer una parada a un centre comercial, la Dolors necessita substituir les botes que es varen trencar a la primera caminada, no en troba i es conforma amb unes bambes econòmiques que l’hi permetran passejar una mica tranquila. Desprès fem una mossegada a la cafeteria del centre, aprofitant el confort de la refrigeració, també guanyem una mica del temps perdut amb els conflictes de tràfic. El calor que fa aquí ens fa enyorar la dels dies anteriors, ara ja estem a 42ºC, llegim al diari que son rècords de temperatura a tot el sur d’Itàlia, arribem a Santa Venerina, al allotjament La Casa di Pippinito, costa sortir del cotxe l’aire crema i s’hi està tan fresc a dins ¡!!. Les parets de la casa son molt gruixudes i la temperatura interior ‘tan sols es de 35ºC ¡!! Descansem 1 hora i marxem cap al Parc del Etna. La carretera serpenteja, guanyant alçada entre petites poblacions escalonades al peu del massís, hi ha molta vegetació, gracies a la humitat de la boira que es condensa quan l’aire humit guanya alçada. En Nanni ens porta a passejar per un itinerari que entre un bonic bosc de bedolls i pins, porta a una carena de petites calderes baixes (craters) del volcà. Preciosa vista sobre la vall i cap a la part superior del Etna, boniques agrupacions de flors que contrasten sobre la lava negra entre les clarianes del bosc. Sortosament, aqui dalt la temperatura es molt agradable, som a uns 1700 mts d’alçada – seria bona idea pujar a fer bivac aquí dalt ¡!! Veig que en Nanni comença a caminar més depressa i ben aviat sentim certa coïssor al nas i coll, son gasos del crater superior que el vent fa baixar cap a nosaltres, espavilem la marxa i amb el cotxe ens arribem fins el refugi Citelli, on bevem un refresc mentre ens passen un vídeo de les diferents erupcions del Etna. Ja son les 19:00 i decidim anar directament a sopar, sense passar per l’allotjament. Avui toca pizza i la Berta ja fa estona que s’està llepant els llavis… la pizzeria escollida es a Zaffirana, bonica població que forma un escollit balcó entre la muntanya i la costa, seiem a una terrassa des d’on tenim una magnífica vista del sol que es pon per darrera del Etna, l’acomiadem amb cervesa i pizza.
Aquest vespre al Nanni s’el veu molt cansat, està treballant jornades molt llargues i la llarga conducció d’avui l’ha acabat de xafar. Al arribar a la habitació la temperatura interior es de sauna, malgrat el ventilador del sostre i les finestres obertes, la nit es presenta malament, a les 2:15 estem ben desperts i amarats de suor. Traslladem el llit de la Berta fins els peus del nostre llit, Així també l’hi arribarà una mica l’aire del ventilador. La Teia encara no ha pogut aclucar l’ull, pren una pastilla per dormir.
Dia 27, dimecres
Ens llevem molt apagats, la nit ha estat francament dolenta per el calor. Ara al exterior la temperatura es agradable. Aprofito per controlar el correu i faig fotos per els recons de la finca, tinc mal de cap, de cervicals i d’esquena.
L’esmorzar es molt complert i gustòs, marxem en cotxe cap a Noto, es un nucli urbá barroc excepcional, patrimoni de la UNESCO amb tots els mèrits, la catedral totalment restaurada l’han obert de nou fa una setmana ¡!! Tot el centre històric es una joia d’edificis barrocs, molts d’ells encara a mig restaurar. Feta la ronda de visites, marxem cap a la platja a prop de Marzamani, es una petita reserva natural d’aiguamolls, salines i les runes d’una ‘Tonneria’, la platja es de sorra i molt plana, la badia es molt oberta, es un entorn tranquil i amb poca gent, hi fa un airet perfecte i l’aigua està ben fresqueta, això ens ajuda a espolsar-nos els efectes de la nit anterior. Sempre seguint les pràctiques indicacions d’en Nanni, avui hem reservat lloc a un restaurant per menjar peix, es a la part vella de Pachino, tocant al port de pescadors. Es a una vella plaça que sembla una imatge del segle XIX, tota una joia ¡!!, el restaurant té l’aspecte de taverna familiar i tan sols hi ha el peix del dia, continuem explotant a en Nanni per escollir cada plat, el peix sempre te noms locals i costa associar-los als que ja coneixem. Els resultats son excel·lents i hem fet un bon dinar de peix, acompanyat per un vinet blanc molt adequat. Paguem 257 € en total (per tots 7), no es econòmic per el aspecte de taverna, però la qualitat magnífica. Amb la panxa plena i el vi al cap, comencem a fer conya gruixuda, en Nanni ens esguarda mig espantat – deu pensar que l’hi han tocat uns clients ben sonats ¡!! Al sortir fem un cafè+graniti a la tasca del costat – per intentar conservar els ulls oberts aquesta tarda. Veig una ombra llaminera on seure i m’hi acomodo esperant que la resta de la colla acabi de fer una volta per els entorns del port. Al davant meu aparca un moto-tricicle que a la caixa hi porta unes branques de corall, està mullat – o no fa gaire que l’han tret del mar, o forma part de la escenografia, la gent que passa no l’hi fa cas, potser el objectiu de la maniobra soc jo ¡!
Ara marxem cap a Siracusa, comencem per la visita al amfiteatre grec, on s’hi fa una important programació de teatre clàssic, es un turó amb bona vista cap al mar, es evident que quan construïen aquests escenaris, consideraven el panorama com un component important de la escenografia. Al costat mateix hi ha una gran pedrera, d’on va sortir la roca de construcció de la ciutat, i de la illa... durant molts segles, l’interior està enjardinat i es agradable passejar entre les coves resultants de l’extracció de pedra. Seguidament anem al nucli vell de la ciutat, situat a la illa Ordigia, quedem embadalits per la seva magnífica plaça del Duomo (Catedral), està envoltada de carrerons estrets i antics palaus, tot té un caràcter molt especial, llàstima de la contaminació per les andròmines dedicades als turistes. La gran badia de Siracusa es un escenari magnífic per tot el conjunt.
Retornem cap a la Casa di Peppinito força cansats, es la suma de la mala nit anterior i del dur esport del turista recorrent monuments, hi arribem a les 9:00, es a dir, hem estar voltant 13 hores !!!. Avui sopem aquí, mentre ens rentem i canviem de roba, ja es nota que la temperatura ha baixat una mica, esperem que podrem dormir millor.
El sopar comença amb una grandiosa safata de macarrons, amb salsa de tomàquet, ceba i oberginies, estan deliciosos però en sentim ineptes davant de la gran quantitat que hi ha per servir, després ens munten un bufet a sobre del bonic carro (de cavalleries) que hi ha al costat de la taula, amb dos tipus de truita de verdura, un pastel de carn de vedella, i acompanyat per una ‘caponata’ (samfaina de talls gruixuts) antològica...
No podem resistir la tentació de menjar de tot i no obstant encara en queda una gran quantitat – potser esperaven a sopar a tot un equip de futbol !!!
Fins i tot ens sentim amoïnats per si dona la impressió que no ens agrada, per postra arriba una sucosa síndria i els pastissos d’ametlla que no falten a cap àpat, per fer-ho digerir millor, arriba una botella de una mena de mistela, que ajuda a fer-ho baixar tot!!.
Ha estat el sopar millor presentat i cuinat que hem fet a Sicília, i no es que els altres fossin de baix nivell !!!, afegit al lloc on han parat la taula – a la porxada que dona al jardí interior i als camps, encara ha fet la vivència més esplèndida.
Al anar a dormir la Teia i jo ens prenem una Dormidina petita, per assegurar el descans, doncs generalment un sopar així podria deixar-nos un altre nit sense descansar bé i seria un mal comiat de l’illa.
Dia 28, dijous
Aquesta nit hem recuperat el son sense problemes, tampoc ha fet tanta calor, enllestim les maletes i esmorzem sense massa gana, malgrat l’atractiu aspecte i olor del pa, i la boníssima melmelada casolana. Quan es porten uns dies de sobrealimentació el cos ja comença a donar senyals de defensa. Per el sopar d’ahir paguem 20€ per cap, es una excel·lent relació qualitat/preu.
A les 9 sortim cap a Palermo, gran tap al perifèric de Catania. L’atmosfera ja es veu molt més neta, no hi ha la mena de fum que limitava la visibilitat aquests dies, i la temperatura es la normal d’estiu, sense els extrems que hem passat fa 2 dies, en ruta fem un parell de parades biològiques i arribem a Palermo a les 12:15. En Nanni ha quedat amb una amiga seva, que ens acompanyarà a donar una volta per el centre antic. La recollim a un creuament de carrers i puja al cotxe amb nosaltres, seguint les seves indicacions trobem aviat un aparcament vigilat (tot l’equipatge es al cotxe), es a tocar del gran Teatre Líric, un magnífic edifici del 1800 on hi tenen la seva temporada d’òpera. Passegem per els carrers estrets, amb edificis molt atrotinats i d’altres ja restaurats que contrasten entre sí, hi han moltes parades del tipus que es troben a casa nostra al voltant dels mercats, podríem ser a Barcelona al Raval i fins i tot a algun ‘zouk’ del Magreb, es l’esperit de tot el Mediterrani. En aquests entorns cal tenir els ulls ben oberts, sempre hi han mans fines que et poden netejar la butxaca – com a gairebé tot el mon en un entorn similar. Anem a sortir darrera del Duomo, al davant hi té una magnífica plaça que permet valorar tota la façana i l’encreuament de estils/èpoques que l’han anat configurant, l’interior no es tan atractiu, es gairebé tot del 1800. Sortim passejant per carrers vells entre antics palaus, on ressalten de nou els atrotinats amb els restaurats. A tots els països sempre es genera una manca de pressupostos per aquestes obres. La importància de la ciutat es evident en els seus senyals històrics, grec, àrab, bizantí, aragonès.... com en gairebé tots els monuments que hem visitar aquests dies. Es hora de fer una mossegada i escollim anar a fer un ‘panini’ en un xiringuito a una plaça tranquila. En trio un que sona enigmàtic i resulta bo, però una mica espès per aquest moment. En Nanni i la seva amiga marxen a buscar el cotxe i ens passen a recollir. Com que no tenim cap certesa de que el tràfic anirà lleuger, marxem cap a Trapani, tot fent la migdiada al cotxe, hi arribem molt aviat. Ens acomiadem d’en Nanni amb una propineta per cobrir les despeses pendents i una mica més per agrair la seva cordialitat i paciència per aguantar les nostres conyes i tràfec de preguntes. Ha estat un acompanyant amable i disposat a ajudar, que ens ha estalviat perdre el temps orientant-nos sobre el terreny, cosa molt pràctica amb els pocs dies que teníem...
L’espera al petit aeroport de Trapani passa sense cap esdeveniment especial, comença la facturació 2 hores abans de l’hora de sortida, una hora abans ens deixen passar el control de seguretat i descobrim frustrats que aquí no hi ha cap botiga per comprar res, pensàvem portar a la família alguna botella de Marsala però es quedaran sense. Amb això de no poder passar líquids per el control de seguretat ens han deixat amb un pam de nas.
El vol de tornada es tranquil i arribem a l’hora prevista, malgrat que la Teia ha trucat al Jordi per dir-los que arribaríem molt abans – el rellotge no l’hi ha fet cas...
Comiat de l’Eduard, la Dolors i l’Emilia que tenen el cotxe al aparcament, i nosaltres marxem amb en Jordi i la Roser cap a Torelló, al arribar al Casó grans festes dels nostres gossos, que en Jordi havia recollit al migdia de la residencia. La mare sembla més cansada de lo habitual i la Teia es queda força amoïnada quan marxem cap a casa.
Tot ho trobem al seu lloc i el projecte ara ja es un bon record, que ens agradarà recordar sovint.
Per la nostra part el balanç del viatge ha estat molt positiu, el calor es un imprevist no controlable que cal acceptar, i poder viatjar amb xofer/guia ha estat una bona decisió, o el/els conductors no haguéssim fet vacances reals, amb moltes possibilitats de acabar discutint per tonteries, doncs el cansament es mal conseller...